Jo Confesso, la novel·la de Jaume Cabré editada l’any 2011 per Proa és una de les millors obres de la literatura catalana contemporània. Com diu el crític literari Joan Josep Isern, és una novel·la “cuinada a foc lent” (Cabré hi va dedicar vuit anys) i també hi podem afegir que en cal una lectura lenta. I si pot ser, una relectura, perquè la primera et deixa absolutament commogut. En cal una segona per entendre el veritable abast de l’obra. D’una banda pel tema que hi tracta i de l’altra, per recursos narratius que utilitza el mestre Cabré.
El mal, el mal en majúscules que perdura al llarg dels segles i en les seves diverses formes, és l’eix del projecte narratiu. A partir de la vida de l’Adrià Ardèvol, Cabré teixeix una obra magistral en la que aquest personatge es desplega paral·lelament a la història d’un valuosíssim violí fet per Lorenzo Storioni a Cremona l’any 1764. El pare de l’Adrià, Fèlix Ardèvol és un home ambiciós. Antiquari i col·leccionista, quan detecta un objecte valuós no té escrúpols per aconseguir-lo aprofitant-se de qui convingui. L’Adrià viurà i veurà el devenir del pare. Paral·lelament a aquesta història familiar se’n teixeixen moltes d’altres amb un denominador comú: la màxima expressió del mal. Cabré exposa el mal al llarg de la Història i com s’ha exercit des de les institucions. Comença amb la Inquisició i acaba amb el nazisme. Des de la bogeria de l’inquisidor Nicolau Eimeric que el porta a exercir una crueltat extrema, com en el judici d’un infortunat jueu de Girona, passant pel comportament execrable en nom de l’Islam i acabant amb la pitjor encarnació del mal: el nazisme i més concretament el camp de concentració d’Auschwitz-Birkenau.
La novel·la analitza amb profunditat la psicologia humana, tant des dels personatges que han exercit el mal com dels que l’han patit. Com el metge nazi que feia experiments amb homes dones i criatures al camp de concentració. Penedit, intenta purgar les seves culpes fent el bé i ajudant els altres, però sense trobar mai més la pau. O el vell jueu que va sobreviure a d’Auschwitz-Birkenau on va morir tota la seva família i que se sent culpable per no haver mort allà com tants altres, per haver aconseguit escapar d’aquella negra nit. Ell, tot i haver tornat de l’infern, tampoc no troba mai la pau. O el monjo secretari del tribunal de la Inquisició, que escapa i s’amaga en un recòndit monestir per oblidar els judicis per heretgia que va haver de presenciar.
Un dels aspectes que acaben d’arrodonir aquesta obra mestra son els recursos narratius que utilitza. Cabré passa de la primera a la tercera persona narrativa i a l’inrevés. Una altra tècnica sorprenent és que l’autor presenta diàlegs creuats entre personatges que no coincideixen en l’espai i en el temps. Així també uneix en un sol paràgraf accions dutes a terme per personatges diferents amb segles de diferència i que tenen, no obstant, certs paral·lelismes. És per gaudir d’aquestes filigranes narratives que és bona una lectura lenta, reposada i si cal, deixar passar un temps per fer-ne una segona.
Tornant al què va dir d’aquesta obra Joan Josep Isern: “És la culminació d’un procés d’excel·lència en l’ofici d’escriure”. Només té un petit inconvenient: Acabada l’obra, el lector es torna molt exigent i és difícil trobar-ne una altra que compleixi les expectatives, que ompli el buit…però això, segur que convindreu amb mi que només és un estímul per continuar llegint, presoners com som de la paraula escrita.
