Els estudis revelen el greu impacte d’ignorar les mesures contra el canvi climàtic. Deixar de prendre aquestes mesures empobreix el món, tot i que els estudiosos no arriben a posar-se d’acord a l’hora de valorar fins a quin punt. En l’extrem, sobresurten les conclusions d’un informe del Centre per a l’Acció Climàtica de Boston Consulting Group. Aquesta consultoria estratègica, que assessora estats, corporacions i entitats sense ànim de lucre, arriba a avaluar la reducció mundial de la riquesa en termes de PIB fins al 30% en el canvi de segle.
Aquesta mateixa institució assenyala que fins a un 80% de les exigències dels grans acords mundials contra l’escalfament global es poden atendre sense haver de recórrer a grans tecnologies avançades, amb un impacte econòmic mínim, que fins i tot es podria arribar a convertir en positiu en un 1% del PIB. Amb independència de si la xifra que exposa l’informe d’aquesta consultoria és o no exagerat, es pot concloure que actuar contra el canvi climàtic és, econòmicament, menys costós que ignorar-lo.
Aquest és el punt de consens dels informes que s’estan publicant en els últims temps sobre la qüestió. Amb independència de les qüestions ambientals, que per elles mateixes ja mereixerien una atenció més intensa que les bones paraules que hi aboquen el governants, el simple fet que sigui econòmicament menys costós actuar que ignorar hauria d’animar governs i corporacions a prendre mesures.
D’on ve l’impacte econòmic que assenyalen els estudis i d’on els avantatges d’una actuació més decidida? Baixada de productivitat, increment de costos sanitaris, pitjors collites agrícoles, crisis migratòries, despesa energètica a les llars. Les fonts són múltiples. I, més enllà de l’interès que la consultoria americana pugui tenir –en el fons, està buscant que les empreses els contractin per valorar les mesures que poden prendre–, els informes són eloqüents a l’hora d’assenyalar que el canvi climàtic és un risc econòmic, a més de l’obvi risc ambiental.
La Unió Europea també treballa en escenaris de greu risc econòmic si s’opta per ignorar el problema de les emissions. L’impacte arribaria a ser de 240.000 milions d’euros anuals a tota la Unió, segons dades del Centre Comú d’Investigació, un organisme assessor dels governs europeus. L’efecte seria encara més intens en els països del sud, com l’Estat espanyol, on –dit sigui de passada– encara no existeix una llei de canvi climàtic. L’impacte econòmic a la península Ibèrica, segons les projeccions d’aquest organisme, arriba a multiplicar per tres el que hi ha previst com a mitjana per a tota la Unió.
Les grans paraules dels governants encara no han donat peu a grans acords d’actuació i la literatura científica remarca la necessitat que les decisions es prenguin amb una celeritat que, almenys de moment, no sembla que marqui l’actuació de les administracions. No actuar suposa, ja d’entrada, la reducció de les despeses sanitàries per atendre els efectes sobre la salut d’un augment de les temperatures. Però, en paral·lel, també és remarcable la perspectiva que es creïn llocs de treball verds per millorar els processos productius, en bona part feines qualificades que compensarien la pèrdua d’ocupació associada a la descarbonització. També suposa introduir noves fonts energètiques il·limitades i amb una forta estructura local.
En tot aquest context de poca competència dels governs en l’aplicació de mesures contra el canvi climàtic, hi ha alguns apunts que conviden a un optimisme moderat. Progressivament, els inversors comencen a ser més exigents amb les grans corporacions perquè tinguin present el cost que els pot representar el canvi climàtic en els seus llibres de comptes. Ho fan amb finalitats que van més enllà del pur convenciment ambiental –per dir-ho d’una altra manera, miren la seva butxaca–, però la petició ha portat a moltes empreses, algunes considerades les principals corporacions del món, a avaluar l’impacte i adonar-se que pot ser multimilionari, segons recull un interessant article del New York Times. Les extrapolacions indiquen que la pèrdua de valor conjunta de les grans corporacions mundials estaria en una àmplia forquilla que va entre els 1.700 i els 24.200 milions de dòlars. Els inversors deuen tenir poques ganes que els seus diners es volatilitzin, de manera que la tendència previsible és que vagin sent més exigents amb les corporacions de les quals són accionistes. I no només els inversors: els ministres de finances i responsables de bancs centrals aplegats al Consell d’Estabilitat Financera han creat organismes per exigir que la banca sigui més transparent respecte als riscos que tenen davant del canvi climàtic.
Els efectes econòmics del canvi climàtic són sobre la taula. Encara hi ha esperança que, si no és pel medi ambient –com hauria de ser– el problema s’acabi afrontant perquè els efectes devastadors també arribin als inversors.
