El concertista és pelut i pollós i vesteix amb quatre pells que li tapen les vergonyes. Ni rastre del frac i el corbatí, ni gota de gomina i res de sabates enllustrades. El concertista va descalç. De fet, ni tan sols sap que és un concertista i desconeix les possibilitats musicals de l’os que fa estona que té a la mà. Decideix bufar-lo per avorriment, sense cap intenció de transcendir. Simplement en bufa un extrem. Però les lleis de la física (que ningú estudiarà fins uns quants milers d’anys després) fan que aquell os de cérvol emeti un so. El concertista queda gratament sorprès i decideix seguir bufant. El públic assistent (pelut, pollós i desconeixedor també de la seva condició de públic) queda majoritàriament fascinat davant d’aquella descoberta. Fins i tot n’hi ha un que pica de mans de manera espontània i emet un so d’aprovació. Però un dels presents li llança una pedra, gest que la musicologia moderna identificarà com “la primera crítica musical”. L’impacte al cap aconsegueix el seu propòsit: el concertista deixa de bufar.
Heus aquí el primer concert.
A l’antiga Grècia
El concertista vesteix una túnica i porta màscara. Camuflat entre la multitud del cor, canta amb perfecta sincronia els versos d’una tragèdia memorable. Té la veu bonica i una dicció clara però mai ningú es fixarà en ell perquè és impossible distingir-lo de la resta. Tots canten en perfecta sincronia. Tots duen túnica i màscara. I, és clar, tots tenen bona veu. Però el concertista està convençut que té un talent especial, per sobre de la mitjana. Si tingués una oportunitat… Si pogués mostrar als Déus el seu do… Tot això ho pensa mentre gesticula mimèticament la coreografia d’una pantomima. Detesta la mediocritat del cor. “Com un de sol!”, els exigeix el corifeu als assajos (és fàcil dir-ho quan tu ets qui dirigeix el cor i no estàs condemnat a la irrellevància més absoluta!). Quan des del prosceni l’actor principal recita l’estremidor monòleg final, el concertista pren la iniciativa i fa un pas endavant amb el propòsit d’entonar una melodia inspirada que descobreixi a la ciutat tot el seu potencial. Davant l’estupefacció dels presents, es treu la màscara i la llança al públic amb un gest volgudament sobreactuat. I és en aquest precís moment que s’adona que és el centre de totes les mirades. L’expectació és màxima.
Però no li surt la veu. Ni una nota. Res.
A l’edat mitjana
El concertista és molt aprensiu, odia la sang. Per això es guanya la vida com pot tocant la cornamusa i no tallant caps (per això, i perquè li agrada més fer ballar la gent que suar fent anar una espasa). El barber de la vila li ha dit que li pagarà un jornal si toca pels seus clients i el concertista ha acceptat l’oferta (millor això que res). Quan hi arriba l’obrador ja és ple d’homes que xerren, juguen als daus i beuen vi mentre el barber treballa: retalla barbes i cabells però també sutura ferides, arrenca queixals i tot el que convingui. “Va, toca!”, li diu. I el concertista comença a bufar una corranda que és corejada pels clients.
Fins que un home entra gemegant a correcuita amb la galta inflada com una pilota. El barber, mestre queixaler de cert prestigi, li mira la boca i de seguida en detecta un parell de corcats. El fa seure i li recepta un bon glop d’aiguardent. “Tu, noi! Toca-li una serenata, que això cura tots els mals!” L’ordre agafa el concertista a contrapeu: en veure la inflor d’aquella galta s’havia afanyat a desar l’instrument per sortir a prendre l’aire. Però com que té massa boques per alimentar el concertista fa el cor fort i obeeix.
L’home té la boca oberta mentre el barber forceja amb unes tenalles. El concertista, blanc com un paper, mira de salvar el jornal bufant la cornamusa. Però l’espetec del queixal arrencat i la sang que l’acompanya són una mostra d’anatomia excessiva pel concertista. Es desmaia i cau damunt de la cornamusa. L’instrument, complidor, ofereix encara una última nota. La darrera que sonarà a la barberia:
–No cal que tornis, figaflor!
Al segle XVIII
El concertista anota a la partitura les exigències impertinents de la prima donna. Cada nota canviada és una punyalada, cada ritme tergiversat un clatellot. I evidentment tot plegat una feinada de por que l’obligarà a passar-se la nit refent les particel·les perquè demà comencen els assajos. Però el concertista no es queixa perquè la prima donna té fama de tenir un caràcter difícil. De fet, es comporta com un veritable hipòcrita donant-li la raó a cadascuna de les seves peticions. Assegut al clavicèmbal repassen els recitatius i acorden allargar-los. Ella aprofita la bona predisposició del concertista per aconsellar-li que reescrigui l’obertura. (Malparida!)
L’endemà el concertista fa mala cara. Es nota que s’ha passat la nit treballant. Només començar l’assaig ja s’adona que les coses no van com havia previst. L’orquestra del teatre és petita i no té trompetes ni flautes ni oboès. Tot just uns quants músics de corda que desafinen. Però el concertista no es queixa perquè més val tenir els pocs músics que hi ha remant a favor, són ells qui hauran de fer excel·lir la seva òpera per assegurar el cobrament dels honoraris. Refarà altra vegada les particel·les per ajustar-les a l’escassetat de talent i efectius i, evidentment, reescriurà l’obertura de dalt a baix (encara tindrà raó, aquella cretina ignorant!).
Finalment arriba el dia de l’estrena i el concertista té un aspecte terrible, està exhaust. La prima donna en canvi està pletòrica, llueix un vestit ple de brillants amb l’orgull del gall dins del galliner i va empolainada i guarnida fins al capdamunt. A la platea, l’aristòcrata que ha finançat la representació com a regal d’aniversari a la seva esposa espera impacient que sonin les primeres notes. Les normes són clares: un sol badall de la senyora i tothom cap a casa sense cobrar ni cinc.
Però el primer badall de la tarda el fa el concertista, que se li tanquen els ulls. Tot i així, dona l’entrada i l’orquestra enfila les primeres notes de l’obertura (entre cametes la prima donna somriu al comprovar que el maestro li ha fet cas). Mentre belluga els dits per damunt del clavicèmbal, el concertista mira de reüll l’esposa de l’aristòcrata: de moment, va tot bé. Però la prima donna entra a escena i comença a cantar el recitatiu amb una lentitud exasperant, ornamentant cada nota com si fossin les puntes del seu vestit. I, és clar, la senyora badalla.
El concertista ho ha vist i explota:
–Mala puta!
Al segle XIX
El concertista enveja els dits d’aquell concertista rus de qui tothom parla. Els imagina llargs i prims, lleugers com una ploma, flotant àgilment per damunt les tecles del piano. En canvi, els seus dits són rabassuts i sapastres i es belluguen de manera matussera (més d’una vegada li han quedat encallats entre les tecles blanques i negres del seu piano de paret!). Tot i que ell mai ha fet un concert es comporta com si fos un autèntic concertista. Vesteix de negre i sempre saluda amb una reverència abans i després de tocar. Fa bisos per a un públic imaginari i classes magistrals a un hipotètic deixeble prometedor que aviat presentarà en societat. És habitual trobar-lo als cafès de la ciutat parlotejant sobre fantasies, preludis i nocturns amb d’altres artistes, i fins i tot quan és a la carnisseria esquarterant un pollastre fa anar el ganivet de pressa imaginant que és el passatge virtuós d’un concert (les nombroses cicatrius poden acreditar la fiabilitat d’aquest relat).
Avui el concertista rus de qui tothom parla toca a la ciutat i ell fa estona que seu impacient a una butaca del tercer pis. El concertista rus surt a l’escenari vestit de negre, saluda amb una reverència i comença un recital extraordinari de composicions pròpies que fa justícia a la seva fama. I arriba la mitja part i el concertista rus surt ovacionat de la sala (la segona part promet ser apoteòsica perquè és on tocarà les obres més virtuoses). El carnisser aprofita la pausa per aixecar-se de la butaca i esmunyir-se entre els budells del teatre fins a plantar-se davant del camerino del concertista rus. Entra sense permís.
La segona part, que prometia ser apoteòsica, mai començarà perquè un accident terrible ha deixat el concertista rus sense dits.
Al segle XX (anys vuitanta)
Troben mort el concertista per una sobredosi. L’endemà fans de tot el planeta el ploraran i improvisaran concerts d’homenatge en places públiques.
La discogràfica emetrà una breu nota de condol i s’afanyarà a editar un LP amb els seus grans èxits que farà les delícies dels fans i de les butxaques dels executius de l’empresa.
D’aquí a 30 o 40 anys
El concertista no s’equivocarà i farà una interpretació perfecte i acurada d’una peça que exigeix un gran virtuosisme. No es posarà nerviós ni demanarà un sou estratosfèric ni farà peticions extravagants a l’organització per després del concert. Tampoc farà modificacions a la partitura que incomodin al compositor ni improvisarà inspirat per l’emoció del moment. La seva perfecció posarà en qüestió les capacitats de la resta del gremi i deixarà en entredit els centres de formació de tot el país. I això que el concertista simplement haurà seguit al peu de la lletra el codi d’uns i zeros que ha configurat el programador.
L’endemà, des de casa seva, el programador llegirà que la crítica ha qualificat de ”execució perfecta” el debut del seu robot i esclatarà a riure. Riurà pels cops damunt del piano de la senyoreta Pilar (“Un, dos, tres, un, dos, tres!”), per les esbroncades del mestre Casanoves (“González, ja en tinc prou de sentir-te fer el borinot!”) i pels informes desfavorables del Conservatori (“absolutament mancat de talent”). Després, posarà la música a tot volum i cantarà Puccini desafinant a ple pulmó:
– Vincerò! Vincerò!!
En un futur llunyà (bonus track)
L’últim home del planeta està refugiat dins d’una cova. Les restes dels cadàvers que l’envolten li recorden que s’ha convertit en un caníbal repugnant. Però li és igual, ja fa dies que li ha deixat d’importar. Ara el que té és gana. Per això està escurant amb delit l’últim os que li quedava per devorar (per la mida intueix que deu ser d’en Blai).
Fa mesos que els alienígenes els busquen per esborrar del mapa a tota l’espècie, però els humans fa segles que s’aniquilen sols, només cal veure l’estesa de cadàvers que el rodeja… Quants dies podrà sobreviure sense menjar ni beure res?
Ja ha escurat l’os fins a l’últim racó i se’l passa d’una mà a altra, per fer alguna cosa (esperar una mort segura pot ser francament avorrit). Finalment, també per fer alguna cosa, decideix bufar-ne un extrem. I és clar, les lleis de la física (que durant milers d’anys els humans han estudiat obstinadament) fan que aquell os menut del seu fill emeti un so.
Relat finalista
