‘Per destruir aquell qui l’ha desert’ Discophon, 1970
A la tardor de 1970 es va publicar Per destruir aquell qui l’ha desert, un disc que marcaria un abans i un després en la trajectòria de Raimon amb una portada excepcional feta per Antoni Tàpies. Per primera vegada, el valencià deixava de ser un cantautor protesta i es capbussava en l’univers líric de poetes medievals com Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi o Anselm Turmeda. Els qui l’havien volgut encasellar en la cançó més combativa, doncs, es van trobar amb un disc amb unes sonoritats inusitades –molt bona la feina feta per Lleó Borrell en els arranjaments– i un Raimon amb vocació pedagògica que es disposava a donar a conèixer al gran públic autors absents al carrer i a les escoles. Des d’un primer moment, Veles e vents, la peça més emblemàtica del disc i primer single, es va convertir en un himne i alguns censors de l’època van prohibir de seguida la seva interpretació. Com que no entenien la lletra, sospitaven que es tractava d’alguna diatriba antifranquista. “Veles e vents han mos desigs complir / faent camins dubtosos per la mar. / Mestre i ponent contra d’ells veig armar…” Versos, evidentment, antifranquistes i subversius. Que segles després de ser escrits una veu com la de Raimon els posés a l’abast de tothom és evident que era un acte revolucionari i contra el règim. La sola existència de la peça ja impugnava la raó de ser de la dictadura.
