‘Days of Future Passed’
Polydor, 1967
The Moody Blues era un grup anglès de blues rock que el 1965 va gravar el seu primer disc. Dos anys després, el 1967, publicaven el segon, aquest Days of Future Passed que va sorprendre tothom: als cinc components del grup els acompanyava ni més ni menys que The London Festival Orchestra, dirigida per Peter Knigth. Era rock però en molts moments sonava com música clàssica. D’aquesta manera podríem dir que va néixer el rock simfònic, que de seguida es va prodigar força. Va haver-hi un moment que molts rockers volien ser una mena de Mozart o Beethoven. Però els Moody Blues van ser els primers i encara no embafaven gaire. El disc, a més, era conceptual: set temes que descrivien les 24 hores d’un dia, del matí a la nit. I queda ben clar: la primera cançó és “The Day Begins” (Comença el dia), i l’última, que es va convertir en un gran èxit, “Nights in White Satin” (Nits de setí blanc). Tots els temes estan escrits pels membres de la banda, la majoria multiinstrumentistes que a vegades queden tapats per l’orquestra. Destaquen alguns solos de la flauta de Ray Thomas. La peça més coneguda és, per descomptat, “Nights in White Satin”, profusament radiada durant aquells anys i que t’agrada encara que no vulguis. Però també està molt bé “Forever Afternoon”, la més llarga del disc. El grup no va poder repetir mai més un èxit com aquest, però va durar fins al 2018.
