Jaume Espuny
‘The Clash’ CBS London. 1977
El primer disc de The Clash, sense nom, és el paradigma del que seria el punk britànic, encara més segurament que el primer i únic disc dels Sex Pistols, publicat mesos abans que aquest. The Clash és un disc ple de ràbia, de denúncia social, amb cançons que no passen dels tres minuts i a vegades sembla que en lloc de cantar-les les escupen. Res de llargs solos de guitarra, d’arranjaments orquestrals. Cal tornar al rock primitiu: dues guitarres, un baix i una bateria i ritmes implacables amb tres o quatre acords. Entre les cançons, destaquen la primera, “Janie Jones”; “Remote Control”, que va sortir com a single; “I’m So Bored with the U.S.A.”, on diuen que estan tips dels tripijocs dels Estats Units; “London’s Burning”, una crida als londinencs perquè es revolucionin; “Whito Riot”, que parla dels disturbis d’aquell època a Anglaterra, amb sirenes de la policia incloses; “Career Opportunities”, i la més famosa de totes, “Police & Thieves”. És un disc que et fa saltar del sofà. Tres anys després, The Clash es refinarien una mica amb el famós London Calling, el seu millor disc. A la portada hi surten el líder, veu i guitarra Joe Strummer, el baixista Paul Simonon i el també veu i guitarra Mick Jones, però no el bateria Tory Crimes, que ja tenia un peu a fora del grup. El va substituir un dels grans: Topper Headon, que s’hi quedaria definitivament.
