‘Kind of Blue’ Legacy/Columbia, 1959
Kind of Blue generalment està considerat com el disc definitiu del jazz. Han passat més de 60 anys des que es va gravar, i continua tenint aquella aurèola de les coses eternes. El primer que crida l’atenció és que a la trompeta de Miles Davis l’acompanyen dos monstres sagrats del jazz de tots els temps: Bill Evans al piano i John Coltrane al saxo tenor. I, a més, Cannonball Adderly al saxo alt, Paul Chambers al baix, Jimmy Cobb a la bateria i Wynton Kelly, que toca el piano només en un tema, “Freddie Freeloader”. La millor banda de jazz que hi podia haver. En total són sis temes, tots excepte un amb una durada al voltant dels 10 minuts. Tot comença amb la línia de baix lenta i els suaus acords de piano de “So What”. A partir d’aquest moment, el disc ja no canvia mai de ritme: cada melodia té una sensació de relax similar i la música flueix tranquil·lament. És un disc que es pot posar com a música de fons a casa, però de tant en tant cal escoltar-lo atentament i copsar la perfecció del que s’està interpretant. Tal com explica Bill Evans al llibret del disc, la banda no va tocar cap de les sis peces abans de la gravació. Davis només va exposar els temes i els acords i després els músics van improvisar. El disc acaba per partida doble amb “Flamenco Sketches”, perquè hi ha una primera versió i, tot seguit, una d’alternativa. Una meravella.
