Un cop llegits els quatre volums de l’obra d’Elena Ferrante, pseudònim del que sembla una autora italiana, queda clara una cosa: no és només la història d’una amistat entre dues nenes-noies-dones que neixen i es crien en un barri de Nàpols i fan camins diferents en la seva vida. És també la història d’aquest barri de Nàpols, de la ciutat en si, de les ciutats del nord d’Itàlia i també del país en una etapa de més de 50 anys.
És lògic que sigui així, oi? A la majoria d’obres literàries passa que l’entorn de la història s’hi explica. Però ho remarco perquè amb tota la importància que s’ha donat a aquest fenomen literari –de tant en tant n’hi ha– lligat també a qui podia ser l’autor o l’autora, sembla que l’obra quedi relegada a una història d’amistat entre dues dones, un argument que pot acabar fent molta mandra a certs lectors.
En el tercer i quart volum és quan les dues noies arriben a la maduresa, com una creix professionalment sortint del barri i triomfant com a escriptora i l’altra no se’n mou. Com es retroben i s’allunyen. Com viuen l’amor, el matrimoni, el fet de tenir fills i amb qui, i els amants en una societat on saben que les dones han d’obeir els homes, on Itàlia, encara molt catòlica, comença a despertar-se davant del divorci.
I entre trobada i retrobada l’autora ens explica com és Nàpols. Sense dir en cap moment la paraula “màfia”, es nota com funciona el barri: qui mana, qui decideix, la correlació de forces en funció del poder que té cadascú, qui és la família que sempre li toca el rebre per les idees –en aquest cas comunistes– o a qui s’han de demanar els favors. Sortir d’aquí que és el que li passa a la veu que s’explica al llibre, a la dona que fa d’escriptora, és un món a part. I en aquest món a part, a la Itàlia del Nord, les coses van més avançades, es viuen els anys 60, els 70, i la política també hi és present. Dels feixistes versus comunistes arriben els socialistes, els democristians, la corrupció… la història del país tal com la viuen les protagonistes. No destorba al llibre, al contrari, crea l’entorn.
Sí. Realment és una veu literària nova i fresca descoberta fora d’Itàlia i m’atreveixo a dir que segurament per a molta gent també a Itàlia. Per als amants d’aquesta autora, l’editorial catalana Navona té publicada la seva primera obra, de la qual després se’n va fer una pel·lícula. Es titula L’amor que molesta. Es va publicar el 1992 i ja signava com a Elena Ferrante sense que ningú l’hagués buscat aleshores. Onze anys més tard va publicar una segona novel·la i una tercera abans d’aquests quatre volums. Veient aquest historial de l’autora i la història dels quatre llibres, diria que aquests últims tenen molts punts d’autobiografia. De fet, l’èxit a la protagonista del llibre li ve sempre perquè escriu sobre el que li passa, amb qui li passa i on passa.
