El D’A Film Festival, el festival internacional de cinema d’autor de Barcelona, s’està celebrant aquests dies amb un nou format. L’excepcionalitat del moment que es travessa ha obligat a substituir les projeccions a les sales de cinema pel saló de casa i el seguiment de les pel·lícules presentades es fa per internet a través de la plataforma cinematogràfica Filmin.
El D’A 2020 telemàtic ens ha deixat una plaent visió del film inaugural Habitación 212 de Christophe Honoré. L’enèsima infidelitat d’una dona casada serveix per construir un deliciós artifici, com nines russes, ple de fantasmes del passat, desdoblaments i moments màgics. Aquest lúdic, inspirat i feliç joc sobre l’amor compta amb Chiara Mastroianni, Vincent Lacoste, Camille Cottin i Benjamin Biolay. Dins de la programació on line hem pogut veure To the Ends of the Earth, una delicada i senzilla faula del japonès Kiyoshi Kurosawa, en què una presentadora de TV nipona es perd en un viatge interior mentre roda un reportatge a Uzbekistan. La protagonista, una entendridora i vulnerable Atsuko Maeda, cerca la seva pròpia veu enfront la sensació d’estrangeritat en un país estrany.
Una de les sorpreses de l’edició d’enguany ha estat la visió de Un blanco, blanco día de l’islandès Hlynur Palmeson. Un thriller sec i minimalista sobre un policia deprimit, interpretat magistralment per l’actor Ingvar Sigurdsson, que explotarà com un volcà nòrdic. Un home de dol trastornat per la venjança i, com l’ogre d’un conte, redimit finalment per la seva neta. Una sorpresa grata ha estat també l’hipnòtic documental Nomad de Werner Herzog. L’espectador se sent arrossegat per la veu cavernària de Herzog fins als confins del món mentre és endinsat en allò més ancestral i tribal de la humanitat. El cinema insòlit de Herzog convergeix i se solapa en l’escriptura nòmada de Bruce Chatwin, autor de la novel·la que va servir a Herzog per filmar Cobra verde (1987)
Una de les sessions estrella del certamen per internet del D’A 2020 és la retrospectiva dedicada a la cineasta austríaca Jessica Hausner, directora de films com Lovely Rita (2001), Hotel (2004) o Amour fou (2016). Hem tingut l’oportunitat de reveure la seva darrera proposta després de passar per la Secció Oficial del festival de Canes, Little Joe. Aquesta cinta austríaca, coproduïda amb Gran Bretanya i Alemanya, i rodada en anglès, és un fascinant film de ciència-ficció que desconstrueix els codis del gènere a partir de motius troncals del fantàstic com és el traspassar els límits del coneixement i la infecció col·lectiva.
Little Joe ens presenta una mare separada, Alice (Emily Beecham, guardonada com a millor actriu al Festival de Canes), que es dedica a conrear noves espècies de plantes creades genèticament per buscar una flor de propietats terapèutiques. Aquesta flor de la felicitat que esclata amb uns filaments vermells és un avenç per la humanitat que pot servir per millorar el benestar efectiu de persones depressives, per exemple. Alice batejarà la flor com el seu propi fill, Little Joe, però els seus efectes benefactors són posats en qüestió, ja que sembla que el pol·len flairat afecta el cervell dels humans d’una manera inesperada, i provoca modificacions en el seu comportament.
La premissa argumental ens recorda inevitablement el clàssic La invasión de los ladrones de cuerpos (1956) de Robert Wise, que, en un context de guerra freda, plantejava la suplantació dels humans per uns dobles idèntics; es mantenia així l’aspecte físic exterior però, en canvi, es comportaven com autòmats, éssers mancats de sentiments. Un dels grans encerts d’aquest sorprenent film és una acurada i brillant posada en escena que privilegia les formes geomètriques, que a estones sembla un cinema de l’abstracció, amb un treball monocromàtic d’espais i vestuaris que accentua la gelor estètica.
La frontalitat estàtica dels enquadraments, així com els lents plans de llarga durada, acompanyat d’un temps parsimoniós, redueix el muntatge al mínim. I una banda sonora a base de percussió, música diacrònica, d’arrels japoneses, gens emfàtica, i que ens recorda les músiques dels films de Wes Anderson, també li dona aquest aire glacial al film. De la mateixa manera, les interpretacions encarcarades i la dicció impostada reforcen la percepció d’uns éssers humans que encomanen una sensació d’alienació.
Aquí rau una de les paradoxes del film, que aquest sentiment alienant dels personatges, reforçat per la concepció visual i sonora comentada, ja es feia present abans del seu contagi de la seva transformació sota els efectes de la flor. Un extrem que subratlla la poderosa reflexió de la cineasta sobre la identitat humana i la seva ambigüitat a través del fingiment. A part d’Emily Beecham, el repartiment es completa amb Kerry Fox, Ben Whishaw, Kit Connor i Lindsay Duncan.
