Hi ha camins molt llargs que som capaços de recórrer amb poques hores i en canvi n’hi ha d’altres de molt curts que no ens veiem en cor de completar encara que hi dediquem tota la nostra existència. Per curiositat, he consultat la distància i el temps que separa la nostra comarca de la capital del Japó i el resultat apunta que amb un vol directe sense escales i amb el vent a favor podríem trigar unes tretze hores, i la distància total no arribaria als onze mil quilòmetres.
Si en algun moment ens aventurem a fer aquest viatge i quan arribem al nostre destí tenim la sensació que ens hem quedat curts i que encara volem anar més lluny tenim la possibilitat de visitar un centre on es practiqui el kyudo. Al Japó són molts els centres que imparteixen el que ells anomenen “el camí de l’arc” i que tot i que aparenta ser una simple pràctica de tir amb arc o fins i tot una art marcial el que hi ha al darrere és una profunda carrera espiritual.
És gairebé impossible descriure el veritable significat de la paraula zen però el kyudo pot ser una bona manera d’experimentar-lo. Les persones que s’inicien en aquest camí han d’estar disposades a desprendre’s de moltes velles creences i adquirir un compromís permanent amb elles mateixes. Aquesta art marcial tradicional japonesa de tir amb arc no prioritza el resultat plasmat a la diana sinó que cerca el tir perfecte o cop perfecte. Tot el que envolta el tir és una pura cerimònia. Cada passa, cada moviment, cada gest ajuda la persona a descobrir el seu estat intern i a entendre el que els llibres i la teoria no poden explicar. A diferència dels arcs sofisticats que s’utilitzen habitualment en el món occidental on es pot graduar, ajustar i adaptar tot el que el seu usuari necessiti, l’arc de bambú japonès té unes mides i característiques úniques. És l’arquer el que s’ha d’adaptar a l’arc per tal que el tir perfecte es produeixi. La bellesa, la serenor i el respecte que es mostra a l’exterior és un reflex del que es viu a l’interior.
Així doncs, quan algú decideix iniciar-se en aquest viatge sap que no és el destí el que importa sinó que és el camí. Que aprendre a tensar l’arc sense esforç i alliberar el tir naturalment permet abandonar-se a un mateix en el tir de forma plena i facilitar que la fletxa arribi al seu destí. Per altra banda, cal tenir present que hi ha moltes maneres de fer aquest trajecte de vida. Aquesta pràctica ancestral japonesa és un simple recordatori que tenim molts recorreguts al nostre abast i que si sabem connectar amb la nostra essència ens resultarà fàcil triar el que sigui més encertat per nosaltres. El primer pas pot ser simplement tancar els ulls, inhalar profundament i deixar anar l’aire de forma lenta i conscient. És possible que la nostra diana particular aparegui tota sola i de forma inesperada. Bon camí.
