A vegades no cal anar gaire lluny de casa per trobar l’èpica. La construcció del canal d’Urgell és una de les grans epopeies que tenim a Catalunya i que hem traspassat molt poc a la literatura. Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) ho acaba de fer en una novel·la que parla de la gent que va somiar (i que va patir) la gran obra. ‘Urgell. La febre de l’aigua’ (Ed. Proa) és el relat humà de la conquesta del nostre oest, amb les seves llums i ombres.
La construcció del canal d’Urgell va acabar l’any 1861 després de molts anys d’obres i un munt de dificultats. Té una èpica de la qual nosaltres mateixos, els catalans, no en som prou conscients?
Una èpica, i una lírica! És una construcció que té grandiositat, que té importància i que modifica el país. Però dic lírica perquè també hi van vinculats sentiments personals molt variables. Des de l’esperança fins a la perplexitat, l’eufòria o la decepció. En una pel·lícula, tindria escenes de masses i escenes que passarien en la intimitat, amb gent que pensaria sobre les relacions de la seva vida amb el que està passant a fora.
Gràcies al canal, una gran part de la plana d’Urgell és avui de regadiu. Però fora de les comarques de Ponent, hi prestem atenció? O només quan, com l’estiu passat, hi ha la mala notícia que els prohibeixen regar per la sequera?
“El canal? Ah sí, els de Lleida”. Però aquesta poma que ens estem menjant existeix gràcies al canal, i se la menja a qualsevol altre lloc del país. Crec que s’ha perdut la visió que això forma part d’un projecte de país, i que a ningú no se li hauria acudit fer un canal d’Urgell enmig de la Manxa, per posar un cas. Vull dir lluny d’una ciutat creixent com era Lleida, o una ciutat que ja era metropolitana, com Barcelona. Totes són peces d’un trencaclosques: el menjar de la capital no s’explica sense el canal, i aquest no s’explica sense tenir a prop un mercat. I d’uns capitals, que són a l’àmbit urbà. El mateix enginyer que pensa el canal d’Urgell, Pere d’Andrés i Puigdollers, és el que projecta el ferrocarril entre Terrassa i Manresa. És el tren que anirà cap a Lleida, i cap a Saragossa. I també està dissenyant una ampliació del port de Barcelona, tot i que finalment no es farà.
La Catalunya en plena industrialització de finals del segle XIX…
Però no oblidem que això passa enmig de les guerres carlines, el XIX és un segle en què no paren els conflictes… a Europa són les guerres napoleòniques. No tot el que neix al segle XIX és clarament positiu. El model liberal és el progrés i la ciència però també és uniformitzador, amb un estat que ho vol controlar tot. Els carlins són uns carques, però arrelats i amb una certa aversió a aquest control. Quan els tractors han arribat a Barcelona, aquests últims dies, porten un missatge que carlineja en el bon sentit del terme.
La novel·la és un com spin-off d’una d’anterior, La casa dels avis. Allà hi parlava dels seus avantpassats vinguts d’Itàlia, als quals havia seguit la pista. Aquí en trobem un com a protagonista, Vicenç Lamolla / Vincenzo Lamoglia. Però alerta, que excepte el nom és tot ficció.
I és clau que sigui ficció. En un cert sentit, aquesta novel·la és una reacció d’escriptor contra les anteriors: m’ha passat els últims anys lligat de peus i mans per la realitat. A Un home que se’n va o a La casa dels avis no volia posar-hi res que no pogués documentar. Però després et trobes amb personatges suggerents com el Vincenzo, que marxa de la Puglia, de Maratea, i se’n va a parar a Cornudella de Montsant a fer el soldat a les guerres carlines! I tot seguit, el trobem de calderer a Agramunt… aquí hi ha alguna cosa, tot i que no la saps. I si la inventéssim? Per a aquesta novel·la, necessitava un personatge.
I aquest li anava com anell al dit.
Em convenia per moltes coses. Primer, perquè venia de baix: explicar el procés del canal d’Urgell ho volia fer no des dels que ho dirigien sinó des dels que se sentien part d’això.
Ell no és pagès, i no es beneficia del canal perquè tingui terra per regar. Tampoc té diners per invertir-hi pensant que li retornaran. Però s’hi entusiasma: l’arribada de l’aigua és la seva terra promesa. Per què?
Potser no és indiferent a això el fet que comencés a escriure la novel·la l’any 2020. I m’explico. Gent d’aquest país que s’ha entusiasmat per una idea que, per a la seva butxaca i la seva vida, ni li anava ni li venia però que creia que això era una millora, i s’apuntava a totes… Va del procés, la novel·la? No, però és l’exemple més viu que tinc a mà quan em poso a escriure.
Ens sona d’alguna cosa, això. Ho hem viscut durant això que n’hem anomenat procés.
I segur que la revolució russa del 1917 es va fer així, i la castrista de Cuba, i moltes més. Moments en què hi ha gent que no va a defensar els seus interessos però li sembla que té a davant un projecte que millorarà el món, i s’hi aboca. Amb temps, amb entusiasme, posant-hi tot el que té sense demanar de ser el de dalt de tot.
Al canal d’Urgell passava: a dalt hi veiem els Girona, que hi posen capital. I a baix, en Vicenç que… què? Senzillament, li fa il·lusió veure arribar l’aigua a una terra eixuta?
Ell ha marxat d’un lloc, de la seva terra, i quan ho fas és per algun motiu. Crec que ho fas pels fills que encara no tens: d’això no sé què en trauré, però el món dels meus fills serà millor. L’entusiasme no és tant pel que en trauràs de rendiment, sinó per aquesta idea: el món serà millor… per a ells. L’èxit final no té per què coincidir amb el somni inicial, exactament. Els grans ideals, quan els portes a la pràctica, no solen ser tan purs com quan els somiaves.
“A una idea com la del canal d’Urgell hi ha sentiments personals vinculats: de l’esperança a la perplexitat, l’eufòria o la decepció… Va del procés, això? No, però és l’exemple que tinc més a la vora quan em poso a escriure, l’any 2020”
L’abundància promesa (i en això també hi podríem buscar metàfores contemporànies) no va arribar tot seguit de l’obertura: “El canal d’Urgell havia estat un solemne fracàs”, diu el narrador en un moment de la novel·la.
No solament això, sinó que es recula! S’obre l’any 1861 i al cap de mig segle, l’any 1910, encara s’escriuen articles dient-ho: va sortir el salobre de la terra. Hi ha un moment, i això és documentable, en què no hi ha ningú que estigui content de com ha anat. Manuel Girona va al Senat, a Madrid, i diu que els canals de reg no tenen futur. Però l’efecte sobre l’ànima humana, allò que em convida a escriure la novel·la, és precisament la decepció. Perquè ho he vist a la vida, i en altres coses: l’eufòria, ara ho farem i ho tenim a tocar… i no va. Algú diu: paciència, d’aquí a cinquanta anys anirà. Però tu et preguntes per què carai ho hem fet. Busco aquest moment en què algun es mira al mirall i es fa aquesta pregunta.
Al cap d’uns anys, hi ha una escena, ja sense en Vicenç. Parlen dues, dones, una d’elles la seva vídua, i tenen al davant una màquina de cosir. “Cal aprendre i provar, i alguna cosa acabarà anant bé.”
Jo no soc pessimista vital: en ocasions les coses van bé. No és segur –això no és un llibre d’autoajuda– però sí que passa a vegades. I si tu creus que has fet el que havies de fer, aquest a vegades és el que et dona força. Vas ara al canal i penses: quina sort que ho van fer, perquè ha canviat el país!
Hi ha una part de tragèdia: Vicenç Lamolla, que tant ha lluitat pel canal, no el veurà fet.
El de veritat va morir encara molt més jove. A la novel·la, li he allargat la vida. Calia que la seva dona, la Pelegrina, el sobrevisqués.
Són els dos narradors en primera persona.
Hi has veus en primera persona –en Vicenç i la seva dona, la Pelegrina–, un narrador omniscient i un jo del present. Una de les característiques de la postmodernitat és la fragmentació de la veu narrativa, i del mateix text. I aquesta és una novel·la que reflecteix el pas del temps, per això necessito veus des del temps. El narrador omniscient sap com acabarà, però en Vicenç Lamolla no. Hi ha, doncs, un component d’exercici literari, però també una part al servei de la trama: la crònica de l’estat d’ànim ha de ser en el moment i explicada per la persona que el viu.
La memòria, real o ficcionada, és el gran tema de la seva obra narrativa?
Abans parlàvem de la postmodernitat i la fragmentació, que és una característica que assumeixo. Però en té una altra que em revolta, i és el presentisme: tot ha començat ara, tot s’explica per dinàmiques de present… i no pensem que allò que s’ha fet en el passat i el pòsit que ha deixat en la memòria (personal o compartida) configura també el present. Com diu el final d’El gran Gatsby, “així avancem, barques contra corrent, incessantment arrossegats cap al passat”. La memòria del passat ens desmenteix aquelles grans ideologies que diuen que els corrents de la història et portaran cap a un paradís. Si vols arribar-hi, no te’n refiïs gaire, del corrent. La memòria ens vacuna contra l’excés d’esperança, però també contra l’excés de temor. Aplicat al canal d’Urgell, que una cosa comenci malament no vol dir que continuï malament. Però que comenci bé, no vol dir que continuï bé… Els problemes que ara també té el canal amb la sequera ho confirmen.
