La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Entrevista a Lluc Crusellas, cap de pastisseria del grup PaVic i guanyador del World Chocolate Masters 2022
el 9 nou
Tres setmanes després d’aquesta final del World Chocolate Masters. Com estàs? Ho hem d’acabar de pair, però estem molt contents. Toquem de peus a terra i veiem la que hem liat, però encara ho celebrem i aprofitarem l’oportunitat de la campanya de Nadal, que serà important, i volem que això es traslladi a les cases de tothom.
Va ser el 31 d’octubre a París. Què vas pensar en aquell moment? No pensava en res. Van ser uns moments que ho van aguantar, només quedava la meva puntuació, i vaig pensar que havia anat molt bé, perquè el primer dia anava primer i hi havia opcions reals. Quan van dir la puntuació i vaig sentir que era la més alta, vaig reaccionar amb un “vamos, joder” que em va sortir del cor. Ha sigut un any molt dur, l’últim mes he aguantat perquè tot l’equip tirava, i sort de l’equip de l’obrador i el que em va acompanyar al World Chocolate Masters perquè dormia 4 hores. Treballava de les 6 del matí a les 10 de la nit a l’obrador. Tot l’esforç ha valgut la pena.
En el discurs, vas destacar la feina col·lectiva. Totalment, no només en l’àmbit del projecte sinó també per tenir temps. Hi va haver moltes persones que es van quedar a ajudar durant les tardes, perquè sinó hagués estat impossible. L’equip del World també va ajudar. Al final, el certamen engloba sis proves amb un temps molt acotat i has de presentar noves tècniques, nous productes i innovar en aquest sentit, i t’has d’envoltar de persones potents perquè si no és impossible arribar-hi, però no només en l’àmbit professional, sinó amb tots els sentits.
El discurs el vas fer amb català. Va ser una decisió pensada? No. Va generar una mica de polèmica sobretot a Twitter. Aquell moment vaig creure, que era el meu moment. Abans d’anar-hi ho havia pensat, però no li vaig donar importància, perquè els idiomes hauria de ser un tema que cadascú hauria de parlar el que vulgui, i que mentre ens entenguem que sigui amb l’idioma que sigui. Em va sortir perquè és la meva llengua, per l’equip i la gent que hi havia a casa mirant-ho. Ho repetiria.
Amb 26 anys eres el concursant més jove. Vas haver d’afrontar diverses proves, entre elles, la creació d’una escultura de grans dimensions. En el teu cas, era un elefant de 3 metres d’alçada i 220 quilos de xocolata. Com es fa? És molta feina. Ha set una part molt important. Era l’única prova que podies portar des de casa amb parts fetes i desmuntades. S’havia de dissenyar el producte, motlles, producció de proves. El que vam muntar a París era el vuitè que fèiem, se’ns van petar molts a l’obrador perquè estaven mal fets els encaixos. Demostra que, en un concurs així, hi ha d’haver molt entrenament, hores i sacrifici perquè l’elefant s’havia de muntar amb tres hores.
Amb algun dels participants se li va desmuntar. Totalment. El japonès portava una escultura molt bonica, i se li va petar a tres minuts per acabar la prova. Es va sentir que li queia tot i sap molt greu, perquè amb els companys d’allà anàvem a fer un creixement personal i professional. Hi ha molta feina a darrere, i que no ho pogués presentar em va saber molt greu.
Què se n’ha fet de l’elefant? Es va quedar a París. Portava exposat dos dies quan van dir que havíem guanyat. El dia després de la cerimònia, al matí podíem anar a desmuntar el nostre magatzem, i li vaig fer un petó, però li vaig dir que es quedava. El tenen ells o el van desmuntar.
L’elefant va fer mereixedor a Lluc Crusellas del premi Aparador del World Chocolate Masters. Les altres cinc proves suposaven reptes molt importants, però van quedar amb segon pla. És normal, a cada edició la peça gran acapara tota l’atenció perquè es fa en el primer dia i queda exposada tots els dies. Les altres són de degustació, i quan les fas i se les menja el jurat desapareixen. Hi havia cinc proves més: bombo, postres, snack, petit four, i una escultura petita que va estar exposada, però era l’últim dia. Eren quatre proves de degustació i puntuen al mateix que qualsevol altra prova, el jurat es regeix pel nivell de degustació.
El jurat destacava l’acurada tècnica, l’emotivitat i l’esperit innovador de la teva proposta. Què els vas voler ensenyar? Volia fer un concepte diferent. En els concursos hi ha unes normes no escrites, i on la gent segueix els patrons de la peça, les formes o equilibris. Vaig voler anar amb un projecte que m’identifiqués i aportés en el sector. Amb el bombo, el postre i l’snack aportàvem tècniques molt interessants. Hi havia un risc que no agradés, però va ser al contrari. Em va ajudar perquè van destacar que volgués aportar noves tècniques. La manera de treballar també es valora, perquè el jurat veu i és la imatge que els hi dones. Era molt important tenir-ho tot net, ordenat o la serietat.
El jurat va dir que erets un dels referents de la nova generació de xocolaters. És una responsabilitat? Totalment, l’endemà després de guanyar ho tenia clar. També un respecte total a tothom qui ha format part de la pastisseria. Si ha passat, és perquè a Catalunya i l’Estat hi ha hagut una generació de pastissers molt bons que han estat referents meus i que m’he nodrit d’ells i m’han ajudat amb el meu projecte.
Tens clar què voldries que passés a partir d’ara? Sí. Aportar en el sector i que la pastisseria i la xocolateria fos molt més coneguda i que tingui el pes que ha de tenir a la societat.
No en té prou? Falta molta pedagogia sobre pastisseria a la societat. A França, Suïssa o Bèlgica tothom sap que un pastís o la xocolata s’ha de comprar a una pastisseria o una xocolateria. L’exemple més clar és a França, els nens van a comprar-se un ‘macaron’ o una peça de brioixeria amb una pastisseria o un artesà. Aquí tenim molta cultura de pastisseria amb tortells, bunyols o panellets, però tendim a anar a les grans superfícies i no saber valorar un producte bo.
S’associa també la pastisseria, encara que sigui artesana, en un aliment poc saludable en alguns sectors. Depèn del producte. És com tot, els excessos no són mai bons en cap sentit. La pastisseria i la xocolateria també hi ha de ser. Evidentment, té una part de sucre, però també aporta al cos la felicitat i l’esbarjo de gaudir amb un menjar.
“Tenim cultura de pastisseria, però tendim a anar a les grans superfícies i no saber valorar un producte bo”
El futur el veus a PaVic? Totalment. Tenia clar abans, durant i ara, que qui m’ho ha donat tot i l’oportunitat de què passés tot això. La botiga d’El Carme me l’he sentida meva, i tot el que vingui ara, ho afrontarem junts. Aprofitarem per fer demostracions, col·laboracions o ponències, però junts.
Publiques el llibre ‘Xocolata, postres d’autor al teu abast’. Vam preparar-lo durant aquest any, i va ser un repte que es va sumar, però tenia clar que ho volia fer. És un llibre que fa pedagogia sobre la xocolata. Té una part d’història, teoria i tècnica per fer a casa i tothom entengui més coses sobre la xocolata. Té 36 receptes que tothom podrà fer, però perquè es pugui treballar a casa.
Enmig de l’impacte mediàtic, a Santa Eulàlia de Riuprimer també et van homenatjar. Com el vas viure? Va ser molt emocionant i molt bonic, no m’esperava que hi hagués tanta gent. Veure tots els nens del poble i la il·lusió que ha transmès és el millor. En el moment del discurs va anar dedicat a la gent que m’estava mirant a la casa de la cultura.
Es podia preveure la repercussió d’aquests dies posteriors? No. Érem conscients que en tindria, però no tanta. Contents perquè volem compartir-ho amb tothom perquè és una cosa de tots.
Jordi Vilarrodà
Una lectura actual i jove d’un dels grans clàssics de l’escena europea. Aquesta és la proposta del grup del Teatre Centre de Manlleu, que aquest cap de setmana estrena Casa de nines, de Henrik Ibsen. El context del Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones, que s’escau aquest divendres, té sintonia amb una obra en què una dona és absoluta protagonista, i al llarg de l’obra pren consciència de la injustícia de la situació en què viu. Casa de nines (1879) és l’obra més representada i traduïda del dramaturg noruec. El seu personatge de la Nora, la dona feliçment casada amb Torvald Helmer que va descobrint al llarg de l’obra que aquesta felicitat és només aparent, ja és una de les grans icones femenines del teatre universal.
El Centre ha fet una aposta pels seus joves en aquest muntatge, el primer que dirigeix Albert Caballeria, vinculat des de molt jove a l’escena manlleuenca. “Volíem fer-ne una que reflexionés sobre la violència”, diu Caballeria. I van escollir Casa de nines, on aquesta no apareix de forma explícita però sí implícita. “Un clàssic sempre sol permetre diferents lectures, Casa de nines no es va escriure pensant en la violència contra les dones però sí que permet aquesta lectura.” Possiblement, el que pretenia Ibsen era fer una crítica a la societat del seu temps, però hi va situar una dona al centre, i això permet portar el text cap als nostres dies. “I com que el seu home no la pega, podem fer més evidents les altres violències.”
Albert Caballeria és jove, la majoria d’actors i actrius ho són més encara. Com Cristina Maroto, en el paper de Nora. La preparació de l’obra en el seu cas no ha estat fàcil: apareix gairebé en totes les escenes, 14 de les 15 de què consta. “És un personatge molt potent, i que té una evolució molt ràpida: comença en un món feliç i estandarditzat, i per una acció que va fer en el passat –que ella creia justa– es veu submergida en una altra situació.” La veu com una dona “valenta”. Maroto va començar al Teatre Centre l’any 2013 quan l’associació va obrir els primers cursos per a joves, i des de llavors ha estat activa a l’entitat. El repartiment està format per deu actors i actrius, la major part dels quals també provenen del planter del Centre.
Casa de nines. Teatre Municipal, Manlleu. Dissabte, 26 de novembre, 9 vespre. Diumenge, 27 de novembre, 6 tarda.
Jordi Vilarrodà / Ferran Morera
Un text escrit per Aina Roca, que va morir d’accident l’estiu de 2020 i estava estretament vinculada al Cineclub Vic, inspira els 22 curtmetratges que s’han presentat enguany al Festival Julius.
La convocatòria de l’any passat n’havia sumat només 14, en una edició molt afectada per la pandèmia i que va guanyar Joan Bover i Xevi Dom va aconseguir tres premis “Estem en el camí de recuperació, esperem tornar aviat a la trentena de produccions, que era la xifra habitual”, diu Sergi Calle, de l’entitat organitzadora. “Això sí, cada un d’ells té el seu mèrit.” I és que no es pot oblidar que al Julius s’hi poden presentar només films que hagin estat expressament realitzats per al festival, un fet insòlit en el panorama català d’aquest tipus de convocatòries.
El text d’Aina Roca (Carrer Nou, el temps dels marges), que fa referència al carrer on havia viscut ella i la seva família, ha propiciat lectures diferents: alguns realitzadors han optat per “un to més nostàlgic, sobre el dol i la pèrdua”, mentre que altres han volgut parlar de feminisme, per una frase al final que fa referència als marges com a lloc on s’han hagut de moure les dones. “Potser ens falta el to de comèdia, que era part del Julius.” Les projeccions tindran lloc en tres sessions, una divendres a la nit i les altres dues dissabte al matí i la tarda, totes a l’Espai ETC. A les 9 del vespre s’entregaran els premis i es tancarà el festival. Diumenge a la tarda es completarà el festival amb una sessió especial del Cineclub Xic.
Josep Villarroya
Les Antigues Escoles de Llerona acolliran aquest cap de setmana la Festa de la Mongeta del Ganxet, que arriba a l’11a edició amb més activitats que mai i tornant al format habitual després del parèntesi pandèmic. El programa s’ampliarà amb la incorporació de nous actes el dissabte a la tarda. Tot i això, el diumenge es mantindrà com la jornada central de la cita, concentrant clàssics com el Concurs de Cuina, la demostració culinària amb la cuinera Ada Parellada, de Granollers, i un espectacle de l’actor i humorista Joan Pera, entre d’altres.
“La Festa de la Mongeta del Ganxet ens posiciona com a poble però sobretot com a productors d’aquest llegum”, va destacar la regidora d’Agricultura i Medi Ambient de l’Ajuntament de les Franqueses, Sònia Tena, durant l’acte de presentació, que va tenir lloc aquest dimarts al restaurant Casa de la Mestra. També hi van assistir l’alcalde, Francesc Colomé, la presidenta del Consell del Poble de Llerona, Montse Vila, el productor de mongeta del ganxet Esteve Rodoreda, i Salvador Domínguez, representant del Camper Club Ganxet, que s’ha encarregat d’organitzar les activitats del dissabte a la tarda.
El programa
El recinte de les Antigues Escoles obrirà portes dissabte a les 4 de la tarda amb un mercat de segona mà que aplegarà una seixantena de parades amb productes com ara roba, llibres, discos i joguines. A les 9 del vespre hi haurà un sopar popular i, en paral·lel, el Grup de Diables Els Encendraires farà un espectacle de foc. A partir de les 10 de la nit hi haurà música enllaunada a càrrec del col·lectiu Lola Van DJ Truck.
Diumenge a 2/4 de 10 del matí es farà la trobada de representants de la producció, la restauració i l’empresariat del sector agroalimentari. A 2/4 d’11 s’obrirà la Fira de Productes de Proximitat i Mongetes del Ganxet, que s’amenitzarà amb una cercavila i una ballada dels Gegants de les Franqueses. A les 11, Camper Club Ganxet obrirà la Font del Ganxet, i al mateix temps es començaran a preparar els plats del 10è Concurs de Cuina. Tot seguit, els Xics de Granollers celebraran una Jornada Castellera.
A les 12 del migdia es farà la tradicional batuda, garbellada i tria de mongetes. A 2/4 d’1 hi haurà una ballada de sardanes amb l’Associació Sardanistes Franquesins i la Cobla Premià, seguida del ball de l’Espolsada amb la Comissió de la Festa Major de Corró d’Avall. A 2/4 de 2 es farà un tast popular de mongetes.
A partir de 2/4 de 3 hi haurà animació per a totes les edats amb el Patge Ganxet A les 4 de la tarda es farà la demostració de cuina amb Ada Parellada, pas previ al lliurament de premis del Concurs de Cuina, a partir de 2/4 de 5. El primer premi estarà dotat amb un lot de mongetes del ganxet i 100 euros. El segon, amb el mateix lot de llegums i 60 euros. La festa s’acabarà a les 5 de la tarda amb un espectacle humorístic de Joan Pera.
A Llerona, la collita de la mongeta del ganxet ha començat aquesta setmana. La previsió és que la producció sigui lleugerament inferior a la de l’any passat. “Enguany s’ha endarrerit per la manca d’aigua. La calor, a més, ha fet que les mongeteres perdessin molta flor. El vent d’aquests darrers dies ha jugat a favor nostre, però tot i això comptem que collirem menys mongetes que en un any normal”, va apuntar Rodoreda.
“Si hi ha un producte gastronòmic que representa les Franqueses, és la mongeta del ganxet. És l’or blanc del Vallès, un diamant que hem de preservar com sigui”, va observar Colomé. “Tot i la falta de pluja, que aquest any no ens ha afavorit, hem de trobar la manera que la mongeta del ganxet continuï donant nom a les Franqueses”, va afegir Vila.
Miquel Erra
L’Original Soundtrack Orchestra, una jove orquestra simfònica especialitzada en música de cinema, que ja va fer el seu debut oficial a Vic el juny passat, torna aquest diumenge a L’Atlàntida. Ho fa amb un nou programa, titulat “Amors impossibless”, en què ret homenatge a Stephen Sondheim i Albert Guinovart, interpretant peces d’aquests dos compositors, i amb una segona part amb obres de Prokófiev, Rota o Bernstein. Serà a la sala Ramon Montañà, a partir de les 6 de la tarda i pujaran a l’escenari més de 60 músics i un cor d’una trentena de cantaires.
La Nova Orquestra de Cambra de l’Empordà presenta ‘Concerto a tempo d’umore’, un concert teatral, còmic i musical amb una banda sonora formada per les peces més conegudes de la música clàssica. Són dotze músics i un director d’orquestra que fan transcórrer la música clàssica per situacions realment inversemblants. La proposta ha estat concebuda per fer gaudir el públic de les melodies més famoses i els gags més divertits.
‘Concerto a tempo d’umore’, de la Nova Orquestra de Cambra de l’Empordà. Sala Polivalent de la Torreta, Montmeló. Dissabte, 26 de novembre, 19.00.
El col·lectiu Indi Gest presenta l’obra ‘La mala dicció’ aquest dissabte a 2/4 de 9 del vespre al Casal de Cultura de Vallromanes. Es tracta de la darrera creació de la “Trilogia del lament”, de Jordi Oriol, basada en les tragèdies de Shakespeare. En aquesta ocasió s’inspira en Macbeth, i posa a escena tres personatges que traslladen no tant el tema de l’ambició pel poder, sinó com actuen posseïts per aquest. Els intèrprets són el mateix Jordi Oriol juntament amb Paula Malia i Carles Pedragosa, sota la direcció de Xavier Albertí.
‘La mala dicció’, col·lectiu Indi gest. Casal de Cultura de Vallromanes. Dissabte 26 de novembre, 20.30.
Quim Bigas presenta aquest diumenge a la plaça de l’Església de la Garriga el solo ‘Monar’, un espectacle de carrer que combina ‘performance’, dansa i dramatúrgia, emmarcat en el projecte Fem Dansa. En aquest enèrgic i trepidant solo, s’analitza la felicitat com a sentiment construït, regulat i interpretat. Per això treu a la llum una diversitat d’imatges vinculades a aquest estat: l’eufòria d’un gol, els musicals, una persona hipermotivada… Tota aquesta col·lecció d’escenes reflecteixen com la sensació de benestar s’acaba convertint en un estereotip.
‘Monar’. Quim Bigas. Plaça de l’Església de la Garriga. Diumenge 27 de novembre, 13.00.
La Veronal, una de les companyies de dansa contemporània més importants de l’Estat, La Veronal, presentarà la seva nova creació ‘Sonoma’, aquest dissabte al Teatre Auditori de Granollers. L’espectacle,
creat per Marcos Morau, parteix de la necessitat de l’ésser humà de tornar a l’origen, al cos, quan aquest està al límit de la seva existència i crida per sobreviure, superant d’aquesta manera l’embolcall virtual de la realitat. El coreògraf reprèn les idees essencials de la peça que va crear el 2016 per el Ballet de
Lorraine, ‘Le Surréalisme au service de la Révolution’, a partir de la figura de Buñuel i la Calanda
medieval juntament amb el París cosmopolita, entre la disciplina jesuítica i la llibertat
surrealista. A ‘Sonoma’ s’amplia i desenvolupa tot aquest microcosmos.
‘Sonoma’, La Veronal. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 26 de novembre, 20.00.
Jordi Sunyer
MACACO
‘Vuélame el corazón’
Desè disc ja del cantant barceloní Dani Carbonell (Macaco). En aquesta ocasió s’ha envoltat d’amics i ha fet una espècie d’oda a l’amor de 15 capítols on s’apropa més a la cançó-pop d’autor que no pas al mestissatge festiu de reminiscència reggae dels seus primers treballs. L’àlbum s’enceta amb El bicho del amor, única peça on Macaco canta sol, i després comencen els duets amb artistes com Leiva, els argentins Kevin Johansen o un trio amb els germans de Cornellà Estopa, amb qui canta Me lía. La meva preferida és Arenas movedizas, amb Rita Payés.
MARTA RIUS
‘Set’
A Rius (excomponent del grup de música tradicional Sol i Serena) li van diagnosticar un càncer de mama just quan s’estava plantejant deixar la música. Durant el procés de superació de la malaltia, però, sense buscar-ho, va començar a fer cançons que li van servir per agafar forces per superar el gran repte que la vida li havia posat al davant. I ara ha decidit gravar-les i compartir-les en un disc de pop lluminós preciós, sincer i, això sí, curt (només té Set peces). L’osonenc Guillem Roma hi col·labora a He après, un dels millors talls de l’àlbum.
FLORA
‘Llegenda’
Flora és una formació impulsada pel productor musical Scotty DK, pel bateria dels Acid Snot, Ury Batalla, i per Mariona Batalla, coneguda per col·laborar al programa Els experts d’iCat, ser presentadora de Les gates d’iCat i formar part del projecte del raper eufòric de Terrassa Lildami. I junts, després de donar-se a conèixer a base de singles, debuten ara amb un primer disc titulat Llegenda, amb una sonoritat pop però una estètica propera al punk-rock dels 90. I no us confongueu de Mariones. La de Flora no té res a veure amb la d’Eufòria. Mireu-ho.
El Clàssic
Sagi Serra
Shelter Records, 1973
J. J. Cale no és un músic gaire conegut, tot i que alguns dels temes dels quals és autor són conegudíssims per les versions que n’han fet altres músics com Mark Knopfler, Neil Young, Bryan Ferry, Carlos Santana i fins i tot John Mayall, però, sobretot, Eric Clapton. Qui no sentit mai Cocaine, After Midnight, Call Me the Breeze, Travelling Light o Sensitive Kind, només per citar-ne uns quants? El fet que no fos gaire conegut potser cal atribuir-ho a ell mateix, ja que era força reticent a la fama, les llargues gires i els enregistraments periòdics (als seus concerts en directe gairebé tocava d’esquena al públic i sense cap pretensió de protagonisme). La seva discografia oficial consta de 23 discos que va publicar entre 1966 i 2009. Really és el seu tercer disc i el va publicar l’any 1973.
És un disc d’estudi que conté 12 temes que mostren el J. J. Cale més pur, amb ritmes shuffle, solos de guitarra moderats i lleugers i lletres incisives i intel·ligents. A Really hi ha temes com Everything Will Be Allright, Changes, Soulin, Playing in the Street i Mo Jo que defineixen l’estil d’aquest pioner del Tulsa Sound, un artista de culte per a molts músics.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar?
El clarinet.
Primer grup del qual vas formar part?
Orquestrina La Clenxa.
Primer concert en directe?
Una revetlla a la central nuclear de Vandellós l’any 1980.
Primer disc que et vas comprar?
Dos cassets al mercat de Manlleu: A Hard Day’s Night dels Beatles i A l’Olympia de Lluís Llach.
Quants discos tens?
Entre vinils i CD, uns 2.000.
Salva’n tres.
8.30 dels Weather Report, The Concert in Central Park de Simon & Garfunkel i Modern Times de Steps Ahead.
Pere Martí i Bertran
EL LLADRE D’ALEXANDRIA
Autor: Pau Joan Hernàndez
Editorial: Baula
Col·lecció: “La llum del far”, 87
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2017
Nombre de pàgines: 199
Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967) és un dels valors més sòlids de la literatura infantil i juvenil catalana i un dels més reconeguts per la crítica. La seva darrera obra, El lladre d’Alexandria, és una novel·la històrica d’aventures pensada clarament per a un públic juvenil. Diem que es tracta d’una novel·la juvenil perquè el protagonista, l’Aziz, és un noiet de 12 o 13 anys (pàg. 8), orfe i sense família coneguda, que malviu als carrers d’Alexandria robant. Però també perquè el viatge en què s’embarca representa un aprenentatge molt important en la seva vida, fet que la converteix en una novel·la clarament iniciàtica. I encara perquè l’Aziz hi viurà un primer amor, amb la Zineb, una noieta de bona família, en principi totalment inabastable per a un vailet del carrer.
Diem que es tracta d’una novel·la històrica d’aventures perquè el coprotagonista i bona part dels fets narrats són històrics i ben documentats, com se’ns informa des del principi (pàgina 7, nota 1). Es tracta d’una recreació d’un dels viatges més coneguts i perillosos que va dur a terme el viatger, traductor i antropòleg britànic Richard F. Burton (1821-1890): el viatge, l’any 1853, a les ciutats santes de Medina i la Meca, malgrat el risc que comportava entrar-hi no sent musulmà, patrocinat per la Royal Geographical Society de Londres. Les aventures, en un viatge d’aquesta mena, podríem dir que hi van implícites: intents de robatori, amistats de tota mena al llarg del recorregut, perills diversos, com el que suposen les tribus beduïnes del desert… Si hi afegim les aventures fictícies, lligades naturalment a l’Aziz, perseguit per una perillosa banda de mafiosos controlats pel grec Apostolos, podrem parlar gairebé de doble ració.
Arribats aquí, m’agradaria matisar la classificació que he fet de l’obra com a “novel·la històrica d’aventures”, perquè es tracta d’una de les classificacions de la novel·la del segle XIX proposades per Juan Ignacio Ferreras a la seva obra La novela por entregas 1840-1900 (Taurus, 1972). A El lladre d’Alexandria, hi trobem algunes de les característiques destacades per Farreras, com la presència de l’heroi i l’antiheroi, contraposats en els objectius, però sobretot en els valors; l’origen d’aquest heroi o protagonista, que ja hem apuntat; l’ús de la casualitat solucionadora i no precisament poètica, etc. Però el fet és que El lladre d’Alexandria s’allunya de moltes altres característiques que Farreras assenyala per a la novel·la històrica d’aventures, com no podia ser d’altra manera, sent una obra del segle XXI i no pas del XIX.
Escola d'Idiomes UVic-UCC
We use this term in English to describe heavy rain. While the exact origin of the phrase is unknown, there are lots of possible explanations. One theory is that during a particularly bad storm, small animals such as cats and dogs were sucked into the sky, and then came down in the rain. Another theory says that pets used to huddle together under thatched roofs during storms, and would slip in heavy rain and fall. Yet another theory, which may be more plausible, says that in Victorian times small animals would drown during heavy storms. The phrase makes reference to the bodies of these animals that were carried along the streets by the rain.
While it has never been proven that it actually did rain cats and dogs, there is a meteorological phenomenon called “rain of animals”, where small creatures such as fish and frogs are sucked up into the sky and rained elsewhere.
And finally, don’t confuse “it’s raining cats and dogs” with “fight like cat and dog”. That’s another kettle of fish altogether!
Why do you say “sleep well” and not “sleep good”?
This is a great question. It’s the same as asking why do we say “I speak English well”, and not “I speak English good”. The reason is simple: well is an adverb, and so describes a verb. In the sentence “sleep well”, sleep is a verb in the imperative mood. Good is an adjective, so describes a noun.
We can say “I speak English well” because well is describing the verb speak. We can also say “I speak good English” because good is describing a noun, which in this case is English.
Glòria Ortega (Llinars del Vallès)
Què podia fer? Eren les seves últimes voluntats. Era legal. M’ho havia dit moltíssimes vegades; quan morís volia ser dissecat amb la seva guitarra i que el col·loqués a casa.
Era bastant diferent de la resta de la gent.
Jo me’n reia i ell em mirava seriosament: “Vull ser dissecat amb la meva guitarra!”. Eren altres temps i ell va establir jurisprudència. Bé, realment no, ja ho havia fet el negre de Banyoles.
Va anar davant notari. I el fart de riure que es va fotre la notària, plorava i tot, li faltava l’aire… però l’hi va passar quan va veure el seu semblant seriós i la meva cara de circumstàncies. Em va fer molta pena quan la notària va fer-nos signar els papers, amb el rímel corregut galtes avall, i intentant mantenir les maneres com si res hagués passat. El meu marit anava seriosament i ella no s’hi podia negar: eren les seves últimes voluntats.
Va anar a judici. Ni el jutge ni el fiscal no van poder rebatre’l, mai havien tingut un cas com aquest. Encara que ell no tenia gaires estudis, la universitat de la vida t’ensenya molt, i el meu home tenia bona base per defensar-se, els seus ideals eren tan profunds que acabava convencent la gent.
Abans del judici havia hagut de passar pel forense psiquiàtric i l’informe deia que estava al 100% de la seva capacitat intel·lectual… per tant, sabia molt bé què volia.
Van intentar atacar-lo per la via de sanitat: res a fer. Els millors taxidermistes complien amb la normativa ISO 9001… la mateixa normativa s’aplicava a un colom que a una guineu… Què més tenia aplicar-la a un humà!
Uf! El cas va sortir en totes les xarxes socials, gent a favor, gent en contra, Facebook, Twitter, Instagram, Telecinco, La Sexta, Trece Televisión… fins i tot Pornhub va fer una campanya a favor de les dissecacions…
Un tuit del president TRUMP #americafirst deia: #stuffedmanilovehim #iloveyou #iwanttoo #youarethebest #nobodyforguetme (que més o menys venia a dir: l’home dissecat, t’estimo, jo també vull, que ningú m’oblidi).
Els americans! La NASA buscava gent per enviar en una missió suïcida a Mart, per què ell no podia fer-se dissecar?
Hi va haver grans discussions a la xarxes de com s’hauria de netejar el cos: “Limpieza en seco”, “plumero”, un esprai, KH7?
Durant un temps van viure fora de casa una vintena de periodistes. Rebíem cartes de suport i cartes amenaçadores… Durant uns dies hi va haver un autobús amb un rètol que deia: “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”… Encara no sé a favor de qui anaven!
Però temps al temps! Vam passar molts anys junts. I amb el pas del temps la gent ja s’havia oblidat del tema. I he de dir que jo també. I un dia em va dir: “Prepara el telèfon”.
I es va morir. Així, de cop. Sabia que hauria de ser una cosa ràpida abans que el cos comencés a descompondre’s. Vaig trucar corrents al metge per certificar-ne la mort i seguidament al taxidermista. En un parell d’hores ja se l’havien endut. Estava molt nerviosa. El taxidermista emparaulat s’havia jubilat i el seu lloc ara l’ocupava el fill. Semblava un noi maco i va estar molt interessat a saber quin tipus de vida havia portat el meu marit i així aconseguir el màxim de veracitat a la postura final… Li va agradar quan li vaig dir que la guitarra era la seva passió, que era un punki anarca. El noi anava posant cares de felicitat, anava imaginant la seva futura obra i havia entès perfectament l’essència de la vida del meu marit.
“L’endemà a primera hora ja estava preparada, el meu amor tornava… estava atenta a tots els camions que passaven per davant de casa”
Vaig passar de la pena a la il·lusió. En poc dies em retornarien el meu marit, tornaríem a estar junts!
Vaig rebre un missatge al mòbil. Era l’empresa de transports. Entre les 10 i les 12 del dia següent em lliurarien el paquet.
Aquella nit no vaig aclucar els ulls… amb els nervis no havia pensat on el col·locaria: metre setanta de tio i una guitarra… hauria de fer força embalum.
L’endemà a primera hora ja estava preparada, el meu amor tornava… estava atenta a tots els camions que passaven per davant de casa. Vaig sentir un soroll estrany. Vaig sortir al carrer. Tothom mirava cap al cel. El meu marit tornava com un angelet, volava! El transportista volia donar-se a conèixer i em va fer l’entrega amb un dron. He de reconèixer que impactava. L’empresari s’ho havia treballat calculant a quina alçada estaria el sol i aconseguir així l’efecte d’aura al seu voltant. Estava embolicat amb el plàstic aquell de les bombolletes… el vaig reconèixer, era ell. Em bategava molt fort el cor.
En obrir el paquet, quina sorpresa! Li havien tret 20 anys! Quin goig que feia! Em vaig sentir vella i lletja al seu costat. El taxidermista havia entès perfectament la seva vida: samarreta de Metallica i pantalons texans, la guitarra en horitzontal, la mà dreta a la boca de la guitarra i la mà esquerra amb l’acord de si menor. Vaig plorar, el problema era que no el podia abraçar. Em feia por trencar-lo.
Tenia moltes ganes d’explicar-li tot el que havia passat mentre ell era fora, i així que em vaig disposar a fer-lo entrar a casa. Primer problema, pesava molt per a mi.
Se’m va ocórrer mullar el terra amb el pal de fregar i fer-lo lliscar fins al rebedor. Un cop allà vaig pensar que estaria millor amb mi al menjador, i del menjador el vaig fer passar a la nostra habitació… Durant uns dies vaig tenir el terra més net del món! Però un dia abans d’anar a dormir i cansada de tant fregar vaig tenir la gran idea! L’endemà aniria a comprar unes rodetes.
Tota contenta em vaig llevar i li vaig dir que tornaria en poc temps. No em va dir res.
Podia anar als xinos, però finalment vaig optar per la ferreteria. Eren més professionals i van ser molt amables. Preu per preu en vaig comprar unes de grosses i estava segura que funcionarien bé.
Tota contenta vaig arribar a casa i em vaig sentir la persona més ximple del món! D’aquestes coses se n’encarregava ell!, jo no sabia ni canviar una bombeta. Qui em podria ajudar?
Vaig pensar en aquells negritus que et venen a casa per demanar feina. Necessitaven diners i tampoc era una feina pesada. Em vaig tornar a emocionar.
En una setmana no en va passar cap, fins que per fi, un dia, en vaig veure un. Vaig sortir corrents cap a ell i crec que es va pensar que em passava alguna cosa greu fins que va veure que treia diners i assenyalava la casa. El noi va fer un gran somriure i em va acompanyar. Havia entès que li volia donar feina.
El problema va ser que quan el noi va entrar va veure el meu marit, dissecat, amb aquell porte tan flamenc. Va dir no sé què i fent senyals estranys va fugir. Devia ser veritat que es va fer dissecar perquè cap home entrés a casa?
Bé, igualment jo tenia un problema i l’havia de solucionar.
I se’m va acudir la solució! La persona adequada per fer aquesta feina hauria d’estar acostumada a la mort. L’enterramorts!, com no hi havia caigut fins ara! Un home seriós, tot un professional. L’havia vist treballar en altres ocasions.
Per si de cas li vaig explicar què havia passat amb el negritu abans que vingués a casa. Em va comentar que ja havia vist moltes coses al llarg de la seva vida i que ja no s’espantava per res.
Em vaig quedar més tranquil·la.
L’enterramorts es va presentar a casa tal com vam quedar. Em va sorprendre que anés amb jaqueta i corbata. Em va comentar que era la seva vestimenta oficial quan enterrava i havia pensat que el dissecat, el meu marit, igualment estava mort. Vaig fer que sí amb el cap (em va fer una miqueta de mal al cor).
El nostre objectiu era posar les rodetes a la peanya, i això volia dir col·locar-lo en posició horitzontal. I si es trencava? A l’enterramorts li agradaven els reptes. Tot seriós va donar tres voltes al meu marit i seguidament va somriure de satisfacció. I de cop va marxar.
Jo em vaig desil·lusionar, només sabia que havia marxat sense dir res…
Com era possible que aquell senyor tan ben vestit em deixés tirada!
Al cap d’una estona vaig sentir sorolls al pati. Era ell, portava un aparell… una mena de sistema de politges i que juntament amb un arnès aixecaria el cos i podria posar les rodetes sense que es fes malbé.
Com a bon professional va portar les seves eines i en un tres i no res les va posar.
Aquell senyor mai sabria com n’estava d’agraïda! Li hauria donat el triple de l’import acordat pel seu treball, i al final no em va voler cobrar! Per ell havia estat un plaer fer aquesta feina.
La nostra vida va canviar. Que m’acompanyés per tota la casa era senzill, xerràvem més, m’escoltava més, tornava a treballar: evitava que els ocells es mengessin les cireres o que les portes es tanquessin per culpa de l’aire… se’l veia feliç.
Havia perdut força amigues. Moltes no s’atrevien a venir a casa i les poques que em quedaven em demanaven que amagués el meu marit quan venien. A ell li era igual, no li interessaven les converses tafaneres de la gent i menys d’unes velles com nosaltres.
Un dia d’estiu, mentre les meves amigues i jo berenàvem, va arribar una tempesta inesperada. De cop es va fer fosc, va caure un llamp i es van apagar els llums. Teníem la tempesta ben bé a sobre! L’aire bufava i bufava i de cop va aparèixer Ell! Venia cap a nosaltres! Entre els llamps, els trons i l’aire vaig recordar els nostres concerts heavys, quan ell ballava fent veure que tocava la guitarra i no parava quiet. Vaig ballar amb ell! Que bé que ens ho vam passar!
“Que feliç i orgullosa em vaig sentir quan anàvem pel carrer agafats del braç, quina enveja que ens tenia la gent. Tothom ens mirava!”
Vaig perdre les poques amigues que em quedaven, però realment no m’importava. No necessitàvem de ningú, ens teníem l’un a l’altre.
Per fi el vaig convèncer que m’acompanyés a comprar, mai li havia fet gràcia! Deia que jo trigava molt perquè em parava a xerrar amb tothom, sempre havia estat una mica antisocial, però aquest cop no em va dir res… que feliç i orgullosa em vaig sentir quan anàvem pel carrer agafats del braç, quina enveja que ens tenia la gent. Tothom ens mirava!
Vam ser conscients de les traves arquitectòniques del municipi. Era difícil creuar els carrers, l’obstacle dels cotxes mal aparcats, l’estat de la pavimentació o la poca coincidència dels baixants de les voreres i el pas de vianants. Vam estar a punt de caure moltíssimes vegades, vam decidir que aniríem a denunciar-ho. Aquests polítics mai no pensaven en la gent gran.
Al supermercat treballàvem en equip: si hi havia molta gent, ell m’esperava a la cua de la caixera i jo aprofitava per comprar. Mai se’ns va colar ningú. I com sempre, era tot un senyor, no permetia que jo carregués cap bossa. Era tan tossut que més d’un cop havia estat a punt de caure per voler portar ell tot sol la compra. Jo el renyava, però mai em va dir res. Jo era la seva reina!
A casa continuàvem amb la tranquil·litat: els nostres fills eren feliços, vivien a l’estranger amb les seves parelles. Van haver de marxar a causa de la crisi i en trobar parella allà ja mai més no van tornar. Crec que en el fons no acceptaven la nostra segona relació. Però bé, em moria de ganes de veure’ls en persona i el que sí que és cert era que ens comunicàvem per Skype. Els meus nets sent fills de catalans i estrangers dominaven els dos idiomes, em preguntaven per l’avi i jo els havia d’explicar que l’avi no parlava català, que només castellà i que per això mai parlava.
Un dia, mentre jo estava ajaguda al sofà, em va dir a l’orella: “Amor mío… empieza nuestra tercera relación!”. No era una veu melodiosa, però sí una veu ferma i plena d’amor. Oh! Em vaig despertar molt feliç…! Havia deixat la guitarra per ajudar-me a aixecar, ens vam abraçar, petonejar… vam riure i plorar. Amb un gran somriure i un copet al culet em va dir: “Pasa pal cuarto”… però aquesta ja és una altra història.
Relat finalista del 1r concurs de relats EL 9 ESTIU
Dissabte 26 de gener de 2008 Tomas Alfredson estrena ‘Låt den rätte komma in’
Jordi Remolins
Existeix l’estranya creença que els dissabtes i diumenges són dies maleïts a les televisions convencionals. La inversió que es fa per la lluita d’audiències de les jornades entre setmana s’oblida en arribar al cap de setmana, quan les rampoines audiovisuals i els telefilms alemanys o nord-americans de tercera prenen el protagonisme per recordar-nos que qualsevol temps televisiu passat era infinitament millor. Recordo que els dissabtes a la tarda l’únic canal que podíem veure a Ripoll fins entrada la dècada dels vuitanta emetia clàssics de l’oest, dels germans Marx o fins i tot de Jerry Lewis. Ara, però, m’imagino que els programadors interpreten que la competència de les plataformes, el futbol, i l’oferta d’oci extratelevisiva –o fins i tot la merda infecta que ells mateixos emeten– converteixen en perifèrics els dos últims dies de la setmana.
Algunes pel·lícules de vampirs estan bé. La majoria són reiteratives, incideixen en els mateixos tòpics o bé els deconstrueixen en una avorrida successió d’ombres, estaques, grans d’all i poders sobrenaturals. Però Déjame entrar (Låt den rätte komma in, 2008), de Tomas Alfredson, és una excel·lent producció, on més enllà del vampirisme es tracten temes com la solitud, l’amistat o l’assetjament, des del glacial punt de vista de la societat sueca contemporània. Dos preadolescents fan amistat en una sòrdida zona residencial, tot i els intents de la noia d’evitar-ho. Paral·lelament, comencen a haver-hi assassinats i dessagnats al barri. L’ambient fred embolcalla la projecció, creant un microclima que atrapa l’espectador de forma tan captivadora com el Fargo dels germans Coen. El públic es veu seduït amb detalls d’infantesa com els que proporcionen el cub de Rubik o el llenguatge Morse. Tot plegat conforma un conte fantàstic, rocós, sense fissures. Bé, una fissura sí que hi trobem, precisament als baixos de la noia vampira que no arribem a saber si és o no una fèmina, una vampiressa o potser fins i tot un noi amb un passat traumàtic.
Déjame entrar és una gran pel·lícula, on els vampirs no fan nosa ni provoquen vergonya aliena. De fet, Matt Reeves en va fer una interessant versió nord-americana, tot just dos anys després. És d’aquelles que et deixen empremta, que et fan pensar una mica més enllà de les escenes d’acció, que arriben a cotes genials amb els caps decapitats submergint-se a la piscina o el suïcidi del mentor de la vampiressa. Cine d’aquell que difícilment ens passaran mai en horari de màxima audiència a les televisions convencionals, i menys encara en cap de setmana. Ara que, ni la maleïda falta que ens fa.
EL 9 NOU
Joan Millaret i Valls
Trànsit dolorós a l’edat adulta
El realitzador nord-americà James Gray continua apostant pel melodrama social i familiar, amb la seva calidesa habitual, amb “Armageddon Time” després de films com “Two Lovers” (2008) o “The immigrant” (2013). En aquest film, escrit per ell mateix, Gray explora els lligams familiars associats, principalment, al motiu de la immigració, nucli fundacional del somni americà. Ens trobem en una família d’ascendents jueus, als anys 80, durant la presidència de Ronald Reagan, uns anys de plom que van fer reviure l’amenaça de destrucció nuclear del planeta, ingredient que clarifica el títol apocalíptic del film.
El protagonista principal és el germà petit, Paul Graff (Banks Repeta), que coneixerà un company de classe de color, Johnny (Jaylin Webb), i entre bromes i malifetes es faran companys inseparables. Els incidents i les males influències faran, però, que els pares l’acabin inscrivint en una escola privada per les elits, amb famílies que hi aboquen diners com els Trump, segellant el punt de no retorn de la seva camaraderia. En l’atenció que el director posa en l’entorn domèstic de Paul, destaquen els rols de la mare, Esther Graff (Anne Hathaway), i del pare, Irving Graff (Jeremy Strong).
El film també treballa amb amor i delicadesa la relació de Paul amb el seu avi, Aaron Rabinowitz (Anthony Hopkins), un referent ineludible per ell, un pou de saviesa, un company que dona bons consells, un confident. En aquest punt, el film s’obre al pes del passat, a la reivindicació de les arrels i els valors de la transmissió. “Armageddon time” parla, de fet, sobre les injustícies de la vida i d’una societat americana construïda sobre el racisme, tal com fa palès l’evolució dels esdeveniments i de l’amistat dels dos companys d’escola protagonistes.
Gray incideix en aquesta fractura que no fa altra cosa que perpetuar les desigualtats socials, en què sembla prevaldre la lluita per la supervivència a qualsevol preu. James Gray ens deixa un retrat costumista d’un temps i d’un país, que sovint es mou entre la comèdia i el melodrama. I filma aquest trànsit a l’edat adulta amb pulcritud, donant mostres del seu habitual segell cinematogràfic deutor del classicisme més elegant però també més contingut.
El polifacètic Miqui Puig, de l'Ametlla, va dissoldre el seu grup després de 12 anys de carrera i sis discos editats
Jesús Medina
L’alma mater de Los Sencillos, Miqui Puig, va disoldre el seu grup ara fa vint anys. Va ser el punt i final a 12 anys d’actuacions sobre els escenaris i sis discos editats d’una de les bandes imprescindibles en la història del pop a l’Estat espanyol. Miqui Puig, fill de Can Forns, a l’Ametlla del Vallès, i des de fa temps veí de la Garriga, va fer un breu comunicat a la web del grup l’agost de 2002: “Se’m dona millor escriure cartes d’amor que notes de comiat. Se’m dona millor cantar una cançó de cors trencats que dir adéu. Odio les estacions de tren perquè sempre impliquen comiats; prefereixo deixar un ‘fins aviat’ a l’aire; sóc així…”
És curiosa la relació de Miqui Puig amb els anys que acaben en dos. El 1992, uns quatre anys després que Los Sencillos van començar a tocar i a sonar, prèviament s’havien anomenat The Crits i abans encara se’ls coneixia com els Aullidos, va esclatar el seu hit mundial de Bonito es
El 2002 Los Sencillos s’aturen per sempre més i aquest 2022 el músic ha retornat amb l’àlbum Miqui Puig Canta Volum. 7
La desaparició de Los Sencillos va costar de pair. Carles Riobó, periodista cultural de Granollers, es lamentava a les pàgines EL 9 NOU: “Només quatre ratlles per resumir 16 anys d’intensos records? No tindrem ni un concert de comiat? És la creu d’aquest fotut país: no apreciem el que tenim fins que ho perdem. I com és preceptiu, ningú no els agrairà els serveis prestats. Un grapat d’excel·lents cançons fruit d’una rara qualitat en aquest temps: fidelitat a un mateix i a un ideari.”
En una entrevista recent del periodista Oriol Serra publicada a El 9 Magazín aquest agost, Miqui Puig admet que encara a hores d’ara el llegat de Los Sencillos continua ben viu: “Crec que Bultacos y Montesas és el disc que millor sona de Los Sencillos, tot i ser el que té les cançons més menors per moltes circumstàncies. Va ser el moment en què em vaig tirar a la piscina del ball, i des d’aleshores ha estat com una mena d’obsessió per mi. Estem parlant d’un disc fet el 1997, quan treballàvem amb uns ordinadors i uns samplers que avui semblarien absolutament arcaics. I sí, Miqui Puig Canta Vol. 7 sona molt a Bultacos y Montesas, perquè aquesta combinació de pop i música de ball és el so que jo havia estat buscant des d’aquell moment. De fet, hi ha quatre o cinc cançons del disc, les que tenen un accent més llatí, que podrien ser perfectament Los Sencillos de 2022.”
Xavier Roviró i Carme Rubio
El Pont de Queralt, també dit Pont de Sant Francesc o de la Calla, és el més antic i espectacular de Vic. Se’l classifica com a pont romà, perquè el més probable és que hagi arribat als nostres dies com a resultat de l’evolució d’un pont originari que els romans van construir a l’antiga ciutat d’Ausa. Datat cap al final del segle XI i el seu pas permetia travessar el riu Méder i enllaçar des del carrer de Sant Francesc o de la Calla al Portal de Queralt, una de les set portes de la muralla de la ciutat des d’on es controlava el pas de vianants i mercaderies que entraven o sortien de Vic.
Descripció del pont
El perfil del pont és força recte i no pas triangular, com solien ser els ponts originals romànics. Està format per quatre arcs de mig punt de diferents dimensions i se sostenen damunt uns pilars, fets amb tallamars adossats. Per tal d’alleugerir el pes de l’estructura, també es van construir tres arcs de mig punt que s’obren entre les arcades.
Història
Com consta a la Catalunya Romànica, al llarg dels anys al Pont de Queralt se li han practicat moltes intervencions: la reconstrucció més antiga és del 1472, al final de la guerra amb el rei Joan II; el 1769, uns tres-cents anys més tard, se li va refer part de la barana i el 1863, després d’haver patit un fort aiguat, se li van haver de consolidar els pilars. També, l’any 1840, es va tapar i suprimir l’arcada més propera a la ciutat, a causa de la construcció de la calçada que envolta les muralles. Al final de la Guerra Civil, el 1939, el pont va quedar afectat per una voladura en la part més propera a la muralla. Tot i haver sofert tantes alteracions, el pont de Queralt ha conservat la seva estructura i bellesa.
La llegenda
A mitjans del segle XIX al carrer de la Ramada hi havia una pensió que, per el seu bon tracte, sempre era plena d’hostes. Un dels estadants era un jove capellà que s’hi hostatjava des de feia temps, ja era un més de la família que regentava l’establiment. Un dia s’hi allotjà una jove modista arribada de l’Aragó. Treballava del seu ofici, però alhora ajudava la mestressa de l’hostal a canvi d’una rebaixa del lloguer de l’habitació. Era una jove de vint-i-dos anys, menuda, bonica i alegre, de caràcter obert. El capellà, d’una trentena d’anys, també era de bon veure, tenia bona planta, cabells rossos i bon conversador.
Els llogaters de l’hostal, quan compartien els àpats, acostumaven a perllongar l’estada al menjador amb disteses tertúlies. Els dos joves no hi faltaven mai, es miraven de reüll i, sense adonar-se’n, es varen ben enamorar. Feien per manera de ser trobadissos: es creuaven als replans de l’escala, seien l’un a prop de l’altra i parlaven i parlaven sense mirar el temps. Cada dia n’estaven més, d’enamorats. No volien que ningú sospités que havia nascut l’amor entre ells i començaren a trobar-se d’amagat a l’habitació d’ell. I s’estimaven. Cada nit, el jove demanava a Déu que li tragués aquella passió i es feia el propòsit ferm de no tornar-la a veure. Però no ho podia remeiar i, com a bon enamorat, l’endemà tornava als seus braços. La noia n’estava molt d’ell. I ningú de l’hostal, ni tan sols la mestressa, va descobrir mai l’amor secret dels dos amants.
Una nit, la noia li digué que estava embarassada d’uns quants mesos. Al capellà li caigué el món a sobre i començà el desamor. La noia, innocent, no se n’adonava i continuava enamorada. Ell s’ofuscà. Arribà un dia que l’odià tant com tant l’havia estimat, i planejà matar-la. Així, una nit, ebri d’odi, l’escanyà. La noia, forcejant, aconseguí arrencar-li un floc de cabells. L’home, embogit com estava, no se n’adonà, i continuà estrenyent fins a matar-la. Un cop morta, la ficà dins la seva maleta de viatge, junt amb les poques pertinences de la jove. A les quatre de la matinada, sortí de l’hostal carregat amb la maleta i, sense que ningú el veiés, anà fins al pont de Queralt. Posà el cos de la jove en un forat del mur de contenció de les aigües; el tapià amb pedres i tornà a l’hostal amb la maleta buida.
L’endemà, la mestressa no veié la noia, ni tampoc el dia després, ni l’altre. Quan entrà a la seva habitació, ho trobà tot ben endreçat i amb els diners del lloguer a la tauleta de nit. La dona s’estranyà però com que no hi havia cap senyal de violència, pensà que li hauria fet vergonya acomiadar-se de tots.
El 8 d’octubre de 1863, fou el dia del gran aiguat de Vic. Hi moriren 33 persones i desapareixeren moltes cases. El mur del pont de Queralt es partí i el cadàver de la noia arrossegat per les aigües desbocades. Quan el corrent va remetre, trobaren el cos d’una noia embarassada de sis mesos en un camp. Encara premia a la mà un floc de cabells rossos. La mestressa de l’hostal donà fe que es tractava de la seva hostessa. Llavors, anaren a buscar el capellà i el trobaren penjat a la seva habitació. Des del bisbat no es féu cap comentari del suïcidi.
Eva Remolina / AMI
Ingredients (per a 4 persones):
– 100 g d’arròs rodó (millor si és especial per a postres)
– 1 branca de canyella
– Canyella en pols
– 120 g de sucre (o al gust de cadascun)
– 10 g de mantega (opcional)
– 1 pell de taronja
– 1 pell de llimona (evitant la part blanca perquè no amargui)
– 1,250 litres de llet sencera.
Preparació:
– Rentarem bé l’arròs per a retirar el midó (fins que l’aigua deixi de sortir de color blanc).
– En una casserola, courem la llet juntament amb l’arròs, la pell de taronja i de llimona i la branca de canyella. Ho farem a foc mitjà-alt durant uns 10 minuts, transcorreguts els quals, baixarem a foc mitjà-baix per a continuar coent durant una mitja hora. És imprescindible anar controlant l’arròs i removent per a evitar que s’enganxia.
– Quan faltin uns 10 minuts de cocció, afegir el sucre i continuar removent.
– Quan estiguem a punt de retirar-ho del foc, podem opcional afegir la mantega si volem que ens quedi més melós.
– Un cop fet l’arròs, el distribuirem en bols petits i empolvorarem per damunt amb la canyella en pols.
També podem decorar-ho amb trossets de la branca de la canyella.
Nota: si no agrada la canyella, podem substituir-la per per vainilla o per anís.
Castells i escalada a Figaró
Jesús Medina
Els Xics de Granollers han afegit amb el seu pilar d’altura un plus d’espectacularitat al paisatge gairebé de conte de fades del Sot del Bac, a Figaró-Montmany. Amb la col·laboració de l’Agrupació Excursionista de Granollers, els castellers granollerins van descarregar un pilar de quatre al cim de la Germana Gran, una agulla a la qual s’hi accedeix després d’uns 20 metres d’escalada. El pilot de dron Joan Valero i el fotògraf Juan Carlos Casado [@ljuank a l’Instagram i autor d’aquesta foto] han documentat en aquest vídeo una proesa que s’afegeix a l’excel·lent temporada d’enguany dels Xics.
El Sot del Bac és una vall molt i molt estreta situada als peus dels cingles de Bertí, al terme municipal de Figaró-Montmany. Per arribar-hi cal seguir el camí que forma part del sender de petit recorregut PR-33. Es tracta d’un entorn amb molta tradició en la pràctica de l’escalada, des dels anys 20 del segle XX que es troben referències d’escaladors.
Al llarg del nostre camí, no sempre podem elegir la música que la vida ens hi posa, però sí que podem triar com la ballem
Josep Ballbé i Urrit
El calendari ens ha marcat aquesta setmana la diada de santa Cecília. la patrona de la quarta de les belles arts. És un territori on res no ens fa mal. Tocar una nota equivocada pot passar. Fer-ho sense passió, però, és imperdonable. La música combina sons, ritmes i, també, pauses. El silenci ens parla. És en ell, quan s’acaba el llenguatge, on comença la música. Un tresor que genera moltes vivències al nostre cor. Tal vegada la principal és copsar i reviure la connexió amb la divinitat.
Si estic abatut i mancat d´esperança, vull sentir la força que em dóna. Em treu -de l´ànima- la pols que embruta l´essència dels meus dies. Esdevé el cor que fa bategar el meu motor. Sense ella, no sóc res. Quan faig música, somio que és ella la que em toca a mi. No pas a l´inrevés. És la banda sonora de la pel·lícula de la meva vida. Un sentiment que em remou la consciència i m´esperona. L’harmonia entre cel i terra, que amanseix les feres que hi pul·lulen. Per a mi, un músic no és qui sap tocar un instrument. Ho arriba a ésser qui, a través d´ell, toca l´ànima de qui l´escolta.
La història refereix que el pare de santa Cecília l’obligà a casar-se. Més tard, la van torturar en convertir-se al cristianisme, morint en un any inconnex entre el 180 i el 230 de la nostra era. Fou el 1594 que el papa Gregori XIII la canonitzà, segons l’atracció que sentia envers els acords melodiosos dels instruments. De fet, santa Cecília es presenta tocant un llaüt, una arpa, una viola, una cítara o un violí.
Fer-ho tocant l´orgue em sembla agosarat, en posar-hi més pa que formatge. Val a dir que, inventat a l’antic Egipte, si fa no fa als volts de l´any 1000, s’incorporà a la música religiosa d´Occident, a través de tres etapes ben marcades: la flamenca, la barroca (que és la clàssica d´aquest estri) i la romàntica. Pel que fa a l´afegitó de la neoclàssica, cal situar-la clarament passada la Segona Guerra Mundial. És en aquest punt que la veig com una arma en la guerra contra la infelicitat.
Al llarg del nostre camí, no sempre podem elegir la música que la vida ens hi posa. Sí que podem triar com la ballem. La trobem arreu. Ens inocula un pòsit a l´interior. Fins el punt que s’emporta quelcom nostre quan se’n va… Precisament a l´hora del nostre comiat, per això mateix, no hi ha res millor que dues o tres composicions seleccionades ad hoc. Al meu cas, confesso que ho tinc pautat (per escrit) de fa uns 20 anys. Mentrestant, visca la música i santa Cecília!
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
