Els treballadors la ciutat suïssa de Ginebra percebran a partir de la setmana que ve un salari mínim de 3.700 euros. És l’aplicació dels 23 francs suïssos per hora treballada per una mitjana de 41 hores setmanals. Els 23 francs (poc més de 21 euros) és la xifra que es va posar a consideració de la població en un referèndum local celebrat el 27 de setembre. A més de convertir-se la ciutat amb el salari mínim més alt del món, Ginebra es converteix en el símbol d’un debat intens, tant en clau econòmica, entre especialistes, com en política local.
L’establiment de salaris mínims (els de Ginebra poden aparentar ser màxims, però hi ha molts matisos a introduir i fugir de quedar-se amb una xifra que, des dels ulls catalans pot arribar a considerar-se inabastable), forma part de velles controvèrsies entre especialistes. L’ortodòxia assenyala que el valor dels salaris ha de venir marcat per la productivitat, de manera que si el que aporta un treballador és inferior al sou que se li paga, la hipòtesi més plausible és que l’empresari n’acabarà prescindint.
Però aquest punt de partida no deixa de ser una hipòtesi que les dades no acaben de corroborar. Ha estat així en determinats territoris dels Estats Units, que han apujat el salari mínim sense que hi hagi hagut repercussions en forma de pèrdua de llocs de treball. A l’Estat espanyol, que té un salari mínim per a tot el territori, les pujades de salari mínim que ha acordat en els últims exercicis el govern no havien provocat, abans de la pandèmia que ho ha acabat d’alterar tot, el duríssim impacte sobre el mercat que treball que auguraven l’oposició de dretes i representants empresarials. L’any passat, quan el salari mínim s’havia fixat en 900 euros després d’una pujada sense precedents del 22%, l’afiliació a la Seguretat Social va incrementar-se un 3%. Es poden fer conjectures sobre si hauria crescut més o menys sense un augment tan elevat del salari mínim, però el que és clar és que no es va destruir ocupació com aventuraven els profetes de la catàstrofe.
A Suïssa el debat estava plantejat en termes una mica diferents, perquè mentre que en alguns països el salari mínim és una realitat existent des de fa molts anys, al país helvètic ni tan sols existeix per a tot el país, i només se n’estan establint en determinats cantons, a partir de referèndums basats en debats que van més enllà de proclames marcades per les pures percepcions. De fet, al cantó de Ginebra hi havia hagut prèviament intents d’establir el salari mínim, que havien acabat en referèndums amb vot negatiu, i l’aprovació de fa dos diumenges es va produir després que s’haguessin instaurat en els cantons de Jura i Neuchâtel. Els tres cantons francòfons fugen de la posició del govern federal, gens partidari d’instaurar sous mínims sota el pretext que la flexibilitat forma part del model econòmic d’èxit del país. Entre parèntesi, caldria dir que, a Suïssa, el liberalisme és el la ideologia mainstream.
Hi ha dues consideracions bàsiques per emmarcar la decisió, presa per cert en un context de pandèmia que també afecta als suïssos en termes laborals. La primera és que Ginebra és una ciutat cara, amb costos d’habitatge i de productes bàsics molt elevats i que en el salari suís té algunes diferències amb els que es cobren a Catalunya. Els suïssos han de pagar assegurances de vellesa i de salut de la seva butxaca. Evidentment, el nivell salarial que exhibeix aquest salari mínim continua sent elevat –si es compara, no ja amb l’espanyol, sinó amb l’australià o el luxemburguès, tots dos lleugerament per sobre dels 2.000 euros– i aquí arriba la segona consideració. Les empreses suïsses ja paguen salaris elevats, però les 37 corporacions més grans es van repartir l’any passat 63.000 milions de francs suïssos –53.000 milions d’euros– en dividends.
En síntesi, les empreses paguen salaris alts, però guanyen molts diners, de manera que incrementar els sous hauria de contribuir a un millor repartiment dels recursos. Guanyar molts diners significa, a més, que els sous que els treballadors guanyen perquè aporten prou productivitat i no és aventurat apuntar que deu ser perquè el teixit productiu del país està basat en tasques amb aportació elevada de valor. En definitiva, un model productiu més basat en el valor afegit pot suportar millor uns salaris elevats que un model basat en serveis que n’aporten poc. Aquests dies de pandèmia, ha estat molt freqüent sentir veus que es lamenten per l’efecte duríssim que ha tingut la pandèmia en el sector turístic i que clamen per ajuts milionaris a un sector tan important per a l’economia catalana i espanyola. L’impacte és innegable, com ho és la importància econòmica d’aquest sector, però seria convenient que les aportacions d’ajudes vinguin acompanyades de la predisposició de canviar tendències i oferir condicions laborals més dignes, perquè Suïssa està demostrant que els salaris elevats no estan renyits amb l’obtenció de beneficis.
El debat té encara altres arestes. A Suïssa, un país veritablement federal, es poden establir salaris mínims per territoris. Això també passa als Estats Units. A l’autonòmica Espanya, es fixa un valor unificat, que no arriba a respondre a les necessitats de cada zona. En els països europeus que disposen se sous mínims, l’equivalència acostuma a ser del 50% del PIB per càpita (amb dades aportades per l’economista Miquel Puig). Els 950 euros, queden curts a Catalunya, on amb prou feines arriba al 43%, però supera el 65% a Andalusia o el 70% a Extremadura. Començar a pensar en salaris mínims per territoris només és descabellat per als qui pregonen la unitat com a únic argument.
