L'humorista Peyu acaba de presentar 'L'Il·lusionista' al Teatre Borràs de Bacerlona, un espectacle que barreja la màgia i l'humor

El 9 nouel9nou

A ‘L’il·lusionista’ podem dir que fas de mag? Faig de mag. La meva il·lusió és fer un espectacle de màgia professional i que la gent se’l prengui seriosament. 

La màgia, tot i així, és un pretext per parlar d’altres coses.  És l’excusa argumental per parlar de tot i fer humor. És el context que hem escollit per explicar una història, sempre ens agrada que la gent marxi del teatre diferent de com ha entrat. 

Tenies experiència en la màgia? No, gens ni mica. Tampoc és una cosa que m’agradava molt de petit, però fa anys que persegueixo de la màgia que aconsegueixen els espectacles de màgia, que com a espectador és una sensació de passar-ho bé i qüestionar-se com ho fan, en el mateix temps. Fa temps que ho perseguim amb l’humor, i volem que mentre l’espectador estar rient també pugui qüestionar-se que està passant sobre l’escenari. 

Hi ha hagut, per tant, un cert aprenentatge… Amb en Sanyes, que és un mag de la Garrotxa. Ens vam passar tot l’estiu practicant habilitat amb les mans, les cartes i alguns trucs que apareixen en l’espectacle. Conduint, mentre anava de bolos amb una mà practicava, però només m’han arribat multes del nou radar de tram de la C-17. Moltes hores i il·lusió perquè l’espectacle va d’això, que la gent ens deixem il·lusionar. Ara està mal vist, perquè a Catalunya, el 2017 ens vam il·lusionar amb una cosa i al final ens vam endur l’hòstia, i ara el que s’il·lusiona per alguna cosa se’l tracta d’ignorant, perquè la il·lusió és el motor que mou a les persones, almenys en el meu cas. 

Què t’il·lusiona? Començar projectes, tirar coses endavant, intentar transmetre a les generacions que pugen un amor cap a la cultura, cap a les coses que vagin més enllà de jugar a la Play i veure l’Ibai Llanos. Intentar desperta’ls-hi un cuquet d’interès cultures. Al ‘Búnquer’, una de les coses que em sento molt orgullós és quan ens venen oients de 10 o 12 anys i et diuen que estan enganxats al programa, perquè no penses que puguin estar escoltant biografies de personatges històrics. 

Ets militant amb la llengua catalana… No hi ha cap altra manera d’afrontar-la que no sigui amb militància. Estem intentant fer veure als joves que el català també pot ser una llengua igual de vàlida que el castellà. Estic estudiant italià, perquè tothom està estudiant anglès. 

Tornant amb ‘L’il·lusionista’, hi vols fer una reflexió sobre l’ego, de l’artista o de les persones en general? Tinc un ajudant, com tots els mags. És de Sant Feliu Sasserra, l’Àngela Coma, que és actriu, que em va desaparèixer en un dels assaigs amb un truc i no l’he pogut fer aparèixer mai més, però hi és. Durant l’espectacle hi ha una lluita entre ella i jo, entre les dues figures i els dos rols, en una lluita d’egos i tastar el poder que tenim la gent que estem a sobre un escenari i podem controlar els riures de la gent. 

Et sents poderós a sobre l’escenari? Segurament s’hi sent més l’Amancio Ortega, de poderós, però té un encant que és fer riure a la gent quan jo vulgui. 

El públic sempre riu quan tu vols? Generalment sí. Quan creem un espectacle ens n’assegurem molt i hi treballem molt. No sortim a provar de veure què passa. 

Com es treballa l’humor? És complicat. És un ofici com un altre, com més hores t’hi passes més bé et surt. En els assaigs i el procés creatiu necessita públic, i fem una prova amb 30 o 40 persones, i és perquè l’espectacle agafi un ritme natural amb el riure de la gent, perquè si no quan estàs amb en Joan Roura que és qui ha dirigit l’espectacle, sense omplir-ho dels riures, agafa ritmes que no són els naturals. 

En Joan Roura t’ha dirigit en tots els projectes teatrals que has creat des de l’any 2009. Gairebé tots, perquè el primer el va fer en Xevi Boada. La resta els ha dirigit tots ell. 

Feu un bon tàndem.  Sembla que sí, amb en Joan ens entenem molt bé. Sempre he defensat que és dels millors a Catalunya en la creació d’espectacles des de 0. Té una capacitat de visió i posada en escena molt bona, i sempre necessites algú a l’altra banda que et proposi coses, perquè si no no hi arribaries per tu sol. 

‘L’Il·lusionista’ arriba en el Teatre Borràs, després de la seva estrena a Osona.  Sí, és una qüestió de militància i per descentralitzar la indústria audiovisual i cultural de Barcelona, en la mesura que podem, i donar l’oportunitat de professionals que es dediquen en el sector de no haver de desplaçar-se a Barcelona per treballar. És molt més fàcil, econòmic i còmode treballar fora de Barcelona. És també una qüestió d’ètica personal per la gent que va apostar per mi quan no hi havia tanta demanda de públic, ni gent que vingués al teatre a veure’m, i ara que sabem que vendrem totes les entrades i continuem anant. 

Ha tingut bona rebuda? Sí, vam omplir a Calldetenes i Torelló. La següent setmana vam omplir el Municipal de Girona. A Igualada també va estar ple. Són molts anys de crear públic i fer espectacles, a més dels fenòmens de ‘Bricoheroes’ o ‘El búnquer’. 

Com es presenten les tres setmanes de funcions al Borràs? Espero que bé, i mai et pots relaxar en el món del teatre. Mediàticament, tinc la sort que puc arribar a tot arreu i explicar-ho, però és molt complicat portar la gent al teatre, i després de la pandèmia continua costant. Un dels meus objectius és apropar gent al teatre i aprofitant la vessant mediàtica, si hi ha gent que descobreix aquest món i s’acaba aficionant, tot això que tenim guanyat. 

Per què creus que costa recuperar el públic al teatre? És una qüestió sanitària, o no només? S’han ajuntat diferents factors. Hi ha un grup d’edat que encara els hi fa por tancar-se en un local amb molta gent, i culturalment hi ha un problema perquè hi ha poc interès. La tendència és aborregar el personal i ens interessa que els joves estiguin enganxats al mòbil.

Què passarà després de les funcions a Barcelona? Tinc una vida personal, i el desembre me l’he guardat una mica per estar més tranquil. Necessito temps per recuperar-me perquè baixar de dijous a diumenge cada nit, sense deixar de fer ‘El búnquer’ i és complicat. No descarto tornar-hi el 2023, però després d’aquestes 3 setmanes pararem. 

“Tinc la sensació que els meus avis eren més trencadors que les noves generacions”

Quins són els límits de l’humor? És molt difícil de definir. L’humor ha d’anar per altres camins que els de la societat. M’espanta una mica, que la gent més jove es pensa que són molt transgressors, però tinc la sensació que els meus avis eren més trencadors. És molt sa poder riure’s d’un mateix i de tothom. I, és primordial que puguem riure’ns de la hipocresia de defensar el què és políticament correcta.

Amb la teva parella teniu l’explotació ‘Les cabres d’en Peyu’. Heu guanyat el premi de votació popular ‘Food Film Menu 2022’. Què suposa? Ens va venir de rebot. És un dels vídeos que es van fer des de la campanya ‘Benvinguts a pagès’ per incentivar a la gent que visités les explotacions. Nosaltres quan construïm el corral, ho fem des de 0 per obrir-ho al públic i acostar el sector primari a la gent. El vídeo el vam presentar en el certamen i en va sortir guanyador, perquè nosaltres estem molt contents de la feina que fan la meva xicota i la seva sòcia, la Xen, és prou invisible com ho és tota la del sector primari que sembla que no ho recordi ningú i falti menjar. Qualsevol premi és benvingut per celebrar i reconèixer la feina del sector primari. 

Quin és el teu paper a l’explotació? És la feina de la meva xicota i per mi, és el meu hobbie. Hi vaig sempre que puc perquè és la meva manera de desconnectar i necessito fer una feina normal, que en dic jo, i ho faig per recordar que soc una persona normal. Faig les tasques que siguin necessàries, i els caps de setmana si no tinc teatre i fem visites, en alguna hi soc. Hauríem de reivindicar el sector primari. Ara hi ha un problema, i és la pluja i la falta de menjar que tenen els animals, però com això encara no arriba en els supermercats no preocupa a ningú.   

Durant deu dies, s'han projectat 41 pel·lícules que opten a la Flor de Neu d'Or, el premi principal del certamen. Aquest dissabte es coneixerà el guanyador

Jordi Vilarrodà

El Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló viu els darrers compassos abans de la sessió de clausura i entrega dels premis. El Teatre Cirvianum acollirà l’acte aquest dissabte a les 7 de la tarda, amb la presència de la consellera d’Acció Exterior de la Generalitat, Meritxell Serret. En l’acte es donaran a conèixer els guanyadors dels vuit guardons, amb la Flor de Neu d’Or-Gran Premi Vila de Torelló com a més destacat, i s’acabarà amb la projecció de la pel·lícula guanyadora.

El festival es va inaugurar amb la producció més premiada del gènere a tot el món és Everest, Sea to Summit, de l’australià Michael Dillon. Hi narrava l’experiència impressionant que havia dut a terme tres anys abans l’alpinista Tim Macartney-Snape, pujant a l’Everest des de la cota zero, és a dir, des del mateix nivell del mar fins al cim del món. Va ser una gran superproducció, que mostrava les possibilitats del cinema de muntanya més enllà del pur i simple document d’una gesta esportiva. I va recollir premis arreu del món, entre ells la Flor de Neu d’Or del Festival de Cinema de Muntanya d’aquell any. A Torelló ja feia més de deu anys que l’organitzaven. L’obertura amb Everest, Sea to Summit va donar pas a la 40a edició del certamen, convertit en una referència per a aficionats al cinema i a la muntanya. No hi ha pel·lícula que hagi estat significativa i que no hagi passat per la pantalla del Cirvianum. “L’any que es va passar Everest, Sea to Summit era la primera edició del festival que hi fèiem, després de les obres de reforma i abans de la inauguració”, recorda Joan Salarich. Ell també té un rècord: el d’haver estat director des del primer dia fins a l’actualitat.

Després de l’arrencada amb aire de nostàlgia, la programació normal, amb 41 films a competició procedents de 13 països s’han pogut veure a les pantalles del Cirvianum i del Casal. És el resultat de la selecció prèvia que s’ha fet entre els 118 que es van presentar, de 32 nacionalitats. El festival no és aliè al que passa al seu entorn, i menys quan aquest és tot el món. I aquest any s’ha notat un descens de producció per l’aturada de la pandèmia. Tot i que aquesta ja estigui de baixa, “una pel·lícula no es munta el mateix any que es filma”. L’any 2020, la pandèmia va agafar molts rodatges a mig fer, l’any 2021 encara era problemàtic moure’s per mig món, i per això els efectes de la pandèmia han tingut una traducció en aquest 2022”, diu Salarich. Tot i això, hi ha hagut participacions destacades. Com la de l’eslovè Pavol Barabáš, el director amb més premis en el palmarès de Torelló, que hi presenta Dhaulagiri is my Everest, relat d’un doble ascens sense oxigen de suport al Lhotse Shar i a l’Everest, amb un desenllaç tràgic. O el nord-americà Sean O’Connor amb Kumari: a Father’s Dream, una commovedora història ambientada al Nepal que es pot veure aquest divendres amb la promesa d’un pare al seu fill moribund de construir un hospital al seu poble. La signa com a productor Jason Reid, figura mundial en l’àmbit del cinema documental, premiat també fa deu anys amb la Flor de Neu d’Or.

Totes dues són un bon exemple del que ha estat l’evolució del festival:de documentar gestes esportives a explicar històries humanes, moltes d’elles relacionades amb el que Salarich defineix sovint com “la cultura de muntanya”. Es parla dels que pugen cims o exploren territoris, però es parla també de les històries humanes que porten a la motxilla i dels pobles que habiten tots aquests llocs i les seves maneres de viure. Aquest any, la mirada es centra a Mongòlia, on el canvi climàtic està acabat amb formes de vida tradicionals. La inauguració del festival el passat divendres, va ser precisament amb l’espectacle Mongòlia, el país del cel blau.

Miquel Pérez tanca el cercle de la història de l’escalada a Catalunya amb el documental ‘Expansió’

La història de l’escalada de muntanya a Catalunya ja té el seu relat audiovisual complet. O gairebé. El realitzador vigatà Miquel Pérez l’ha anat perfilant al llarg de més d’una dècada de feina i dimarts passat va posar la peça que faltava amb l’estrena del seu tercer documental, Expansió. De Montserrat als Alps, dins del marc del 40è Festival BBVA de Cinema de Muntanya.

El període que Pérez ha documentat i narrat en imatges abasta des del final de la Guerra Civil fins als anys 80 del segle passat. Va començar pel final, amb Pirates (2011), que agafava el fil de la primera generació d’escaladors que ja es va moure en els marges de la tradició i fora dels clubs, des de mitjans dels anys 70 fins a mitjans dels 80. El títol prenia el nom amb què es van conèixer alguns d’aquests escaladors, i amb el que havien batejat vies emblemàtiques que van obrir. Després va retrocedir en el temps i va anar a buscar els supervivents entre els primers escaladors que just acabada la Guerra Civil van tornar a les muntanyes.

D’aquí va sortir el film Pioners (2014), que encara va poder comptar amb el testimoni excepcional de Carme Romeu, la pionera de les dones escaladores, morta l’any passat amb 101 anys. Aquest documental s’acabava l’any 1954 amb un invent que havia de revolucionar el món de l’escalada, la pitonissa de burí. Es tractava d’un model de pitó creat per Jordi Álvarez que es podia clavar en parets on no hi havia ni la més mínima esquerda per assegurar-hi les cordes. Un cop dins la pedra, s’expandia i ja no hi havia forma d’arrencar-lo. Això va obrir un món als escaladors: totes les cares nord del massís de Montserrat, entre elles la mítica del Cavall Bernat que encara era verge, estaven al seu abast. D’aquí el títol del documental que ara cobreix el buit que hi havia entre els dos anteriors, Expansió.

Miquel Pérez explica amb testimonis un moment expansiu en què els escaladors obren vies també al Montsec, als Ports de Beseit i a Riglos, a Osca. I comença també la sortida cap a muntanyes mítiques dels Alps, des de l’Eiger al Cerví. “Els catalans són els primers escaladors de l’Estat que hi van”, explicava. L’any 1962 hi ha la primera expedició als Andes, i l’any 1974 el primer 8.000 català, l’Annapurna. “Però les expedicions les deixo, en tot cas, per a un quart documental i aquí em centro en les parets de roca de Catalunya.” I en tot allò que a l’època envoltava el món de l’escalada. “És l’època daurada dels clubs, que proporcionen material a molta gent que no en tenia de propi.” Entre aquests, el GAM (Grup d’Alta Muntanya) del Club Muntanyenc Barcelonès. Tot un retrat social i cultural d’una època a través de protagonistes del nivell de Josep Manuel Anglada o Jordi Pons.

El Festival BBVA viu aquest cap de setmana els darrers compassos abans de la sessió de clausura i entrega dels premis. El Cirvianum acollirà aquest dissabte a les 7 de la tarda, amb la presència de la consellera d’Acció Exterior de la Generalitat, Meritxell Serrat. S’hi donaran a conèixer els guanyadors dels vuit guardons, amb la Flor de Neu d’Or-Gran Premi Vila de Torelló com a més destacat, i s’acabarà amb la projecció de la pel·lícula guanyadora.

En les sessions d’aquest divendres destaca, al Casal, la projecció de Kumari: A Father’s Dream, del nord-americà Sean O’Connor, sobre la promesa que un jove nepalès fa al seu pare moribund de portar atenció mèdica al poble petit on viuen. Al Cirvianum, el protagonisme és de les dones, amb films com A Woman’s Place, de la britànica Menna Wakeford, sobre les escaladores de The Pinnacle Club en un món que han explicat, sobretot, els homes.

Entre les activitats paral·leles que han tingut més èxit ha estat la quarta edició del Torelló Mountain Wines, la fira de vins de muntanya que acompanya el festival de Muntanya.

Miquel Erra

Dos joves talents amb projecció internacional, la violoncel·lista Mariona Camats i el pianista Albert Cano, seran els protagonistes d’un dels Grans Concerts de L’Atlàntida amb tres obres emblemàtiques del repertori per a violoncel i piano, dels compositors Fanny Mendelssohn, Robert Schumann i Frédéric Chopin.

El concert tindrà lloc aquest diumenge, a les 6 de la tarda, a la Sala Joaquim Maideu. Amb aquest concert, Camats i Cano reivindiquen l’obra de la poc coneguda germana de Felix Mendelssohn.

---

Espectacle de dansa urbana i ‘hip hop’ a les Franqueses amb Brodas Bros

La companyia de ‘hip hop’, dansa i cultura urbana Brodas Bros presenta aquest diumenge ‘Hipstory’ al Teatre Auditori de Bellavista. És una peça lúdica i didàctica al mateix temps que parla de la història de la dansa i de la música des de mitjan segle XX fins a l’actualitat, a través del ‘hip hop’ i altres estils de dansa urbana com el ‘popping’. A més, recuperen el funk,l’scratch i el beatbox.

‘Hipstory’, Brodas Bros. Cicle d’Arts Escèniques de les Franqueses. Teatre Auditori de Bellavista. Diumenge 20 de novembre, 18.00.

---

La premiada ‘L’oreneta’ es presenta al Teatre Auditori de Granollers

‘L’oreneta’, l’obra de teatre de Guillem Clua que acaba de guanyar cinc premis Butaca, arriba aquest dissabte a les 8 del vespre al Teatre Auditori de Granollers. Josep Maria Mestres dirigeix l’obra protagonitzada per Emma Vilarasau i Dafnis Balduz, en els papers de la senyora Amèlia, una professora de cant, i d’un home jove que vol millorar la seva tècnica vocal per cantar al memorial de la seva mare, morta fa poc. Ben aviat el públic descobrirà que la cançó triada, L’oreneta, té un significat especial i està marcat l’atemptat islamista que va patir la ciutat l’any anterior a un local d’ambient LGTBI. Els premis Butaca que ha rebut són al millor muntatge teatral, millor direcció, millor actriu, millor actor i millor text.

‘L’oreneta’, de Guillem Clua. Direcció: Josep Maria Mestres. Amb Emma Vilarasau i Dafnis Balduz. Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 19 de novembre, 20.00.

Jordi Sunyer

CESK FREIXAS
‘Direm nosaltres. Cesk Freixas canta Roc Casagran’
El desè treball discogràfic del cantautor Cesk Freixas es titula Direm nosaltres i consta únicament de set poemes musicats del llibre homònim de Roc Casagran, un escriptor sabadellenc amb qui Freixas ja havia compartit algun espectacle. Els arranjaments i el so s’allunyen de la cançó més clàssica i aprofundeixen en l’interessant camí que Freixas ja va encetar a Memòria al costat del guitarrista Víctor Nin. A la portada, per cert, hi ha el nom dels prop de 700 mecenes que van fer possible l’enregistrament del disc. Això sí, si els voleu llegir us caldrà una lupa.

ARNAU
‘Waiting for Aftermath’
El desè treball discogràfic del cantautor Cesk Freixas es titula Direm nosaltres i consta únicament de set poemes musicats del llibre homònim de Roc Casagran, un escriptor sabadellenc amb qui Freixas ja havia compartit algun espectacle. Els arranjaments i el so s’allunyen de la cançó més clàssica i aprofundeixen en l’interessant camí que Freixas ja va encetar a Memòria al costat del guitarrista Víctor Nin. A la portada, per cert, hi ha el nom dels prop de 700 mecenes que van fer possible l’enregistrament del disc. Això sí, si els voleu llegir us caldrà una lupa.

CELESTE ALÍAS
‘Tranquila. Celeste canta Chavela’
Fa set anys la cantant Celeste Alías va publicar Celeste canta Antonio Machín acompanyada del guitarrista Santi Careta i el bateria Oriol Roca. Ara, calcant aquell patró, els mateixos músics s’han tornat a reunir per emprendre un viatge a través de les cançons de Chavela Vargas. Passen pel seu sedàs clàssics com Volver, volver, El último trago o La enorme distancia i se’n surten airosos a ritme de ranxeres i boleros galàctics. El disc, a més, va acompanyat d’un espectacle teatralitzat que es va estrenar fa uns dies a Manresa i que val molt la pena.

Clàssic

Sagi Serra

Aquest és el segon disc de la discografia oficial de Bob Dylan, publicat el maig de 1963. El primer disc, titulat senzillament Bob Dylan, publicat l’any anterior, sota una clara influència de Woody Guthrie, només contenia dues composicions pròpies: Talkin’ New York i Song to Woody. Les altres eren temes d’altres autors o recollides del folk tradicional nord-americà. A The Freewheelin’, és al revés: de les 13 cançons que componen el disc, només 2 (Corrina, Corrina i Honey, Just Allow One More Chance) no són de composició pròpia. Dylan, que tenia 22 anys quan va publicar The Freewheelin’, només amb una guitarra i una harmònica, ja hi va deixar temes que s’han convertit en autèntics clàssics com Blowin’ in the Wind, una cançó que va esdevenir tot un himne pacifista a la dècada rebel dels 60 i ha estat versionada per una bona quantitat de músics. Hi ha també la meravellosa balada d’amor Girl from the North Country, que va incloure al seu disc Nashville Skyline (1969) interpretant-la a duet amb Johnny Cash. Altres joies d’aquest disc són A Hard Rain’s A-Gonna Fall i Don’t Think Twice, It’s All Right. La noia que acompanya Dylan passejant per un carrer de Nova York a la foto de la portada del disc és Suze Rotolo, la seva xicota entre 1961 i 1964.

Arnau Tordera

El 9 Nou

Primer instrument que vas tocar? La guitarra clàssica.

Primer grup del qual vas formar part? Burning Garsa.

Primer concert dalt d’un escenari? Devia ser l’any 2000 o 2001 a La Canal de Tona, amb Burning Garsa.

Primer disc que et vas comprar? Trilogy, d’Yngwie Malmsteen.

Quants discos tens aproximadament? Uns 300. Salva’n tres. Led Zeppelin IV, Made in Japan de Deep Purple i A Night at the Opera de Queen. Grups o músics de capçalera. Led Zeppelin, Queen, Stravinsky i Ravel.

Un concert per recordar. La consagració de la primavera de Stravinsky, a l’Auditori de Girona, interpretada per l’OBC, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Crítica literària

Enric Codina

UN FILL DEL NOSTRE TEMPS
Autor: Ödön von Horváth
Traducció: Anna Soler Horta
Editorial: Fonoll
Col·lecció: Biblioteca Global
Lloc i any d’edició: Juneda, 2020
Pàgines: 149

L’editorial Fonoll ha tingut l’encert de publicar per primera vegada en català les obres més conegudes d’Ödön von Horváth, que forma part de la generació d’autors en llengua alemanya d’entreguerres. Tant en Joventut sense Déu com en Un fill del nostre temps, publicada el 1938, hi apareix sense ser esmentat directament el règim nazi, que ja engreixava els mecanismes per dur a terme la seva sagnant obra.

En el cas d’Un fill del nostre temps, el protagonista és un jove soldat que ha trobat en l’exèrcit una via per fugir de la pobresa material i espiritual en què es troba. Sotmès al dictat de la propaganda que li arriba, reprodueix els missatges que escolta per fer una defensa gens reflexiva de l’exèrcit i de la pàtria. Una ferida de guerra que el priva de seguir en actiu, el descobriment dels dubtes del seu capità i l’atracció per una noia apartada pel règim faran que vagi obrint els ulls a la realitat autèntica que l’envolta.

Malgrat la distància en el temps, l’obra de Von Horváth és de plena actualitat per la seva crítica contundent als règims totalitaris, que aprofiten les èpoques de crisi per aconseguir el poder a través d’una propaganda tan atraient com alienadora. La història s’explica a través d’un estil molt personal, construït a base de frases curtes i directes, gairebé pròpies del registre teatral, que l’autor havia conreat abans de dedicar-se a la novel·la.

De la mateixa manera, la narració en primera persona té un to fred i mancat d’empatia que lliga perfectament amb la personalitat del protagonista, un personatge buit i sense referents morals.

L’AUTOR

Ödön von Horváth (1901-1938) és un dels dramaturgs i novel·listes en llengua alemanya més crítics de tots els temps. Va desplegar una intensa activitat com a dramaturg. L’ascens del nazisme al poder suposà un gir en la seva trajectòria, atès que la seva obra va ser prohibida per “degenerada”. Va ser l’inici d’anys d’exili i penúria econòmica. Tanmateix, Horváth no renuncià a desemmascarar la gran mentida construïda pel nazisme. Les novel·les van obtenir un gran èxit i van ser traduïdes a diverses llengües.

Escola d'Iidiomes de la UVic

Apparently, it’s flu season and everywhere you go people are coughing and sneezing. This year’s strain, called Aussie flu, is said to be particularly dangerous. It doesn’t seem very fair to name a type of flu after a whole nation, particularly because Aussies are a perfectly nice bunch of people. The saying “an apple a day keeps the doctor away” means exactly what is says: apples are good for you. We know that eating fruit and vegetables as part of a healthy diet can help prevent illness. Studies have shown that eating apples really can help to lower bad cholesterol, and reduce the risk of developing diabetes, and even keep you teeth healthy. All that, in a humble apple!

Let’s do some exercises

Ask the Grammar Doctor

What is the difference between “your”, “you’re”, “there”, “they’re” and “their”?

Well, there is a BIG difference between these words, but it’s easy to mix them up. Some native English speakers even get them wrong, because they’re homophones. This means that they are pronounced the same, but the meaning, and even spelling, is different.

Let’s look at them in turn:

• your is a possessive adjective, and goes before a noun, e.g., Your car; Your dog, Your pen.
• you’re is the contraction of you are, e.g., You’re Catalan; You’re reading English in a bite.
• there has many uses, e.g. There are 65.5 million people living in the UK; Is there anything you need? My bag is over there.
• they’re is the contraction of they are, e.g. They’re in class; They’re learning English.
• their is a possessive adjective, e.g. Their car is red, their house is small.

Assumpta Suriñach (Manlleu)

Quan a en Pau Mercader li va arribar l’hora de casar-se, li varen entrar tots els canguelis del món. Hereu d’una fortuna de traca i mocador, no és que no el temptessin les dones que se li oferien deleroses amb tota abundància d’atributs; ni tampoc que fes un lleig a la idea d’aposentar-se i tenir uns fills que heretessin i engrandissin el negoci que l’havia fet ric: el que de feia dies el neguitejava i portava de corcoll era la por que tenia que es cassessin amb ell només pels seus diners. Cada vegada que li presentaven una noia, i que li semblava ensumar en la seva pell nova i delerosa el fastigós tuf de l’avarícia, que automàticament li barrava el pas i l’esborrava de la llista per secula seculorum, amén.

El seu amic i conseller de l’ànima, en Pere Moscardó, que ja li havia ofrenat tot l’assortiment de noies casadores de la contrada, no se’n sabia avenir i es feia creus que el seu amic desestimés tot aquell bé de Déu femení.

El temps corria més que caminava i amb ell s’escolaven les oportunitats de crear una nissaga amb cara i ulls, fins que un dia, de punyetera casualitat, en Pau es va connectar a internet des de l’ordinador del seu amic, i li varen aparèixer, per aquelles coses de la informàtica, milers d’anuncis de noies de totes mides i colors que, des de la pantalla, l’invitaven a xatejar, i a tot un pilot d’altres coses que no s’hauria imaginat mai. En Pau es va quedar de pasta de moniato, i va decidir que, per força, havia de ser un senyal diví: allà davant tenia la solució als seus mals. Més content que un nen amb sabates noves, va comentar la jugada al seu amic Pere: si triava una noia de l’altra banda del món, era molt improbable que estigués al cas del seu imperi i estat financer.

I entusiasmat va començar la seva particular croada per escollir la que seria la mare dels seus fills, i també, només faltaria, l’esposa amatent que complauria els seus desitjos.

I així és com va aparèixer la Crescència, com la reencarnació d’una deessa grega, la musa de tots els seus somnis, tant de dia com sobretot de nit. La Crescència tenia la pell feta de desitjos i de sensualitat. Els seus ulls eren tan negres que gairebé et feia mal mirar-los. El cos, esplèndid, amb unes cames que s’allargaven sinuoses fins a l’infinit, tenia de tot i més, per no parlar d’aquells pits arrodonits que enfilaven amunt, desafiants. Alguna cosa devia tenir de vestal, perquè t’embruixava sense que te n’adonessis i ja no te’n podies lliurar mai més. Fins i tot la seva olor era un barreja afrodisíaca de flors i fruites exòtiques, gairebé obscè.

“I així és com va aparèixer la Crescència, com la reencarnació d’una deessa grega”

Maldestre amb el llenguatge dospuntzero, en Pau va delegar altra vegada en el seu amic Pere les gestions que calien per tal d’emparentar-lo amb tan fetillera criatura. I vet aquí que un parell de mesos més tard i d’aquesta manera tan poc acadèmica i romàntica, la Crescència, real com la vida mateixa, aterrava des de les llunyanes terres natals a la seva nova llar.

Certament la noia no desmereixia cap de les expectatives i tractava en Pau Mercader a cos de rei. I aquest, cofoi, se’n vanagloriava per tot arreu, i se’n feia creus de com n’havia set de fàcil i econòmic aconseguir aquell bombonet, que estava farcit d’un licor estimulant com n’hi havia pocs.

Però a mesura que passaven els mesos i que en Pau Mercader estava cada vegada més a prop de la glòria, l’impuls ardent i arravatat de la Crescència anava a la baixa, i s’omplia d’un enyorament estrany que corcava i marcia aquella predisposició que la feia única. Preocupat pel que li pogués passar, i amb una por sobrehumana a perdre el seu tresor particular, en Pau Mercader va fer un acte de contricció i va decidir que s’avindria al que calgués, diners inclosos, per recuperar-la.

I va ser d’aquesta manera tan simple com varen començar a arribar els convidats: una família més que nombrosa de germans, cunyats, nebots i parents varis, en definitiva, tot un cop de poble, que s’instal·laren al voltant de la seva princesa i a qui no desemparaven ni de dia ni de nit, no fora que se’ls anés en orris la gallina dels ous d’or. Però amb tot el tràfec, la Crescència descuidava sobretot el llit conjugal, i aquest fet consumia de consternació i de deler el fins ara afalagat cos d’en Pau Mercader. Incapaç de trobar tot sol la solució a tan delicat contratemps, va acudir, una vegada més, al seu amic de l’ànima, perquè amb els seus savis consells li tragués les castanyes del foc, i tornés a posar cada cosa al lloc que li pertocava.

En Pere, fent ús d’un senderi innat que a en Pau li faltava, li va recomanar que acomodés a tota la família nouvinguda a la torre de la platja, aquella mansió curullada de jardí i de vinyes, i que tenia també un petit estany ple de peixos de colors. Així, ella els tindria a prop, i ell els donaria porta. Un pla perfecte, que no va acabar tan alegre com havia començat, perquè al final de l’obra, en Pau, per compensar la pèrdua de tan estimada concurrència, va cedir a la seva dona la propietat de la torre, amb el jardí i els peixets del llac. Perquè res era prou per reconquerir l’amor autèntic i el cos d’aquella dona que el feia embogir.

I tot va tornar a ser com abans. O almenys durant uns mesos, perquè un dia li va semblar interceptar unes mirades més que dubtoses que el seu amic dirigia a la Crescència. I no va tenir més remei que contractar un detectiu perquè donés fe del que es coïa a casa mentre ell n’era absent. I per fe, la que hi va haver de posar per no rebentar d’ira quan es va assabentar que en Pere, el seu Pere, es dedicava, en la seva absència, a arrugar els llençols del seu llit.

“Dona d’empenta i amb tot el que cal tenir, sobretot una intuïció gairebé sobrenatural que la feia recelar de qualsevol femella que no fos ella”

Aquesta vegada la ràbia i els canguelis li varen arribar de bracet. Era la primera vegada que havia de prescindir de la seva ànima bessona, amb qui sempre ho havia compartit tot, a hores d’ara, fins tot el catre. I, esmaperdut per la nefasta troballa, va buscar qui li donés consell just i equitatiu. Però ningú li semblava prou assenyat. Va ser llavors quan va pensar que el capellà de la parròquia podria ser aquesta persona equànime i desinteressada que estava buscant.

El mossèn, que estava per sobre del bé i del mal terrenal, però que també anava faltat de feligresos, va fer quatre números mal comptats al rerefons de la sagristia, i li va semblar que la Crescència seria un reclam més que atractiu i definitiu per atraure parroquians. Aquest increment li permetria obtenir els punts extres que necessitava pel reconeixement del bisbe i per assolir, finalment, la categoria de prelat que feia tant temps que anhelava. Així doncs, sempre fidel al seu Déu i, sobretot, als seus interessos, va convèncer en Pau que, com a bon creient que era, havia de fer un acte de constricció i perdonar la Crescència, que Déu ja el recompensaria, tot i que potser en una altra vida, per aquesta tasca de bon cristià. I quant a en Pere, que fes el que bonament pogués, tenint sempre en compte que la venjança és un plat que millor menjar-se’l fred.

Aquestes sàvies paraules varen calar ràpidament en l’ànim sotragat d’en Pau, que va readmetre la Crescència a casa, amb la promesa que tornaria a gaudir dels seus favors. I vet aquí que la noia va tornar amb tota la trepa de familiars, amics, coneguts i saludats. I a mesura que augmentaven els amanyacs que ella, molt disciplinadament, li dispensava, també s’encaria el pressupost de tot el proletariat que tenia en nòmina i que vivia de gorra.

Però per més que s’hi esmerçava, no es treia de sobre l’espina de la traïció del seu amic, que portava clavada en aquell lloc inespecífic que es troba per sota del pit i que entorpeix la respiració fins que gairebé et fa mal. Potser n’era arribat el moment de tastar el plat fred de la revenja.

Va ser així com es va posar en contacte amb la dona d’en Pere: potser a ella, amb qui compartia cornamenta, se li acudiria alguna cosa per fer-los-hi passar magres. La dona, mestressa de casa, i que vivia a cos de rei, romancejava i amagava el cap sota de l’ala, perquè no volia perdre cap dels drets que per antiguitat li tocaven. Però es va tornar expeditiva de cop, quan va veure la foto d’en Pere enmig d’aquells pits carnals i voluminosos que gairebé l’esclafaven, mentre un somriure de plaer li esqueixava la cara: l’havien de matar, de la manera que fos. En Pau, acollonit amb tan desfermada conclusió, va intentar posar-hi seny: s’enllitarien i així els pagarien amb la mateixa moneda. D’aquesta manera si bé prescindirien d’una represàlia de sang i fetge, que els hauria plagut, almenys gaudirien d’uns guanys engrescadors. I s’hi varen posar en cos i ànima, sense escatimar ni tremp, ni afany. La cita seria la propera setmana a casa del marit adúlter, aprofitant que per feina estava a l’altra banda de món.

Però alguna cosa no devien fer prou bé perquè se’n va acabar assabentant la Crescència, qui, rabiosa, va començar una revolta de traca i mocador, amb un final de campanes repicant a morts.

Dona d’empenta i amb tot el que cal tenir, sobretot una intuïció gairebé sobrenatural que la feia recelar de qualsevol femella que no fos ella, la Crescència va decidir actuar ràpid i de primera mà: no podia deixar que el seu modus vivendi, que tants sacrificis li havia costat i que tants beneficis li generava, fes aigües per culpa d’una burgesa de pa sucat amb oli. I fidel al lema que cada terra fa sa guerra, va decidir que seria ella mateixa qui encapçalés aquella particular inquisició. De primer va convocar a tota la colla de subvencionats malbaratadors, com els anomenava en Pau, i que n’eren, a cop d’ull, més d’una vintena, i els va ensinistrar amb la mateixa eufòria que ho devien fer els grecs i espartans abans de la batalla, esperant el moment just per entrar en combat. I quan aquest moment va arribar, la bacanal que s’havien muntat els dos esposos cornuts es va resumir en una sola trobada plena de sobresalts. Perquè no només es va presentar la Crescència amb tot el cop de poble al lloc on els dos amants consumaven el pla previst, sinó que entre tot aquell garbuix de gent, cames, braços, pits i culs, la dona d’en Pere, no se sap ben bé com, va passar, sense que ningú se n’adonés, a una vida més etèria i millor.

De res varen servir les justificacions que en Pau Mercader va donar a la policia, quan aquesta va arribar al lloc dels fets alertada per una trucada que, pel que sembla, no havia fet ningú. Perquè per no quedar, no quedava ni tan sols l’olor de fruites i flors exòtiques de la Crescència, que havia desaparegut, amb tot el seu exèrcit redemptor, com el fum que s’enlaira i s’estiregassa fins a diluir-se en el firmament. Ningú havia estat allà, ningú havia vist res, ningú en sabia dir gran cosa; només en Pau, que, sense samarreta ni calçotets, i dret com una bandera onejant al vent del millor postor, presidia atònic la macabra escena.

A partir d’aquí en Pere i en Pau, enemistats fins una eternitat que s’albira costeruda, van trencar tots els vincles que anys enrere havien jurat a foc i es varen distanciar per sempre més: en Pere, més sol que un mussol, amb la casa i els diners, però sense la dona, traspassada. I en Pau, que, confinat a una presó d’alta seguretat, rep cada dijous, després de dinar, una Crescència esplèndida, que amb una nova i més exclusiva fragància, la de Chanel Nº 5, hi arriba des de la mansió pairal amb un jaguar d’última generació, i que, un cop a la sala dels vis-a-vis, li dispensa, com aquell que dona almoina, alguna de les seves lascives habilitats.

Relat finalista del 1r concurs de relats EL 9 ESTIU

Dilluns, 13 d’agost de 1990 Pixies publica el seu tercer disc ‘Bossanova’

Jordi Remolins

El gregarisme és possiblement una de les opcions de vida que més fàstic em foten. Recordo que quan estudiava Formació Professional a Ripoll, el professor de taller ens va ordenar que moguéssim un torn Cumbre, i van sortir quatre o cinc alumnes molt motivats per complir amb la demanda. Davant de tanta efusivitat vaig quedar-me en un segon terme contemplant com feien mèrits davant del mestre, fins que un d’ells va recriminar-me que no estigués al seu nivell de llepaculisme. Ara no recordo si vaig engegar-lo a prendre pel sac o vaig ser més respectuós, però en definitiva era més o menys això.

La música és un bon termòmetre per constatar qui és gregari o qui és una miqueta independent. Des de fa temps que tinc bastant clissats als fanàtics de Bruce Springsteen. La sensació que ser seguidor del Boss, haver-lo vist en 34 concerts, o tenir-ne els discos pirates fins i tot de quan està assegut a la tassa del vàter t’exonera de cap interès per mínim que sigui per altres músics, se’m fa cada vegada més accentuat. Bé, ja sé que exagero, però altre cop és més o menys això.

Mentre als anys vuitanta Bruce Springsteen compartia presència mediàtica amb altres artistes assimilats pel sistema com Madonna, U2 o les mòmies dels Rolling Stones, hi havia orelles inquietes que cercaven emocions no tan recurrents com el Born in the USA o el Tunnel of Love de torn. En aquesta divisió inferior per la majoria, però infinitament més important pels melòmans, un dels grups més destacats eren els Pixies.

Seguint l’estela trigonomètrica que marcaven REM, Sonic Youth i Hüsker Dü, la banda liderada per Black Francis va situar-se en una privilegiada posició per ser admirats pels aficionats al rock independent i underground. Encara que segueixen feliçment en actiu, els quatre primers discos que van facturar (Surfer Rosa, Doolittle, Bossanova i Trompe le monde) són un monument a les guitarres, les melodies i l’originalitat, amb un gruix de cançons definitives entre les quals joies com “Alec Eiffel”, “Rock Music”, “Allison”, “Debaser” o “Gigantic”. Defugint llocs comuns, el grup que completaven l’exòtica baixista Kim Deal, el guitarrista Joey Santiago i el discret bateria David Lovering va obrir terreny perquè els seus alumnes avantatjats Nirvana se n’afavorissin i ho petessin el 1991 amb el fonamental Nevermind. I els noranta es van convertir en la veritable dècada prodigiosa, no per coneguda per la gran massa d’admiradors del paparra de l’Springsteen, però sí per una minoria que mai deixarem de ser acusats de pedants per tenir un bon gust bastant superior al de la mitjana. I ara no és més o menys, sinó absolutament això.

Angi Conejo

Joan Millaret i Valls

El multioscaritzat director de films com “Tres Reyes” (1999), “The Fighter” (2010) o “American Hustle” (2013), David O. Rossell, es posa de nou rere les càmeres set anys després de filmar “Joy” (2015) a “Amsterdam”, film de ficció històrica, inspirat llunyanament en uns fets semblants. L’any 1933, a Nova York, el doctor Burt Berendsen (Christian Bale) i el seu amic, l’advocat Harold Woodman (John David Washington), són cridats a assistir a l’autòpsia del cadàver de Bill Meekins ( Ed Begley, Jr.), un general de la I G. M., una mena d’heroi nacional, ja que sembla haver estat enverinat. Immediatament després són testimonis del sospitós atropellament de la filla del difunt, Elizabeth (Taylor Swift), i Burt i Harold passen a ser els principals sospitosos de l’assassinat, assetjats per la policia.

Aleshores arranca un flashback que ens du al front europeu de la I G. M., on Burt Berendsen és forçat a allistar-s’hi per les pressions de la seva família política. Allà és on Burt coneix a Harold, companys de batalló, i un cop ambdós són ferits en combat – amb seqüeles per Burt com grans cicatrius a la cara o un ull de vidre – faran amistat amb la seva infermera, Valerie Voze (Margot Robbie), americana també. Tots tres forjaran una particular camaraderia, convivint plegats a Amsterdam, enmig de festa i bonhomia, ciutat on Valerie desenvolupa també les seves capacitats artístiques fent obres amb restes de metralla.

“Amsterdam” és un film que combina amb poc encert gèneres com el thriller, el film polític o la comèdia i el resultat és força decebedor en tots els àmbits. Converteix Amsterdam en una ciutat que s’encomana de l’imaginari parisenc, bohemi i lletraferit, dels feliços i extàtics anys 20. Qüestió que porta al cineasta americà a diverses filigranes cinematogràfiques que copien formats estètics de les avantguardes artístiques que encara reforça més el costat artificiós i impostat del producte.

Un film que es troba també més a prop de la caricatura que del film polític i reflexiu que es pretenia. Enmig d’espies, detectius i conspiracions polítiques, el cineasta O. Russell intenta dur a terme una denúncia al·legòrica sobre el feixisme alemany i la seva penetració en la societat americana de l’època. Parla de societats secretes, organitzacions amb gran poder d’influència en les elits econòmiques del país, cas d’una de les famílies adinerades protagonistes, els Vozer, amb el fill Tom Voze (Rami Malek) – germà de Valerie – i la seva dona, Libby (Anya Taylor Joy).

L’aspecte més de comèdia desimbolta no acaba mai de trobar el to, sovint escorada cap al ridícul, acompanyada d’una tendència molesta al grotesc. Un film ambiciós que compta amb un repartiment de primera, amb més estrelles que al firmament, completat també amb Mike Myers, Michael Shannon, Zoe Saldaña o Mathias Schoenaerts. Un repartiment tant estel·lar com desaprofitat on, paradoxalment, un actor donat a la gesticulació fàcil com el veterà Robert de Niro – aquí en el rol d’un veterà de guerra de gran influència social, Gil Dillenbeck, que ha de fer un discurs a la nació que podria fer caure al president Roosevelt i a la democràcia americana – aquí apareix contingut i sobri en el seu transcendental paper.

Els dies 2, 3 i 4 d’agost de 1995, al nucli antic de Vic s’hi van rodar unes quantes escenes de la pel·lícula 'Libertarias', dirigida per Vicente Aranda

Agustí Danés

El nucli antic de Vic dona per molt. I ha estat, fins i tot, plató de cinema. Els dies 2, 3 i 4 d’agost de 1995, s’hi van rodar escenes de la pel·lícula Libertarias, dirigida per Vicente Aranda. Aquestes escenes recreaven l’ambientació dels primers dies de la Guerra Civil espanyola. La pel·lícula, una de les grans produccions de l’any, comptava amb un elenc d’actors com Ana Belén, Ariadna Gil, Victoria Abril, Jorge Sanz i Miguel Bosé, que feia de capellà. No tots ells van ser a Vic. Però Anna Belén i Ariadna Gil sí. Belén feia de Pilar, una miliciana de l’organització Mujeres Libres i Gil feia de monja, la novícia María. En papers petits hi van actuar alguns osonencs, com

Ana Belén i Ariadna Gil, entre les actrius famoses que van ser a Vic. El repertori de la pel·lícula també comptava amb noms com Victoria Abril, Jorge Sanz o Miguel Bosé

Pere Trabal, de Torelló, de señorito; Albert Sans, de Seva, de milicià anarquista, o Elisa Crehuet, actriu de l’Esquirol, que feia de monja que s’escapava del convent. I molts protagonistes d’Osona i el Ripollès: els més de 600 extres que de forma anònima van participar a la pel·lícula en una escena de masses.

A banda de Vic, Libertarias també incloïa escenes a Barcelona, Madrid i los Monegros. El director, Vicente Aranda, va explicar que havia escollit Vic perquè havia llegit alguns llibres de Miquel Llor que la descrivien com “la ciutat dels sants; amb una tradició molt religiosa i una excessiva abundània d’esglésies”, segons recollia aleshores ‘EL 9 NOU’. La pel·lícula tenia un pressupost de 700 milions de les antigues pessetes. Va guanyar, entre d’altres, el premi especial del jurat del festival de cinema de Tòquio (1996).

---

Xavier Roviró / Carme Rubio

Hi ha fonts que es valoren per les propietats saludables de les seves aigües. En altres temps, la gent s’hi apropava amb una fe gairebé religiosa, convençuda que bevent de les seves aigües guaririen els seus mals. Avui se sap que les aigües que són riques en ferro van bé per obrir la gana; les sulfuroses milloren l’aparell circulatori i la pell; les sulfatades ajuden amb els problemes digestius; les que tenen magnesi són ideals per als ronyons i el cor; les sòdiques són bones per al fetge i les ferides infectades; les fluorades restableixen el teixit ossi, i les clorurades van bé per al reuma, i així moltes més.

DESCRIPCIÓ

Per als vilatortins, el projecte més emblemàtic que va fer mai el mestre d’obres Miquel Pallàs és la remodelació de la Font Noguera, l’any 1933. Pallàs va transformar l’entorn de la font en un parc que és un monument a la natura. Una de les reformes que es van fer va ser ampliar el nombre de boques de la font, que va passar de cinc a set, i per això avui aquest lloc es coneix com el parc de les Set Fonts. La Font Noguera ocupa una raconada tranquil·la i un espai ombrívol, molt apreciat pels veïns i visitants. Abans, prop de la font passava el torrent de Sant Julià, soterrat el 1964.

COM ARRIBAR-HI

La Font Noguera es troba a prop del centre de Sant Julià de Vilatorta. Per arribar-hi a peu, és molt interessant fer la Ruta dels Molins. Aquest itinerari surt de Calldetenes, segueix el torrent de Sant Martí o riera de Sant Julià i arriba al parc de les Set Fonts. El recorregut està molt ben senyalitzat i incorpora informació diversa sobre els elements que es van trobant al llarg del camí: molins, basses, fonts, carcabans, mines i regadores.

ANÈCDOTES

Abans es deia que l’aigua de la Font Noguera tenia propietats medicinals, tothom ho afirmava, però alhora tothom sabia que no era pas cert. És probable que les úniques malalties que aquestes aigües hagin sanat alguna vegada siguin l’estrès i el neguit. Coneguda també com les Set Fonts, la Font Noguera sorprèn per la gran quantitat d’aigua que brolla pels seus brocs. El seu origen es remunta al 1723, quan encara tenia només cinc brocs i les dones del poble rentaven la roba en els dos safareigs que hi ha al costat.
A començament del segle XX, Sant Julià va potenciar la Font Noguera per convertir-se en un poble d’estiueig. Es volia que les famílies benestants de Barcelona s’animessin a construir la seva segona residència en el poble. Per això es van difondre uns informes mèdics que, sense estar sustentats en cap base científica, garantien les grans qualitats medicinals de l’aigua de la Font Noguera. Al voltant d’aquests informes i del gran cabal d’aigua de la font, es va elaborar tot un projecte que, amb una bona campanya de màrqueting, va potenciar la venda de terrenys i la creació d’una colònia. A tot això s’hi afegia el bell entorn de turons i muntanyes, el clima benèvol i la tranquil·litat del lloc. El projecte va triomfar i, quan més endavant es va comprovar que l’aigua no era medicinal, cap estiuejant de la colònia va penedir-se d’haver triat Sant Julià. Moltes famílies de la burgesia barcelonina van escollir el poble, no només per a l’estada d’estiu, sinó també per fer relació social i repòs, i s’hi van construir torres i xalets d’estil modernista. Miquel Pallàs i Sala va ser el mestre d’obres més sol·licitat i valorat.

Dedicada a la Font Noguera, el grup de Caramellaires del Roser de Sant Julià canta una sardana que és l’ensenya musical del poble. Creada pel músic Manuel Suñé a partir de la lletra del seu fill, es va estrenar la diada de Pasqua del 1947, dirigida pel mateix compositor, i el 1996 Santi Riera va fer la versió actual de la sardana, de la qual són aquests versos:

-… Som vilatortins / nascuts a prop dels pins, som vilatortins / els cantaires més fins.
-Allà a baix la Font Noguera / bo i assentats en aquells bancs,
escoltant l’aigua riallera, / deixeu sentir els nostres cants…
-El poble de Vilatorta / n’és el més bonic que hi ha l’estimem perquè és ben nostre: / Visca doncs Sant Julià. Oidà!

ALTRES FONTS GUARIDORES

La font més popular de Sant Joan de les Abadesses és la Font de la Puda, propietat del municipi. Aquest nom és relativament recent, perquè abans era coneguda com la Font dels Banys, perquè per prendre les aigües medicinals la gent s’hi banyava. Part de l’aigua, que raja contínuament i deixa un rastre blanquinós a la pell, es desvia cap a una altra font on la gent es renta per guarir-se de malalties de la pell. Avui ja no hi ha qui vagi a banyar-se, però aquesta font encara continua sent un lloc agradable i ombrívol on ser-hi a gust. Es diu que al camp de prop de la font s’hi apareixia el fantasma d’un penjat, i per això la mainada de Sant Joan tenia por d’acostar-s’hi.

La Font del Molí de Folgueroles, coneguda des de l’edat mitjana, també és bona per als problemes digestius i altres fonts medicinals són: la Font de Sauva Negra, la Puda de Vic, la Font de la Salut de la Roca del Vallès, la Font de l’Esperonell, la de la Tolosa i la Font del Verdaguer de Vallfogona de Ripollès.

Eva Remolina / AMIC

Ingredients (per a 4 persones):

– 600 g de xampinyons
– 350 g d’arròs (millor, l’especial per a risotto)
– 1,5 litres de brou de verdures
– 20 g de cebes
– 150 g de mantega
– 200 ml de vi blanc
– 100 g de parmesà
– 4 grans d’all
– Sal
– Pebre
– Oli d’oliva.

PREPARACIÓ:
– Rentarem i tallarem els xampinyons a trossets.
– També pelarem i tallarem la ceba i l’all.
– En una paella amb una mica d’oli, fregirem l’all. Quan estigui daurat, afegirem els xampinyons, la sal i el pebre i ofegarem.
– En una olla, daurarem la ceba uns 15 minuts, transcorreguts els quals, tirarem l’arròs i el vi blanc i deixarem fins que aquest s’evapori.
– A continuació, tirarem la mantega, els xampinyons, l’all i una mica més d’un litre de brou i deixarem coure fins que l’arròs quedi al punt i caldós. La resta de brou ho reservarem i anirem afegint durant la cocció quan sigui necessari a poc a poc.
– Finalment, mesclarem amb l’arròs el formatge.
Servirem.

Nota: el Brou és aconsellable fer-lo casolà, però si no, pot substituir-se per un ja fet o fer-ho amb una pastilla de brou concentrat.

Víctor Palomar

La pluja d’estels dels Leònids és pot veure cada any entre el 6 i el 30 de novembre. La màxima activitat ha estat aquesta nit de dijous i divendres, quan s’ha fet la fotografia que encapçala l’article. La seva autora és Carme Molist, que ha captat un Lèònids amb l’ermita del Puig-Agut de Manlleu.

Els Leònids es produeixen pels fragments de pols que deixa el cometa 55P/Tempel-Tuttle darrere de la seva òrbita. Aquests fragments xoquen amb la nostra atmosfera, la fricció escalfa l’aire al voltant de les partícules en moviment i les fa brillar. Per veure-les cal mirar cap a l’est, on estarà situada la constel·lació de Lleo, d’aquí el seu nom de Leònids.

Cal donar temps al temps, aprendre a valorar la cultura de l'esforç

Josep Ballbé i Urrit

De bona gana, m’agradaria fer un experiment. Sobretot entre el jovent actual. Gairebé estic convençut que, si els hi demanava triar un mot principal  –en els seus esquemes vitals–  sortiria “ja”. Vull dir la immediatesa: la presa en aconseguir les coses. El no saber esperar. L´exigència urgent i desmesurada en obtenir-ho. Sentir molta impaciència… Neguitejar-se i/o frisar en no acceptar el principi fonamental que la paciència és la mare de la ciència.

Fent un joc de paraules, no m´estic referint a la ciència del pa. Em ve a pèl, però, per certificar que el procés d’elaboració del pa és llarg. Requereix el seu temps, sense nervis. No hi ha un timing ràpid. Tot depèn del tipus que volem elaborar, d´una bona qualitat en la farina, de la massa-mare i del propi llevat, entre altres punts.

Tenim dos adagis castellans molt ajustats al tema en qüestió: ‘No se ganó Zamora en una hora‘ i ‘las cosas de palacio van despacio‘. Tothom n’entén el sentit, tot i que sovint perdem el nord. Cal donar temps al temps. Aprendre a valorar la cultura de l’esforç. No és bo que  –sense cap esforç–  la mainada obtingui el què vol, fent una rebequeria. No per molt matinejar, amaneix més prest el dia… Qui sap esperar i s´ho proposa, sol assolir allò que persegueix. A banda que gruar-se un repte fa que sigui molt més llaminer.

El pas històric dels anys sembla que ens acceleri. A hores d´ara, tot es vol al moment. Àdhuc amb una certa mala lluna, ens tornem maleducats i recriminem la manera de fer de la gent pacífica. Perdem els estreps en qualsevol lloc on ens toca guardar cua mentre no ens atenen. Fins el punt de refrescar el rerefons d´una tesi fantàstica: ‘De paciència, quanta més se’n gasta, més se’n té.’ En contraposició al diner: com més es malbarata, abans s’acaba irremeiablement. La praxi constant ens proveeix d’aquest gran tresor. Si no ens esforcem a experimentar-ho, difícilment ens en sortirem. Per contra, entestant-nos en l’immobilisme, fabricarem adults malhumorats, irrespectuosos i embolcallats pel mantell de la intolerància, l’ànsia i la basarda.

Tot i que l´exemple modern no passa pel model dels sants, cito la figura bíblica d’en Job. Fa uns dos anys, en una sessió al Congrés dels Diputats, un ponent el cità per a retreure –a un adversari–  el que potser no era altra cosa que un bri de zel ponderat. Reflexionem-hi!

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers