Les pel·lícules de Hong Sang-soo no són classificables de moment perquè van d’un extrem a l’altre de l’arc de gèneres. Per una banda, un cine de qualitat però artesà (Ahora sí, antes no, 2015), un altre de més surrealista i procliu a què cadascú l’acabi com pugui, amb finals oberts, com Lo tuyo y tú (2016) o Haewon, hija de nadie (2013). El hotel a orillas del río seria la primera que podria situar-se en un punt intermedi entre ambdós grups. Part de la seva acció transcorre a l’establiment que dona títol al film, situat al costat del riu Han. Allà convergeixen dues històries, encara que només de forma tangencial. Ko Young-wan (Ki Joo-bong), un poeta cèlebre que aprofita l’oferta d’un admirador per quedar-se gratis a l’hotel, truca als seus fills, Byung-soo (Yu Jan-sang) i Kyung-soo (Kwon Hae-hyo), perquè es reuneixin amb ell allà perquè té el pressentiment que es morirà.
Quan apareixen, no queda clar si se senten feliços d’estar en companyia ni de si Young-wan en realitat vol que estiguin allà. La relació dels germans no tarda a revelar-se com una competència per rebre l’aprovació del pare. Cap d’ells no l’ha vist des de fa anys i ambdós tenen un ressentiment que no poden controlar. Amb subtilesa, Hong va desvetllant el temor que s’assemblin a l’home que els va abandonar a ells i a la seva mare i que els seus problemes amb les dones estiguin causats per una maledicció heretada d’ell.
Sang-hee (Kim Min-hee) està utilitzant l’hotel per superar una depressió, la seva, causada majorment per un trencament recent. També ella ha trucat a algú perquè li faci companyia, en el seu cas una dona (Song Seon-mi), que pot ser que sigui la seva germana o potser simplement una amiga íntima. Totes dues passen la major part del seu temps fent migdiada. En 24 hores aquests cinc personatges s’encreuen, i a vegades en paral·lel, envoltats en un paisatge gelat que també els gela l’ànima.
Aquest film hauria de resultar familiar a tot aquell cinèfil que tingui un cert coneixement de la filmografia de Hong: taules brutes, ampolles buides, el clima gèlid, els llargs plans puntuats per zooms i els apunts autobiogràfics. Aquesta pel·lícula del coreà –especialment des que va començar a fer ficcions de baix pressupost a tota velocitat– fa la impressió de ser una obra imprevista i gairebé improvisada, quan en realitat està dotada de gran perspicàcia psicològica. I en ella trobem gairebé tot allò pel qual l’obra del seu autor és aclamada: les seves innovadores reflexions sobre la confusió i la falta de comunicació; els desacords, i les situacions incòmodes dels personatges imperfectes que mai estan feliços ni amb ells mateixos.
I, no obstant, el film té la seva personalitat. És menys complex, comprimeix tota l’acció en unes poques hores. La pel·lícula, així mateix, no és representativa del gust habitual de Hong pels buits narratius i les el·lipsis. I, potser com mai abans en la seva carrera, aquí els riures van de la mà –sovint generant ambigüitat i fins i tot conflicte– d’una invocació a la mort. Sí, el relat està impregnat de la ironia, aquesta sí habitual en Hong. Es podria dir que el cine coreà és portador i denúncia de la soledat del seu poble, de les seves traïcions i del seu fracàs col·lectiu, segons com es miri. L’hotel és melancòlic, mirant el riu com va passant, enduent-se amb ell tota l’angoixa resumida en unes poques habitacions. I, malgrat tots els riures, flota en l’aire d’un hotel fluvial una gran tristesa.
