El Fons Monetari Internacional ha fet unes revelacions que aparentarien ser equiparables al descobriment de la sopa d’all o a la constatació que la pluja cau d’amunt cap avall. En un dels seus últims informes, els savis de l’entitat que presideix Christine Lagarde responsables del seu Monitor Fiscal han arribat a la brillant conclusió que la corrupció és dolenta. Tot apuntaria a una utilització qüestionable de recursos econòmics de la institució per arribar a una conclusió tan evident, si no fos perquè hi ha hagut alguns estudis econòmics anteriors que arribaven a conclusions menys convencionals i apuntaven a la corrupció com un lubricant per a les economies. Incòmode, però lubricant. El Fons Monetari Internacional conclou, en canvi, que la lluita contra la corrupció té conseqüències altament positives no ja pels purs prejudicis morals, sinó com un factor d’avenç econòmic.
Les tesis de la teoria econòmica i política dominants des de la dècada dels 60 han estat clarament en contra de l’existència de la corrupció com un motor econòmic, però alguns estudiosos han arribat a concloure que les dreceres per evitar les burocràcies de les administracions faciliten que les empreses guanyin contractes que generen ocupació i, per tant, més rendes. Un dels estudis pren com a referència Corea del Sud, un dels països que il·lustren l’eclosió de les economies del sud-est asiàtic. El creixement econòmic d’aquest país estaria estretament vinculat a l’associació directa entre l’administració i els grans conglomerats empresarials. Altres estudis fets a l’Amèrica Llatina assenyalen que la corrupció és un element que facilita la internacionalització de les empreses d’aquella regió, tot i que els efectes són més constatables en l’operativa més local de les empreses.
Encara hi ha un factor que contribuirien, segons els estudiosos menys convencionals, a posar en qüestió que sigui evident la percepció negativa de la corrupció. Els comportaments considerats com a corruptes varien segons els països, i fets que es poden considerar immorals en una zona del món no ho són tant en d’altres. Per exemple, als Estats Units existeix la possibilitat que determinats lobbies financin campanyes polítiques; un fet que, per exemple, no és ben vist i ni tan sols tolerat en zones com Europa, sense anar més lluny.
Ara, com en una pel·lícula de bons i dolents, el Fons Monetari Internacional ha assenyalat algunes evidències que encarrilen el debat cap a la banda de les bones pràctiques. El punt de partida de l’informe que va presentar la setmana passada és prou explícit: “L’abús de la funció pública per a beneficis privats redueix la confiança de la població envers les institucions i l’eficàcia i equitat de les polítiques públiques.” També “malversa els diners dels contribuents” destinats a les infraestructures, l’educació i la sanitat.
Les anàlisis que donarien a la corrupció un paper positiu tenen poc present que, més enllà dels beneficis privats, la funció dels estats és redistribuir la riquesa. I la corrupció és un entrebanc en aquesta funció.
Per arribar a la conclusió que la corrupció afecta la redistribució de la riquesa, el Fons Monetari Internacional ha analitzat 180 països. Entre aquests, els considerats més corruptes recapten menys impostos, entre altres motius perquè quan els contribuents detecten aquesta corrupció tenen més probabilitats de temptar la sort i optar per l’evasió impositiva. A igualtat de grau de desenvolupament, els estats menys corruptes acaben recaptant uns quatre punts percentuals més del seu PIB que els estats amb índex de corrupció més elevats. Tot plegat acaba tenint efectes socials. El mateix informe centra l’atenció en els resultats dels sistemes educatius. En els països més corruptes, els resultats escolars dels alumnes són pitjors. El cost de la corrupció també es tradueix, per citar un altre exemple de l’estudi, en inversions en infraestructures menys eficients.
L’informe de l’organisme que dirigeix Christine Largarde arriba a quantificar els recursos que els Estats deixen d’obtenir per destinar als serveis públics i la redistribució de la riquesa: un bilió de dòlars l’any.
La corrupció és dolenta. Semblava una afirmació evident, que alguns estudis arribaven a contradir, però l’aportació del Fons Monetari Internacional encarrila de nou el debat i, fins i tot, apunta algunes fórmules per evitar les males pràctiques. A grans trets, recomana inversions en transparència i vigilància externa independent (inclosa una defensa profunda de la llibertat de premsa, dit sigui de passada), lleis tributàries menys complexes que deixin menors marges a la interpretació de funcionaris i governants, fórmules de contractació de funcionaris que premiïn més els mèrits, incrementar el focus sobre les opcions de control que ofereixen les noves tecnologies, i la col·laboració entre països per treballar plegats contra la corrupció.
