‘The Boatman’s Call’
Mute Records, 1997
Aquest senyor amb cara de males puces de la portada de The Boatman’s Call és Nick Cave. És el seu desè disc, editat fa una vintena d’anys, i si no és el millor de la seva carrera, és el segon o tercer, tant li fa. El disc va suposar un trencament total d’estil. A la dècada de 1980, la música de Cave estava etiquetada com a post-punk, amb uns quants discos força durs per a segons quines orelles. Als noranta ho va polir més tot fins a arribar a aquest disc, romàntic, tètric, trist, melancòlic, minimalista. No hi ha ni un moment per poder alliberar el sofriment. Tot està perdut. Per cantar aquestes tristeses no hi calien gaire instruments. Per això, el seu mític grup, The Bad Seeds, aquí es queda en un segon pla: es limiten a acompanyar amb discreció els dos grans protagonistes del disc: la veu profunda de Cave i el piano, que gairebé sempre toca ell. La primera cançó, Into My Arms, l’única que es va editar en single, ja marca per on anirà la cosa, però encara sonen més tristes Brompton Oratory, amb orgue fúnebre inclòs, Idiot Prayer o Far From Me. Un disc ideal per escoltar a altes hores de la nit estirat al sofà de casa. I si us agrada, en té 10 o 12 de tan bons com aquest.
