Fa pocs dies vaig tenir el privilegi de conèixer el mateix capità Enciam, aquell personatge televisiu que a mitjans dels 90 ja ens alliçonava sobre temes relacionats amb el reciclatge, la natura, el lleure i el medi ambient. El seu propòsit era posar consciència en aquests aspectes i reconec que va deixar una petjada important en tota una generació de persones que vam entendre que tractar bé el nostre entorn era la millor inversió de futur que podíem fer.
Abans de continuar, però, vull fer un aclariment. Quan dic que vaig conèixer el capità Enciam no em refereixo a l’actor Josep Parés, que es vestia amb capa i vestit de superheroi, sinó que estic parlant del capità Enciam autèntic, el que porta el vestit les 24 hores al dia i passa desapercebut a ulls de la majoria.
Va ser una experiència breu i aparentment molt quotidiana però que vist amb perspectiva es mereix un reconeixement. Per qüestions professionals que ara no venen al cas la casualitat em va portar a parlar amb el propietari d’una botiga que es dedica a vendre fruita i verdura de proximitat. Mentre jo li explicava la meva proposta ell estava distret triant i remenant fruita i posant-la en una bossa. Semblava que el que jo deia no li cridava massa l’atenció, però em va sorprendre encara més quan al final de la seva tria em va deixar amb la paraula a la boca per sortir a entregar aquella bossa de fruita a un sensesostre que passava en aquells moments pel carrer. En tornar va dir-me que cap problema amb el que jo li proposava i que estava disposat a fer tot el que estigués a les seves mans per tirar endavant el projecte. En poca estona em va deixar clar tot el que ens calia saber i em va explicar breument com ho faríem i quines eren les millors opcions per anar bé les dues parts. Tot seguit es va posar a fer altres coses que devia tenir entre mans mentre la seva filla somreia des de darrere el taulell i em donava totes les dades que necessitava per tancar el tracte.
M’atreviria a dir que vaig viure una situació on hi va haver molt poques paraules, però en canvi molta comunicació. En definitiva, es va fer molta feina i es va prioritzar la que era realment important. El meu aprenentatge particular va ser que si reservem l’energia que gastem en paraules innecessàries, ens ajudem en el que és realment important i ens posem les coses fàcils els uns als altres la vida pot ser molt més agradable. No es tracta de cercar reconeixements o que escriguin el nostre nom en una placa sinó que els petits actes que fem cada dia vagin en la direcció correcta i tenir molt present la frase que ens repetia cada dia el nostre estimat capità i que deia: “Els petits canvis són poderosos”.
