L’any 2003 es va publicar la primera entrega de la col·lecció de llibres “33 1/3”, en què un periodista, escriptor o músic analitza un disc de la seva elecció. Entre la llista de discos tractats hi ha alguns dels sospitosos habituals (Pet Sounds dels Beach Boys, Highway 61 revisited de Bob Dylan, OK Computer de Radiohead, Harvest de Neil Young…) i altres de més sorprenents (Another Green World de Brian Eno o In the Aeroplane Over the Sea de Neutral Milk Hotel). Al nostre país es va començar a traduir (i només en castellà, com era previsible) una primera tanda de tres títols de la col·lecció, i no sembla que hagi de tenir continuïtat. Blackie Books, però, va decidir publicar, fora de la col·lecció, la traducció d’un dels títols que a priori més desentona entre la llista d’obres tan indiscutides per crítics i experts: Let’s Talk about Love de… ehem… Céline Dion.
L’autor, Carl Wilson, justifica l’elecció del disc com un pretext per anar més enllà de l’anàlisi d’una obra. El llibre acaba essent un tractat sobre els gustos personals, sobre la difusa línia que separa les obres considerades valuoses dels simples productes comercials adreçats a un públic poc cultivat. La intèrpret de la ubiqua cançó principal de Titanic es va convertir en un acudit fàcil entre crítics musicals i presumptes experts, sempre disposats a ridiculitzar l’objecte dels seus odis i fòbies. La premissa del llibre és agafar un dels discos més populars d’una artista vilipendiada pels crítics (entre els quals hi ha l’autor) i apropar-s’hi com ho faria amb una obra de prestigi contrastat, amb els seus referents musicals, el context en què va aparèixer i la rebuda per part del públic. Així, Wilson esbossa l’entorn social i musical en què va créixer Dion –a la ciutat francòfona de Charlemagne, a prop de Montreal–, sovint ignorat (o menystingut) pels seus veïns de parla anglesa: espectacles de varietats, chanson nacionalista quebequesa i òpera italiana lleugera.
Wilson viatja a Las Vegas per veure Dion en directe, escolta els seus discos a casa (amb la temptació d’abaixar el volum per por que els veïns el sentin!) i parla amb fans de la cantant d’arreu del món per intentar veure què té la diva quebequesa que ell no aconsegueix apreciar. El gruix del llibre, però, s’endinsa en una anàlisi sobre de quina manera, com a fans de la música, escoltem el que escoltem i quines són les motivacions a l’hora d’expressar els nostres gustos. Wilson referencia sovint el sociòleg Pierre Bourdieu i la seva teoria que els gustos personals responen en gran part a una voluntat –no sempre conscient– de diferenciar-se dels altres o de pertinença a un grup o classe social. Reflexiona sobre la manera com diferents tipus de públic perceben el que consideren obres valuoses i sobre els criteris estètics. En el procés, l’autor no veu afectada de manera radical la percepció que té de Céline Dion, però sí que traspua un cert reconeixement i un respecte per ella, com a persona i artista, i per la seva obra.
El llibre de Wilson és una bufetada a l’esnobisme cultural, una cura d’humilitat per a entesos musicals (aquells personatges que poblen les pàgines –o els fotogrames– d’Alta fidelitat). És un text erudit i abundant en reflexions, però ben mirat no és res que no es pugui sospitar de manera més intuïtiva. Qualsevol aficionat a la música, per cultivat que sigui o es pensi ser s’ha vist algun cop contrariat gaudint d’artistes o obres, en principi, allunyats dels cànons del que es considera vàlid o admirable. Que la música és una eina de diferenciació personal que va més enllà de l’experiència purament musical és evident en una època en què es venen més samarretes de grups que discos i en què els grans festivals de música es converteixen en actes socials més que no pas d’expressió artística (malgrat tenir en els seus cartells una oferta d’artistes altament rellevants i sovint inabastable).
El tema dels gustos donaria per molt, i l’obra té un enfocament principalment sociològic. Obvia gairebé completament, per exemple, els processos neuronals que fan que ens sentim atrets per unes peces musicals determinades –terreny en el qual destaca l’obra de referència de Daniel J. Levitin This Is Your Brain On Music (Tu cerebro y la música, RBA Libros)– o la influència que té en els nostres gustos el fet de tenir o no una educació musical formal, aspectes que en principi sembla que aportarien una mica de llum a la qüestió.
La lectura de Música de mierda porta a qüestionar-se els gustos propis i les motivacions que tenim a l’hora d’expressar-los en públic, i activa un mecanisme d’alerta en tot allò relacionat amb les opinions. És un exercici sa i necessari, però l’objectivitat acaba tenint un preu: com deia Nick Hornby –el qual, per cert, escriu el pròleg de Música de mierda– a 31 songs, els prejudicis en música són molt difícils de superar… i són molt divertits de conservar.
Portada de l’edició original del llibre en anglès
