Jaume Espuny
‘Tempest’ Columbia. 2012
Va començar el segle XXI i un rocker, Bob Dylan, que va començar a publicar discos als anys seixanta del segle XX, continuava en plena forma. I encara ara. Aquest segle Dylan ha gravat una desena de discos, amb la veu força trencada, tot sigui dit, i almenys la meitat són excel·lents. Aquest Tempest, de l’any 2012, possiblement sigui el millor, si més no per a mi. Són 10 cançons que en total duren més d’una hora. Uns molt bons músics d’acompanyament, lletres denses, algunes força desesperades, i la veu inconfusible de Bob Dylan. Entre les cançons n’hi ha unes quantes que destaquen: “Narrow Way” i “Early Roman Kings”, totes dues a ritme de blues; la vibrant “Pay in Blood”, i “Tin Angel”, que explica la història d’un triple crim passional, amb una música molt insistent. Però si d’aquest disc se’n va parlar molt quan va sortir, va ser per les dues últimes cançons. Una és la que porta el nom del disc, “Tempest”, on Dylan necessita prop de 14 minuts i exactament 180 versos per narrar-nos a ritme de vals i de manera detallada ni més ni menys que l’enfonsament del Titanic. No dura tant com la pel·lícula, però Déu-n’hi-do! I amb l’acordió de Dave Hidalgo sonant de meravella. I l’últim tema és “Roll on John”, una cançó en homenatge a John Lennon fent servir trossos de la lletra de “Come Together” i “A Day in the Life”, compostes per Lennon per als Beatles.
