‘Un entre tants…’
Discophon, 1972
Després de treure tres EP i deixar ben clar que no era un més dels deixebles que sorgien a redós dels grans apòstols de la Nova Cançó, el cantant d’Alcoi va debutar el 1972 amb Un entre tants, un disc on hi ha nou cançons (entre elles les ja conegudes Perquè vull i Sí, senyor, dos clàssics eterns del seu repertori) i una sorpresa. Quina? Doncs l’àlbum s’enceta i s’acaba amb un tall instrumental titulat Homenatge, una peça que dos anys més tard –i ja al costat de qui s’acabaria convertint en l’ombra de Montllor, Toti Soler– es transformaria en aquell Homenatge a Teresa, que és per mèrits propis un dels temes més rodons de la cançó catalana de tots els temps. Tornant a l’LP de debut de l’Ovidi, l’encarregat de dur la batuta musical va ser Quico Pi de la Serra, que es va envoltar de bons músics (Adrià Font a la bateria, l’argentí Carlos Boldori a la guitarra, Phil Pasmanik a l’orgue, John Campbell al baix, Yosu Belmonte a la guitarra i Yori Oliver al piano) i va aconseguir que peces com la Cançoneta juganera 2 fins i tot s’acostessin al rock progressiu. Per cert, que el títol del disc ve manllevat del títol d’un dels poemes del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. Ah! I les fotos de la portada són de Pilar Aymerich i a la contraportada hi havia una caricatura feta per Jaume Perich. Estèticament, l’àlbum també era una obra d’art que retrata molt bé els primers passos d’un artista polifacètic que va morir massa jove (un càncer se’l va endur el 1995).
