(…)
Tots, tots en aquest món ens extingim,
raja suau el coure de les fulles dels erables…
Sigui benaurat pels segles dels segles
tot allò vingut per florir i per morir.
Serguei Iessenin
Dimarts, 29 d’abril de 1986
Un diari austríac publica la notícia que un home, de 77 anys, etziba una bufetada en el rostre a Kurt Waldheim, a qui anomena “nazi”, al final d’un míting del candidat a la presidència del govern austríac, a Floridsdorf.
Fa temps que s’acusa el polític d’haver col·laborat amb el règim de Hitler. Les seves dades biogràfiques no constaven en el Ministeri d’Afers Estrangers dirigit per Waldheim, abans de ser nomenat secretari general de l’ONU el 1972.
Però avui els diaris, les ràdios i les televisions del món han obert les seves portades amb la notícia d’un accident nuclear en una central soviètica. A Catalunya, a l’Avui hi podem llegir: “Si es té en compte l’hermetisme que hi sol haver a l’URSS sobre les catàstrofes accidentals, cal suposar que ha estat un accident molt important.” El desastre s’havia produït dos dies abans, la nit del dissabte 26.
A Coïmbra, l’escriptor portuguès Miguel Torga anota en el seu diari: “Tant hem imaginat, inventat i conquerit, que hem d’acabar amb el món i amb la vida.” És el preu que hem de pagar per ser homes, alhora “racionals i sords a la veu de la raó”.
El mateix dissabte a la tarda, França havia realitzat la primera prova nuclear de l’any a Mururoa, a la Polinèsia francesa. El quart assaig, que tindrà lloc a finals de maig, va ser encara més potent, d’una força similar a la bomba d’Hiroshima.
Dilluns, 28 d’abril de 1986
L’alarma ve de Suècia, a més de dos mil quilòmetres del lloc de l’accident. Confirmat: el focus de l’emissió radioactiva és en territori de la Unió Soviètica. Tot seguit, informes procedents de Noruega, Dinamarca i Finlàndia registren també valors de radioactivitat anòmals a la seva atmosfera. Les partícules contaminants han arribat als països nòrdics empeses pel vent.
El govern suec recrimina a Moscou que no hagi advertit de forma immediata del succés els seus veïns, a fi que aquests haguessin pogut prendre mesures urgents.
El núvol radioactiu acabarà afectant la major part d’Europa. La fuita, que havia nascut en un punt minúscul de la Terra, tindrà un impacte global. El món es fa, de cop, més petit, més vulnerable, com una flor que va perdent els seus pètals.
No és fins a la nit que el noticiari nocturn de la televisió soviètica informa d’un accident produït a la central nuclear de Txernòbil. Es diu que s’ha enviat ajuda a les víctimes, sense especificar el seu número ni la gravetat.
En un inici, els veïns de la zona només sabien que un dels reactors de la central s’havia incendiat, però res més. Els que van apagar l’incendi, els que van construir el sarcòfag, van ser els primers a morir.
A Viena, fa un dia rúfol, amb vent. Un home, una mica encorbat i amb els cabells blancs, es posa l’abric (els matins encara són freds) i tanca la porta de casa seva amb un cop sec. Ja al carrer, es fixa en un cartell electoral amb el rostre de Waldheim. Algú, fa molt poc (la marca encara és humida), li ha dibuixat un bigotet. L’home somriu. S’allunya, però torna enrere, on és el cartell. Amb gest de ràbia li llança una escopinada en ple rostre.
Dimecres, 30 d’abril de 1986
L’URSS reconeix, finalment, la gravetat de l’accident nuclear. S’ha sabut que, ahir, les autoritats soviètiques van evacuar totalment la regió situada en un radi de 30 quilòmetres al voltant de la central. Els habitants de la ciutat de Prípiat, uns 45.000, han estat desallotjats en una flota de 1.200 autobusos. Amb les presses, pensant que algun dia tornarien, només van poder agafar l’essencial. Són pocs els que s’han quedat, concentrats, sobretot, a les zones rurals. Han nascut aquí, hi han viscut sempre. No volen deixar, tampoc, els seus morts.
És com si, de sobte, s’hagués creat del no-res un Estat radioactiu dins d’un altre Estat. Un cos estrany que mai més ja no podrà ser extirpat.
L’autor de l’agressió a Kurt Waldheim, l’home encorbat i de cabells blancs, identificat com a Josef K., fou detingut en el mateix lloc dels fets. Ha passat la nit a comissaria. S’ha negat a fer cap declaració.
Dissabte, 5 d’abril de 1986
El Congrés Mundial Jueu presenta noves proves en contra de Waldheim. Havia format part d’una unitat militar nazi que havia comès atrocitats a Iugoslàvia durant la Segona Guerra Mundial. Diverses informacions esmenten que va participar a la matança de Kozara, l’estiu del 42, amb desenes de milers de civils morts.
Josef K. és un home solitari, amant de la música i un bon lector. Gairebé no parla amb ningú. Se’l pot trobar prenent un cafè o un got de vi, segons l’hora, en una taula, al costat d’una finestra, sempre en el mateix bar. Quan fa bon temps el podeu veure llegint un llibre assegut en un banc.
Dissabte, 15 de març de 1986
Desapareixen uns papers compromesos sobre la vida de Kurt Waldheim.
Josef K., quan era adolescent, va descobrir l’obra de Verne, Viatge al centre de la Terra. Va ser al cap de poc d’acabar la Gran Guerra. Li va regalar el seu oncle, Samuel L., que havia marxat feliç a la guerra i en va tornar mutilat. Va morir el mateix mes que Hitler entrava a Viena, a causa d’una infecció. Aquell va ser el primer llibre que Josef K. va llegir. De tot plegat, ho sabem per un seu veí.
Avui, gairebé tots els diaris treuen a la portada una imatge del cometa Halley, feta per la sonda Giotto, abans que una pluja de polsim còsmic avariés l’aparell. S’hi veu, una mica difuminat, el nucli de color groc i, successivament, anelles de color vermell, blau, verd i altre cop vermell, però més fosc.
Josef K. torna a casa cap a les 7. No l’espera ningú. A banda de llegir, però, té una altra obsessió: Kurt Waldheim. Pensa que el nazisme no ha mort, que no morirà mai, i que se l’ha de combatre sigui com sigui. Però també pensa que ell és incapaç de fer mal a ningú, fins i tot a un antisemita, fins i tot a un feixista.
Dijous, 27 de març de 1986
Waldheim és denunciat per un diari de Belgrad. Consta que va donar ordres criminals durant la guerra. Es reprodueix en facsímil un document amb data 18-XII-1947. Segons testimonis que recull el diari, “Waldheim decidia sobre la sort dels ostatges, les mesures de repressió contra la població civil i el tracte a donar als presoners de guerra”. A més, fou responsable de l’execució de 114 persones i de l’incendi de tres pobles de Macedònia l’octubre de 1944, segons diverses investigacions.
Dissabte, 29 de març de 1986
Tot i les acusacions sobre el seu passat, Waldheim continua sent favorit per guanyar les eleccions, segons les estimacions.
The Economist parla de “l’encant de l’energia nuclear” i qualifica aquesta indústria “segura com una fàbrica de xocolata”. D’una manera semblant ho havia expressat, fa uns dies, un dirigent soviètic: “Les nostres centrals nuclears no presenten cap risc. Es poden construir fins i tot a la plaça Roja. Són més segures que els nostres samovars.”
Els polítics russos estan eufòrics. El país acaba de posar en funcionament l’estació Mir, una fita de l’exploració espacial.
La gent és feliç a Prípiat. És una ciutat jove i dinàmica, un somni fet realitat. Té una de les poblacions més joves de l’URSS. Hi viuen disset mil infants (un 38% del total). Es va aixecar durant els anys setanta per allotjar el personal de la central. S’acaba d’anunciar, a més, que pròximament s’inaugurarà un parc d’atraccions, amb una sínia espectacular.
Divendres, 2 de maig de 1986
La ciutat de Prípiat ha estat contaminada per isòtops de plutoni. La durada de la seva vida és de 48.000 anys. Tots els seus habitants han estat expulsats del paradís. Així, com un paradís, es qualificava la ciutat. La ciutat jove i moderna de Prípiat és, ara, una ciutat fantasma.
Dins de la zona d’exclusió la gent ho enterra tot: herbes, fulles, vehicles, cases, fins i tot la mateixa terra. Si s’hagués pogut enterrar l’aire, també s’hauria fet.
Per televisió s’hi veu com una màquina excava una fossa davant d’una casa, tot seguit l’empeny cap a dins i la recobreix amb terra. Així és com es van enterrar moltes cases, escoles, llibres, àlbums de segells o herbaris. També pobles sencers.
El temps reconstrueix les coses. A Prípiat, el teatre, el parc d’atraccions, la sínia, i els autos de xoc. El mal és invisible, inodor.
Les flors, quan les afecta la radioactivitat, passen per una primera fase de bellesa i de creixement desmesurat. És com si ens volguessin dir adeu.
Josef K. va quedar lliure, l’endemà, amb càrrecs. Waldheim l’havia denunciat. Haurà d’anar cada setmana als jutjats, a l’espera que se celebri el judici, segurament a principis de juny.
Divendres, 30 de maig de 1986
Plou a la zona d’exclusió. L’aigua que cau és groga. Sota un pont, però, llangueix un riu vermell. Els núvols són rojos, també.
A prop de Prípiat hi havia un pi, que tothom coneixia. Durant la guerra, els nazis hi havien penjat membres de la Resistència. Ara, l’arbre és mort. Han cavat una fossa, una més, i l’han ficat dins.
Josef K., fullejant un diari, s’ha fixat en una fotografia que acompanya un article sobre Txernòbil. S’hi veu un camp magnífic, ple de roselles, on l’únic signe humà que resta dempeus és un senyal que indica radioactivitat. La va fer Igor Kostin, el primer fotògraf que va entrar a la central el mateix dia que es va produir l’accident.
Amb la radiació, la natura es va tornar prolífica. Dècades després, els animals salvatges (llops, bisons, ants, senglars o guineus) dominen els boscos propers al complex nuclear, en absència d’homes. En alguns pobles abandonats, els nius de les cigonyes s’han situat a menor altura del terra.
Kostin va confessar anys després: “Aquesta catàstrofe m’ha transformat moralment. M’ha purificat, netejat. Després de Txernòbil em vaig sentir com un acabat de néixer.”
Estocolm, 28 de febrer de 1986
Se senten dos trets, quan falta poc per a la mitjanit. Han disparat contra un home. És Olof Palme, el primer ministre socialdemòcrata suec. Traslladat a l’hospital, morirà minuts després.
Josef K. ho va llegir l’endemà en un diari: el polític sortia d’un cinema, acompanyat de la seva dona, Lisbeth, on havia anat a veure la pel·lícula Els germans Mozart. La sessió havia acabat a les 23.15. Un quart més tard era ferit de mort per dos trets que li havia disparat un individu. Ha mort sis minuts després de la mitjanit. La seva dona ha resultat ferida lleument per una bala a l’espatlla. “Com era costum a Suècia, no portava protecció policial”, afegia el diari.
Pacifista i ecologista, Palme havia fet seu un vell proverbi que havia vist reproduït en un hotel de Teheran: “El major valor és la paciència.”
Josef K., atordit, continuava llegint: A Palme li agradava el Quixot, un “personatge obstinat, tossut, mogut per una idea. Així s’hauria de ser en la lluita per la pau”, havia dit el polític suec en una ocasió.
Diumenge, 8 de juny de 1986
Waldheim guanya la segona volta de les eleccions austríaques, amb més del 53% dels vots. Serà president fins al 1992.
A diferència del seu homònim, protagonista d’una novel·la de Kafka, Josef K. ha sortit absolt del judici, celebrat fa dos dies. És un home lliure.
Divendres, 11 de juliol de 1986
Tres dies després que Waldheim jurés el càrrec, dos policies han entrat al pis de Josef K., alertats pels veïns, que havien sentit un fort cop.
“S’ha penjat”, diu un dels agents. “Com un gos”, afegeix l’altre.
Relat finalista del concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU.
