L’escenari condiciona totalment el film. És un quadrat (pis amb número) que puja i baixa, amb una mena de taula central sempre plena de restes de menjar que s’han d’agafar ràpid perquè l’ascensor-taula se’n va. Malviuen en aquesta cel·la-pis medieval un o dos personatges que, a part del matalàs, només tenen, i són afortunats, El Quixot, que rellegeixen en els pitjors moments. És fàcil morir de gana o malaltia o assassinat pel company. Aquí, Ivan Massagué i Zorion Eguilor. També alguns se suïciden tirant-se pel forat.
Sorprèn la seva provocació, trista i sense esperança. Amb un comportament correcte pots pujar de pis, de número i menjar. Però mai arribaràs a dalt, que són els que mengen primer. Hi pots trobar una lectura política, per alguns sobrarà més que el film fins i tot. La butlla que pot semblar basca ho és per la direcció de Galder Gaztelu-Urrutia. També hi ha qui hi pot veure cosses a la religió i la societat estructurada actual, recorda que el pitjor enemic de l’home és l’home i que per ell no dubta a submergir-nos en sang, vòmits, violència, crueltat, sadisme i vísceres. Tot un regal per a l’espectador despistat que podrà admirar, a més a més, Antonia San Juan, Emilio Buale, Eric Goode, Miriam Martín i Óscar Oliver.
