‘Onze cançons amb esperança’ RCA, 1974
Francesc Xavier Ribalta i Secanell és un dels cantautors catalans més destacats i alhora desconeguts. Va néixer a Tàrrega ja fa 81 anys i va començar a cantar a mitjans dels anys 60 empès pel moviment de la Nova Cançó. Tenia un posat i un aire semblant al de Raimon i era dels pocs que cantaven en català occidental. Va fer la prova per entrar als Setze Jutges però, incomprensiblement, no el van admetre (tampoc hi van voler Pere Tàpies ni Pau Riba). Una mica molest, Ribalta sempre va anar a la seva i a partir de 1968 es va exiliar a França, on sovint actuava al costat de Brassens, Moustaki o Béart. La seva especialitat era adaptar al català clàssics precisament d’aquests seus amics i també musicar poetes catalans. Ho va fer a Tot l’enyor de demà (1970), Cançons anònimes (1972) i també a Onze cançons amb esperança (1974), un discàs on no hi ha 11 peces sinó 10 que li va obrir les portes per actuar de nou a Catalunya. El 1975, doncs, després d’anys d’ostracisme (i censura), va tornar a cantar a Barcelona tot i que on va tenir més èxit, sobretot als anys 80, va ser als Estats Units. I sí, Ribalta també és qui va ressuscitar el No passareu que fa poc va gravar també Cesk Freixas. De tota la seva discografia, però, jo em quedo amb Onze cançons amb esperança. Un cant atemporal del nostre trobador més universal.
