Al llindar dels 1.000 metres d’altura del Puigsagordi, Jordi Díez troba la inspiració necessària per transformar les seves idees en art. L’escultor nascut a Valladolid que ha viscut entre Barcelona –on va passar la infància– i Madrid –on va estudiar Belles Arts– fa una vintena d’anys que va decidir establir-se a Osona. Aquí ha consolidat una carrera artística que ha portat les seves obres a museus, galeries i espais públics de tot arreu, amb presència permanent en cultures tan diferenciades com poden ser les de Tailàndia, l’Aràbia Saudita o dels Estats Units, d’on li acaba d’arribar un últim encàrrec.
Igual que la seva obra juga amb efectes contraposats, la seva vida sempre ha estat una dualitat entre el món urbà i el rural. “Quan vaig arribar a Barcelona vaig viure tres anys a la Barceloneta perquè em va fascinar. Em tornava boig perquè venia precisament de viure prop de l’Escorial en una casa allà perdut i necessitava ciutat” fins que “després de tres anys ja en vaig tenir prou per tota la vida” i es va instal·lar a Centelles en el que ha esdevingut “un camí sense retorn”, perquè “ara quan vaig a la ciutat em sembla excessivament trepidant per mi. Al camp, a la muntanya és com que la pulsió de la terra és imprescindible”.
Envoltat de bosc, Díez ha descobert el seu univers creatiu: “La natura m’inspira de manera abstracta, ets molt més conscient del cicle de les estacions, de tot, de la nit i el dia, del calor i el fred” i és en aquesta època de l’any quan “el fred m’activa, m’inspira. El fred és energia escultòrica pura i dura”. Sobretot per “als escultors del meu tipus, que treballem amb matèria, que és un treball dur i arribes molt cansat a casa”.
Partint d’una formació tradicional, Díez ha estat sempre un artista figuratiu que ha treballat amb tots els materials possibles en les seves escultures. “El meu referent és Miquel Àngel i jo he esculpit molta pedra”, com la figura minimalista del sant, descalç i assenyalant el cel, que corona la portalada de l’església de Sant Hipòlit de Voltregà des que es va completar la seva rehabilitació, el 2006. La fusta, el terracota o la foneria en bronze són altres dels materials amb què s’ha expressat fins que es va adonar que l’escultura era allà, en les grans estructures que subjectaven les obres que havia de portar a fondre.
És el moment que dona un gir a la seva trajectòria per experimentar amb l’acer inoxidable, un material dur i resistent per una obra que generalment se situa a l’exterior però que alhora li dona una aparença de modernitat. “Estem al segle XXI i l’art ha de ser representatiu del seu temps. Es pot conèixer la història de la humanitat coneixent la història del seu art, com era una civilització antiga pel seu art” i a partir d’aquest plantejament “vaig començar a investigar amb un altre llenguatge”. Primer ho va fer amb ferro, jugant amb varetes rovellades que “també em resultava obsolet estèticament” fins que com a conseqüència d’aquest treball va arribar a l’acer amb la premissa de mantenir una trajectòria “d’una forma volitiva, per mantenir-me al marge de tendències o de permetre que entri la informació justa per no contaminar-me d’altres referents”.
És en aquesta recerca de noves expressions artístiques que “comença a agafar molta importància l’interior de l’escultura, no només l’exterior, i això fa aparèixer la lleugeresa” que irradien les seves creacions. “L’acer, com que manca de color, en realitat em va començar a donar uns matisos que no em podia donar un altre material”, entre elles que la llum travessi l’obra “i a vegades sembla que estic fent una cosa com amb no matèria”.
Aquesta immaterialitat va donar peu a treballar amb les escultures flotants, subjectes amb cables d’acer. “En el fons és com que no busco representar una cosa sinó el que anima aquesta cosa, com el seu espectre interior, l’energia”. Encara que les seves obres figuratives o amb elements naturals –com un roser que s’incrusta en una façana de Centelles– parteixen d’encàrrecs, també es deixa portar per les seves pròpies pulsions i crea de forma espontània perquè “les idees se succeeixen, tenen una punta d’intensitat i si no l’atens comença com a decaure. A vegades les vols reprendre i ja no comprens el que t’animava”. Una d’aquestes obres espontànies va ser un tribut a Lita Cabellut, reputada però alhora poc coneguda pintora nascuda a Barcelona que viu a La Haia. “Quan vaig entrar en contacte amb la seva obra em vaig emocionar. Em vaig posar en contacte amb ella i li vaig dir que anava a fer una versió d’acer d’un dels seus quadres i em va dir que encantada.” D’aquest projecte n’han sortit ja converses per consolidar una nova línia creativa versionant altres obres pictòriques en acer.
Les múltiples lectures d’Ildefons Cerdà
Una de les obres més emblemàtiques de Jordi Díez és la dedicada a Ildefons Cerdà, que corona la rotonda situada al capdamunt de l’avinguda que porta el seu nom a Centelles. Inaugurada per la festa major de 2010, quan va rebre aquest encàrrec de la Diputació de Barcelona per commemorar l’Any Cerdà amb motiu dels 150 anys de l’aprovació del planejament de l’Eixample de Barcelona, Díez en coneixia ben poca cosa, del centellenc més il·lustre. Així és que va començar a llegir la seva Teoria General de la Urbanització per imbuir-se en la figura de l’enginyer el qual no dubta a considerar “un humanista que ho donava tot pels demés”.
Dels nou esbossos que va projectar en van quedar tres i l’escollit per l’alcalde Miquel Arisa va ser el Cerdà creador, on la seva figura avança amb pas ferm amb una mà assenyalant enlaire i l’altra a terra enfilat en una peanya d’esferes. “Aquí explico que les obres humanes són el resultat entre el contacte conflictiu o no, de l’immutable, la matemàtica pura, Deú, i l’òrbita humana. Aquest contacte genera una sèrie de conseqüències i aquí està assenyalant el punt on l’esfera interior ha entrat en contacte amb l’esfera exterior. Aquest contacte ja genera una sèrie d’espirals de Fibonacci, unes contraposades a les altres, perquè la de sota gira amb el gir galàctic i la de fora amb el gir contrari, que és expansió. I aquestes espirals es van creuant fins a formar un entramat d’octògons que és l’Eixample”, relata el seu creador.
Escultures amb estrelles Michelin
El treball escultòric de Jordi Díez també marida amb la gastronomia. La simbiosi entre dues de les arts que més defineixen el nostre país també poden alimentar l’esperit sobre les estovalles dels més reputats restaurants amb estrelles Michelin. Una vessant de l’obra de l’escultor que “m’interessa molt perquè és un tipus d’escultura utilitària. Es recupera com una tradició molt antiga de fer art de les coses quotidianes”.
La primera experimentació va tenir lloc al Celler de Can Roca, quan l’escultor va rebre l’encàrrec de dissenyar uns coberts per a ús dels comensals i es va inspirar en la vegetació mediterrània, amb unes branques de pi i olivera al mànec. L’encàrrec tenia dues particularitats. Acostumat a fer obres de grans dimensions, aquí se li demanaven peces petites i a més amb una sèrie que fossin totes idèntiques, encara que “les numerava perquè com que les feia a mà no n’hi havia dues d’iguals”. Altres peces de terracota en fusió amb acer també tenen presència a l’establiment gironí dels germans Roca.
Un altre restaurant triestrellat que compta amb obres de Díez és l’Àbac. Per a Jordi Cruz va fer diferents centres de taula que representen la planta de la carbassa i van apareixen durant l’àpat fins a acabar servint de safata per presentar els petit fours. Al jardí del restaurant barceloní també s’hi han exposat diferents escultures seves, l’última Winged Man 2.0, que es pot contemplar des de fa unes setmanes.
Aquesta col·laboració s’ha estès alhora a l’àmbit de l’enologia, amb la presència d’un monument d’acer inoxidable a les caves Pere Ventura de Sant Sadurní d’Anoia i d’Age Quod Agis, instal·lat de forma permanent a l’ermita Sant Joan de Salem del celler Can Bas.
