Aquest és el quart i darrer llibre de la sèrie El cementiri dels llibres oblidats, ideada per Carlos Ruiz Zafón. Com indica el títol de la sèrie, totes les novel·les tenen com a objectiu un gran homenatge als llibres i el vincle entre la literatura i la vida. Per posar-nos en situació, cal dir que la sèrie es va iniciar l’any 2001 amb L’ombra del vent i va continuar el 2008 amb El joc de l’àngel i el 2011 amb El presoner del cel. Han estat, doncs, 15 anys en els quals Ruiz Zafón ha escrit una obra brutal, amb un total de 2.500 pàgines, i en aquest últim, amb més de 900, ha aconseguit un relat electritzant, on no hi falten intrigues, passions i l’objectiu de resoldre misteris.
Els quatre llibres tenen en comú Barcelona com a lloc dels fets. La Barcelona de diferents èpoques. A El laberint dels esperits hi veiem la Barcelona de finals dels anys cinquanta. El nen protagonista del primer llibre, Daniel Sempere, vol descobrir el misteri de la mort de la seva mare, Isabella, i ho aconsegueix tot i que ell no n’és el protagonista principal. Ho és Alícia Gris, una persona sorgida de la part més fosca de la Guerra Civil i és aquesta part fosca de després de la guerra i, per tant, durant la dictadura, d’on arriben personatges foscos que creen més misteri a l’obra.
“Un relat electritzant, on no hi falten intrigues, passions i l’objectiu de resoldre misteris”
Ruiz Zafón, que viu a Los Angeles, als Estats Units, des de fa anys, és l’escriptor espanyol més llegit després de Cervantes. I no és que tingui molta obra. L’any 1993 i els anys següents es va donar a conèixer amb tres llibres que formaven part de la trilogia de la boira. I el 1998, amb Marina, reforça el seu coneixement entre el públic, que esclata el 2001. Els seus llibres s’han traduït a més de 50 idiomes. Per decisió seva i precisament perquè aquesta tetralogia és un homenatge als llibres, ni se’n faran pel·lícules, ni sèries… i mira que donaria de si.
Per a tothom, però sobretot per als que són àvids lectors dels llibres, és una tetralogia indispensable. Deixa lectors satisfets no només per les històries sinó també per la manera com les explica, i perquè fa que el lector es qüestioni coses que ens han explicat d’una manera i probablement són d’una altra. De fet, això ja ho estem patint. Segur que en aquests moments de realitat convulsa molta gent es qüestiona les explicacions que es donen. Per tant, recomano, fins i tot per desfer-se d’aquesta realitat, un llibre com El laberint dels esperits, on Ruiz Zafón surt d’alguna manera del laberint encetat amb L’ombra del vent. És ideal.
