‘Viatge a Ítaca’
Movieplay, 1975
L’any vinent farà mig segle que Lluís Llach va publicar un dels seus millors discos, el mític Viatge a Ítaca. Partint dels poemes del poeta grec Kavafis, el cantautor va escriure una obra d’art que ocupava tota la cara A amb una peça a mig camí entre una simfonia clàssica i el rock progressiu. Per gravar va comptar amb la col·laboració dels manresans Manel Camp i Santi Arisa, antics membres del grup Fussion, i va aconseguir que l’àlbum sonés modern, avantguardista i que anés molt més enllà de la cançó d’autor. El disc va tenir molt bona acollida i se’n van vendre 150.000 còpies en pocs mesos, tot un rècord. La seva presentació en directe, en canvi, va ser accidentada. Llach va esgotar en poques hores les entrades per actuar sis dies seguits al Palau de la Música Catalana de Barcelona, però al final només va poder fer cinc dels concerts. Exaltava el públic i després del cinquè bolo el van detenir, el van multar amb 100.000 peles i li van prohibir fer concerts a l’Estat durant vuit mesos. Tornant al disc, a la cara B hi ha quatre cançons convencionals. L’última és l’eterna “Abril 74”, dedicada a la revolució dels Clavells de Portugal: “Companys, si enyoreu (…) jo me n’he fet soldat”, canta a la penúltima estrofa. I sí, ara és soldat de l’ANC. Ja ho diu la saviesa popular: l’autonomia que ens cal és la de Portugal.
