‘Berlin’ RCA 1973
Berlin, el tercer disc de Lou Reed en solitari després de deixar la Velvet Underground, és possiblement el disc més depriment de la història del rock. Al llarg de les 10 cançons de l’àlbum, Reed explica la història d’una parella de bohemis drogoaddictes, ell i ella, que bàsicament s’alimenten de drogues en un Berlín decadent i fosc. Tot això amb una música i arranjaments sobrecarregats de guitarres, teclats, trompes, cordes i bateria. I entre els músics, dues figures com Jack Bruce a la guitarra i Steve Winwood als teclats. Pel que s’ha dit, Lou Reed no toca cap instrument, ni la guitarra. Es va limitar a compondre unes quantes cançons precioses i a cantar-les.
El disc, quan es va publicar el 1973, va ser rebut gairebé amb insults per la crítica. Mig segle després, està considerat un dels grans discos de Lou Reed –per mi, el millor–, però ja se sap, a vegades els crítics tenen pa a l’ull. El tema més famós del disc és “Caroline Says”, que té dues versions, una de rapideta i una de molt lenta i trista. També estan molt bé “Lady Day” i “How Do You Think It Feels”, però les dues joies apareixen al final del disc. Una és la llarga “The Kids”, amb el plor d’un nen real inclòs, i la que tanca l’àlbum, “Sad Song”, que malgrat el títol (“Cançó trista”) infon una mica d’esperança a tanta desesperació; no tot és tan negre, home.
