L’any 2011, Lluís Puig va deixar la direcció del Mercat de Música Viva de Vic quan encara no havia complert els seus quatre anys de mandat, al ser nomenat director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional. La tria per a la nova direcció va recaure per primer cop en un equip i no en una sola persona. L’encapçalava Marc Lloret, conegut com a fundador i teclista del grup Mishima i que llavors dirigia el desaparegut festival PopArb. Al seu costat hi havia Oriol Roca, productor i músic, i Maria Lladó, llavors coordinadora de música de l’Institut Ramon Llull. Al cap d’un temps, es va consolidar el tàndem Lloret-Roca, que ha marcat una època al MMVV, l’etapa més llarga amb una mateixa direcció en els seus 36 anys d’història. Ara passaran el relleu a un altre equip, el format per Joan Rial, Jordi Casadesús i Ruben Pujol.
Tanquen una llarga etapa. Deixen el MMVV allà on volien al començar?
MARC LLORET. Tampoc teníem tan clar l’horitzó, quan vam començar, excepte dues o tres coses que volíem provar. En vam anar aprenent. Ara n’estem molt satisfets.
ORIOL ROCA. Quan vam començar a viatjar i veure altres mercats, amb l’equip de l’Oficina de Fires i Mercats, vèiem els canvis. El model d’estands, per exemple, començava a ser caduc. S’havia d’adaptar el model de fer negoci als temps que estaven canviant. Crec que ho vam aconseguir. Això i una programació menys atapeïda, que les activitats no es facin competència.
I tenim els canvis de formats, de producció i distribució. Quan van començar feia tot just tres anys que existia Spotify, i el CD encara era ben viu.
M.LL. Això en la música enregistrada. En la música en directe les tecnologies també s’han fet més assequibles. A l’hora d’engegar projectes no cal tenir un disc molt editat. Si el projecte té cap i peus, no cal tenir discogràfica o mànager per tirar endavant. Però aquí els hem mantingut fidelitat perquè creiem que continuen essent importants per al món de la música, encara que de les empreses que hi havia fa vint anys moltes no hi siguin.
Ara un disc es presenta a bocins, cançó a cançó. Afecta el MMVV, que molts artistes no tinguin un treball unitari per presentar?
O.R. Dins dels criteris que tenim per triar un que prioritzem és que siguin estrenes. Un espectacle que els programadors que venen a contractar no hagin vist encara. I que no sigui una cançó. En segons quins estils es treballa així com diu, però en altres –el jazz, per exemple– continua essent important l’LP, el llarga durada. El que ens importa també és que el tret de sortida de la posada en escena, de l’espectacle, sigui el MMVV, i que a partir d’aquí s’obri la contractació d’aquest espectacle, hi hagi o no un disc que li doni suport.
M.LL. A vegades coincideixen espectacle i disc, com en Lucía Fumero.
També ha canviat l’expectativa amb què venen els professionals, allò que li demanen al MMVV? Suposo que una part de la seva feina és parar l’orella al que demanen.
M. LL. Els perfils i el que n’esperen són molt diversos. Intentem mirar endavant per veure què pot ser més interessant, perquè els professionals continuïn tenint interès pel que s’ensenya a l’escenari, però també per les reunions que organitzem o pels espais que oferim perquè es trobin entre ells. Han canviat coses, però el que esperem del MMVV és essencialment el mateix: que es dinamitzi el sector, que es promogui la contractació i que es coneguin creacions de música.
O.R. I que sigui una eina d’internacionalització en els dos sentits: de fora cap aquí i d’aquí cap a fora. Alguns anys hem fet trobades, formals o informals, amb els professionals per captar el seu punt de vista. Com a servei públic, el MMVV ha de ser útil per a la indústria.
Els continuen arribant moltes propostes sobre la taula cada any? Encara que siguin amb altres formats…
M. LL. Abans que parlàvem de les diferències, aquesta n’és una. Abans ens arribaven sobres amb CD, i algun correu electrònic, però majoritàriament escoltàvem CD als cotxes o a casa. Després vam oferir la possibilitat que ens arribessin les propostes a través d’una plataforma en línia. L’hem anat ajustant any rere any, de manera que ara només cal que els artistes ens enviïn una proposta explicant quins objectius tenen, com ho volen plantejar i què esperen com a artistes del MMVV.
O.R. De fet, aquest formulari en línia és l’única via per proposar-les, la manera oficial. Al perfil de cada mànager se li penja la informació, i hi ha una continuïtat de feina.
M. LL. I responent a la pregunta, hem tingut aquest any i els últims vora d’un miler de propostes. Això era impossible fa deu anys. Continuen essent moltes hores i molts dies… però és la feina que més ens agrada i la que més trobarem a faltar quan pleguem.
El que no pensaven ni en somnis, segur, és que enmig de la seva gestió es trobessin un esdeveniment com la pandèmia que va posar cap per avall tot el sector de la música en directe.
M. LL. Ens va obligar a replantejar tot el Mercat. Donàvem per fet que no ens podríem veure, però teníem clar que volíem fer-lo i adaptar-nos a les circumstàncies que hi haguessin. Vam treballar en un model d’enregistrar directes i que aquella peça audiovisual tingués qualitat suficient com per enviar a promotors i programadors i es fessin idea de com era l’espectacle en directe.
I va funcionar…
M. Ll. A molts artistes els va anar bé. Van estar enviant aquell vídeo i els va servir per més d’un any. Vam estar fent això dos o tres anys, i als darrers ja convivien els dos models, la recuperació del MMVV habitual i aquests enregistraments.
O.R. Em sembla que va ser l’any que vam treballar més, perquè es va haver de replantejar tot. Era el primer any del nostre darrer període de quatre de direcció i tot el que havíem presentat com a projecte resulta que no es podia fer. Va ser molt interessant la feina de debats constants amb tot l’equip, veure com ho podíem fer per ser útils. Va ser un any dur però molt interessant, va fer créixer el Mercat.
M.LL. La gent es va haver d’adaptar perquè hi havia feines que ja no es podien fer, i es va veure que l’equip funcionava.
O.R. I afegeixo: cada dia gravàvem dues actuacions a L’Atlàntida, una a la sala Ramon Montanyà i una a la sala Joaquim Maideu. Veníem el mes d’agost, que no és habitual. Vam poder veure tots els concerts i, guardant distàncies, tenir una relació molt propera amb els artistes. En aquest sentit, va ser bonic… i vam ser uns privilegiats!
Un segell seu en la direcció és el focus en els programadors de proximitat.
M.LL. Tenien poca sensació de ser programadors. Es consideraven tècnics i els seus superiors no els donaven crèdit: per què has d’anar a Vic si tens molta feina per fer? A través de nosaltres i dels alcaldes i regidors (i de la conselleria) es va fer una feina important per convèncer els municipis que era important que els seus tècnics anessin al MMVV. I nosaltres vam dissenyar una jornada sola amb quatre o cinc propostes molt pensades per a ells. Que en un dia poguessin avançar feina.
O.R. Penso que hem dignificat la seva feina. No és una persona només dedicada a la burocràcia.
M.LL. Ara ja els hem implicat fins al punt que són els tècnics municipals més veterans els que ens ajuden a rebre els nous. El projecte Link.
Dels estands al recinte firal, com qualsevol fira convencional, a aquest model flexible i centrat a L’Atlàntida…
O.R. Ho vam veure clar a l’Eurosonic de Groningen, als Països Baixos. Els estands tenien sentit quan no estava tan implantat el mòbil i la gent anava a l’oficina. Ara, amb la gent que pot estar treballant a tot arreu, no tindria sentit obrir la paradeta al matí i tancar-la al vespre. Va ser una feina llarga, perquè sempre hi havia algú que pensava que si existia una infraestructura a Vic per a les fires… per què s’havia de deixar de fer servir? Calia convèncer sensibilitats perquè veiessin que el model era caduc.
Han diferenciat clarament la part professional de la de festival dins del MMVV. Ho ha entès tothom?
M.LL Ho crèiem important. Ja hi era una mica, la distinció, però nosaltres vam insistir-hi.
O.R. Hi ha estrenes i, d’altra banda, els artistes que no estan presentant treball nou però que convoquen la ciutadania a una gran festa.
A l’espectador li falta cada cop més la curiositat d’escoltar coses noves, les que proposa el MMVV?
M. LL. Falta. Però fixi’s que cada vegada més hem tingut sales plenes. A Vic hi ha la Jazz Cava i el Festival de Jazz… i això demostra que la ciutat s’ha atrevit amb programacions que no són convencionals ni òbvies. Això fa que hi hagi un públic local important que hagi apostat per les coses noves. Niño de Elche va molt bé d’entrades, i Marco Mezquida amb Chicuelo es va omplir! A poc a poc hi ha més gent que arrisca.
O. R. Els mitjans en general potser no hi han ajudat, el titular ha estat sovint dels grans concerts, de les multituds més que de les estrenes.
M. LL. Per a tots els artistes que programem, la intenció és fer d’empenta. Cada any veus algú que és present en cinc o si mercats o fires i veus que comença a créixer. Però no he pensat mai que un artista fos molt nostre.
O.R. Sí que puc assegurar, perquè alguns mànagers m’ho han comentat, que hi ha artistes osonencs per als quals ha estat un abans i un després passar pels escenaris grans del MMVV. Li va passar a Txarango, a La Iaia… ha estat com fer la confirmació a Catalunya.
Com veuen el seu relleu, que no és només el canvi en la direcció sinó un traspàs generacional?
O.R. És una de les reflexions que havíem fet. Creiem que pot ser bo per al MMVV que nosaltres, que en tenim poc més de cinquanta, passem el relleu. Que ens segueix agradant molt la feina, però que entri algú més jove i no arrossegui les inèrcies que, encara que no vulguem, potser arrosseguem nosaltres. El tema de les músiques urbanes, per exemple: per edat les poden entendre potser millor que nosaltres, que ens agafa amb més distància.
Li veuen futur, al MMVV?
M.LL. S’ha d’adaptar al moment actual. Quan als anys 90 nosaltres començàvem a tocar en grups no pensàvem ni viure d’això. Hi ha hagut un canvi enorme. Ara els artistes que comencen ho volen fer amb concerts, amb una bona promo, amb mànagers… amb coses que han après perquè s’han format més que nosaltres com a músics i professionals.
O.R. Cada vegada cal diferenciar més el que és entreteniment del que és cultura. Hi ha espectacles que el seu circuit no és el del MMVV. No busquem el programador del Primavera o del Mad Cool.
