Abans els humans observaven més la natura, el seu entorn i els astres: el sol, la lluna, els estels, els cometes, les galàxies. Per què? En depenia la seva supervivència i també perquè era una sana distracció. Imaginaven històries que ara ens fan riure o somriure, ja que les trobem massa naïfs (tanmateix, penseu que nosaltres venim d’ells i els hauríem de saber valorar més). La Lluna, el satèl·lit que roda al voltant de la Terra, ha inspirat els humans i n’hem explicat contes i rondalles. I, com no podia ser d’una altra manera, ens ha inspirat per crear diverses expressions lingüístiques, que tot seguit, avui i divendres que ve, llegireu.
La lluna fa el seu ple a mitjanit i els gossos i els pocs llops que hi ha a la Terra udolen. En efecte, la Lluna la veiem de diferents maneres al llarg dels dies, segons si el Sol il·lumina un part major o menor del seu disc. Per això parlem de lluna creixent quan va augmentant la part il·luminada i de lluna minvant quan disminueix. Diem que la lluna és nova quan és invisible i la lluna és plena quan tot el disc és il·luminat. La mitja lluna és la forma que veiem quan el sol n’il·lumina només la quarta part; i també es parla de mitja lluna quan es fa referència a l’Islam, ja que com és ben sabut n’és el símbol.
