‘Vafalungo’
Chewaka/Virgin, 1998
Aquest 2023 fa un quart de segle del debut discogràfic dels garriguencs Dusminguet, una banda que es convertiria en la mare del so mestís que dominaria les festes majors de Catalunya durant bona part de principis del segle XXI. Sense Dusminguet probablement no hi hauria hagut ni Txarangos, ni Pegatinas, ni Oques, ni Pelats i Peluts… I és que la banda liderada per Joan Garriga (acordió diatònic i veu, tot i que al principi de tot no cantava!) va ser pionera en mesclar la patxanga i l’herència dels aleshores referents Mano Negra de Manu Chao. Sense manies, atracaven des de ska fins a tex-mex passant pel folk, el pop o la rumba i tot ben mesclat i amb un segell propi. I barrejant també català, castellà, anglès, francès, àrab, portuguès i qualsevol llengua que se’ls posés a tret. La banda va néixer el 1995 i després de créixer trepitjant escenaris el 1998 ja van debutar amb un primer disc editat amb la col·laboració d’una multinacional. En aquells temps gairebé ningú arrencava així, per la porta gran. I el disc de debut era variat i generós: 15 temes amb clàssics com Sonajeros, One Way o Ai Maria. El gener del 2004, i després de deu anys dalt dels escenaris, un miler de concerts i tres discos, el grup de la Garriga es va dissoldre. El seu llegat el recolliria la Troba Kung-Fú i més tard Joan Garriga en solitari o amb el Mariatxi Galàctic. D’una manera o altra, doncs, 25 anys després, la festa encara continua.
