La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Acaba de publicar el disc 'La font gelada', La gira arrancarà el gener del 2023 amb el primer concert en el Festival Neu!
Natàlia Peix / Ferran Morera
Intimista, minimalista, recollit, autèntic, amb aquests objectius és com es defineix ‘La font gelada’. Els comparteixes?
Sí, és un disc que va ser fet en una habitació de casa meva. Quan estava fent el disc provava de recollir aquesta essència o sentiments senzills i molt honestos. Mirava de donar-li aquests elements a la música, i que a la vegada són difícils de plasmar. Tens la intuïció que vols anar cap a un lloc, però quan publiques els treballs i reps feedbacks, veus sí has aconseguit el que tenies previst en l’inici.
La rebuda del disc és positiva.
Sí, els feedbacks sempre els concebo de forma positiva. Encara que siguin bons els comentaris, l’entorn a vegades no encaixa amb el sentiment intern que té la persona cap al treball, perquè consideres que aquest treball no és prou bo o té defectes. En aquest cas, estic molt content amb la publicació del disc, ha set un procés terapèutic, tot i que no m’agradi referir-m’hi amb aquests termes, però recollir aquestes sensacions en el disc té un punt positiu per un mateix.
L’arribada de les cançons al públic fa respecte?
No. Fa respecte quan comences a fer un treball i fas les primeres cançons. En aquell moment prens decisions de cap a on anirà el projecte, i és aquí on pot sortir el neguit o una inseguretat. En aquest cas, com el feia sol i no tenia els altres dos components de la Iaia, va ser el moment més delicat del procés, però m’agrada i estic còmode amb el projecte, i per això no ho he viscut com una cosa que em posés amb perill.
La primera presa va ser a Vic amb el Mercat de Música Viva. Com va anar aquest concert a l’Atlàntida?
Va anar bé i va ser molt curiós, perquè el vam fer amb uns auriculars que t’aïllen del públic i generes una certa bombolla. En el directe vaig pensar que estàvem fent una gravació en un estudi. Teníem vuit micròfons a l’escenari, que són molt pocs per un quartet. És veritat que hi havia el públic, però és com si haguessin assistit a un enregistrament. Vaig plantejar el concert com si fos una gravació i abans de sortir els hi vaig dir. Si ens equivocàvem podíem recular i també calia afinar les guitarres abans de cada cançó perquè són molt importants que estiguin bé, a més de desprendre’ns de la qüestió de més performance. Vam anar a tocar les cançons i ens va sortir tot el que havíem estat assajant.
És una particularitat dels discs la forma d’enregistrament.
Sí, és una manera de gravar discs que es feia quan no hi havia ordinadors i les gravacions no es podien fragmentar tant. En aquest cas vam fer una gravació amb una cinta i el concepte del disc era que les cançons estiguessin enregistrades en directe per en Jordi Matas i jo. Cadascú feia la seva guitarra, i a més jo cantava. Les tomes del disc són enregistrades senceres de dalt a baix cada peça, després es va enregistrar baix i bateria. Té una essència d’estar tocat en directe i buscar el feeling que tens quan toques amb gent al davant, que vulguis o no, equilibres amb els sons que l’altre et va fent i tu li proposes. És una música més viva. Això m’interessava i buscàvem que els oients tinguessin la sensació de concert en directe.
Teniu més concerts de preestrena. La intenció és estrenar gira de cara a l’any vinent?
Sí, la gira arrancarà el 2023. Per preparar el concert de Música Viva vam fer uns assajos al teatre de Sant Hipòlit de Voltregà, i ja que ens van fer el favor per cedir-nos el teatre, hi vam anar a fer un concert. També vam anar a Castelló a una fira que es fa a València i que serveix per donar-nos visibilitat. El 2023 arranca la gira de ‘La font gelada’ amb el concert que tenim anunciat del Festival Neu!, el 27 de gener, però nosaltres encara tenim les nostres dates de concert per publicar.
Quan i per què decideixes arrancar aquesta aventura en solitari?
Va ser quan vam acabar la gira de l’últim disc de la Iaia i em va venir de gust. També hi va haver moviments vitals entre els membres del grup, jo tenia molta disponibilitat per fer música i em vaig veure, de sobte, fent música a casa i portant-la fins al final en solitari. Vaig començar a ajuntar peces i veure que allò tenia una entitat diferent, però no tenia clar si estava escrivint com a la Iaia o com a Ernest Crusats. Va tenir sentit desmarcar-me de la Iaia i anar sota el meu nom, i estic investigant per què no vaig aprofitar la marca, però vaig trobar més coherent i em va venir de gust anar amb el meu nom.
La natura és la gran protagonista de les lletres de les cançons. Alguns títols ja donen pistes, això ha vingut així o hi ha una voluntat d’expressar-te a través de simbolisme i natura?
Vaig arribar-hi involuntàriament. Volia que fos un disc senzill de guitarra i veu i capturar unes certes essències, que a vegades penses que estan presents a la música. En aquest procés de recerca de sentit en la música que faig, em vaig adonar que escrivia molt sobre referències de natura i elements que estava citant. Tenia sentit per mi, moure’m en aquest univers i vaig acabar de dirigir les peces dins d’aquest espai, perquè conceptualment estiguessin totes juntes. El que em costa més és intentar entendre perquè hi ha aquesta necessitat de recuperar aquest imaginari i fer-ho amb guitarres orgàniques i tot ben acústic, bosc, fulles i apartat del món tecnològic. Segurament hi ha un interès artístic i creatiu que m’ha portat cap aquest moviment.
El videoclip ‘Porta oberta’ té totes aquestes reminiscències artístiques. És un videoclip que s’ha fet amb l’Alba Prado i l’Olga Capdevila.
És una peça pintada amb oli, hi ha 12 fotogrames per segon. No van fer servir llum artificial i estar feta amb llum del sol que entrava a l’estudi. Coneixien bé el disc perquè havíem fet una escolta i estaven molt ben ubicades amb tot l’imaginari del treball. Té elements que em semblen interessants, i sembla un disc que té molta lluminositat i un rerefons molt positiu. Això, el videoclip ho ha recollit molt bé.
Té a veure la pandèmia amb què explica el disc?
És un disc que va començar abans de la pandèmia, però va viure l’època pandèmica. M’agrada pensar que d’alguna manera, el moment que estàvem vivint, va condicionar una mica l’elaboració del treball. És un disc molt tranquil, que em recorda com vaig viure el temps de confinament. Em va permetre dedicar-me més temps a les lletres, i en aquells dies, em vaig refugiar molt a la natura.
La Iaia no s’ha dissolt, però no està en actiu. Per què no hi voleu posar el punt final?
És un projecte que està inactiu, però mai m’ha semblat que fos necessari haver de dir que era un projecte que s’havia acabat. Potser perquè és una època de la meva vida que em costa realment posar-hi punt final, i per això m’hi resisteixo, però també perquè qui sap si en algun moment ens ve de gust tornar-nos a trobar per fer música junts.
Tot i així, amb en Jordi Torrents comparteixes directes en aquest nou treball.
Sí, en els directes tenim el Mal Boada, àlies Esperit, en Guillem Plana i en Jordi Torrents, amb qui havia compartit molts anys.
Isaac Muntadas
Campdevànol s’ha guanyat el dret d’autoproclamar-se com a capital de Catalunya del pessebre durant totes les festes de Nadal i els seus prolegòmens. El motiu és que la població inaugurarà aquest dissabte la segona mostra de pessebres de la vila a càrrec de l’Associació Campdevànol Cultura i Compromís, on s’exposaran un total de 160 pessebres vinguts d’arreu del territori català.
La majoria dels pessebres i diorames s’exposaran a la torre de Mossèn Tor, però també n’hi haurà en tres locals del mig del poble a la plaça de la Mainada, al carrer Girona i al carrer Damià de la Farga. Enguany, el Grup Excursionista de Campdevànol (GEC) celebrarà la 60a edició de la pujada del pessebre al cim de Costa Pubilla, que es va fer per primera vegada l’any 1963. Al pis superior de la torre de Mossèn Tor hi ha exposats de forma permanent els 59 pessebres que s’han pujat fins ara, i quan es baixi per la Candelera s’hi unirà el d’enguany. En aquesta mostra també hi haurà un diorama de benvinguda del campdevanolenc Eliseu Soler i un altre fet per Pere Batlle, veí de Porqueres i un dels mestres pessebristes més reconeguts del país, que serà giratori. “És el número u d’Espanya i ens n’ha deixat una desena”, deia el president de l’Associació Campdevànol Cultura i Compromís, Evelí Adam. El ripollès Andrés Matilla també muntarà un pessebre de cinc metres de llargada al local de la plaça de la Mainada.
A banda d’això, enguany se celebra el 25è aniversari de la representació de l’obra de teatre Figuretes de pessebre, a càrrec de la companyia de teatre Sol Solet, ja que els darrers anys no s’ha pogut fer per culpa de la pandèmia. L’obra, que es representarà el 17 de desembre, a les 7 de la tarda, comptarà amb actors que han format part del repertori tots aquests anys. Finalment, també se celebrarà el 25è aniversari del pessebre vivent de Campdevànol, organitzat per la parròquia del municipi, el qual es podrà veure a l’hort de la rectoria el 24 de desembre després de la missa del Gall i el dia de Nadal a les 7 de la tarda.
Josep Villarroya
Aquest cap de setmana i fins dilluns, el Castell Nou de Llinars acollirà la 26a Fira dels Torrons. Tres dies plens de gastronomia, artesania i productes nadalencs. Dissabte i diumenge obrirà d’11 del matí a 9 de la nit i dilluns, d’11 del matí a 8 del vespre. La Fira és també un bon moment per passejar, mirar, remenar i trobar el detall per regalar aquest Nadal.
Originàriament la Fira es feia a la plaça dels Països Catalans, però amb la covid-19 es va traslladar al Castell Nou, on ha rebut la visita de gairebé 10.000 persones. La Fira tindrà una prèvia aquest divendres amb l’arribada, a les 6 de la tarda a la plaça de la Vila, de la Senyora Neula i el Senyor Galet, dos personatges que només surten per Nadal. Després de l’encesa de la il·luminació de Nadal, començarà una cercavila fins la plaça Santa Maria on es farà l’espectacle final i la presentació del conte de l’Home dels Nassos. Dissabte a les 5 de la tarda el senyor Galet i la senyora Neula faran un recorregut pel recinte.
Aquest any hi ha prevista la participació de 75 paradistes, dels quals 24 són del mateix poble de Llinars. La Fira aposta per artesanes i creatius de proximitat i quilòmetre zero.
Les parades de la Fira es repartiran pels voltants del Castell Nou aprofitant alguns dels espais que es troben dins del perímetre de l’edifici. Entre els paradistes hi haurà productes d’alimentació artesans com ratafia, xocolata, torrons, fruites, embotits i formatges de diversos productors. També hi haurà espai per a artesans de minillibres, figures de pessebre i tions, minerals, il·lustracions, productes fets a mà i de fusta, parades d’aromes, espelmes, roba amb zero residus i de cotó orgànic, complements o joieria i bijuteria.
Els professionals locals aprofitaran l’ocasió per oferir també els seus serveis: pilates i entrenaments personals, fisioteràpia, acupuntura, psicologia, nutrició, podologia i medicina estètica, teràpies naturals, naturopatia o idiomes, entre d’altres.
L’aposta per la gastronomia local passa pel producte estrella de la fira, els torrons artesans, però també per altres com pa cuit amb llenya, productes sense gluten ni lactosa, ratafia suau amb etiquetes d’edició limitada, cerveses artesanes o empanades i pizzes amb massa fresca.
El torró és el producte central de la Fira i cada dia es farà, a la sala noble del Castell Nou, un maridatge de torrons de Maurici Cot, i les pastisseries Esteve, Vallflorida i Sant Llehí i diferents caves, amb el somelier Xavier Bassa, i l’acompanyament d’una composició musical interpretada en directe amb un violoncel, creada a propòsit de cada producte presentat.
A la plaça de la Serradora hi haurà l’escenari on s’hi faran activitats paral·leles, mentre que a la Pineda s’hi podrà trobar la zona de les foodtrucks amb creps dolces i salades, plats gourmet, entrepans o patates fregides. En tres d’aquestes foodtrucks hi haurà una oferta per a persones celíaques i servei vegà.
També hi haurà una zona reservada per a la recollida selectiva de residus i una de lavabos. La fira es declara pet friendly (‘mascota amable’) i permetrà l’entrada en el recinte de persones amb animals de companyia. Els amos han de portar el gos lligat i netejar les deposicions i l’incompliment de la norma pot comportar sancions tipificades a l’ordenança municipal de civisme.
La fira ha incrementat els concerts que es faran al parc de la Serradora. Dissabte hi haurà els de G de Gospel, una agrupació formada pel Cor Gospel Llinars, Cor Gospel Cardedeu, Roc & Gospel i En Clau de Gospel de Vallromanes, sota la direcció de Gerson Gelabert i el dels barcelonis Die Krögers, que s’han convertit en una de les bandes emergents de l’escena independent catalana. L’endemà diumenge tocarà el torn de Northern Cellos, probablement l’únic quartet de violoncels elèctrics del país i un dels pocs d’Europa i Victor&Marky, un projecte de versions acústiques de diferents estils musicals. Per acabar, dilluns Noël Maya, músic del barri de Gràcia, farà un tribut a Gato Pérez, mentre que Andrés Acústic, amb versions del bandes com e Free, Neil Young, Creedence Clearwater Revival o U2 posarà punt final als concerts.
La programació de les activitats també n’ha inclòs per als més petits amb els tallers de pinta cares i el de treballem amb fusta i contes. En el taller Treballem la fusta, per a nens i nenes d’entre 3 i 8 anys, es faran petites creacions a partir de fusta pintada amb pintura ecològica. A Neu i Torrons s’explicaran contes de Nadal amb petits detalls que no han passat a la història, com que el primer tió es va constipar o que el caganer tenia un empatx de torrons.
La sala noble del Castell Nou acollirà tres tallers, amb places limitades. Un de creació de targetes de Nadal pintades amb aquarel·la i brodant sobre paper, un per crear un arbre de Nadal utilitzant la tècnica de macramé i un tercer per crear una corona de Nadal pintant sobre tela i donant-li un toc de textura amb un brodat.
Diumenge al vespre es tornarà a servir un brou amb pilota. L’única activitat que no es farà en el recinte del Castell Nou serà la representació de Procés per l’ombra d’un ruc, de Friedrich Dürrenmatt, que es farà al teatre auditori.
Vic complementarà el Mercat Medieval amb una proposta prèvia, que tindrà lloc entre els dies 1 i 4 de desembre, per ‘redescobrir’ l’essència medieval de la ciutat al públic local
Ferran Morera
Conscients que el perfil de visitant del Mercat Medieval –que viurà la 26a edició entre els propers dies 8 i 11 de desembre– no té com a prioritat endinsar-se en la història pròpiament medieval de Vic i que una part de la ciutadania pot no sentir-se prou connectada amb aquesta cita multitudinària, l’Ajuntament s’ha proposat de complementar la fira amb una proposta prèvia, adreçada al públic local i comarcal, per ajudar-lo a redescobrir el patrimoni medieval que atresora la ciutat. La iniciativa, apuntada l’any passat com una hipotètica Setmana Medieval, pren forma sota el nom de La Prèvia del Medieval i amb un programa independent de la fira. Va arrencar aquest dijous i s’allargarà fins diumenge.
La Regidoria de Fires i Mercats fa aquesta aposta de bracet, sobretot, del Museu d’Art Medieval, el MEV, un equipament que atresora una de les col·leccions d’art medieval més importants del món però que, precisament, acostumava a passar desapercebut per al gran públic del Medieval. Aquesta primera edició inclourà una vintena de propostes pensades perquè “la gent de Vic i comarca es facin seu el coneixement medieval de la ciutat”, destacava en la presentació el regidor de Fires i Mercats, Titi Roca. Un seguit de propostes “de qualitat i veracitat, que combinaran ludisme i coneixement i que ha comptat amb la participació de diferents agents culturals de Vic”, remarcava el director del MEV, Oriol Picas. Totes les activitats tenen un caràcter gratuït, però en algunes cal inscripció prèvia com un taller de cal·ligrafia, la visita “Avui, fa mil anys” o una ruta guiada pels portals medievals. L’encant afegit de cada proposta rau en el fet que s’organitzaran en espais d’origen medieval, com la plaça de Malla, la de la Pietat, les muralles de Pere III, el mateix MEV o el castell dels Montcada.
Les activitats busquen captar diferents perfils de públics, des del més familiar –amb jocs– fins al més pròpiament cultural, amb xerrades, visites guiades o l’acció que ha concebut La Clota amb La Deriva Medieval. També s’hi han sumat diferents restaurants de dins i fora de la ciutat, que oferiran aquests dies menús inspirats en plats d’origen medieval. Diumenge dia 4, a més, es podrà viure una preestrena de La trifulga de l’Altarriba, el nou muntatge teatral de carrer dirigit per Pep Simon, que rememora un assalt que va viure la ciutat al segle XV.
Vic acollirà una nova edició del Mercat Medieval amb una variada proposta d’activitats culturals per viure el passat medieval. Els carrers del centre històric de Vic tornaran a l’època medieval del 8 a l’11 de desembre. L’edició d’enguany comptarà amb més de 380 parades provinents de les quatre províncies de Catalunya, Espanya, França i Portugal. També hi haurà ofertes de menjar i tavernes, en quatre zones diferenciades. A més d’oferta comercial, també hi haurà activitats lúdiques per a totes les edats. El moment més important de la fira serà la representació teatral de l’episodi de La Trifulga de l’Altarriba.
Miquel Erra / Jordi Remolins
Ha esdevingut un clàssic. Espinelves es tornarà a convertir, durant nou dies, en la capital catalana dels avets de Nadal. La Fira de l’Avet, que arriba a la 41a edició, ha esdevingut un dels grans reclams turístics pel pont de la Puríssima, i a partir d’aquest dissabte el poble ja espera multituds.
El programa recupera “la plena normalitat”, apunta l’alcalde, Joan Manuel Claveria. Fins i tot surt reforçat amb alguna nova proposta familiar o una oportuna exposició de caganers, a càrrec dels Amics del Caganer. També hi haurà una exposició d’aquarel·les de Jordi Casany, al Jovent Club, i una mostra fotogràfica de Dolors Suy, al teatre.
La fira desplegarà una norantena llarga de parades d’avets i productes artesanals, repetint el sostre habitual dels millors anys. “Si el temps acompanya”, apunta l’alcalde, s’espera tornar a registrar els 75.000 visitants de l’any passat. El gruix principal “l’esperem els últims dies, quan coincidim amb el Mercat Medieval de Vic”, apunta. L’any passat es van vendre entre 3.000 i 3.500 avets. Els dissabtes i festius la fira funcionarà de les 10 del matí a 2/4 de 8 del vespre; la resta de dies, de les 10 del matí a les 5 de la tarda.
La inauguració tindrà lloc aquest dissabte, a les 12 del migdia, amb la presència de Josep Costa, exvicepresident del Parlament per Junts. També es lliurarà l’Avet d’Or a l’actor i presentador Quim Masferrer, que precisament va dedicar a Espinelves un dels seus programes d’El foraster.
L’acte simbòlic d’encesa de llums de Nadal, aquest divendres a partir de les 6 de la tarda a la plaça de l’Ajuntament –que acabarà a la plaça de la Lira amb una xocolatada–, servirà de preàmbul d’una nova edició de la Fira de Nadal, que arrenca aquest dissabte i s’allargarà fins dimarts.
La Fira de Nadal i de la Joguina Artesana de Ripoll es presenta novament amb ànim renovador, canviant la ubicació habitual de la plaça de l’Ajuntament per les places i el carrer més cèntrics del barri vell, i ampliant en un dia el seu calendari. La inauguració de dissabte a les 11 del matí donarà el tret de sortida a quatre jornades on els productes nadalencs, gastronòmics i d’artesania es combinarà amb les joguines artesanes i atraccions ecològiques i inflables. Les places de Sant Eudald, Gran, la Lira, Llibertat i el carrer Sant Pere acolliran un recinte firal que ha generat crítiques dels comerciants del mercat setmanal, que dissabte hauran de canviar la seva ubicació pel passeig de Sant Joan.
Patges acompanyats de camells passejaran puntualment per la fira, i tindran un campament reial a la casa pairal de Can Vaquer, que torna a col·laborar amb l’Ajuntament després d’acollir de nou la trobada entre els nuvis del Casament a Pagès del maig. La fira també tindrà showrooms de comerços locals, concerts, desfilades de moda, balls en línia, zumba i country, narracions de contes, tallers infantils, cercaviles, sortejos, i cinquanta Mares i Pares Noel que hi arribaran en moto.
‘Bonobo’, al TNC, situa l’actor de Vic com un dels valors emergents de l’escena catalana
Jordi Vilarrodà
Es passa una hora i tres quarts a l’escena, en un autèntic tour de force per a qualsevol actor. Però Moha Amazian, immers aquests dies en les darreres representacions de Bonobo a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), diu que l’obra li passa “volant, perquè és un text molt bo”. El conegut actor Josep Julien ha fet aquí de dramaturg i de director en un muntatge que confirma l’actor de Vic com un dels noms que cal tenir en compte en el panorama teatral català. Després de l’estrena en una sessió única al Festival Temporada Alta i el pas pel TNC –on per raons de calendari no es pot allargar més enllà de diumenge– compten poder fer gira per altres escenaris.
El text de Bonobo venia avalat per dos guardons, el Premi SGAE-Jardiel Poncela de 2021 i el Premi Quim Masó de 2021, del mateix Temporada Alta, que porta inclosa la producció de l’espectacle. Abans d’aquest últim, Josep Julien ja s’havia fixat en l’actor de Vic (a qui havia vist treballant a Carrer Robadors) i li havia parlat del projecte. “Un monòleg, era una bogeria”, diu Amazian. Però va acceptar i “la sorpresa va ser que va arribar el premi”.
A l’obra, encarna el personatge de Fadi, un jove català musulmà que condueix una furgoneta per les carreteres de França amb un objectiu al cap: París. L’obra es va escriure sota l’impacte dels atemptats de l’agost de 2017. Julien tenia al cap el personatge del ripollès Younes Abouyaaqoub, l’últim dels joves terroristes que va ser abatut no gaire lluny d’on viu. Fadi també viatja endut pel fanatisme. Però s’atura en una gasolinera: hi ha un simi engabiat –un bonobo– que ataca una jove prostituta, la Savina. Tot el descol·loca: “Marxa, però ja no té el seu objectiu al cap, i a partir d’aquí no paren de passar-li peripècies, en una fugida endavant”, explica Amazian. El noi que anava a cometre un crim s’ha distret amb un bonobo i tot ha canviat. El final de l’obra, “més reflexiu, potser més polític, com un epíleg”, parla de segones oportunitats, de possibilitats de redempció.
L’actor s’imaginava una interpretació molt física, de moviment, però van fer la primera lectura a l’estiu amb Josep Julien “asseguts en una butaca, i va anar bé”. El seu personatge, el va construir per explicar “quines emocions el travessen, fent que sigui trepidant el text, més que no pas el cos”. En alguns moments, entra a l’escena l’actriu Neus Ballbé, que interpreta el paper de la Savina, i li dona un respir. Ballbé també ha concebut l’espai sonor del muntatge, “que anem construint en directe”. Tot plegat, admet que ha estat “un repte especial” per la responsabilitat de ser qui ha de transmetre la història, però que li ha permès créixer com a professional. Treballar amb algú de l’experiència de Josep Julien, també com a actor i en monòlegs, ha estat transcendental “perquè sabia en cada moment com et senties”.
La bona acollida del públic, que ell percep de manera molt directa a l’escenari, i també de la crítica fa pensar que Bonobo té un llarg camí encara per recórrer als escenaris. El ritme de la Sala Tallers del TNC (on Moha Amazian ja havia actuat l’any passat amb La Font de la Pólvora) fa impossible prorrogar-hi l’estada. Però estan pensant a fer temporada a Barcelona i en dates i escenaris per a una gira. “M’agradaria molt fer-la a Vic, on vaig començar.”
Del Lluquet dels Pastorets de Vic al Fadi protagonista de Bonobo hi ha un camí que Moha Amazian (Vic, 1995) ha recorregut amb la força de la seva vocació i en relativament poc temps. Va ser ell mateix a Moha, empès per Xevi Font i estrenat l’any 2017. I es va anar adonant que l’afició pel teatre podia anar més enllà. I després han vingut obres que li han permès saltar a l’escena nacional: Alhayat o la suma dels dies, amb Georgina Latre; La Font de la Pólvora, amb Llàtzer Garcia, i Carrer Robadors, amb Julio Manrique. Al principi, patia: “En aquesta feina t’acompanya sempre un punt de dubte”, però veu que va encadenant papers. I ja té projectes sobre la taula per al 2023.
Miquel Erra
Torna al Teatre Cirvianum de Torelló un dels actors còmics més estimats de l’escena catalana, Joan Pera, ara convertit en xef. Ho fa amb l’espectacle ‘Master Xof’.
Resulta que aquest peculiar cap de cuina de La Perdiueta Eixerida acaba de saber que la seva família vol tancar i vendre el restaurant amb l’excusa d’una jubilació que mai no ha volgut. Decebut, es tanca a la cuina i decideix preparar un particular menú degustació per demostrar que està en forma. Però aquesta nit, i per sorpresa, hi haurà dos misteriosos comensals que el treuran de polleguera.
El muntatge, estrenat l’abril passat al Goya de Barcelona, està dirigit per Enric Llort.
‘Master Xof’. Teatre Cirvianum de Torelló. Diumenge, 4 de desembre, 18h
El Cor Masculí de Barcelona actua aquest dissabte al Casal de Cultura de Vallromanes amb l’espectacle ‘Gràcies per la música’. La formació està integrada exclusivament per homes, que intenten que cada concert sigui inoblidable i divertit. El seu repertori va del jazz al pop, passant pel teatre musical i altres gèneres.
‘Gràcies per la música’, Cor Masculí de Barcelona. Casal de Cultura, Vallromanes. Dissabte 3 de desembre, 20.30.
L’obra de teatre ‘Buffalo Bill a Barcelona’ arriba aquest diumenge al Teatre Can Rajoler de Parets, interpretada per Ramon Madaula i Raquel Sans. És un muntatge original sobre el mític explorador i primer famós de la història, en la seva visita a Barcelona. La periodista manté un diàleg amb Bill on es desgranen els motius pels quals l’ideal d’home rude i viril que encarnava Buffalo Bill sembla que no va entusiasmar la Barcelona de l’època.
‘Buffalo Bill a Barcelona’, amb Ramon Madaula i Raquel Sans, Direcció: Mònica Bofill. Teatre Can Rajoler de Parets. Diumenge 4 de desembre, 18.30.
Big Bouncers estrena ‘Plàncton’, el seu nou espectacle de dansa familiar, aquest diumenge al Teatre Auditori de Granollers després d’una setmana de residència tècnica en aquest equipament. L’obra, que es podrà veure duran aquest gener al Mercat de les Flors, s’inspira en el plàncton, un conjunt de microorganismes que viuen en suspensió en el fons marí, per crear un espai on el públic transita i es deixa arrossegar. És una experiència que posa en relleu el moviment del cos, però també el moviment dels elements escènics com la llum, els materials o les formes.
‘Plàncton’, Big Bouncers. Direcció: Anna Rubirola. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge, 4 de desembre, 18.00
Jordi Sunyer
PILSENERS
‘No hi ha demà’
Els barcelonins Pilseners van gravar el seu darrer àlbum d’estudi el 2004 i posteriorment es van dissoldre. El 2013 van tornar als escenaris i ara, nou anys després, aquell retorn se segella amb un nou disc on es nota que la banda ha crescut en tots els sentits. Aquells sagals que van començar el segle passat amb 17 anys i un projecte de música oi! catalana han facturat ara un disc de rock amb majúscules amb picades d’ullet al punk, al power pop, a l’oi! (evidentment) i fins i tot al rock dur. La il·lustració de la portada, per cert, és de Mariona Rebull.
NEW GEORGE
‘Isla Giorgio’
New George (alter ego del maresmenc Jorge Agustí, a qui a l’estiu vam descobrir apareixent al programa de TV3 La gran vetllada) publica ara el seu primer llarga durada on recull deu dels singles que ha anat publicant a internet des de fa prop d’un any. No hi falten Nena, que segons l’artista és la primera bachata urbana de la història feta en català, ni tampoc La humanitat, un curiós i interessant tema que denuncia la toxicitat de les xarxes socials fusionant sons avantguardistes amb elements de la sardana i on fins i tot es pot escoltar Pau Casals.
DOBLE & HUGSOUND
‘Vida lenta’
El cantant gironí Doble ha publicat el seu segon disc juntament amb el productor Hugsound. Vida lenta compta amb deu talls que naveguen entre el pop, el trap, la bossa nova, la música negra i els ritmes disco, i compta amb les col·laboracions de Cookah P, The Tyets, Lildami, Basement Band i Tramma. L’àlbum s’obre amb “Ya aprendí”, un tema de soul-hip-hop d’aire melangiós, i segueix amb “Noche loca” i “Tot el que vull”, un reggaeton en català ultraproduït, amb més de 300 pistes. I tot reivindicant la vida lenta, s’arriba al final amb “T’esperaré”.
Sagi Serra
L’any 1968 va aparèixer, a Sevilla, Smash, un dels primers grups espanyols de rock psicodèlic o rock progressiu, que fusionaven els típics instruments del rock amb ritmes flamencs i fins i tot amb referències nord-africanes. Uns joves de Sevilla, amb una estètica de hippies californians, cantant en anglès i tocant instruments elèctrics al costat d’una guitarra flamenca, van cridar l’atenció. Van estar actius entre 1968 i 1973.
We Come to Smash this Time (1971) és el seu segon disc. El grup el formaven inicialment Gualberto García, Julio Matito, Antonio Rodríguez i Henrik Liebgott, un guitarrista danès que havia viatjat a Andalusia pel seu interès per la guitarra flamenca. A finals de 1971, el mànager del grup, Ricardo Pachón, va convèncer Manuel Molina, guitarrista de flamenc, perquè s’unís al grup. S’hi va mostrar força reticent però al final s’hi va avenir a canvi d’escaquejar-se de la mili.
Però desavinences entre mànagers, productors i músics van fer que el grup desaparegués l’any 1973. Manuel Molina, després, va formar el duet Lole y Manuel amb la seva dona, Dolores Montoya, que van deixar un molt bon record a la seva actuació al Canet Rock 1975.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas tocar? El piano.
Primer grup del qual vas formar part? DEVA.
Primer concert en directe? Als combos del Punt Jove de Vic. Potser l’any 1998.
Primer disc que et vas comprar? Is This Desire?, de P. J. Harvey.
Quants discos tens? Només sé que hem hagut de destinar una habitació només per a discos. Salva’n tres. Harvest, de Neil Young; Out of Tune, de Mojave 3, i Blood on the Tracks, de Bob Dylan.
Un concert per recordar? El de Cordovas a l’Americana Festival, a Nashville.
Pere Martí i Bertran
ELS ALTRES EXILIATS. LA GUERRA CIVIL VISTA PER UNA NENA
Autora: Montserrat Ribas i Piera
Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2016
Nombre de pàg.: 207
No coneixia res de Montserrat Ribas (Barcelona, 1929), tot i que havia publicat dues obres autobiogràfiques, però el títol i el subtítol de la tercera em van cridar l’atenció i m’hi vaig endinsar. Es tractava d’un llibre de memòries d’infantesa (els records comencen quan té 6 anys i acaben amb 9, els tres anys de guerra civil) escrites des de la vellesa, amb vuitanta anys fets. Em va enganxar, tot i no ser una obra que puguem qualificar de literària, per diverses raons.
En primer lloc, perquè era la visió i les vivències de la guerra des del punt de vista d’una família burgesa que l’any 1936 mateix va deixar el país per incorporar-se a l’Espanya insurrecta, després de passar una temporada per Europa. Era, doncs, una visió dels vencedors, almenys en teoria. He de reconèixer que des d’aquest punt de vista no n’havia llegit, de memòries, ja que sempre m’havien interessat més les del bàndol republicà. En segon lloc, per la sinceritat de l’autora, anunciada des de les primeres pàgines. Tant és així que, sovint, tens la sensació que l’àvia ha conservat la innocència de la nena.
En poden ser exemples les referències a qualificar la seva exposició d’apolítica (pàg. 44 per ex.); o la insistència en la seva manca de memòria (escrivint unes memòries!), que la porta a reconèixer que molts dels records els exposa “sense ordre ni concert” (pàg. 169); o les vivències que la fan sentir “nacional”, però catalana (pàg. 122, per ex.): llegeixen Flechas y Pelayos, admira el general Moscardó, esperen amb il·lusió la caiguda de Barcelona per poder-hi tornar, etc.
En tercer lloc, també fruit d’aquesta sinceritat, perquè deixa ben clar que la guerra per a ella va ser una aventura que la va treure de la monotonia de la vida diària a Barcelona: “Com deia en les primeres línies, em va pesar més la joia que la tristesa” (pàg. 203).
En quart lloc, per les anècdotes que explica (sobre l’educació, els primers contactes amb la mort, els jocs infantils o el cinema, els canvis lingüístics de moltes famílies…), un bon reflex de la vida diària d’aquells anys.
I en cinquè lloc, perquè, com de passada, fa reflexions ben interessants: sobre el desencís d’alguns nacionals, com el del seu pare (pàg. 197) o d’ella mateixa, en adonar-se de la repressió brutal del català a la postguerra (pàg. 195-196 i 202); sobre la falsa pau que es va imposar a partir del 1939 (pàg. 193), etc. No és pas casualitat que les memòries acabin amb una frase que va llegir en un poblet de la Noguera: “A tots els caiguts d’una guerra que no havia d’haver estat mai”.
Jordi Vilarrodà
‘La tomba de l‘Ebre’
Andreu Carranza
Columna
Torna Andreu Carranza, i com podíem esperar ho fa amb una història ebrenca. Ens situem a Tortosa, als anys de la Guerra Civil, quan un jove candidat a seminarista és captat per la FAI. Serà l’encarregat de custodiar el tresor del papa Luna i de la catedral, al costat d’una miliciana anarquista i un guàrdia d’assalt. Entre ells neix un triangle amorós, mentre el front s’acosta a la ciutat.
‘Mater’
Martí Domínguez
Ed. Proa
Aquesta és la novel·la amb què Martí Domínguez ha guanyat el Premi Proa de 2022. Una distopia en què l’autor imagina una societat futura on l’embaràs es desenvolupa sempre fora del cos. En canvi, la Zoe descobreix que té un embaràs natural i fuig a emboscar-se. Hi ha petites comunitats amagades que es mantenen al marge dels avenços científics. Un gran elogi de la maternitat.
‘Insuficiència mitral’
Jordi Vintró
LaBreu Ed.
L’any 1997 es va publicar un llibre que avui és considerat de culte en l’àmbit de la poesia catalana contemporània. Era Insuficiència mitral, de Jordi Vintró (Barcelona, 1943), enginyer i poeta. En el text, hi havia dues versions –catalana i castellana– que no són exactament traducció l’una de l’altra sinó que caminen juntes i es complementen. Al cap de 25 anys es reedita un clàssic modern.
‘La cuina catalana’
Josep Lladonosa
Rosa dels Vents
El que va ser reconegut cap de cuina de Les Set Portes de Barcelona, i autor de diversos llibres on reivindica la tradició culinària del país, condensa tota la seva saviesa en un volum de sis-centes pàgines. Dividides en 14 capítols, començant per les salses i acabant per les conserves, ens desvela com s’han de tractar els nostres productes de temporada i la millor manera de fer els plats de sempre.
‘Una cançó per a cada ocasió’
Núria Casas / Editorial
Per a 17 moments del dia d’un nadó, 17 cançons. Aquesta és la proposta de Núria Casas en un llibre il·lustrat per Kim Amate que connecta els infants amb la tradició musical del país. Perquè les vagin sentint de ben petits. Cada cançó ve acompanyada de la lletra, la partitura i, en un codi QR, les bases musicals interpretades pels artistes Guillaume, Guy i Emeline Genty i la mateixa autora.
Oriol Padrós (Granollers)
“La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”
Montserrat Roig
28 de juny de 1941 – Leningrad
Corria com un llampec pels carrers de Leningrad. Va arribar a les portes del conservatori i va reduir el pas per tal d’estalviar-se una esbroncada del conserge. Un cop fora de la seva vista va arrencar a córrer un altre cop pels passadissos fins arribar a la porta del despatx que buscava. Va esbufegar, es va pentinar els cabells i va picar a la porta. Quan va sentir la veu dient-li que passés, va obrir i la notícia que portava li va esclatar a la boca:
–M’he allistat! Marxo al front!
L’home que seia en el petit pupitre el va mirar a través de les ulleres de cul de got i durant uns instants no va dir res. Mai havia estat un home expressiu. Era una persona discreta que no solia mostrar les seves emocions i això el feia semblar molt més gran del que era: al cap i a la fi només tenia sis anys més que en Veniamin, que vivia amb juvenil intensitat els seus 27 anys i havia imaginat que el seu mestre reaccionaria de forma més efusiva davant de la notícia.
Però en lloc d’això va abaixar el cap i va sospirar sense dir res despertant la ràbia de Veniamin, que li va dir:
–És que no n’esteu orgullós? Els alemanys s’acosten a Leningrad perillosament i la pàtria ens necessita!
–La pàtria? –va preguntar el mestre–. Què necessita de tu la pàtria?
–Què voleu dir? No creieu que sigui digne de lluitar per Rússia perquè soc jueu? Soc tan rus com vos!
–Què? No! No volia dir això! Saps que no! Vull dir que… què passa amb la teva òpera? La tens molt avançada i…
–Qui té temps per òperes ara? –va interrompre Veniamin–, ja l’acabaré quan torni! Necessitem més soldats i menys artistes!
–Però escolta’m, Veniamin…
–No! No us escolto! El Consell ha demanat a tots els ciutadans que ens afegim a les forces per aturar l’enemic, i jo penso ajudar a esclafar el feixisme! Potser tenen raó els qui diuen que no sou fidel a la revolució!
El mestre va sentir un calfred davant d’aquestes paraules. Però Veniamin seguia parlant cada cop més exaltat.
–Què penseu fer vós contra els nazis? Aturar-los amb música? Per a què serveix la música?
I va marxar, deixant la porta oberta darrere seu.
El mestre es va treure les ulleres i es va fregar els ulls. Veniamin Fleishmann era el seu millor alumne. I també el considerava un amic. Li havia dolgut que li recordés, encara que fos de passada, que feia set anys que la seva música estava prohibida a la Unió Soviètica. Una prohibició que es basava en arguments que barrejaven l’art i la política d’una forma que ell era incapaç de comprendre. “L’art està al servei del poble” era la gran frase de Lenin que tots els polítics repetien i ningú entenia perquè no volia dir res.
Potser Fleishmann tenia raó: per a què serveix la música? Quin poder té l’art davant de la barbàrie?
2 de setembre de 1941 – Leningrad
“Fa just una hora he acabat d’escriure la partitura de dos moviments d’una gran composició simfònica. Si aconsegueixo tirar-la endavant amb èxit, si puc acabar un tercer i un quart moviments, aleshores, potser, podré dir-ne la meva Setena Simfonia. I per què els explico això? Doncs perquè vull fer saber a tots els oients que m’estan escoltant que la vida a la nostra ciutat continua amb normalitat.”
Dmitri Xostakòvitx en un discurs emès per Ràdio Leningrad
14 de setembre de 1941 – rodalies de Leningrad
Un altre avió. I un altre. I un altre… passaven volant sempre en la mateixa direcció: cap a Leningrad. Allà deixarien caure la seva càrrega mortal. Les explosions llunyanes es podien arribar a sentir des de la trinxera on Veniamin Fleishmann havia passat els darrers mesos. Cada cop que els havia vist passar els odiava profundament i desitjava poder aturar-los per salvar la seva llar, la seva terra, la seva família… Però ara ja li era igual. El dolor era massa fort i sentia com la vida se li escolava per la ferida. Ningú l’havia vist caure. Al seu costat només jeien cadàvers que havien tingut la sort de morir més ràpid. I les explosions de les bombes li semblaven timbals. I els xiulets de les bales sonaven com violins. Els motors dels avions eren contrabaixos… però el director d’aquella orquestra no controlava els músics i no anaven a temps, no tocaven alhora, no hi havia partitura… no l’havia poguda acabar d’escriure.
28 de setembre de 1941 – Kíev
“Tots els jueus que viuen a la ciutat de Kíev i els seus voltants s’han de presentar a les 8 del matí del dia 29 de setembre de 1941, a la cantonada dels carrers de Melnikovskaia i Dokhturov (prop del cementiri). Han de portar amb ells els seus documents, diners, objectes de valor, així com roba d’abric, roba de llit, etc. Qualsevol jueu que no acati aquesta instrucció i es trobi en un altre lloc serà executat. Els ciutadans que ingressin als apartaments abandonats dels jueus i s’apoderin dels seus béns seran afusellats.”
Kíev es va llevar amb aquells cartells per tota la ciutat. Els 50.000 jueus que no havien marxat abans de l’entrada dels alemanys a la ciutat ara feia dos dies tenien menys de vint-i-quatre hores per afrontar un destí incert. Tots coneixien les notícies que arribaven de Polònia, on els nazis recloïen els jueus en guetos i no els permetien moure’s lliurement per les seves ciutats. Estava clar que els jueus de Kíev correrien la mateixa sort.
L’endemà, doncs, seguint les instruccions del cartell, més de trenta mil persones de totes les edats es van presentar a la convocatòria en el punt de trobada als afores de la ciutat. Els soldats alemanys, ajudats de la policia ucraïnesa que havia passat a col·laborar amb els invasors, van fer formar grups reduïts a la gran massa de persones. Un cop dividits, els feien deixar totes les pertinences a terra i s’emportaven el grup. Al cap d’una estona, feien marxar un altre grup, també sense cap propietat a sobre. Ningú entenia el que passava fins que els arribava el torn: els feien caminar fins als afores de la ciutat, al barranc de Babi Iar, i allà descobrien, massa tard, quin era el seu destí: una muntanya de cadàvers ensangonats jeia en el barranc, apilats com runa. Alguns encara es movien, agonitzaven, ploraven… 33.771 persones de totes les edats van ser llençades com deixalles pel barranc de Babi Iar.
20 de juny de 1960 – Moscou
–Aquest vespre pinta animat! Tothom és aquí!
–És clar, què esperàveu? Si just fa dos mesos s’ha constituït el Sindicat de Compositors Soviètics i avui estrenem una obra del gran Xostakòvitx!
–Suposo que el fet que ell en sigui el president no ha influït en la tria, oi?
–Que sou dolent! Això no es diu! La seva setena simfonia encara avui és un dels més grans monuments possibles als herois del setge de Leningrad! Amb ella va demostrar que podia ser un bon compositor soviètic i no un formalista occidentalitzat!
–Jo encara no he entès si això d’avui és una obra seva o no…
–Bé, a mitges… Es veu que és una petita òpera inacabada d’un amic seu de joventut mort a la guerra.
–Oh!
–Sí, sembla ser que el mestre es va endur amb ell la partitura quan va ser evacuat de Leningrad. Crec que era un músic jueu, un tal Fishmann o Friedmann… una cosa així.
–Mireu, el programa de mà: “El Violí de Rothschild de Veniamin Flieshman, òpera en un acte sobre un conte d’Anton Txekov, acabada per Dmitri Xostakòvitx”.
–Això! Fleishmann! Veieu com ho sabia?
–Bé, doncs ja veurem com sona això… oh!, mireu qui ve per allà! Heu vist quin barret més estrafolari? Amb la calor que fa!
20 de febrer de 1962 – Moscou
–Digui? (…) Sí, soc jo mateix, què desitja? Ah (…) Sí, és clar, m’espero. (Bella!, apaga la ràdio! No t’ho creuràs però ara em passen en Dmitri Xostakòvitch! Jo què sé si és broma! xt!) Bon dia! (…) Sí, soc Evgeni Ievutxenko, sí (…) el poeta, sí (…) és un honor rebre la seva trucada i (…) sí, és clar, l’escolto (…) Ah, sí, van publicar el poema a Literaturnaya Gazeta i des de llavors que se n’està parlant molt (…) Em fa molt feliç que us hagi agradat (…) Crec que era una qüestió que calia ser reivindicada, sí (…) una de les grans vergonyes de la nostra història recent i ningú la recorda (…) Com? És clar que em semblaria bé! Seria un gran honor (…) La vostra música és una de les millors coses que li ha passat a Rússia! Una obra simfònica a partir del meu poema serviria per conscienciar encara més la gent (…) com? (…) ja l’heu escrita? (…) ah!, i tant (…) totalment d’acord (…) parlaré amb el meu agent per tal de quadrar agendes…
18 de desembre de 1962 – Moscou
uits els seients de la llotja presidencial. Els músics són a l’escenari seguint l’habitual ritual d’afinar davant del públic. El cor és al seu lloc. Kyril Kondrashin espera els pocs segons que falten pel seu torn d’entrada i encara no s’acaba de creure el que està a punt de fer. Fa amb prou feies un mes que va rebre l’encàrrec de dirigir l’estrena de la nova simfonia, la tretzena, del mestre Xostakòvitx. L’havien avisat després que el director triat inicialment –Yevgeni Mravinski– renunciés a l’encàrrec. Ell mateix havia rebut missatges des d’altes esferes polítiques proposant-li que es posés malalt a última hora. Des del lloc on és pot veure el públic sense ser vist: les càmeres de televisió que havien d’enregistrar el concert tampoc hi són ja que els operadors també s’han posat malalts a última hora… A la primera filera hi pot veure els responsables que ell estigui a punt de fer història: el poeta Evgeni Ievutxenko i el compositor Dmitri Xostakòvitx, que han unit les paraules i la música per fer sortir de l’oblit la vergonya de Babi Iar i la hipocresia de les institucions polítiques que l’han amagada durant vint anys.
El mestre s’arma amb la seva batuta, inspira fort, i avança decidit cap al seu lloc al centre de l’escenari mentre el públic el rep amb un fort aplaudiment abans d’escoltar, per primer cop, la simfonia número 13 de Dmitri Xostakòvitx basada en el poema Babi Iar d’Evgeni Ievutxenko.
Kondashin alça els braços i, al seu senyal, les campanes sonen lúgubres i cerimonioses. Les seccions greus de l’orquestra s’hi sumen creant un ambient tenebrós que s’enfosqueix del tot quan el cor de baixos comença a cantar:
Cap monument no s’alça sobre Babi Iar,
abrupte barranc com grollera estela.
Tinc por.
Avui tinc tants anys com el poble jueu.
I el teatre s’omple de força contra la ignorància en què ha viscut el món, fent evident la injustícia i punxant les ànimes dels qui escolten.
I el poble rus, de sobte, esdevé també jueu, i gitano, i humà. Humà com tots els qui van caure a Babi Iar sota les bales del fanatisme i la covardia.
La simfonia és grandiosa, expressiva, una bufetada a la cara de Rússia que desperta del somni dels atordits. I després segueix encara, més enllà de Babi Iar, recordant als russos que són persones, lliures i grans com la resta del món. I la música, al final, s’acaba, però no arriba el silenci. Els aplaudiments envaeixen la gran sala i els morts de Babi Iar descansen, per fi, en pau sabent que no seran oblidats.
1979 – Nova York
El poema em va impactar. Va impactar a milers de persones. Molts havíem sentit parlar de Babi Iar, però el poema de Ievutxenko ens en va fer plenament conscients. Van intentar destruir la memòria de Babi Iar: primer els alemanys i després el govern ucraïnès. Però després del poema de Ievutxenko ha esdevingut clar que mai serà oblidat. Aquest és el poder de l’art: l’art destrueix el silenci.
Dmitri Xostakòvitx citat per Solomon Volkov al llibre Testimoni.
Relat finalista del 1r concurs de relats EL 9 ESTIU
Diumenge, 9 de gener de 1983 Gil Brewer mor a Florida a seixanta anys
Jordi Remolins
En la literatura estrictament policíaca l’autor planteja un misteri i a partir de les passes que es fan per a la seva resolució, va enredant un argument que alhora atrapa el lector, que no pot deixar de passar pàgines per descobrir com es resol tot plegat. El gènere ha tingut diversos mestres, però les bases que va establir sir Arthur Conan Doyle i posteriorment les va esprémer Agatha Christie. Tots dos continuen sent noms fonamentals per entendre el perquè de la seva repercussió popular. En canvi, a la novel·la negra sovint el misteri no forma part rellevant de l’equació, sinó que es fixa l’objectiu en els racons més obscurs de la condició humana, un camp tan inabastable com els autors que l’han conreat. A més, però, els condicionants socials del temps i el moment on se situa l’argument ajuden a aprofundir encara més en aquesta foscor. L’època de la Gran Depressió nord-americana després de la crisi de 1929 és un dels moments que han servit per situar relats criminals on els protagonistes estan pressionats no només per la maldat sinó també pels condicionants econòmics que els oprimien fins a asfixiar-los.
A Catalunya vam tenir la sort durant gairebé mig segle que Edicions 62 publiqués amb més o menys regularitat la col·lecció La Cua de Palla, on va donar a conèixer els noms il·lustres d’un gènere on sobresortien Hammett, Chandler, Burnett, Highsmith, Cain, Thompson, Westlake, McCoy, Williams, Goodis, Tracy o Himes, entre altres autors que potser no tenien un nombre tan gran de títols imprescindibles, però que van aconseguir alguna diana impactant com és el cas de John D. MacDonald i el seu brillant El final de la nit. Un dels escriptors que no estan en un lloc predominant del gènere, però que van obtenir uns registres notables en les seves novel·les breus, va ser Gil Brewer. Natural de Canandaigua (Nova York) és considerat com un dels últims descobriments de qui fou director de la revista Black Mask, Joseph Thompson Shaw. En les seves obres hi apareix reiteradament el paper de les femme fatale, un concepte que probablement ja deu estar prohibit, i que tot sovint em fa acudir al disc del plàtan de la Velvet Underground i Nico, no sigui que n’hagi desaparegut la cançó homònima. Fa unes setmanes vaig començar un dels llibres de tapa groga i negra que ‘Seleccions’ de la Cua de Palla va fer emblemàtics en moltes llibreries. Era Color de sang, precisament de Brewer. I a diferència de molts autors més prestigiosos, el seu argument em va atrapar indefectiblement, amb un relat impecable on la cobdícia humana, els facinerosos sense escrúpols, i també l’allargada ombra del sexe, en són esquers ineludibles.
Joan Millaret i Valls
La rerebotiga europea
Després de presentar-se en el 75è Festival Internacional de Cinema de Canes, Jean-Pierre i Luc Dardenne porten als cinemes un nou film que ens interpel·la sobre la dura realitat europea de la immigració, “Tori y Lokita”.
Els guanyadors de diverses Palmes d’Or – “Rosetta” (1999), “El Chico” (2005) o “El joven Ahmed” (2019) – ens parlen a “Tori y Lokita” de Lokita (Joely Mbundu), una jove de 16 anys, i Lori (Pablo Chils), un nen de 12, dos migrants subsaharians que comparteixen la seva incertesa davant el futur i una dura subsistència diària en els marges de la societat a Bèlgica.
És una amistat tan estreta que els converteix, de fet, en germans, unint esforços per poder pagar els traficants que els van passar d’amagat al país i, alhora, poder enviar diners a llurs famílies. Ambdós es dediquen, també, a cantar cançons en cafeteries, fer de petits traficants de drogues a comissió o, més tard, a custodiar una plantació de marihuana il·legal per treure’s un sobresou.
Els germans Dardenne tenen la fórmula apresa de fer cinema social de denúncia de les injustícies. Queda una sensació de camí esgotat, una fórmula repetida, com si fessin la mateixa pel·lícula una vegada i una altra, però això no vol dir que la seva fórmula hagi deixat de funcionar. Ara sembla més depurada, més concisa, si cap, nodrint-se de l’austeritat, la senzillesa i l’eficiència.
El seu missatge és directe, contundent, sense subterfugis, a vegades sembla una proclama o un eslògan, però el seu compromís a través dels anys els avalen més que mai. Els veterans germans Dardenne aixequen la veu per reivindicar la regularització de la immigració il·legal que, sense papers, es veuen obligats a viure en l’economia submergida, exposats a tota mena d’abusos, tal com exposa explícitament en la conclusió el petit Tori.
El grup d'Amaya Montero va fer un concert amb 9.000 persones l'any 2006 a Manlleu
Agustí Danés
Amb el tema Noche, del disc Guapa, Amaya Montero va obrir el multitudinari concert que La Oreja de Van Gogh va fer el 18 de juny de 2006 a Manlleu. El concert, a la zona del pavelló, va reunir 9.000 persones, xifra que va obligar a dissenyar un dispositiu organitzatiu extraordinari per donar-los cabuda i aparcament. la xifra, tenint en compte que el concert era de pagament, situa el concert de La Oreja de Van Gogh com un dels grans esdeveniments dels últims lustres a Osona. No van faltar, això sí, els espectadors que s’ho miraven des de l’anomenat ‘palco del sastre’, un punt alçat a l’altra banda del riu Ter. Les cròniques del concert palaven l’endemà d’una hora i mitja de cançons en un ambient on tant cantava Amaya Montero com els milers de persones que hi havia a l’esplanada. Montero va confessar que les lletres de les cançons més celebraes sí que parlen “de trencaments”, però senzillament perquè els trencaments inspiren més que no pas les unions felices.
De fleliços van ser-ho els milers de persones que van assistir al concert, que va començar amb mitja hora de retard. No va ser impediment per vibrar amb el grup basc, que va contagiar de màgia una nit d’estiu.
Temes d’El viaje de Copperpot, el seu seogn disc, amb la peça Oh, soledad van ser celebrats per un públic que va gaudir d’un repertori on no hi va faltar A diez centímetros de ti, Vuelve, Manhattan o Irreversible. El concert, que va començar encara de clar, va anar pujant de nivell i, a la segona part, amb un espectacular joc de llums, va haver-hi tres peces en versió acústica que van acabar amb Mi vida sin ti com a pas previ als moments més emotius i en els quals el clímax va arribar al seu punt màxim amb la cançó més coneguda i aplaudida de La Oreja de Van Gogh, Muñeca de trapo, juntament amb la que duu per tiítol 20 de enero.
Al final, l’única decepció del públic va ser que els integrants del grup acabat al concert ni tants sols van anar-se a canviar al pavelló ni van atendre els fans, sinó que escortats per un cordó policial es van enfilar a una furgoneta que se’ls va endur de Manlleu, “qui sap si cap a un hotel de Barcelona o directament cap a Donosti. Aquí és on van començar, cantant en els bars, un camí que els ha portat molt lluny. Massa lluny, fins i tot, d’un públic entregat com el de diumenge a Manlleu’.
Xavier Roviró i Carme Rubio
Un dels rius principals de Catalunya, el Ter, quan entra a la Plana de Vic pel punt situat just al peu del santuari de la Marededéu de la Gleva, fa un gir de noranta graus cap a llevant i canvia de sobte la direcció que duia de nord-sud per la d’oest-est. Inexplicablement el riu abandona les terres planes de Manlleu i Roda i s’endinsa en les feréstegues Guilleries fent-se pas entre espadats i muntanyes escarpades.
El corrent del Ter acostuma a ser el que correspon a un riu de cabal mitjà, el qual sovint presenta revingudes que transformen la seva placidesa habitual en torrentades perilloses. El volum significatiu d’aquest riu i les seves crescudes freqüents fan que els ponts que es van construir per superar el seu pas, construccions imprescindibles per restablir la comunicació entre una part i l’altra de la Plana de Vic, siguin considerats com a obres de realització complexa i difícil.
La stratta francisca, o camí de França, era l’antiga calçada romana que, passant a través de les planes de Vic i d’Olot, comunicava Barcelona amb França. Quan aquesta via arribava a Roda, el camí encara havia de saltar l’obstacle del pas del riu Ter, un dels punts estratègics més dificultosos del recorregut. Els romans van fer en aquest indret una gran obra d’enginyeria que es pot considerar similar a la del pont del Diable de Martorell, un altre dels passos clau de la xarxa de comunicacions de terres catalanes, perquè la via que comunicava Barcelona amb les terres de ponent havia de superar el riu Llobregat. El Pont Vell de Roda, doncs, avui recorda una de les actuacions emblemàtiques de la enginyeria romana damunt del territori.
Segons tots els indicis, l’actual Pont Vell de Roda, antigament conegut com a «Pont del Ter», es va construir sobre l’antic pont romà i s’ha convertit en un dels ponts més antics i característics de la Plana.
Història
Els documents més antics del pont es remunten al segle XI, època en què consten unes deixes destinades a la seva construcció. Més endavant, a mitjans del segle XIV, hi va haver una altra deixa molt notable per reconstruir-lo de les destrosses ocasionades per una riuada. El pont encara va ser objecte d’altres reconstruccions, algunes de certa importància (el 1617, el 1710, el 1940), també ocasionades pels efectes de diferents riuades o altres destruccions. Les reconstruccions, ampliacions, reformes i millores han estat constants al llarg dels segles i en cada cas han representat per als rodencs l’esforç d’haver de costejar una despesa considerable.
Descripció del pont i conjunt monumental
El Pont Vell de Roda està format per dues filades de set arcades de mig punt sobreposades, les quals estan sostingudes per grans pilars. Per les seves característiques, el pont actual està classificat com a pont gòtic, originari del segle XV. Anteriorment, el pont tenia al capdamunt una capella dedicada a Santa Maria, la qual es va convertir, l’any 1330, en l’església parroquial de Roda, sota l’advocació de Sant Pere i al seu voltant va créixer la població de Roda. En el segle XVIII, a partir de 1778 es va construir l’església barroca actual, al damunt del l’església més antiga. Aquestes obres van finalitzar el 1787. La construcció d’aquest temple va fer que la capella dedicada a la Marededéu del Sòl del Pont fos traslladada a l’altre extrem del pont, a la part baixa. El 1898, es va construir la segona filada d’arcs sobre el pont vell per intentar solucionar el fort desnivell que havia de salvar el pont. Des de llavors que es diu que Roda té un pont sobre pont i una església a cada cap.
Un element original i interessant del pont de Roda és la presència d’una Marededéu, la Marededéu del Sòl del Pont, unida al pont des de temps immemorial. Això respon a una tradició molt antiga anterior al cristianisme, segons la qual els ponts que eren claus per salvar l’obstacle que representava un riu, tenien la seva divinitat pròpia. Un cop cristianitzada la societat, aquella devoció pagana va ser substituïda per la de la Marededéu, la qual vetlla pel pont i per tots aquells que el travessen. En una de les arcades del pont es va trobar una imatge molt antiga tallada amb pedra que representava una divinitat precristiana protectora del pont; aquella imatge es va conservar en un pedró durant molts anys fins que va ser destruïda durant la guerra civil del 1936-1939. La Marededéu del Sòl del Pont és tan antiga com el mateix pont a qui deu el nom i la devoció.
La llegenda
Ramon Muntmany, un avi de les Masies de Roda, ja fa molts anys, ens va explicar la història següent:
«Diuen que hi va haver una guerra i van amagar la Marededéu ben amagada. Perquè no la trobessin, la van colgar. Al cap de molts anys van fer el pont i un home, un treballador, la va trobar tot fent l’arcada del pont. Se la va emportar a Manlleu, però ella va tornar tota sola cap al pont de Roda. Aquest home la tornava a trobar i se la tornava a emportar. Això va passar diverses vegades i cada cop tornava a Roda. Davant d’això li van aixecar una capella al capdavall del pont i la van deixar allà, i encara hi és. Van fer-ne una església allà on la varen trobar i en van dir la Marededéu del Sòl del Pont.
Aquesta Marededéu guarda de les desgràcies a tots els que passen pel pont. Mireu que n’han passat molts de casos, i mai hi ha hagut cap desgràcia!»
Eva Remolina
El Tofu és un aliment vegetal ric en proteïnes i amb un alt contingut en minerals, fibra, així com baix en calories. Originari d’orient, és cada vegada més freqüent trobar-ho en les cuines de tot el món. El tofu s’obté de la fermentació de la soia, per la qual cosa és un aliment elaborat que no es troba per si mateix i que presenta moltes varietats en funció del nivell d’aigua que s’utilitza en la seva preparació. Depenent d’això, podem distingir el Tofu Ferm (Firm), el Tofu Silken o el Regular Tofu, etc.
Normalment, el tofu és un aliment neutre, sense sabor, encara que poden trobar-se avui en dia moltes varietats condimentades. El més habitual i emprat és el Tofu Firm i el que millor s’integra a qualsevol plat. Perquè quedi ben cuinat, el primer que haurem de tenir en compte és que cal escórrer-ho bé per a treure l’excés de líquid. Per a això, podem posar-ho dins d’una escorredora i estrènyer-lo suaument perquè vagi expulsant l’aigua. Algunes persones a més, ho deixen durant una hora embolicat en paper absorbent o un drap de cuina bé net, sota algun objecte pesat fins que queda el més sec possible.
Encara que el tofu pot cuinar-se de moltes maneres, les més usuals són a la planxa, rostit o al forn. A l’ésser un aliment sense sabor, absorbeix fàcilment el sabor d’altres aliments, condiments o essències amb les què es cuina. Per a rostir-ho o fer-ho a la planxa, cal fer-ho bé per tots els costats, fins que quedi una mica cruixent a les cantonades. Pot acompanyar-se servit d’arròs, verdures o quinoa, o integrar-se en amanides i en altres guisats.
Aquest aliment el prenen molt els vegans i els vegetarians que solen prendre-ho en substitució de la carn, però també és molt indicat per a aquells que volen aprimar-se o simplement portar una dieta saludable. Han d’abstenir-se de menjar-ho o almenys limitar molt el seu consum les persones que tenen càlculs renals, a causa del seu alt contingut en oxalat.
Un mes en què moltes coses es fan, però ja som a fi d’any
Josep Ballbè i Urrit
Insistint en la necessitat d’aigua, avui encetem el mes més vell de l’any. El desembre és l’avi de l’any i el gener, l’hereu. Així se’ns hauria de presentar. Ajustat al text d’un altre refrany ben eloqüent: Al desembre i al gener, busca sempre un bon recer. Toca que faci fred i, alhora, que plogui abundosament. Essent així, s’acomplirà plenament allò del desembre molt fred, bon gener i millor esplet. Qualsevol altra disfunció ens mena a adjudicar tots els mals a la manida tesi del canvi climàtic. Quan en prendrem consciència real?
Desembre, moltes coses es fan, però ja som a fi d’any. Tenim Nadal a tocar i qui no ha acabat els deures o reptes, ja cal que es calci. Convé ordir un bon plàning i ajustar-ne els temps de cara a l’any nou. De fet, per Sant Silvestre, el que no es fa resta… Un altre tema on mai no es pot baixar la guàrdia és en el camp de la salut. Les males llengües ja ens anticipen la necessitat d’una cinquena vacuna de la covid: sigui per la broncolitis o per la fam comercial dels laboratoris. Ja ho diuen altres adagis: Dies de desembre, dies de malura. Tot just es fa dia que ja és nit obscura. No endebades, el desembre pren i no dóna. I, encara més, ni en desembre assolellat, no et treguis la capa del costat. O, també, pel desembre, el fred o el vent fan tremolar el més valent.
Molts ànims de cara a 2023! Qui el desembre acabarà, l’any nou veurà. Moment -entre línies- per recordar tots els bons amics que ens han deixat al llarg d’enguany. En són uns quants. Expresso, per tant, els millors desitjos de salut per a tothom. Bona falta ens fa. Per contra, encara n’hi ha que ho fien tot als diners o a l’amor: els primers són caducs i, alhora, enlluernadors. Pel que fa al sego -digui’s com es vulgui- igual que ve se’n pot anar. És per això que em refermo en la tesi del bon estat de forma per a poder gaudir dels petits detalls que ens presenta la vida. Tot el demés són falòrnies. Llonguets per avui i engrunes per demà.
La vida és fugissera. Projectar totes les expectatives en base a béns materials trastoca ments obtuses. Tard o d’hora, un s’adona que perdre-hi el temps no arranja ben bé res. Val la pena gaudir del plaer de coses sovint immaterials: com poden ésser l’amistat, la solidaritat, la tolerància, el respecte, el gaudi d’una bona lectura o l’encís d’una dolça música. Som-hi, doncs ! Tenim un llarg camí per a recórrer.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
