Veig en cinemascop les idees brillants de l’oblit i cada pocs minuts em passa pel cap una idea brillant, fascinant i sorprenent que intento retenir sense èxit gràcies a tota una sèrie de ginys mentals apresos en un curs de memòria ràpida que em varen vendre ara fa una pila d’anys a l’Abat Oliba de Ripoll.
El dia dilluns 17 de febrer, Sant Valentí, de l’any 1975, quan jo era estudiant al gèlid institut Abat Oliba de Ripoll, es varen presentar al centre a 2/4 de 10 del matí una colla d’individus armats amb maletins de pell damasquinats, terns de tres peces, pantaló, armilla i americana, perfumats, clenxinats i amb accent sospitosament argentí per vendre’ns un curs de no sé quantes hores que milloraria la nostra dèbil memòria entre altres capacitats mentals perdudes (no assolides o inexistents), cosa que podia resultar fantàstica per estudiants com nosaltres, barbamecs i poc interessats pels fets del saber profund.
Aquells individus es varen distribuir per les classes amb el vistiplau de la direcció del centre per explicar-nos les últimes meravelles dels savis alquimistes d’Alexandria o Estocolm, deien, no ho recordo bé. El venedor que ens va tocar a la nostra classe, un home prim, ben afaitat, alt, amb una loquacitat sobrenatural innata i ulls de depredador, ens va fer callar amb un gest com el que fan els mags autoritaris a les barraques de fira moments abans d’exposar al públic la dona barbuda i el nan deforme o l’home de tres cames i, hàbilment, ens va demanar que li anéssim dient sense pietat tot de paraules inconnexes, però ordenadament, de manera que ell les pogués anar escrivint amb cal·ligrafia curosa d’amanuense a la pissarra negra amb un número davant per arribar ordenadament a la cinquantena.
Divertits i incrèduls li vàrem dir tot el que ens passava pel cap, barbaritats lèxiques per avergonyir Pla i Quart entre altres. L’home va arribar a omplir sense presses tota la pissarra amb cent paraules sense relació aparent entre elles. Quan va acabar d’escriure-les ens va demanar quant de temps li donàvem per memoritzar-les totes fil per randa i poder-nos demostrar així les bondats del mètode infal·lible que ens volia encolomar. Tots vàrem anar dient bajanades, que si dos segons, tres, un minut, algú va dir tres dies (que devia ser el temps que ell hauria trigat en memoritzar la llista de barbaritats) i altres divagacions similars sense solta ni volta, ja se sap la joventut es escandalosament insolent i despietada. Quan ja semblava que no arribaríem a cap acord, els ulls de serp li varen refulgir amb un somrís maligne i ens va sorprendre a tots amb l’afirmació que no calia que li donéssim temps per res perquè ja les havia memoritzades totes, les paraules.
“Divertits i incrèduls li vàrem dir tot el que ens passava pel cap, barbaritats lèxiques per avergonyir Pla i Quart”
Primer es va fer un silenci profund, com oliós, mentre intentàvem digerir la seva arriscada afirmació, però llavors ens vàrem descollonar de riure davant tant improbable gesta, però, tot i així, ens va reptar a que li diguéssim un número a l’atzar i ell ens diria la paraula associada posat d’esquena a la pissarra enfarfegada amb un centenar de rareses. Es va crear del no res, com els inestables bosons de Higgins, un altre silenci més profund encara que l’anterior. Algú li va cantar un número i ell, a l’instant, va recitar la paraula amb plaer, lentitud i un innegable accent del Mar del Plata. I va anar recitant números i paraules amb una precisió que ens va semblar sobrenatural. El molt cabrit se les havia apreses totes en el temps d’escriure-les. Crec que tots ens vàrem apuntar a l’instant als seus cursos màgics de memòria fabulosa, jo inclòs.
Formalitzades matrícules i assignades hores i aules, les classes del curs magistral que ens havia de millorar les minvades o inactives capacitats mentals, en les va fer aquell home adust, que em recordava a la imatge que jo m’havia fet de Jorge Luís Borges, a les aules del Col·legi de les Germanes Carmelites de Vedruna, a les monges de Ripoll, o del Melquíades de mans de pardal de Cent anys de malviure.
Entusiasmats, a les primeres classes tots estàvem fascinats per memoritzar coses absurdes, llistes llarguíssimes de deures, llistes de noms de països en desaparició, llistes interminables coses per fer si anàvem de vacances (tot i que mai no hi anàvem), llistes de la bugada que mai no faríem, llistes de tot en una absurda i inacabable mania classificatòria. Al cap de pocs dies de curs (dos), l’home el nom del qual no recordo ens va fer una prova perquè, deia, d’aquella manera, aquell Houdini memorístic, podria ponderar el nostre avenç en els ignots camps de la memòria despreocupada, desocupada, sovint inert o inútil.
L’endemà de la prova, va entrar seriós a l’aula amb els resultats, ens va malmirar a tots i, com aquell qui res, ens va donar els papers només a uns quants. Vaig veure al paper que no havia tret massa bona nota i vaig pensar que s’havien acabat per a mi els exercicis de memòria espectacular i brillantor intel·lectual i que el mag ens renyaria. Però no, va resultar que no, que als pocs que ens havia donat el resultat érem els pocs que ens n’havíem sortit i progressat. La immensa majoria del curs érem alumnes incauts captivats per les seves arts endevinatòries, però també hi havia alguns professors tant del nostre centre com del que ens acollia en les seves aules asèptiques. Ens va sorprendre veure que cap dels professor de cap dels dos centres no havia millorat i que els proposava abandonar el curs per vergonya i poc esforç de manera que pogués dedicar el seu temps als que realment podíem aprofitar les magnètiques classes màgiques. Els supervivents ens vàrem sentir satisfets i inquiets alhora.
“Sovint penso que aquell home prim i ben vestit, de fet, ens podia haver venut qualsevol cosa, des d’elixirs de l’eterna joventut fins a vàters de porcellana rosa”
No vaig entendre perquè un home que ens havia convençut a tots d’apuntar-nos als seus cursos de memòria fabulosa amb arts quasi màgiques ara en bandejava la major part dels alumnes, devolució de matrícula inclosa. Anys més tard en vaig saber apreciar la raó que no era altra que la simple i pura honradesa tot i que els que no havien millorat s’havien emprenyat de valent i havien abandonat les classes que no havien sabut aprofitar.
Els supervivents d’aquell primer examen fatídic vàrem acabar el curs amb honors i amb el convenciment que a partir d’aquell dia tot seria bufar i fer ampolles a la vida i que cap de les assignatures se’ns resistirien a partir d’aquell dia. En un diploma vistós es certificava (sense massa convicció, val a dir) que les nostres capacitats mentals eren pràcticament insuperables. De nou al centre Abat Oliba, els suspensos en química, física i matemàtiques optatives de la següent avaluació em varen fer adonar que potser hauria estat millor haver suspès l’examen inicial del bruixot i haver guillat amb els calés a la butxaca llavors que hi era a temps.
Han passat els anys i ja no recordo cap de les tècniques que m’havien d’ajudar a pensar ràpid, calcular com foll amb sis decimals, fixar-me en tot i no oblidar res (precisament) llevat d’aquella tècnica que consistia en recrear en forma de pel·lícula en cinemascop la llista de totes les coses que un volia recordar. Sovint penso que aquell home prim i ben vestit, de fet, ens podia haver venut qualsevol cosa, des d’elixirs de l’eterna joventut fins a vàters de porcellana rosa si s’ho hagués proposat, perquè en realitat no ens venia memòria sinó la voluntat imparable (però impossible) de tenir memòria, o qualsevol altra cosa.
Des d’aquell dia, malgrat la meva ineptitud cinematogràfica per recordar amb precisió de cinemascop alguna cosa ordenadament, mai més no he oblidat cap data important o irrellevant dels fets de la meva vida, ni tan sols aquell dia dilluns 17 de febrer, Sant Valentí, de l’any 1975, a 2/4 de 10 del matí en què potser no vaig llençar els calés del tot. O potser sí? No ho recordo.
Rock me mama
