‘L’hora del pati’
(1999, Picap)
Aquest va ser el segon disc d’Adrià Puntí en solitari i la confirmació definitiva que l’invent d’anar sense la banda Umpah-Pah anava seriosament. De nou de la mà de l’osonenc Quimi Portet (encarregat de produir i domesticar la bèstia), el resultat va ser tant o més esplèndid que en el debut a Pepalallarga i… (1998). El disc s’obre amb una cançó preciosa, “Coral·lí”, segurament una de les peces d’amor romàntic més belles que s’han escrit mai en català amb un Puntí inspiradíssim a l’hora d’escriure: “Ratolí, flor d’anís, ets l’oliveta tendra / sense pinyol, ets de licra/ no hi cap el gris, romaní, fruit d’estiu /un bell miracle, un acudit”. I d’acudit, res. L’àlbum és una obra d’art digna i àlgida de cap a peus amb altres moments estel·lars com “Sota una col” o l’esparracada “Udol”. Després de L’hora del pati va venir Maria (2002), un disc dedicat sobretot a la seva mare, i al cap de molts –massa– anys, La clau de girar el taller (2015), un dels últims discos que vaig comprar a l’enyorat Mallot de la Margot de Manlleu i que el de Salt va dedicar sobretot al seu pare. Puntí, amb els seus alts i baixos d’ànim i de salut, segueix actiu i ja fa temps que s’especula amb la possibilitat que reaparegui amb un nou àlbum a sota el braç. Seria una gran notícia. I crec que de cara al 2024 hi ha més possibilitats que aparegui un nou disc de Puntí que no pas que arribi la independència. Per demanar, però, que no quedi. Ho volem tot.
