En el moment d’escriure aquestes línies, Dune (basada en la novel·la homònima de Frank Herbert) és l’última superproducció hollywoodiana que s’ha estrenat a les sales de cinema, la qual, i com és habitual, inclou tota mena d’efectes especials d’última generació per fer encara més realista el món de ficció en el qual es desenvolupa l’acció del film. I, no obstant això, per escriure el guió d’aquesta pel·lícula, no es va utilitzar precisament un ordinador i un programari d’última generació.
Eric Roth, el veterà guionista de 76 anys, creador de produccions audiovisuals com Forrest Gump (pel qual va guanyar l’Oscar al millor guió adaptat en 1994), L’home que xiuxiuejava als cavalls, Múnic, El curiós cas de Benjamin Button o Ha nascut una estrella, entre d’altres, ha confessat que el guió de Dune, com de la resta de les seves obres, els ha escrit usant un antic programa d’MS-DOS anomenat Movie Màster.
D’aquesta revelació se n’han fet ressò diversos mitjans en línia, com Vice, que publica també una entrevista realitzada a l’autor i que està penjada a Youtube.
Una de les curiositats de Movie Màster és que només té espai per guardar 40 pàgines de memòria, i que Roth l’utilitza en un antic ordinador que funciona amb Windows XP, i en el qual no té connexió a internet.
Això, que a priori pot semblar un complet endarreriment per treballar, ofereix en realitat alguns avantatges que, potser, ens poden inspirar. És el cas del total aïllament de l’exterior i com això ajuda per a concentrar-se en la feina. Com bé diu l’autor de l’article de Vice, mentre escrivia aquesta peça, s’ha “despistat” per donar un cop d’ull a Twitter almenys cinc vegades, cosa que significa pèrdua de temps, però també pèrdua momentània de la concentració. Sense connexió a internet, això no passa. Òbviament, el tema de les distraccions és de disciplina mental, però si no tenim les temptacions al nostre abast, és més difícil caure-hi.
També és cert que és més fàcil convertir en guió un llibre, que podem tenir en paper, que redactar un article per a l’elaboració del qual necessitem consultar dades en la xarxa, prescindint de la connexió a internet.
Com bé diu Matthew Gault, autor de l’article de Vice, Roth no és l’únic que no ha volgut evolucionar d’acord amb els temps i es manté utilitzant eines vetustes, però efectives en la seva comesa: també George R. R. Martin, autor de la saga de Joc de Trons, és conegut per utilitzar WordStar per a MS-DOS, un processador de textos que, al costat de WordPerfect, es van utilitzar durant la dècada dels vuitanta i fins a la irrupció de l’entorn gràfic Microsoft Windows i el paquet Office (amb el processador de textos Word de la mateixa Microsoft).
Un altre avantatge és que l’ordinador amb el qual treballa no pot ser hackejat, almenys, a distància. Per robar o comprometre alguna cosa, els assaltants han de tenir accés físic a la màquina.
Però a canvi de l’avantatge de no desconcentrar l’usuari amb la temptació de repassar Twitter, veure les notícies o qualsevol altra activitat en línia, l’ús d’aquesta mena de programari tan antic comporta un gran maldecap: el dels formats.
Una vegada finalitza el seu treball amb el programa de creació de guions, Roth ha d’imprimir el que ha escrit, i lliurar-ho perquè ho escanegin i el passin per un OCR (reconeixedor de caràcters), amb la qual cosa quedarà en un format que els altres membres de redacció de la pel·lícula podran utilitzar.
Si cal fer canvis a posteriori, Roth ha de desplaçar-se per treballar en els ordinadors de la productora, el director o de qui correspongui.
