Primer de tot, és un Jaume Cabré. I això ja és garantia de qualitat, fins i tot més enllà de si la temàtica t’atrapa o no com a lector. Segon, aquest és un llibre de contes. N’hi ha tretze, que també és un número així que fa iuiu en l’imaginari col·lectiu. Tercer, són brutals. Brutals per com descriu cada història, brutals per la temàtica i també perquè no tots tenen un inici i un final clars.
Jaume Cabré ha fet aquest recull de contes anomenat Quan arriba la penombra d’entre tot el que ha escrit com aquell qui diu en la seva vida. Són contes escrits els darrers cinc anys i dos d’ells fins i tot han estat publicats en uns reculls de les trobades d’escriptors dels Pirineus. Contes que ell ha escrit i, com fa sempre amb les seves obres, reposen un temps. Els rellegeix i alguns ja no serveixen i d’altres sí. El criteri és seu, però així és com treballa Cabré. I com ell mateix ha dit a la presentació d’aquest llibre quan li demanen projectes de futur: escriure. No deixa d’escriure i mentre ho fa surt i sortirà una nova novel·la.
La darrera, si la recordem, va ser Jo confesso, una encarnació del mal tan ben travada que és un llibre imprescindible. En aquest recull de contes, el mal ja només és l’ambient adequat per arribar a la mort, perquè cada conte és una mort i cap és una mort natural. I perquè encara que hi hagi contes escrits fa temps i d’altres nous, realment tenen lligam. D’una banda, diferents maneres de morir i de l’altra, elements com incorporar frases semblants, o un element com un quadre que surt en més d’un conte i d’on entra i surt un personatge. I pot fer la sensació de déjà-vu al lector, de no haver posat el punt de llibre al lloc adequat…
Totes les històries són sorprenents. Encara que a l’inici del conte veus a venir cap on va, acaba tenint un final que sobta. Hi ha personatges que maten perquè sí, d’altres que s’adonen que és fàcil i a més no els enxampen, d’altres que acumulen odi… Pel que fa a l’entorn, hi surten internats, guerra, galeries d’art, països amb dictadors… Un ventall tan ampli com tretze històries que no deixen indiferent. A més, és un bon llibre per si hem d’esperar encara quatre o cinc anys més per a una nova novel·la de l’autor.
