El 8 de desembre passat es van complir exactament 40 anys de l’assassinat de John Lennon a la porta de casa seva, a Nova York. Amb motiu de l’efemèride, el Sense ficció de TV3 va emetre el documental El cel sobre John Lennon i Yoko Ono, una finestra oberta a les intimitats de la creació del disc Imagine, el 1971. La gravació d’aquesta obra, probablement la més celebrada de Lennon en solitari, serveix de fil conductor d’una narració que també explora les connexions polítiques de l’ex-Beatle i l’artista japonesa, la manera com s’influenciaven creativament entre ells i com d’aquesta influència en van néixer fruits fantàstics.
El documental, dirigit per Michael Epstein i estrenat el 2018, entra en la intimitat quotidiana de John Lennon i Yoko Ono com poques vegades abans (per obra i gràcia d’imatges de l’arxiu privat de Lennon). De fet, com que Imagine es va gravar a l’estudi que el músic tenia a la seva idíl·lica mansió de Tittenhurst Park, pràcticament no hi ha separació entre la seva vida personal i professional. Veiem els protagonistes a la cuina, llegint el diari i prenent cafè al llit, passejant pel llac, veiem els fills jugant pels jardins, etc., tot plegat amanit amb les explicacions de la mateixa Yoko Ono, Julian Lennon, el fotògraf David Bailey, Dan Richter (exassistent personal del músic), entre altres testimonis. Descobrim, en definitiva, l’entorn creatiu que va envoltar la gestació del disc.
I veiem la gravació, per descomptat. Amb profusió de detalls: moments dels assajos i sessions, testimonis dels músics que hi van intervenir, en Lennon fent el ximple, tots ells sota la batuta del sempre inquietant Phil Spector a la producció. Especialment interessant és la participació de George Harrison a la gravació de How Do You Sleep, en què Lennon vomita sarcasme sobre la carrera artística de Paul McCartney, company de tots dos als Beatles. D’altra banda, com no podia ser d’altra manera, el documental s’atura a explicar amb especial profunditat la creació de l’emblemàtica cançó que dona títol al disc i que sintetitza, d’alguna manera, les claus de la relació de John Lennon i Yoko Ono: amor, art, política i pacifisme. “John i jo ens vam conèixer per fer aquesta cançó”, comenta Ono en el documental. Ella va escriure la lletra, ell la música i tots dos van crear un clàssic que, quasi 50 anys després, es manté inaccessible al pas del temps. Un dels moments més potents és quan un Lennon que sembla acabat de llevar s’asseu al piano i ensenya Imagine als músics que l’han de gravar; són els primers que escolten una cançó que es convertirà en un himne per a milions i milions de persones, i fa gràcia perquè així d’entrada alguns no semblen gaire impressionats. És normal, perquè la veritat és que Lennon té la veu fatal, pobre.
El cel sobre John Lennon i Yoko Ono mostra la parella al natural, sense filtres ni pedanteria, relaxats, com si no hi hagués càmeres. L’endemà de l’emissió del documental, una amiga em va dir: “Mira, ara la Yoko Ono ja em cau una mica millor!”. Perquè la pobra (la Yoko Ono) encara avui arrossega injustament el Sant Benet d’haver causat la separació dels Beatles quan en realitat el grup ja estava trencat abans. I d’altra banda, sense ella probablement no hauríem vist i gaudit del Lennon més polític i més audaç artísticament. I, potser, no tindríem Imagine.
El documental encara es pot veure al web <www.ccma.cat>.
