Joan Vilamala (Folgueroles, 1949) havia sentit a parlar a casa del crim de les Degollades. La seva besàvia, Maria Serra, n’havia estat una de les supervivents. “Era la mare de l’avi, i de petits ell ja ens n’explicava la història.” Però ha volgut anar més enllà del que transmetia la memòria popular a Osona, o d’allò que ja estava escrit en algun article, i investigar a fons tant el crim mateix com també la repercussió extraordinària que va tenir a l’època. D’aquí n’ha sortit el llibre Les degollades de Folgueroles (1858), que el Museu del Ter de Manlleu ha publicat en paper i en versió digital.
Tot va succeir un dissabte a la nit, el 21 d’agost de 1858, quan les víctimes tornaven a casa després d’haver treballat en dues fàbriques de pobles veïns. La Maria Serra, l’àvia de l’autor, tenia llavors 13 anys, i venia de la fàbrica vella de Can Ricart, de Roda de Ter. Anava amb la Josefa Sala, de 14 anys, i la més petita, la Josefa Pous, de només 12 anys. El treball infantil a la filatura en aquell moment era molt freqüent. A l’altura de la Creu de Codines, es van trobar amb tres noies més grans que venien de la fàbrica de Malars, a tocar de Manlleu tot i que en terme de Gurb. Eren les germanes Disorgas, la Mariàngela, de 23 anys, i la Maria, de 14 anys. I la Teresa Fussimanya, de 19 anys. Sembla ser que aquesta última hauria rebutjat feia poc una relació amb Pere Masferrer, un rodenc de 28 anys. I va ser aquest noi, filador a la fàbrica de la Blava, qui acompanyat d’un còmplice, Sebastià Solà, les esperava a la roureda del Banús. Allà les van assaltar. No va ser ràpid: les van fer caminar fins al Sot del Cós, on les van apunyalar d’una en una. Possiblement quan van marxar les deixaven per mortes a totes.
Va ser la més petita, Josefa Pous, la que va poder aixecar-se i anar fins a la casa del Cós per alertar els masovers. “Portaven hores dessagnant-se”, diu Vilamala. La seva àvia i Maria Disorgas van ser les altres supervivents, tot i haver rebut l’una cinc punyalades i l’altra vint. Les altres tres havien mort. En aquell moment, la reacció de les autoritats va ser considerable i ràpida. Quan els assassins es van assabentar que algunes de les víctimes eren vives, van tenir clar que havien de fugir. Van pagar un contrabandista de Sant Pere de Torelló que els va indicar el camí cap a la frontera de França, passant per Beget i Rocabruna, travessant la ratlla pel coll de Malrem i arribant fins al poble de la Menera, al Vallespir. Però allà van aixecar sospites de seguida, a la fonda on havien fet cap. Sembla ser que un guardabosc havia rebut ja informació provinent del caporal dels Mossos d’Esquadra de Torelló que es buscaven els dos fugitius. Alertada la Gendarmeria, els van detenir al mateix hostal. Segons una crònica publicada pel Diario de Barcelona el dia 30 d’agost (tot just havien passat vuit dies dels crims), quan els van preguntar qui eren “respondieron que eran quintos”. És a dir, joves que volien escapar-se de fer el servei militar. Però quan els agents els van dir que eren sospitosos dels assassinats de Folgueroles “quedaron confundidos y confesaron públicamente que en efecto lo eran”.
L’anàlisi minuciosa que Vilamala ha fet de les fonts permet esbrinar més detalls que fins ara eren poc coneguts. A la mateixa crònica periodística, datada a Camprodon, es diu que Pere Masferrer havia presumit a l’hostal (per a més detall, davant d’un home de Llanars) que ells havien estat promotors “de la bullanga que decían sucedida en Manlleu”. El terme bullanga, al segle XIX, fa referència a revoltes populars, i Vilamala ho ha investigat. Sembla que podria ser una vaga famosa de l’any 1852, arran de la qual es deia que havia sorgit el terme esquirols. Al cap d’un any, el mateix individu havia estat sentenciat a presó a Vic per haver fet córrer el ganivet en una baralla. La presó de Vic, per cert, era llavors al castell dels Montcada, on al cap d’un temps es descobririen les restes del Temple Romà.
Fos com fos, sembla que els assassins ja eren gent tèrbola, però no fins al punt de cometre una atrocitat com la de les Degollades. Una vegada detinguts a La Menera, els van portar primer a Ceret i després a Perpinyà. I d’aquí, van ser extradits. El dia 6 de desembre passaven la frontera de la Jonquera i eren entregats a les autoritats espanyoles. El trasllat “va aixecar expectació per allà on passava”. A Figueres, a Mataró, i a Barcelona mateix, on els van tancar a l’anomenada Presó Vella, o de la Reina Amàlia. Les supervivents van haver d’anar a Barcelona a reconèixer els seus agressors. Però no era la primera vegada que trepitjaven la capital: un mes abans, mig recuperades de les ferides, “s’havien organitzat captes a favor seu”. La societat netejava la mala consciència permetent que anessin a teatres de Barcelona on el públic els feia beneficència. Van ser al Liceu, i al Teatre del Circ, en funcions benèfiques: “Las tres jóvenes, que estaban sentadas junto a la bandeja, suscitaron el interés, la compasión y la caridad…”.
Masferrer i Solà serien finalment sentenciats a mort en un ràpid judici, que va quedar vist per a sentència el dia 18 de desembre. Una setmana més tard, els traslladen a la presó de Vic, perquè s’ha resolt que siguin executats gairebé al mateix lloc dels fets. El dia 29 de desembre van ser executats, al garrot vil, a les Roques del Cós. Diuen les cròniques que hi havia deu mil persones, que havien vingut de tot Osona i també del Ripollès. Les supervivents estaven assegudes a primera fila i a l’acabar l’espectacle, les van convidar a dinar amb el fiscal. A partir d’aquell moment, van caure també en l’oblit del qual Joan Vilamala les ha volgut rescatar.
Una de les aportacions més significatives de la recerca de Joan Vilamala és sobre la transmissió narrativa del crim, i com els detalls d’aquest anaven arribant a la població en publicacions escrites. El Crims de l’època eren els diaris, però d’aquests n’hi havia encara molt pocs. El més destacat, sens dubte, el Diario de Barcelona. A Vic no es publicava altra cosa que el butlletí del Bisbat, encara que d’aquí també en pot treure algunes dades. A Manresa, sortia La Antorcha Manresana, que uns dies després diu que hi ha hagut un crim a Bulgarolas, textualment.
“El que m’ha sorprès és la quantitat d’informació que pots arribar a tenir a través dels romanços, un gènere que competia amb la premsa.” L’autor recorda que només un 25% de la població sabia llegir i que aquelles publicacions en versos senzills eren més assequibles. “Era la premsa groga, explicaven sempre fets excepcionals, alguna gent hi aprenia a llegir.” I els que els escrivien i imprimien també eren ràpids: competien en velocitat amb els periòdics. Tot el procés, des de la detenció a l’execució de la sentència, es pot resseguir amb aquestes publicacions que es venien com a plecs solts. “Mentre els executen, estan corrent romanços al mateix lloc”, apunta Vilamala. La informació que contenen s’ha d’agafar amb precaucions, però pot ser útil. A través d’un romanço, per exemple, ell es va poder assabentar que les treballadores no anaven i venien cada dia d’algunes fàbriques, com la de Malars, sinó que s’hi quedaven a dormir. I si aquell dia feien el camí cap a Folgueroles és perquè era dissabte. “I les deixen marxar abans de la mitjanit.” Tots eren en castellà i amb títols llargs i cridaners: com ara Primera, segunda y tercera parte de la historia del asesinato de les seis jóvenes de Folgaroles. Escrita exactamente tal como la han relatado las tres que milagrosamente se salvaron. Tots s’imprimien a Barcelona.
El fet va tenir repercussió internacional: va aparèixer la notícia a diaris de tot l’Estat espanyol, i fins i tot a la premsa francesa: se’n van fer ressò diaris de Montpeller, Tolosa o París. “Era la primera vegada que el nom de Folgueroles sortia”, diu Vilamala. Jacint Verdaguer, que li donaria una altra fama al poble, tot just si tenia 13 anys. I no en va parlar mai en la seva obra, tot i que ho devia haver viscut intensament i era contemporani de les víctimes. “Penso, però, que això devia reforçar la seva vocació sacerdotal”, afirma Vilamala, expert verdaguerista.
“La meva besàvia tenia 13 anys, com l’Elionor del poema de Martí i Pol, que n’acabava de fer 14 quan es posava a treballar”, diu Joan Vilamala. Darrere de la història de les Degollades, hi ha una història de treball infantil que en aquell moment era generalitzat. I de les dones com a força de treball de la filatura que creixi a les vores del riu. El paper femení a la industrialització és una prioritat d’estudi per al Museu del Ter, que ha publicat el llibre, i que fa cinc anys va promoure l’exposició “Xinxes, puces i fabricantes”, en al·lusió als noms despectius amb què es designava les treballadores.
Vilamala exhuma al llibre un document interessant en aquest sentit (i inèdit). Una carta que Francisco Turull, director de la fàbrica de Can Ricart, adreça a l’amor, Antoni Ricart, quan gairebé només ha passat un dia dels fets. Li diu que tres de les noies eren treballadores seves. Turull, molt diligent, es preocupa de l’organització de la feina amb “les quatre noies que han quedat de les contínues”. I gosa afegir: “L’espant de les que han de treballar de nit és gran”. Una d’elles, precisament, és la germana d’en Pere, un dels criminals, i “tot avui la una basca li troca [segueix] l’altra”. I especifica al final que “lo altre dela assasinos era filador de la Blava”.
