‘Potser ja és ara l’hora’ Edigsa, 1976
Jaume Arnella és un dels grans monstres de la música i la cultura catalana del darrer segle. El seu tarannà independent, proper, modest i despreocupat, però, fa que el gran públic no sigui del tot conscient de la seva gran repercussió i vàlua ni tampoc de la seva obra. Sí, ell és el culpable de la creació del Grup de Folk, també va tenir part de culpa en el naixement d’Esquirols i va ser un dels impulsors del festival Tradicionàrius, entre molts i molts altres projectes. De discos n’ha editat una quarantena, però el primer llarga durada, de títol més que premonitori, va ser Potser ja és ara l’hora. No feia referència a l’hora de treure un àlbum sinó a un estat vital –i nacional– que avui continua sent del tot vigent: “Potser ja és l’hora i estem plens de cadenes (…) Potser el crit ja es pot sentir, potser ja el senten els que escolten, però nosaltres ens hem anat tornant sords a poc a poc”. Aquella lletra, per cert, la firma Josefina Llugany, autora d’alguns altres textos de peces d’Arnella, i la música és del romancer més conegut dels Països Catalans (Arnella, és clar). En aquell disc hi havia 11 peces i totes són –massa– vigents i imprescindibles. Per cert, fa poc Arnella va fer 80 anys i continua al peu del canó fent concerts i discos d’aniversari com 40 i 40 besa el cul de la geganta. Geni i figura. És el nostre heroi.
