El de Marc Gasol és un cas singular dins el món de l’esport professional per la seva condició simultània de president i jugador, en aquest cas del Bàsquet Girona. Els quatre socis de Kuatre Produccions, amb el pradenc Jordi Bruch entre ells, serien el seu equivalent dins del micromon dels balls de saló. Són gestors i músics de la seva pròpia empresa. Tant treballen des del despatx –o rere la barra– com dalt de l’escenari. Des de fa dos anys i mig comanden la sala Dolce Vita, de Folgueroles, un local amb més de 20 anys d’història que han consolidat com un dels oasis més aclamats per bailongos consumats tant de dins com de fora de la comarca.
Kuatre Produccions va néixer l’any 2014 davant l’evidència que “s’anaven tancant sales de ball”, rememora el pradenc Jordi Bruch. Completen la societat els també músics Joan Vilandeny, Josep Rodríguez i Eladio Rodríguez, tots tres veïns del Bages. El seu primer projecte en comú va ser recuperar la programació de balls de saló al centre cívic del Pont de Vilomara i Rocafort (el Bages). Aquell mateix estiu van assumir la de la Pista Vermella de Navarcles (el Bages), i l’any següent també van projectar balls regulars de caràcter mensual a Oristà, Sant Bartomeu del Grau i la Torre d’Oristà.
“Per nosaltres, com a músics, també era una manera de tenir feina, de poder anar treballant”, remarca Vilandeny. La situació, com per al conjunt del sector cultural, se’ls va complicar especialment arran de la pandèmia. Però de les crisis també n’apareixen oportunitats. I la seva va tenir un nom propi: el de Dolce Vita. La sala folguerolenca, que va néixer l’any 1999 primer com A Cuba, havia anat passant a mans de diferents gestors. Amb la pandèmia, però, va quedar en stand-by i el seu futur penjava d’un fil. L’octubre de 2020, davant de la possibilitat d’un hipotètic tancament –i malgrat que encara hi havia algunes limitacions–, Kuatre Produccions es van veure amb cor d’agafar-ne les regnes, prenent el relleu a Toni Fernández, que l’havia comandat l’última dècada.
Més enllà de gestionar una programació concreta, com havia fet fins llavors, a Kuatre Produccions se’ls presentava un nou repte: dissenyar tant el contingut com el continent d’una sala de ball. “Vam procurar de donar un tomb a la sala”, explica Bruch. A més d’una renovació estètica i d’apostar per uns preus “populars”, han anat “ajustant” els horaris a la demanda dels mateixos usuaris. Actualment obren els dimecres i diumenges a la tarda, amb sessió de berenar-ball; i els divendres i dissabtes, amb sopar-ball. I la resposta ha estat notable: “Ho petem cada cap de setmana”, remarca Bruch; en especial els divendres i dissabtes a la nit, quan acostumen a concentrar més de 200 balladors. “Tenim un públic molt fidel i la sala s’ha convertit en un punt de trobada; ens ve gent d’arreu de Catalunya”, remarca. I és aquesta bona acollida la que els “compensa” pel sobreesforç que representa compaginar la doble tasca d’empresaris i músics. “Quan només vas a tocar, quan acabes te’n vas; aquí et queda molta feina per fer, tant abans com després”, admet Josep Rodríguez. Un cop al mes cada un d’ells també puja a l’escenari del Dolce Vita. Per la resta, “donem feina a 25 o 30 músics l’any”, detalla Bruch, ja siguin en formacions individuals, de duets o de tercets. “Pensem que també és una manera de fomentar la música en directe”, reivindica Eladio Rodríguez. I en això no renuncien a apostes més agosarades. L’octubre passat, per exemple, hi va actuar l’Orquestra Selvatana, i aquest març, per Sant Josep, ho farà la Maravella.
“No sabem què passarà quan s’acabi aquesta generació de gent a qui encara li agraden els balls de saló”, es pregunta Vilandeny, tot observant la mitjana d’edat d’usuaris de la sala, que supera la seixantena. “Però aquest temor ja fa 30 anys que el sento a dir…”, el respon Bruch. De moment, volen continuar gaudint del present: “Ens agrada la sala i la gent que hi ve, hi ha un clima molt familiar”, coincideixen tots quatre.
Actualment des de Kuatre Produccions ja coordinen vuit espais de ball arreu de la Catalunya Central –en poblacions com Olvan, Sant Joan de Vilatorrada o Torres de Segre–, tot i que també hi ha alguns indrets on no han pogut reprendre la programació després de la pandèmia. Davant d’una certa tendència a la pèrdua de sales de ball arreu del país, ells no tanquen cap porta a continuar creixent. Com a empresaris, però també com a músics: “Ara mateix entre el 30% i el 40% de la nostra feina la fem per a nosaltres mateixos”, destaca Bruch, que aquest mandat ha compaginar la faceta de músic –amb més de 30 anys d’experiència dalt dels escenaris– amb la d’alcalde de Prats. I això, ni en Gasol.
Divendres, 10 del vespre. El polígon de Folgueroles transpira tranquil·litat i hi regna la foscor. De cop, en accedir al carrer del Timó apareix una filada de cotxes a banda i banda; i gent intentant aparcar aquí i més enllà. Un punt de llum emergeix entre la grisor de les diferents naus adormides. A mesura que t’hi acostes, el so de la música que emana un dels locals convida a treure-hi el cap. Entrem a la Dolce Vita.
Darrere una segona porta hi apareix tot un submon; una doble nau de 700 metres quadrats convertida en una acollidora sala de ball. El fred de fora contrasta amb el caliu que es respira a dins. Desenes de parelles giravolten pel mig de la pista. Hi ha un televisor encès al costat de la barra. S’hi retransmet un partit de futbol, però ningú no se’l mira. Els pocs que seuen a l’entorn de les taules contemplen, ventall en mà, com ballen tota la resta, la majoria. No trigaran a donar-los relleu.
Algunes parelles porten el ritme a la sang, flueixen per la pista, ara mateix a ritme d’un foxtrot; el qui menys tira del bagatge. Són moltes hores de pràctica. Uns i altres esbossen somriures. Encomanen benestar. Els divendres és el dia en què hi acostumen a venir més singles, a la Dolce Vita, però aquí ningú no es queda sense ballar, si no vol.
“Demà m’he d’aixecar a les 5 de la matinada, però s’ha d’aprofitar”, deixar anar en Josep, de Vic. Amb la seva parella, la Loli, es van conèixer precisament en una sala de ball, la de Montagut (Oix). “Balles?, li va demanar ell. “Doncs, sí”, va respondre ella. Des de llavors no han deixat de fer-ho, malgrat reconèixer que en els últims anys “s’han anat perdent sales de ball”. Ja fa nou o deu anys que van descobrir la Dolce Vita, i en són assidus: hi venen dos o tres cops per setmana, mínim. “Ens ho passem bomba; l’ambient és extraordinari i ja som com una família”, asseguren. Igual d’entusiasta es mostra la Rosa. Ella ve expressament des de la Seu d’Urgell. Va descobrir la sala fa cinc anys a través d’un amic de Berga, i li va encantar. “Com el tracte d’aquí, enlloc; l’ambient és molt maco i molt familiar”, coincideix, abans de reprendre un txa-txa-txa.
Els divendres i dissabtes la vetllada comença a les 9 del vespre amb un bufet lliure a base de pa amb tomàquet, embotits i assortiment de truites. A les 10 en punt les taules s’enretiren i els balladors prenen la pista, convençuts que ballar regularment pot esdevenir, fins i tot, terapèutic de cara a fomentar una dolça vida.
