Europa no és el què ens havien promès. Amb aquesta frase no estem pas descobrint la sopa d’all, però d’uns anys cap aquí Europa (l’ens, la institució) sembla haver-se convertit en l’enemic dels qui l’habitem. La concepció d’Europa com un conjunt de pobles amb una mateixa política econòmica, una mateixa moneda, un mercat únic i unes lleis comunes no pintava malament fa anys. Però la idea ha degenerat. Europa no és un poble i, el pitjor de tot, sembla que ja no és una democràcia. Ens referim, per exemple, al poder que tenen els grups de pressió per convèncer els eurodiputats disposats a aprovar lleis que contravenen els seus interessos. O que les decisions més impopulars es prenguin a porta tancada i no se’n parla més.
Aquesta nova Europa l’analitza amb tota la cruesa Susan George a la segona part de El Informe Lugano. Publicat l’any 2001 el llibre El Informe Lugano: Como preservar el capitalismo en el siglo XXI feia un crit d’alerta sobre l’incipient fenomen de la globalització. En el nou llibre, El Informe Lugano II: Esta vez vamos a liquidar la democracia, publicat al 2013 parla de l’Europa neoliberal, venuda als interessos de grans corporacions i, sobretot, als del capitalisme financer que no té en compte les bretxes cada vegada més grans entre les elits i la resta de la població. Però, el que resulta més inquietant és com tots aquests procediments acaben amb la sobirania dels pobles que conformen Europa. Els estats ballen al ritme que una institució supraestatal (que sembla que no es pot qüestionar) els marca. I llavors ja no importen els partits, ja no importen les eleccions, ja no importen els vots, ja no importa la gent. De fet al llibre es diu clarament que el dret dels ciutadans europeus a votar sobre qüestions d’importància “pràcticament s’ha abolit, ja que és molt perillós”.
El Informe Lugano II pot semblar un relat de ciència ficció si no fos perquè a l’inici queda molt clar que, si bé l’escenari és fictici, els fets que s’hi descriuen son reals. Un grup d’experts es reuneix en una mansió a la vora del llac de Lugano a Suïssa a petició d’un grup de sol·licitants de l’elit política i econòmica per redactar un informe entorn a la pregunta “Vivim una progressió inevitable de crisis, decadència i caiguda final del món occidental tal i com el coneixem, o bé la gestació d’un renaixement del sistema capitalista que sortirà enfortit del procés? Què podem fer per estimular aquest renaixement?”. Recorda una mica Davos.
En un moment del llibre es diu: “Cada vegada hi haurà més immigrants, tret que una entitat supranacional es faci càrrec de la prevenció. Aquestes persones estaran a més, cada vegada més desesperades i la marea pot tornar-se arrasadora si no es recorre a mètodes del tot desagradables per detenir-la, amb la qual cosa, a més hauran de ser discrets, un autèntic repte quan s’utilitza l’exèrcit i la policia”. Susan George ho clava si ho extrapolem a la realitat. Potser per això la Unió Europea va signar un acord infame amb Turquia perquè li fes la feina bruta.
L’intervencionisme en política pressupostària ha estat “un cop d’estat gegant” contra els governs dels estats membres i els seus ciutadans
L’autora també analitza les polítiques d’austeritat que els governs europeus van decidir aplicar arran de la crisi financera global. Aquests països, “es configuren ara com autèntics laboratoris. L’austeritat i la desocupació que injecten pretenen demostrar a les autoritats europees la dosi de càstig que les rates de laboratori poden suportar”. Demolidor. A més amb un argument que la Comissió Europea ha fet creure a la ciutadania i que en el llibre s’assegura que “és mentida”: “Vivíem per sobre de les nostres possibilitats”. Susan George exposa les raons principals per les quals els rics estan guanyant la guerra de classes a Occident: “No se’ls ha imposat cap regulació”, “els bancs son ara els encarregats de fer política” (els antics banquers son ara els tecnòcrates) i, finalment, “els culpables han estat recompensats i els innocents, castigats”.
Ara es perfila un nou paradigma: el del Model Econòmic Elitista Neoliberal (MEN) i, els experts del llibre que redacten l’informe que porta el nom de la ciutat suïssa diuen que el que cal per fer avançar el MEN és provocar reflexos “no una reflexió”. A partir del Tractat de Maastricht (1992) la Comissió Europea i els alts càrrecs públics de la Unió s’han convertit en defensors “sòlids i sigilosos” del MEN. Així en deu anys Europa “ha passat de ser el continent més social a adoptar els criteris més intransigents i estrictes del MEN”. I en detallen alguns exemples: “Des del 2012 els europarlamentaris i el Consell estan autoritzats a disseccionar un pressupost nacional abans que el parlament del país en qüestió tingui dret a examinar-lo”. Així els estats han estat “desposseïts del seu dret de fixar la seva política pressupostària i, fins i tot, monetària”. “Un cop d’estat gegant”, diu, contra els governs dels estats membres i els seus ciutadans. Però hi ha un altre tractat europeu molt inquietant: el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE). Es tracta “d’un subterfugi jurídic per obligar els contribuents a rescatar els bancs a perpetuïtat”. Si els fets que es descriuen al llibre són reals com afirma l’autora, fan molta por. Qui sap si tot això l’any passat al Regne Unit ho van veure clar.
