Aquesta és una exposició que vostè va muntar amb en Fer (Josep Antoni Fernández) poc temps abans de la seva mort…
És una proposta que li fan des del Museu Abelló de Mollet i en comptes de triar ell mateix els dibuixos –per allò de que acostumem a ser uns mals ambaixadors de nosaltres mateixos– em va demanar que l’hi fes jo. A mi m’era fàcil, perquè era una obra que conec molt bé, d’un personatge que admiro i amb qui havíem fet coses plegats. “Fer, l’humor amable” és una exposició única perquè vaig plantejar una antològica que permetés tenir una visió completa de tota la seva trajectòria. Que hi hagués dibuixos de quan va començar al Patufet o El Papus, dels que va fer a El Jueves, de la llarga època de l’Avui, d’El Temps… En Fer tenia una trajectòria prou sòlida i llarga.
Generacionalment, era més gran. Ell havia viscut l’època de la censura franquista, o la Transició, en què els dibuixants van tenir un paper molt important.
Van viure el que es va dir el boom de l’humor gràfic. A les acaballes del franquisme encara hi ha un aparell repressor que controla els mitjans de comunicació i la societat, però aquesta societat té ganes de llibertat i de canvi. I a través de l’humor gràfic s’obren algunes de les primeres escletxes en aquell franquisme monolític. Els humoristes gràfics van començar a dir coses que no deien els periodistes, no perquè no volguessin, sinó perquè no hi havia espai per fer-ho. En Fer formava part d’aquesta generació, al costat del José Luís Martín, en Cesc, en Perich, l’Òscar Nebreda… Ells canvien completament el panorama de l’humor gràfic en aquest país. Jo no ho he viscut personalment, però a través del Fer, que va ser com un patriarca per a molts dibuixants. Va dirigir El Jueves i va donar oportunitats a dibuixants nous i joves. I també en activitats com el premi Gat Perich, en què sempre va ens va tenir en compte als que pujàvem.
Del Fer, molts en recordaran les Historias fermosas d’El Jueves o la seva llarga etapa de vinyeta diària a l’Avui. Hi ha més que això?
Ningú no ho llegeix tot. Si compres un diari, no compres els altres. Per tant, sempre hi haurà una visió parcial de la nostra obra. És veritat que ell va ser conegut per tot això, però té tot un univers que va fins a en Pep Pòlissa, que sortia en una revista de corredors d’assegurances! És tot un univers, i per això volem donar aquesta visió panoràmica del personatge i d’una època, que va dels anys 70 fins pràcticament avui, parlant del Procés o de la corrupció. La gràcia de l’actualitat també és aquesta, que cada dia es menja l’anterior.
Una exposició li dona una categoria d’obra d’art a unes creacions que potser no valorem prou perquè les tenim cada dia, efímeres?
Sens dubte, el dibuix d’humor és una forma d’art, d’art popular. Es publica a la premsa, i arriba al públic, és un material molt proper i directe. Fixi’s que molta gent quan llegeix el diari fent el cafè, el primer que fa és mirar-se la vinyeta. Després ja llegeix la resta. Treure-ho del seu ecosistema natural i traslladar-ho a una sala d’exposicions et dona potser aquesta perspectiva de que això és un material artístic, veus una dimensió diferent d’aquesta obra. Abans de la reproducció en paper o en digital, hi ha un dibuix original, un pas intermedi que és el que mostra l’exposició. I en el cas del Fer, que treballava amb aquarel·la, es poden veure els petits errors quan corregeix amb blanquet, o els assajos de color: veus la vinyeta i al costat unes taques que va fer per provar si donava el color que ell volia. Veure aquesta dimensió del clàssic acudit te’l fa repensar des d’un altre punt de vista.
Amb aquarel·la, treballava Fer? Vostè ho deu fer amb eines digitals!
Ell era un clàssic. Jo mateix, faig una vinyeta de premsa cada dia però la faig en digital perquè és una eina que et facilita molt la feina. Igual que el periodista ja no va amb un magnetòfon perquè pot tallar, enganxar i editar. Fer treballava sobre paper, primer amb llapis, després feia un repàs amb tinta xinesa que sucava en un tinter, esperava que s’eixugués per esborrar el llapis i al final pintava amb aquarel·la. Tot un procés artesanal que la majoria de dibuixants no fem servir. Si jo faig exposicions dels meus originals, n’he de fer una impressió.
I ara que parlem de canvis, la progressiva pèrdua d’importància del suport en paper, us afecta als dibuixants?
Per suposat, perquè la premsa és l’ecosistema natural en què ha viscut fins ara el dibuix d’humor. La nostra feina té un sentit, sobretot, que és la crítica del poder, ajudar a obrir els ulls davant de situacions injustes. Hem de parlar de les coses que interessen la gent i fer-les veure des d’una altra perspectiva. Humor, però sempre crític. Fins fa poc hi havia molts diaris i revistes per publicar, i el canvi digital hi ha provocat una crisi. La premsa de paper, millor o pitjor, permetia que els dibuixants visquéssim de la nostra feina. Avui hi ha molts digitals, amb els quals també treballem, però ja no paguen el mateix. Avui es pot veure el nostre dibuix sense passar per caixa, que ja està bé per una part, perquè un dels nostres objectius és arribar a la gent. Però caldria trobar un equilibri per poder pagar dignament la nostra feina. Però també hi ha perills…
Quins perills?
A Internet perds el context. Tu pots dibuixar per un mitjà de Catalunya parlant de coses que saps que aquí estan claríssimes, però no ho seran tant per a algú que visqui a l’altra punta de món. En el cas de l’humor, és perillós. Perquè un s’ho pot agafar de forma literal, o no entendre una ironia, que justament és dir el contrari del que realment penses: “Aquest acudit està dient que les dones son inferiors”… doncs segur que ho està dient perquè tu t’adonis de la bestiesa que és. Tu captes la ironia. Però si perds el context, no. Vegi el cas famós de les vinyetes de Mahoma al Charlie Hebdo: França és un país absolutament laic, on la religió té un pes molt relatiu, un lloc on pots dir el que vulguis. Però quan les poses a Internet i les veuen des d’un país musulmà, hi ha un esverament absolut. Perdre el context té aquest perill. Estic convençut que el dibuix d’humor trobarà la manera d’encaixar en el món digital, però ara som en un punt mort. Les crisis són oportunitats, diuen, però a vegades s’hi perden bous i esquelles.
Hi ha precarietat, en la professió?
N’hi ha, i és una forma d’autocensura. El dibuixant que està en una publicació on cobra bé, si el volen fer fora per algun motiu ideològic i sap que en trobarà una altra continuarà fent el que li dona la gana. Recordi el cas d’en Miquel Ferreres a El Periódico, va marxar i ara està en un lloc on pot dir el que pensa. Però si té por de no trobar una altra feina, potser no dirà tot el que voldria. Malament quan has de decidir entre dir el que vols o donar prioritat a arribar a final de mes.
Humor, ironia, sàtira… són registres diferents?
Contínuament estàs fent dibuixos, i has de decidir què vols dir en cada mitjà, perquè cada un té els seus lectors. No és igual el de La Vanguardia que el d’El Jueves. I si vull dir, per exemple, el que el rei emèrit d’Espanya és un corrupte, la meva feina és trobar com dir-ho a tots dos lectors sense que se m’esverin abans d’entendre la vinyeta. Humor, ironia o sàtira són recursos que el dibuixant té per assolir el seu objectiu.
I en el cas de Kap, quin és aquest objectiu?
La reflexió, fer pensar. Soc una persona que no té les coses gaire clares, tinc molts dubtes i el que m’interessa és compartir-los. I en allò que tinc clar, sé que la meva opinió no val més que la seva o la de qualsevol altra persona. Som iguals tots, en això. Jo publico a La Vanguardia, molt respectable i amb una línia ideològica que potser no acaba de coincidir amb la meva. No passa res, trobo interessant poder dir el que jo penso a gent que potser no pensa com jo. Hi ha valors sobre els quals val la pena posicionar-se.
Parlant de valors, el dibuix que li van premiar al Press Cartoon Europe l’any 2016, el podria haver publicat el dia de la tanca de Melilla. Exactament el mateix: un europeu intentant aturar amb una porta –sense parets– una allau de gent…
L’actualitat, en el fons, és repetitiva. Els polítics acostumen a governar responent a les necessitats dels que paguen i manen. Però això no és avui, ni fa vint anys, és de sempre. Les primeres vinyetes de la premsa satírica d’aquest país van d’això. Primer de tot, em posiciono al costat dels més fotuts, els més pobres i els que ho passen més malament. No per res, sinó perquè molts estem en aquest lloc.
Fent història del dibuix d’humor en aquest país, es troba amb vinyetes que ara no es podrien publicar perquè serien políticament incorrectes? En Fer potser no podria dibuixar el puticlub encara que fos un crítica?
És que és això! D’entrada, una història d’un poble petit d’Espanya en què tots van al puticlub, i el primer el capellà i tots els que manen, sona força malament. Però quan ho mires, veus que no. Primer, que està retratant una situació d’un moment, i al final en les historietes, les més intel·ligents són les prostitutes, i els homes, una colla de desgraciats. Les societats evolucionen, i l’humor ha d’evolucionar amb elles. Està bé que hi hagi algunes coses sobre les quals pensem que no està bé fer-ne acudits: als anys 70 hi havia molts acudits de sogres, no? La víctima era la dona, i és bo que hi hagi acudits d’aquesta mena que ja ens sonin a rancis.
Les xarxes són un altre espai en què s’opina de les vinyetes. És massa pressió?
Penso que hi ha una cosa bona: la comunicació abans era unidireccional. Jo feia un dibuix al diari (el mateix valdria per a un article) i si no t’agradava o et feia emprenyar, havies d’escriure una carta al director, posar el segell i portar-la a la bústia. Una feinada. Ara pots escriure un correu electrònic, o desfogar-te al Twitter o una altra xarxa. Qualsevol pot dir el que vulgui i fer-ho públic. I penso que està bé, que tothom tingui aquesta possibilitat. Fa que et plantegis si el que vols dir val la pena dir-ho d’aquesta manera, has d’estar més segur de la teva aposta. És una democratització de l’opinió, encara que a mi no m’agradin els que es queixen per tot.
Com porta la pressió del dia a dia? Quin és el seu mètode de treball? Va a la redacció?
M’agrada molt, el contacte amb la redacció. És molt més enriquidor que estar sol a casa teva. En la feina del dibuixant, si no vols veure ningú durant tot el dia, pots fer-ho. Ara bé, jo sóc una mica caòtic i acabo fent la feina a l’últim moment possible. Una cosa que sempre m’ha interessat molt és recollir la tradició autòctona: si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. He recollit testimonis de molts dibuixants, inclòs el nucli osonenc d’El burladero, amb en Toni Coromina i en Jaume Collell. Viure entroncat amb això és molt interessant, no per a mi sinó per a la meva obra, perquè et connecta amb els lectors.
La tradició del dibuix català…
Soc conscient d’on visc, a qui m’adreço. Soc un apassionat de la nostra premsa satírica. Des d’aquí les coses es viuen d’una determinada manera perquè vivim tots d’una determinada manera, encara que ens sembli que no. Patim les mateixes coses. En Fer, per exemple, havia nascut a Lleó però entenia molt bé aquesta tradició. Miri, ara estic tancant un llibre que parlarà dels dibuixants en els anys de la Guerra Civil. El Guernica de Picasso, no el va veure ningú en aquell moment, poca gent. En canvi, les vinyetes d’en Bagaria o en Tisner a La Vanguardia o a L’Esquella de la Torratxa les veien milers i milers de persones. No es poden comparar artísticament, però per a la gent normal i corrent era el tema del dia. És important reivindicar aquesta gent que ha arribat a tants! Ep, i ara hi ha molts memes, però molts també són buits. La gracieta no m’interessa, la vinyeta ha de ser més contundent.
