Al seu DNI i a la partida de bateig hi diu Joan Puigdollers, però quan puja dalt l’escenari, els llums s’apaguen i li posen un micròfon a les mans es converteix en Fausto Gramola. Així començava la periodista Anna Aguilar, a l’edició d’EL 9 NOU del 2 de febrer de 1998, la crònica de l’espectacle que va presentar al Casino de Vic amb un pupurri de cançons melòdiques. Un espectacle en majúscules.
“En Fausto va sortir a l’escenari amb un canelobre a les mans. Traje lluent, camisa blanca de farbalans i uns llavis més vermells que la Sara Montiel van fer embogir el públic de la sala”, recollia el periòdic. Un tango d’en Gardel, l’América de Nino Bravo.
El públic, molt divers. De fet, la crònica d’Aguilar començava preguntant-se en què s’assemblaven el cantant de Los Sencillos, Miki Puig, i el regidor de Cultura de l’Ajuntament de Vic, Just Palma. I ella mateixa es responia: “Doncs que tots dos s’ho passen bomba escoltant en Fausto Gramola”. Doncs això, Fausto Gramola en estat pur.
