Xavi Ciurans, Xavi Freire i Edu Acedo fa 23 anys que són amics i companys a Gertrudis, una banda de la Garriga que des del primer moment es va convertir en un nou valor del mestissatge català. Actualment, amb més força i ganes que mai, donen un nou impuls a la seva trajectòria musical amb la publicació del seu novè àlbum, ‘Abans que s’acabi el món’, amb Roger Rodés, altre cop, com a productor. Perquè tal com diu Xavi Ciurans en aquesta entrevista, encara tenen moltes coses a dir i a ensenyar.
Abans que s’acabi el món arriba després de quatre anys de silenci discogràfic i una pandèmia pel mig. Quina inquietud els ha portat a fer el nou àlbum?
El que ens passa és que tenim moltes ganes de continuar tocant, ganes de continuar dient coses. De fet, ja fa molt de temps que anem fent coses noves, perquè tenim la inquietud de continuar jugant, moltes ganes de tocar i de passar-ho bé. I això és el que continuem fent en aquest disc, perquè creiem que encara tenim coses a dir i a ensenyar.
Al primer cop d’ull, el títol remet cap a una situació catastrofista. Però no, el tema gira sobre qui realment som i en quin moment ens n’adonem. Gertrudis està més reflexiu que mai?
Sí, potser sí. És una reflexió que sorgeix en el moment en què et preguntes qui ets. A vegades tinc la sensació que el món on vivim ara ens exigeix respostes i que donem la nostra opinió sobre tot. I potser nosaltres no tenim la resposta real. I si la tenim en algun moment serà quan tot estigui a punt de rebentar, fins a l’últim moment no ho sabrem. Aquesta és la reflexió.
Amb “Ocell” també toquen el tema de la mort. Són temes que senten més propers a mesura que passen els anys?
Sí, deu ser per això. Ara hi ha algunes coses que les vius més de prop. Et trobes amb gent, amb companys que se’n van. Però també hi ha moltes persones que han vingut noves a la teva vida. Parlo dels fills, dels fills de companys, parlo d’aquestes persones que s’han anat generant. N’han vingut de noves i se n’han perdut d’altres. Sí que estem en una etapa més així de la vida. I aquesta gent que ha marxat et fa reflexionar sobre aquests temes més existencials.
Les cançons sobre l’amor, però, hi continuen sent.
Sí, sí. “Com tu” ho seria, i també “Una altra vegada i prou”, que parla del que podries haver tingut si haguessis estat amb una parella diferent de la que tens. Parla sobre aquelles mirades, aquells missatges que algunes vegades t’has fet amb algú. Bé, amb tot això també ens agrada jugar-hi.
“Crema” estaria en aquesta línia, o més aviat en la del desamor.
Sí, també seguiria per aquesta línia. Explica aquella situació en què et trobes aquella persona que havies tingut com a parella, amb la qual havíem tingut alguna relació, i que encara et fa perdre una mica el nord. I aquesta situació et fa dir que “encara quan la veig, tot em crema”, tot i que pot semblar una paranoia, perquè ja fa molts anys que no és la teva parella. Però la realitat és que encara et fa bullir la sang. No sé si ho hem aconseguit, però volíem transmetre aquesta sensació: vull fer veure que tot em va bé i que tiro endavant, però quan em torno a trobar aquesta persona em torna a fer pensar coses.
A “M’agrada”, tema que obre el disc i amb el qual han fet un senzill, s’han acompanyat d’un músic veterà com Dani Carbonell, Macaco. Què els ha aportat?
Comptar amb Macaco és comptar amb els nostres orígens, és comptar amb la nostra essència, amb el perquè nosaltres som Gertrudis. És el pare del grup, podem dir. Parlar de Macaco, i també de Dusminguet, és parlar dels referents principals de la banda en si mateixa, amb el tema del mestissatge. A mi, com a cantant, m’ha influït molt, però també la seva banda ens ha influït com a banda, en la manera de tocar, en els temes, en gairebé tot. Tenir Macaco, en persona, cantant un tema és un gran luxe per nosaltres.
Dusminguet com a referents i a més, veïns.
Totalment. Dusminguet és el referent de casa de tota la vida.
El tema “M’agrada”, abans de sortir el disc, ja havia tingut més de 150.000 reproduccions. Suposo que serà el hit del nou disc, com ja ho van ser “Si tothom calla” o “Bon dia, vida”, de l’anterior? S’esperaven aquesta bona acollida?
Doncs vam apostar per fer aquesta cançó com a senzill del disc i vam fer aquesta estratègia de treure-la abans. Portàvem molt de temps sense ensenyar res, i crèiem que era molt honest treure aquesta cançó i que tothom la gaudís una mica. Sempre va bé posar la mel als llavis abans de publicar un nou àlbum.
Quan compon una cançó ja està pensant que aquella serà l’estrella? O al final, qui ho decideix és el públic?
Jo no ho sé mai abans si ho serà o no. No puc dir: “Aquesta és la cançó que ens agrada més”. No ho puc dir. Fins i tot em sorprèn que “Si tothom calla” o “M’agrada” siguin els senzills. Sí que m’agraden molt, però potser faria senzills d’unes altres cançons, pensant que potser agradarien més a la gent. Però ja em va bé tenir dos companys que diguin que és aquesta o aquella altra la cançó que ha de ser la principal. No hi ha cap problema. Jo reconec que no soc massa bo dient el que és bo o el que és dolent. A mi m’agrada molt fer les cançons i ja està.
Què el mou a fer-ne una o una altra?
Normalment una cançó sorgeix a partir d’allò que sento, d’una cosa que m’agrada o que m’inspira molt. Són coses que van bé per fer un joc i que jo puc arribar de desenvolupar en una cançó. A vegades començo amb una tornada que se m’enganxa i que no em puc treure del cap. I penso que si jo no me la puc treure del cap, doncs segurament l’altra gent tampoc se la podrà treure del cap. Intento que aquesta tornada, que aquest ganxo es converteixi en cançó. Intento buscar una tornada que sigui molt divertida i que no se’m desenganxi del cervell, i a partir d’aquí jugo sempre a fer una estrofa… Però t’he de dir que no sempre funciona d’aquesta manera, perquè el “M’agrada”, per exemple, no va començar així, i mira que és enganxosa. La tornada va venir després, tota sola. En canvi, amb “Mortal”, sí que vaig pensar una tornada i després va arribar la resta, i amb “Crema” també. És a dir, va com va.
En aquest disc repeteixen amb Roger Rodés com a productor. Ja és un més de la família Gertrudis.
Sí, ja n’havíem fet altres amb ell, com Tripolar, que va ser el primer, o l’anterior, No em dona la gana. En Roger Rodés és com el nostre productor de capçalera. Porta moltes idees a l’hora de bastir la cançó, a l’hora de donar l’atmosfera particular a cada cançó. Només podem dir que ens sentim molt a gust amb ell.
Ell és també el ‘culpable’ que vagin deixant la rumba i vagin a explorar altres sonoritats?
Sí, és clar. Ell està amb molts artistes que estan al cel, i aprofitem la seva saviesa per seguir camins nous que ens porten a noves textures electròniques, a nous estils, a trobar nous elements sonors, donen molta més contundència i força a les cançons. I llavors hi ha aquesta nova buidor que s’està treballant ara en molts estils de música, aquesta nova tendència menys plena, que intenta no posar-hi tants elements sonors, sinó cuidar més aquesta buidor que li dona força i textura a la cançó. Tot això ho fem amb ell.
Suposo que després de 23 anys d’estar en actiu també és necessari canviar, adaptar-se per no quedar enrere.
Sí, suposo que hi haurà molta gent que ens dirà que hem canviat molt des dels nostres inicis. Però potser ells també han canviat. El tema és que nosaltres hem de seguir estant una mica en l’espai actual, en el panorama musical d’avui dia, hem de seguir jugant i hem de fer coses noves. No té cap sentit en aquests moments fer un altre Teta o un altre Política de verbena. Més que res, perquè el so ara ha canviat, i t’adones que algunes cançons d’abans ara ja no representen el mateix. Tot ha canviat i a nosaltres ens agrada saber jugar i estar en el moment que toca.
Durant aquests 23 anys molts grups que hi havia al principi ja no hi són, n’han aparegut de nous, i alguns tampoc hi són. Però vosaltres sí. Quin és el secret?
Doncs treballar molt. Però també hi ha influït que ens hagin deixat estar a dintre, i haver pogut fer les cançons que han agradat. I a més, hem pogut anar fent el que més ens agrada, que és anar a tocar per aquí i per allà, en moltes festes majors. Per a nosaltres és molt important que ens continuïn programant, que encara ens vulguin a molts llocs. Jo crec que el mèrit no és nostre. Gràcies a la gent hem pogut reviure la història constantment i, per tant, crec que és un mèrit de la penya. La gràcia és que també des del principi hem sigut molt significatius per a una generació, que havien vingut als nostres concerts els primers anys. I ara, aquesta generació torna als concerts amb els seus fills petitons. Això ara ens està passant, ens han tornat a recuperar, i creiem que és una història molt guai. Perquè és evident que som una banda generacional, com passa amb altres bandes. I és normal que hi hagi gent que quan es fa gran vulgui una cosa diferent, potser més tranquil·la. Per tant, estem encantats que encara vingui gent d’abans amb els seus fills, perquè també els hi mola. És superdivertit, però també reconec que hi ha un punt de vertigen, que fa venir una mica de iuiu.
A vegades, les aturades també són necessàries per tornar amb més força.
La que hem fet des del treball anterior fins ara, amb la sortida del nou àlbum, ha sigut necessària per anar pensant coses noves per fer en aquest disc. Puc dir que l’hem treballat molt, i ha estat el resultat d’un treball molt tranquil, reposat i de veritat. Teníem la necessitat d’aturar-nos i veure què érem i també pensar cap on anàvem. Havíem de decidir com fer aquest nou pas que volia fer Gertrudis. Un nou pas que implicava això que tu deies abans, unes lletres amb més maduresa i amb un so amb més contundència. Això ens ha portat molt temps de rumiar i de decidir que aniríem cap a aquest camí concret. A l’hora de la veritat tampoc ha sigut fàcil, perquè tots tenim vides en què anem a tope, però al mateix temps ha estat molt divertit.
El fet de viure a Reus i no estar tots junts a la Garriga tampoc ha estat de moment cap impediment per la bona marxa del grup. Com treballen a l’hora de fer un disc?
Bé, jo a la Garriga, on tinc la família, hi vaig sovint, si no és cada cap de setmana, cada dos. Per tant, no deixem mai d’estar en contacte. A més, les formes noves de tocar han canviat força, i ara treballem més de forma telemàtica i enviant-nos arxius. Tot i això, quan hem de quedar, quedem, sense cap problema. Els caps de setmana ens veiem més i aprofitem per posar les coses en pràctica, perquè també penso que si les coses no es toquen, poca feina pots fer. Ja et pots anar enviant arxius, que si no et veus, si no toques i no saps què passa amb cada cançó, la cosa no avança. Les cançons s’han de tocar per veure si acaben de funcionar. Però bé, treballem de moltes maneres diferents. Ara també tenim un local d’assaig a Sant Celoni, estem assentant molt les bases, començant a preparar els directes….. Ens ho passem molt bé. És que si això no t’ho prens com un joc, no acaba de tenir gràcia, i és amb el que estem ara.
Amb el disc anterior, al cap de poc de sortir, va arribar la pandèmia i el confinament, que es va estroncar la gira. Ara, l’escenari és diferent. Com es plantegen els directes?
Ara tot just estem provant-ho tot per veure com anirà el directe, que per a nosaltres és molt important. Hi haurà cançons d’abans que variarem per ser més contundents, per tal que la gent s’ho pugui passar bé, que no hagi d’aguantar la cançó molta estona, que pugui canviar, ballar i gaudir de cada una de les cançons. Això és el que hem començat a fer. És una feina molt divertida, agafem el que ens agrada molt de moltes cançons, fem barreges, empalmes de les unes amb les altres, i busquem sons nous, convertint una cançó en una cosa que no era. També estem plantejant com posar el disc nou dins de tot el concert. Tot és un procés molt guapo.
I sempre amb la festa com a premissa?
Sí, sí, sempre, a nosaltres la festa ens perd.
