‘McCartney’ Capitol, 1970
El 10 d’abril de 1970, Paul McCartney anunciava la separació dels Beatles. Deu dies després, el 20 d’abril, es publicava aquest McCartney, el seu primer disc en solitari. I al cap d’un parell de setmanes, el 8 de maig, es publicava Let It Be, l’últim disc dels Beatles, gravat un any abans. No hi havia temps ni per descansar. McCartney és ben bé Paul McCartney en estat pur, amb les seves cançons inconfusibles de sempre, movent-se entre el rock i el pop més simple, però entranyable; alguns dels 13 temes, tots compostos per ell, amb prou feines arriben als dos minuts. L’àlbum el va gravar íntegrament a l’estudi de casa seva sense llogar ni músics, ni productor. I l’exbeatle toca tots els instruments que se senten, exactament 15, a més de posar-hi la veu, és clar. Només l’ajuda la seva dona, Linda, que en algunes cançons toca els teclats i fa les harmonies vocals. Destaquen temes suaus i melòdics, com la gairebé folk “That Would Be Something”, les intimistes “Every Night” i “Teddy Boy” i, per sobre de tot, la preciosa “Maybe I’m Amazed”, possiblement el moment més rocker de l’àlbum. El disc va ser rebut amb sorpresa, més que res per la seva senzillesa si es comparava amb els últims discos dels Beatles, però amb el temps ha anat guanyant punts. Curiós que a la portada, una foto de Linda McCartney, no hi surti ni el nom del disc ni el del cantant. Només cireres.
