Entrevista a Ada Vilaró, que estren el muntat 'La memòria del gel'

Jordi Sunyer

Ada fa dos o tres anys parlàvem de 360 grams, un muntatge que vas fer precisament d’un sotrac, d’un càncer de pit que vas tenir. 

Sí, sí totalment.

Ara tornes per parlar de ‘La memòria del gel’, i també és un muntatge que veia arran d’un sotrac. Vas patir un infart, aquesta vegada. 

Sí, també vaig tenir un sotrac. Ja havíem començat a fer La memòria del gel, havíem començat a fer els primers assaigs, i després vaig tenir aquest sotrac, un infart, i per sort tot va anar bé i estic aquí. I vam aprofitar aquest infart per parlar del batec del nostre cor i també del batec del cor de la Terra, del Planeta. I de poder trenar aquestes dues, aquests dos batecs, que si no els cuidem poden petar.

Afortunadament et veiem bé. 

Estic bé, estic bé. 

De l’infart, recuperada al 100%. 

Estic molt bé, recuperada del tot i endavant. 

Esperem que si hi ha de venir un nou muntatge no sigui arran de cap altre sotrac. 

No, ara ja n’hi ha prou. 

Abans de l’infart, La Memòria del gel ja s’estava confeccionant. 

Sí, La memòria del gel va sorgir d’aquesta preocupació de voler parlar de tota l’emergència climàtica. D’aquest moment que vivim tots i que no sabem què hem de fer. I ara què fem? És una de les preguntes que està dins de La memòria del gel. Si amb 360 grams començàvem dient què ens passa, aquí preguntem: i ara què fem. Què fem amb tot això que ja sabem, a més a més. 

De gel cada cop menys, perquè el que abunda ara és el desgel. 

Exactament. Aquest gel, que és aquesta metàfora que es va fonent, durant tota l’obra, perquè com has dit estem en aquest moment de desgel, però és aquesta metàfora per parlar de la força que també té la Terra i de la força que podem tenir nosaltres per transformar moltes coses.

Com ja passava a 360 grams, de nou tu sola a dalt de l’escenari. Això ho vas tenir clar des de bon principi?

Sí, des de bon principi volia repetir aquesta experiència d’estar sola a dalt de l’escenari, i estic molt ben acompanyada per un gran equip, però sí que estic sola en escena un altre cop. 

Sola, però hem vist elements de terra, gairebé sembla que hi tinguis un hort allà muntat.

Sí, si hi ha terra, hi ha gel, hi ha uns troncs és molt orgànic, és un trosset de Terra ficada a dins l’espai escènic. Estic molt ben acompanyada per aquests animalons de la Terra.

Com va anar l’estrena que es va fer a Girona?

Això es va estrenar justa ara fa un any, al Temporada Alta, a la sala Planeta i va anar molt bé. Després d’aquesta estrena vam fer dues setmanes a l’Espai Brossa, a Barcelona, i després vam parar l’obra un temps i ara l’hem tornada a agafar. I molt contenta de poder fer l’obra aquí a Vic, perquè Vic és casa. I sempre hi ha aquells nervis de casa… 

Sí, es nota això? 

Sí, sí, sí. Hi ha aquella cosa d’estar a casa, et ve a veure la gent més propera, i això doncs t’agrada moltíssim i també et donen aquelles pessigolles a l’estómac que són diferents d’un altre lloc. 

Ha canviat el muntatge des que es va estrenar a Girona amb el que es podrà veure aquest cap de setmana a Vic? O pràcticament és igual? 

No, no, el muntatge és el mateix. El que sí que ha passat és que amb aquest temps, i anar fent l’obra, doncs com un bon vi, es va assentant, va reposant, i sí que ara, quan la tornes a fer, és com si l’obra se’m rebel·lés. És com si digués, ah, ara, ara t’estic entenent. És com que aquest any ella sola ha anat fent feina a dintre meu i ara, jo crec que la puc interpretar des d’un lloc molt més tranquil que quan l’estrenes, que ho tens tot aquí, tot aquí, i l’has de treure. Ara ja està fet i la pots gaudir més. 

És una obra que et deixa amb aquell regust, aquelles preguntes que dèiem al principi. I potser no sé si anem del tot bé. Una de les reflexions és que convides a la gent a canviar les coses, perquè si no anem pel pedregar. 

És una obra, com tu dius, que fa moltes preguntes. Moltíssimes preguntes, com, “on són els límits?” Penso que parlar de límits ara mateix és una cosa molt necessària. 

Necessària, però sembla que cada cop en posem menys de límits.

Sembla que cada cop en posem menys, precisament, per això és tan necessari parlar-ne. I quins són els límits, no? Però és una obra que no et dona la resposta de quins són aquests límits. 

Això els teus muntatges ho fan, eh? Tu deixes moltes coses penjades i tothom que interpreti el que vulgui i que es faci o es trobi les seves respostes. Tu deixes anar. 

Sí, a mi m’agrada molt anar obrint finestres. I que cadascú vegi el tros de paisatge que pugui veure, i potser un altre dia en veu un altre tros, perquè jo crec que la pregunta és una cosa que et queda a dins i que et fa fer un viatge, en voler trobar una resposta, que potser no hi és. Aleshores sí que la memòria del gel pregunta això, quins són els límits, i ara què fem? És una pregunta també molt important, de què estem fent, què fem en aquest moment, quan moltes coses ja les sabem, i també és una obra que et convida i que et diu que s’ha vist el cor i que és molt bonic.

I ara què hem de fer Ada? 

Doncs jo no ho sé, què hem de fer. Perquè si ho sabés, ja no ho preguntaria, ja ho diria què hem de fer. Però crec que és important que ens ho preguntem i moltes vegades… 

I sobretot això, no? La reflexió, potser amb què acabarà el públic que vegi l’obra, és que hem de connectar el batec nostre amb el batec de la Terra. 

Aquest és per mi el punt clau, que tu surtis amb aquesta cosa de poder connectar amb la Terra. Que a vegades ens anem allunyant com si fóssim un ésser diferent, quan som univers, quan som Terra. Aleshores, per mi el més important és que tinguem això molt clar, perquè si tenim això clar, ens cuidarem a nosaltres d’una manera i també cuidarem el planeta de la mateixa manera, perquè sabrem que som el mateix. 

Tu Ada vius al Lluçanès, connectada, entre cometes, a la natura, però la majoria de la població a casa nostra, no cal anar gaire lluny, no ho fa, això de viure gaire connectats a la natura. Pràcticament, no saben ni el temps que passem, ni on passa la lluna, ni què es cou més enllà de l’asfalt i el ciment, i aquesta és segurament una de les grans mancances que pateix la societat actual, que viu desconnectada, precisament, del batec de la Terra i de la natura. 

Jo penso que sí, que és una cosa que ens passa molt, que ens aillem d’allò més essencial, d’allò més bàsic i d’allò més senzill, i anem buscant i ens omplim de complicacions i d’obligacions. I crec que les experiències, aquests sotracs de salut que he tingut, sí que m’han portat a fer aquesta connexió amb la Terra, amb la natura, des d’un altre lloc. I puc dir que gràcies a aquesta connexió puc gaudir la vida, podent estar aquí molt més present. 

Vaja, que es viu millor estant connectat, perquè tu ja ho has experimentat i ens ho pots demostrar. 

Completament, completament. L’altre és això, desconnectat, ja ho diu la mateixa paraula. 

Però clar, el món sembla que vagi cap a un altre cantó en general. Trump tornarà a ser president dels Estats Units, amb una tropa d’amics negacionistes del canvi climàtic, per exemple, canvi climàtic que ens porta a viure desgràcies, com la que ha viscut el País Valencià recentment. Fa quatre dies estàvem amb sequera seriosa, al Lluçanès, no teníeu ni una gota d’aigua, perquè la bassa d’Olost estava més eixuta que les fonts de Montjuïc. I encara hi ha gent que ho nega. 

Exacte. Aquesta gent que ho nega, que l’obra en parla d’això, i hi ha una escena com de paròdia d’aquests negacionistes, justament per fer-t’ho plantejar, i per dir que no podem seguir negant el que és evident, i sobretot és que ja no és una qüestió de negar-ho o d’afirmar-ho, és una qüestió de connectar, i de connectar amb la nostra essència, d’ésser viu i de la Terra, que és un altre ésser viu. O sigui, és que, quan saps que ets el mateix, no pots fer coses d’esquena a l’altre. I aquí està la clau per a mi. 

La gent que ve a veure l’obra surt convençuda que ha d’enfortir aquesta connexió entre cor i Terra? Sí? 

Jo crec que sí. A mi m’agradaria molt que passés això. Si més no, que surt amb aquestes preguntes i amb aquesta cosa d’haver olorat a la Terra. I això penso que és important. 

No sé si quan vas estar a Barcelona, a l’Espai Brossa, amb un públic, suposem, més urbà, notaves una resposta diferent del públic de quan, per exemple, es va estrenar a Girona, que entre cometes serien més rurals. És una simplificació una mica banal, però es nota o no, això? 

No ho he notat massa. La veritat és que no. Potser sí que hi ha una sèrie de coses que surten a l’obra, referents, que la gent més de poble, diguem, els tenim més a prop, i que la gent de ciutat segurament els hi ha quedat més lluny, això sí, que de seguida noto que poden empatitzar més. És una obra, La memòria del gel, que va molt també als meus ancestres, a les meves arrels. Jo vinc de família pagesa i la connexió amb els animals i amb la terra l’hem tingut sempre. No el pagès d’ara, sinó el pagès d’abans.

Sí, el d’abans, el que tenia una mica de tot, quatre gallines, quatre porcs… 

Exactament. No de com una explotació agrària, sinó aquest pagès que tenia com aquesta vida autosuficient i que anava fent des de les conserves, ara s’ha de cultivar això, ara guardem les llavors d’allò… Doncs tot això ho explico una mica en La memòria del gel, per anar a recuperar aquesta saviesa ancestral en aquest moment que tot és produir barat, tirar i llençar, i crec que això és el que hem de tornar a valorar. 

Doncs preservem la memòria no només dels gels, sinó també dels nostres avantpassats, i fem-ho, per exemple, a través d’una obra que… Ada que qui vulgui veure ho podrà fer aquest divendres a l’Atlàntida de Vic, però més endavant suposo que també hi haurà noves dates. Com tenim l’agenda? Com està la previsió? 

En puc avançar alguna. El 24 de gener seré a Girona. Encara no s’ha fet ben públic, però sí que aquesta data seré en terres gironines. I esperem que a partir d’aquí també aquesta obra la pugueu veure a molts llocs de Catalunya i d’arreu.

Home, 360 grams va voltar per tota la Península, va ser un èxit. Bé, encara ho és, perquè crec que encara està vigent. 

L’estic fent, encara. Sí, mira, el 28 de novembre encara la faig a Barcelona. És una obra que va voltar per tota la península, per Llatinoamèrica, l’he fet més de 70 vegades. Realment, sí, tant de bo que La memòria del gel tingui aquest recorregut. 

I escolta, segur que ja te’n balla alguna pel cap? Per tornar-ne a fer una altra? 

Tinc alguna idea… 

Tu sola i acabar i tancar una espècie de trilogía que sempre costuma ser un format que al món del teatre funciona bastant. 

Funciona, tinc alguna idea molt llunyana encara. No… encara no li sé posar gaire bé forma, però ara estic molt concentrada en què la memòria del gel tingui el seu recorregut i em poder dedicar-me… 

La memòria del gel l’has escrit tu, tu la protagonitzes, vaja sola a l’escenari, però, clar, hi ha una bona colla de gent que t’hi han auxiliat.

M’ha ajudat a fer l’assessoria en la dramatúrgia l’Anna Maria Ricart, una gran, gran dramaturga, que m’ha ajudat amb la seva mirada que jo em pogués distanciar una mica, perquè, si no, tu, amb la teva pròpia història i tot, és una mica massa, i ella amb el seu saber fer i el seu art i ofici ho ha acabat de cosir meravellosament bé, i ha dit això fora i això sí que es queda. 

Clar, perquè dirigir-se a un mateix, que una mica ja ho fas, també.

Faig una mica, però aquí he de dir que he comptat amb una direcció excel·lent del Pep Pla. Del director i actor Pep Pla. 

Una mirada externa sempre va bé. 

Sí, molt necessària, que va recollir el projecte… i jo crec que l’ha portat cap a molt bona direcció. I després també he tingut amb l’espai escènic i amb el vídeo, que és un element molt important de l’obra, la Paula Bosch, que ja venim treballant juntes un temps, ja va fer també l’obra passada, 360 grams. I després he tingut amb el disseny de llums la Natàlia Ramos, perquè els llums també els hem treballat molt bé, perquè vagin creant totes les diferents atmosferes de dia, de nit, de tota l’atmosfera. 

Hi ha silencis, hi ha poesia, hi ha moments màgics… 

Hi ha text, hi ha moviment, una mica el meu segell. Aquest text, aquest moviment, la imatge, els objectes que es converteixen en una altra cosa, amb l’espai sonor, també aquí és molt important, perquè gairebé és un altre intèrpret de l’obra. I l’ha fet el Joan Gorro, que ja havia fet també “Canto jo i la muntanya balla”, i aquí realment m’acompanya molt i molt bé. I amb tot aquest equip, d’ajudant de direcció vaig tenir la Elaine Grayling, de vestuari a la Berta Riera, bé i tot de gent que s’ha anat sumant, que si ara els diguéssim tots seria llarg, però realment hi ha hagut un gran equip professional i humà per acompanyar-me a fer tot aquest procés de creació també en uns moments. Pensa que jo quan la vaig estrenar l’any passat, havia passat mig any del meu infart. 

Era molt recent… 

Ara que ja fa un any i mig estic molt bé. Però sí que m’han hagut d’acompanyar a aquest nivell i he tingut un gran equip que ha estat al meu costat i ara sí que puc dir que ja estic al 100%. 

Un documental reivindica el valor immaterial de la roba personal i de la llar que cosien les dones

Miquel Erra

Feia temps que algunes persones, sempre dones, demanaven al Museu del Ter de Manlleu si hi podien dipositar aquelles peces de roba i de la llar, generalment blanques i brodades, procedents dels seus aixovars familiars. Les guardaven a casa des de feia anys i no sabien ben bé què fer-ne, però tampoc les volien llençar. El mateix director del museu, Carles Garcia, va “intuir” que darrere d’aquell material sensible hi surava tota una “realitat invisible”. I va proposar a l’antropòloga Marta Rosell (Manlleu, 1998), que ja col·laborava puntualment amb el museu, que mirés d’estirar aquell fil invisible. D’aquell procés de recerca n’ha nascut el documental El fil conductor. Els aixovars de núvia a Osona. Dones, patrimoni i memòria, amb guió de la mateixa Rosell i realització de Xef Vila. La presentació va tenir lloc dijous passat, en el marc de la 14a Mostra de Cinema Etnogràfic, davant d’un Auditori Roca que es va omplir de gom a gom.

“El documental vol ser una reivindicació d’aquest patrimoni col·lectiu, que no ha estat suficientment estudiat ni valorat”, destacava Rosell, que actualment cursa el doctorat. Durant molts anys, el món de la roba de blanc, així com la vida domèstica, van conformar una de les principals tasques amb què moltes dones “van assegurar la vida familiar i social”. Al voltant de la costura, de les labors o la confecció es va anar teixint “tot un univers femení”, en el qual s’hi van desenvolupar “espais de trobada, elements d’identificació personal i col·lectiva, i canals de transmissió de coneixement”. Un món, una realitat, però, que gairebé no s’ha estudiat i que “ha quedat fora del que considerem cultura o patrimoni”. D’aquesta manera, “s’ha menystingut l’enorme valor que ha tingut el món de la roba de blanc en la nostra societat i estem esborrant una part de la importantíssima empremta femenina en la definició de qui som avui en dia, per molt que avui en dia ja no tinguin el mateix significat”.

El documental, de 30 minuts, està protagonitzat per una dotzena de dones de Manlleu i comarca (M. Teresa i Pilar Moliner, Pepita Oliver, Montserrat Verdaguer, Maria Masoliver, Margarida Morató, Montserrat Castañé, Joana Martínez, Ramona Pujadas, Carme Castañé, Carme Saucedo i Núria Tomàs). Unes “professionals de l’agulla”, d’altres mestres de labors o simples particulars que, en el seu moment, també van procurar de completar el seu aixovar. Es tractava de la roba d’ús personal i de la llar que les dones acostumaven a aportar al matrimoni quan es casaven. A partir dels anys 70, aquest antic costum –una tradició patriarcal recollida en el dret català– va anar desapareixent –“jo tinc 26 anys i ni tinc aixovar ni sé cosir”, bromejava Rosell”–, però aquests aixovars han esdevingut “arxius de memòria i els hem de donar valor, perquè també esdevenen un punt de connexió entre generacions i de diàleg entre models de feminitat diferents”. Per tot plegat, el documental es presenta com un “primer resultat”, per anar donant “visibilitat” a aquest patrimoni material i immaterial. “Hi ha molt per estirar i documentar”, deia Rosell. “Gràcies per explicar-nos la vostra història”, va agrair Garcia a les participants. El documental ja es pot visualitzar a través del YouTube del Museu.

L’obra ‘Tres punts suspensius’ forma part d’una sèrie a partir del gravat

Jordi Vilarrodà

L’artista centellenca Eulàlia Llopart ha estat la guanyadora del Premi Ciutat de Barcelona Agbar d’enguany amb l’obra Tres punts suspensius. El premi el convoca el Reial Cercle Artístic, amb una dotació de 10.000 euros i la possibilitat de poder fer una exposició individual, l’any que ve a la mateixa seu de l’entitat convocant.

L’obra premiada forma part d’una sèrie de treballs que Llopart va iniciar ja fa uns anys “i que vaig treballar especialment durant la pandèmia”. Tot i que prové del món de l’escultura, en aquest cas Llopart va utilitzar tècniques de gravat, “que sempre m’ha agradat molt”. En la sèrie, utilitza les matrius dels gravats i els dona un valor artístic propi. D’aquí el nom de xilomatrius que dona a aquests treballs. El que ha rebut el premi, en concret, forma part d’una sèrie sobre la puntuació, que inclou les peces “Punt i seguit” i “Punt i coma”, totes elles de dimensions grans i sobre fusta. El fons de cada peça el constitueixen figures que es repeteixen (que en aquest cas són siluetes elementals d’una casa). Uns elements “de natura fractal” que donen moviment al conjunt. “La dificultat d’aquesta tècnica és que no té marxa enrere”, perquè treballa a partir de la incisió en la superfície de fusta.

Llopart també mostra aquests dies la instal·lació “Ser matriu” a la sala Plana de l’Om de Manresa, organitzada dins del cicle Contemporanis de la Taula d’Arts Visuals de la Catalunya Central.

L’escultor exposa al Museu de l’Art de la Pell, al cap de més de 30 anys de no fer-ho a Vic

Jordi Vilarrodà

Feia més de tres dècades, des que ho va fer al Temple Romà l’any 1993, que Enric Pladevall (Vic, 1951) no exposava a la seva ciutat. De fet, l’artista nascut al carrer de Gurb ja fa temps que es va apartar dels circuits comercials clàssics. Per això té una connotació especial l’exposició que inaugura aquest divendres al Museu de l’Art de la Pell –molt a tocar dels seus orígens–, on es podrà veure el camí que segueix la seva obra al marge de la gran creació que des de fa temps ocupa les seves energies: la Fundació L’Olivar a Ventalló (Alt Empordà).

L’espai d’exposició temporal del museu s’ha dividit en tres àmbits. La mostra està lluny de voler ser una panoràmica total: “M’agrada com hem pensat aquesta exposició perquè fa cinquanta anys que treballo però no és una antològica”, explica l’artista. Al contrari, és un reflex del present i una projecció cap al futur. Justament és per aquí on comença l’itinerari que es proposa al visitant, amb la sèrie “Temples del zenit”, creacions que actualment només existeixen en la imaginació de Pladevall però que podrien esdevenir algun dia –per més que ara semblin inabastables– una realitat. “Fa 35 anys, parlant amb el poeta Segimon Serrallonga, li agafo la paraula zenit, en capto la transcendència –la relació de l’home amb el cosmos– i ara la recupero.” Pladevall ja ha construït un temple tangible a la Fundació L’Olivar, la Cripta. I ara n’imagina d’altres. Són cinc, un del quals dedicat a Jacint Verdaguer: una part se la imagina a l’interior d’una cova (la cova de Sirac, al Canigó) i una a fora, a partir del diàleg dels campanars de Sant Martí i Cuixà que culmina el poema èpic Canigó.

Poemes de Lluís Solà, de Quim Español i Lluís Calvo que sortirien projectats utilitzant làsers, drons i holografies des dels mateixos campanars. La imatge virtual és espectacular, la concreció difícil… però no impossible. I la data en què s’hauria de fer, llunyana: l’any 2045, “quan segurament ja seré mort”. És el bicentenari del naixement de Verdaguer. De moment, l’espectador se’n podrà fer una idea, a més de la imatge, en vídeos en dues i tres dimensions (hi haurà ulleres de realitat virtual), i amb música de Rafael Subirachs. Igualment que el temple dedicat a Verdaguer, hi ha projectes imaginats per al desert sud-africà de Namíbia, per a l’illa japonesa de Hokkaido, per a la Selva Negra alemanya en homenatge a la ballarina i coreògrafa Pina Bausch o per als camps de gel i lava d’Islàndia. “Excepte a Islàndia, són llocs on he estat i serien tècnicament realitzables, encara que algun sigui una bogeria total.” Pladevall es projecta en el temps i en contacte amb la natura de cada lloc, amb ànim d’arribar a un zenit que no sap si mai serà abastable.

L’altre gran espai de l’exposició l’ocupa l’obra material recent. De la darrera dècada. “Perquè en escultura, deu anys vol dir recent.” La “Trilogia blanca” és el nucli. Tres peces que sempre han d’anar juntes, que són a la Fundació L’Olivar. “Un triangle amorós, dialoguen entre elles, hi ha influències de Gaudí i de Vinyoli, del desert, dels animals… el que faig és un producte del que soc.” La natura, la forma orgànica simple i potent a la vegada, és present al llarg de tota l’obra de Pladevall. Al costat, “L’armari”, realment un gran armari amb portes “inspirat en les capelletes de les àvies” que passejaven de casa en casa, que obrien els batentsen un gest litúrgic. Aquí ja estan oberts i conviden a mirar una petita instal·lació a l’interior, d’intenció escenogràfica. Entre les últimes peces, hi ha també les “Escultures de butxaca”, peces petites de fusta, immediates, “que després del gran projecte de la Cripta em venia de gust fer-les”.

“Amb la Cripta, ja he dit tot el que havia de dir”

Pladevall considera que amb la Cripta va fer el cim. Que és difícil fer res més gran. “Amb aquesta obra ja hauria dit tot el que havia de dir.” És a la Fundació L’Olivar, un gran jardí escultòric que recorre la seva obra.Dins d’aquest hi ha un espai soterrat, al qual s’accedeix a través d’un túnel. Amb més de deu metres de fondària, és una obertura cilíndrica on penja la soca morta d’una gran olivera mil·lenària, en una instal·lació on juguen tots els sentits. Un gran homenatge a la natura.

La Generalitat premia la botiga de roba Montañà, de Granollers, per la seva resiliència

Pol Purgimon

La botiga de roba exclusiva Montañà, a la Porxada de Granollers, es va endur dilluns una distinció de la Generalitat pels seus gairebé 200 anys d’història. En són 196, per ser més justos. Els amos de la botiga, els germans Mariola i Esteve Montañà, van participar en els Premis als Establiments Comercials Centenaris, que es van celebrar al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, on es van reconèixer 25 comerços que han sobrepassat el segle d’història.

Entre ells, es van repartir tres guardons a botigues que han superat 150 anys i tres més que en tenen més de 200. No és un premi fàcil de guanyar. Els actuals amos de la botiga l’exhibeixen amb orgull. “El secret de portar-hi tant temps és que tenim molta il·lusió per tirar-ho endavant. Com que hi hem estat sempre i ho hem viscut sempre, des que érem petits amb els nostres pares queseguim aquí”, explica Mariola Montañà.

La història de la botiga ja ve d’un avantpassat dels amos actuals, Esteve Montañà, quan el 1827, al mateix edifici, va muntar un establiment de sedes, cintes i cànem. De la seva petjada, han seguit el negoci sis generacions. Després s’hi van vendre tendals i roba a metres, fins que al segle passat els pares de Mariola i Esteve Montañà, Pere Montañà i Maria Fusté, van començar a rebre roba confeccionada d’importació: sobretot de França, Itàlia i Alemanya. “Nosaltres vam començar a venir a treballar-hi amb 18 o 20 anys i hem seguit amb la mateixa línia de negoci”, explica Mariola Montañà.

L’establiment segueix viu, malgrat que encara hi ha menys botigues com la seva i més cadenes que venen roba a baix cost. Ells, això sí, se’n diferencien: una mica d’alternativa al fast food tèxtil i una mica també apel·lant a una altra manera de portar roba: a persones que volen vestir amb teixits de qualitat, fora dels estàndards de la moda de cada moment o perquè han d’anar a un esdeveniment o a una cerimònia i volen anar d’etiqueta.

“Hi ha fast food, però també hi ha gent que vol una jaqueta o uns pantalons que saben que mai els fallaran”, diu Ramon Montañà. “Hi ha clientes que em diuen que és barat el que compren aquí. Potser al moment de pagar no ho és, però al cap dels anys, sí que ho és, perquè la roba els dura nova molt de temps”, admet Mariola Montañà.

Els propietaris de la botiga diuen que part de la seva essència continua sent la fidelització o les ganes dels clients de rebre un tracte més personalitzat. “És molt diferent la implicació que tenim nosaltres amb la ciutat que aquestes cadenes que ara hi són i demà ja no”, diu Ramon Montañà. Ells, de moment, hi són. Els seus fills, això sí, encara no han decidit si seguiran amb el negoci.

La Ruta Coral per la ciutat i un gran concert a L’Atlàntida amb l’estrena d’una peça culminen un any de celebració

Jordi Vilarrodà

Aquest divendres és la festa de Santa Cecília, patrona de la música. Es va prendre com a data simbòlica per començar i per acabar els actes del 180è aniversari de l’Escola de Música de Vic, i també perquè la història ho avala: va ser al voltant d’aquests dies, el 18 de novembre de l’any 1844, quan l’Ajuntament de Vic va nomenar Jaume Solà com a director de la Banda Municipal i “professor públic”. Testimoni documental de la creació de la primera escola municipal de música, només superada en l’àmbit privat pel Conservatori del Liceu, que s’havia fundat sis anys abans.

Aquest cap de setmana es viuran dos actes únics. Dissabte, la que s’ha anomenat Ruta Coral proposa un passeig pels llocs de la ciutat on consta que hi ha hagut activitat de l’Escola de Música durant els seus 180 anys d’història. A cada un dels vuit indrets escollits, s’interpretarà una cançó tradicional harmonitzada per antics alumnes o professors del centre, que serà interpretada per cors de la ciutat: la Coral Canigó i el Cor Cabirol, l’Orfeó Vigatà, la Coral Brusquina, la Coral Xicalla, el Cor de la Universitat de Vic i les diferents formacions corals que viuen dins de l’actual Escola de Música i Conservatori de Vic (EMVic). La primera casa que va tenir l’escola va ser el convent de Sant Felip Neri, punt obligat del recorregut, tot i que per raons d’ordenació no serà el primer; es començarà pel Seminari a les 10 del matí, seguint cap a l’antiga església de la Santa Creu, avui Paranimf de la UVic, les cases Ricart, Bojons, Clariana i Serratosa i, finalment, l’esplanada de L’Atlàntida, on es reuniran tots els cors per interpretar Muntanyes regalades. “Senzill, lúdic i festiu, amb la cançó tradicional”, com ho defineix Albert Bardolet, actual director de l’EMVic.

El moment culminant arribarà diumenge a la tarda, a la sala Ramon Montanyà de L’Atlàntida, en un concert de dues sessions, a les 4 i a les 7 de la tarda. El repertori inclourà una estrena, la de la peça Kumbayà, obra del compositor Bernat Vivancos –resident a Rupit–, a qui se li fa fer l’encàrrec. L’obra que va entregar, amb el títol de Kumbayà, té més de tres quarts d’hora de durada, en total, i diumenge se’n farà una part, basada en la cançó tradicional russa La balalaica. La va traduir i adaptar per primer cop al català un dels grans pedagogs de l’EMVic, Joaquim Maideu. “I per tant, té tot el sentit”, diu Bardolet. “El conjunt de l’obra és preciós, crea un clima de pau i serenor, i farem per manera d’interpretar-la sencera tan aviat com es pugui.” Abans, s’hauran interpretat obres d’antics directors de l’Escola de Música des de finals del segle XIX (Lluís G. Jordà) fins a l’actualitat (Josep Baucells) passant entre d’altres per Joan B. Espadaler, Rafael Subirachs o Santi Riera. Tres peces de Beethoven, Mendelssohn i Copland precediran el moment àlgid final. En el concert hi intervindran 135 veus blanques de cors infantils, unes dues-centes de cors d’adults osonencs, i una orquestra amb alumnes actuals, professors i antics alumnes, a més dels solistes Ferran Albrich (baríton) i Laura Vila (mezzosoprano), tots ells dirigits per Lluís Vilamajó.

Miquel Erra

Els amants dels jocs de taula tradicionals o de construcció singulars tenen cita obligada dissabte a Tona. El poble es tornarà a convertir, per un dia, en un gran tauler dedicat a l’entreteniment de la mà de la Fira JocJoc, que arriba a la 23a edició.
Ara fa tres anys, l’equip de govern ja va introduir dos cops de timó al certamen, hereu de la mítica Fira de la Pesseta dels anys 80. D’una banda, la va avançar a dissabte; de l’altra, la va estendre per tot el poble, en lloc d’ancorada al pavelló. Consolidats aquests canvis –“pensem que la gent ho està agraint perquè contribueix a dinamitzar el poble”, apuntava la regidora de Promoció Econòmica, Judit Sardà–, l’Ajuntament escenifica ara una renovada aposta per la fira estrenant nova imatge. Jugant gràficament amb les tres lletres de la paraula joc, l’estudi de branding i disseny gràfic Alucina, de Seva, ha creat un “personatge dinàmic” que vol transmetre “emotivitat i empatia”, descrivia durant la presentació Ismael Latasa, un dels creatius de l’estudi. L’objectiu, contribuir a “donar visibilitat” a la fira i posicionar-la “dins del calendari de la indústria del joc”. Una marca que també entronca “amb tota la història que hi ha darrere aquesta fira”, va remarcar Sardà.

Completades les obres de la plaça Major, la fira recupera aquest espai com un dels escenaris exteriors. I ho fa, precisament, encabint-hi els emblemàtics jocs de Guixot de 8, empresa hereva de la Fira de la Pesseta. L’altre espai exterior serà un tram del carrer Antoni Figueras, on hi haurà instal·lats uns jocs gegants i les parades de venda –que enguany creixen fins a una quinzena.

La resta d’espais són interiors, amb La Canal com a “centre neuràlgic”, i la novetat de les instal·lacions de l’escola L’Era de Dalt. Cada un d’ells acull una temàtica de jocs específica. També es manté el trenet que connectarà els diferents espais, en la línia de potenciar el to “inclusiu” de la fira, amb una oferta d’espais de joc adaptats.

EL 9 NOU

Obeses actuarà aquest dissabte a les 10 del vespre a la Nau B1 de Granollers on presentarà el seu darrer disc, ‘L’ai el cor’, publicat després de sis anys sense novetats discogràfiques. El nou treball reflexiona sobre l’impacte de la intel·ligència artificial en les relacions humanes, alertant sobre la possible pèrdua de la singularitat humana. El grup osonenc està liderat pel cantant Arnau Tordera. Amb diversos premis important com el Premi Altaveu, el Disc Català de l’Anyu 2016 de Ràdio 4 i el premi Enderrock a Millor artista de l’any, Obeses és sinònim de qualitat en festivals i festes, oferint virtusisme, bon gust i passió musical.

‘L’ai al cor’. Obeses. Sala Nau B1, Granollers. Dissabte 23 de novembre, 22.00.

‘Jo porn, tu porno’, de Queralt Riera, es presenta a Parets

El Teatre Can Rajoler de Parets acull divendres la representació de ‘Jo porn, tu porno’, de la dramaturga local Queralt Riera. En l’obra es parla, a través d’una parella de dones, de la pornografia des d’una perspectiva feminista, amb la sensualitat al centre de les experiències i la possibilitat de viure-la de forma positiva. Riera fa una reflexió profunda i feminista del sexe i la indústria pornogràfica. L’espectacle està inclòs en la campanya “Prou d’hòsties”.

‘Jo porn, tu porno’, de Queralt Riera. Teatre Can Rajoler, Parets. Diumenge, 24 de novembre, 18.30.

December Quintet combina titelles i jazz a ‘Hotel Cuques’

December Quintet actua aquest diumenge a les 11 del matí al Cinema Edison de Granollers dins la Roda d’Espectacles Infantils de l’Associació Cultural. La formació granollerina presenta en aquesta ocasió un concert on es combinen les titelles i el jazz, amenitzat amb molt d’humor. Durant l’espectacle es podran escoltar músiques d’estils i èpoques molt diferents: de música coral de Josquin des Prez a Herbie Hancock
o Miles Davis, passant pel blues, el swing, el funk i fins i tot arranjaments. És un concert escenificat que combina el protagonisme de la música amb poesia, titelles i molt d’humor. Aquesta proposta familiar s’adreça a nens i nenes de més de 2 anys.

‘Hotel Cuques’. December Quintet. Roda d’Espectacles Infantils de l’AC de Granollers Cinema Edison. Diumenge 24 de novembre, 11.00.

Can Palots de Canovelles acull la comèdia negra ‘Els ossos de l’irlandès’

El Teatre Auditori Can Palots de Canovelles acollirà aquest divendres a les 8 del vespre la comèdia negra de la temporada teatral, ‘Els ossos de l’irlandès’, protagonitzada per Ivan Benet, Norbert Martínez i Ernest Villegas. Es tracta d’una obra que aborda els secrets oblidats de tres amics i que parla de l’amistat, centrant-se en el fracàs, en tot allò que les persones arrosseguem i que moltes vegades voldríem enterrar. Els tres protagonistes encarnen tres homes amb les seves misèries, tres mascles amb el seu horror. L’obra va ser guardonada amb el Premi Quim Masó (2022).

‘Els ossos de l’irlandès’. Direcció: Xavi Ricart. Teatre Auditori Can Palots. Divenders 22 de novembre, 20h.

Jaume Espuny

‘Trio’ Warner Bros, 1987

Tres de les millors cantants del country de sempre reunides en un disc: Dolly Parton, Linda Rondstadt i Emmylou Harris. Qui va tenir la idea d’aquest Trio, de l’any 1987, es va fer ric, perquè es va vendre molt. Acostumades a fer els cors en discos de grans figures de la música rock o country, aquí les tres cantants fan unes harmonies de veus precioses, perfectes, sense que una destaqui per sobre de les altres. Un encert del disc és la tria de les cançons, la majoria ja conegudes. No n’hi ha cap d’avorrida o sobrera i totes són força tranquil·les, ideals per escoltar-les ben arrepapat al sofà. Si n’hem de destacar unes quantes, posem-hi aquestes: “The Pain of Loving You” i “Wildflowers”, totes dues de Dolly Parton; “Those Memories of You”, d’Alan O’Bryant, i “To Know Him Is to Love Him”, de ni més ni menys que Phil Spector. Un altre encert del disc són els músics d’acompanyament, entre els quals destaquen tres figures de la guitarra tant del rock com del country: Ry Cooder, David Lindley i Albert Lee, que sonen com els àngels però sense intentar fer ombra: el protagonisme és per a les tres vocalistes. Dotze anys després, el 1999, es va repetir l’experiència amb les mateixes cantants, i el disc es va dir, és clar, Trio II.

Jordi Sunyer

AFERS DOMÈSTICS
‘Sortirem dels racons foscos’
Un treball ideal per engolir els vespres de tardor. En total hi ha 15 poemes musicats pel grup vigatà Afers Domèstics amb textos de poetes osonencs com Miquel Martí i Pol, Pilar Cabot, Marta Vilardaga o Jordi Homs i del País Valencià com Maria Josep Escrivà, Susanna Lliberós, Josep Porcar i Marc Granell. La peça que dona nom al disc, preciosa, es va estrenar el 2022 i va ser la nadala de la biblioteca Pilarin Bayés de Vic. Per cert, l’excel·lent foto de la portada, amb el campanar de la Guixa jugant amb el sol, és d’Emili Vilamala.

LLUC
‘Vam néixer per fer això’
Lluc és un artista de Santa Maria de Palautordera que va debutar durant els inicis de la pandèmia publicant un primer disc de rap quan tenia només 18 anys. Ara el projecte ha crescut, ha madurat, s’ha enreggaetonat i enllaça el món urbà amb l’indie pop del Montseny tot deixant clar que “ha nascut per això”. Durant aquest 2024 ja havia avançat senzills com “Kilimanjaro”, “2002” o “Tempesta” que demostraven que la proposta de Lluc té números per entrar a la primera divisió de l’escena urban nostrada.

COBLA CIUTAT DE GRANOLLERS
‘Gràcies!’
L’any 2014 va néixer a la capital del Vallès Oriental la Cobla Ciutat de Granollers, integrada per músics amb experiència amb el compromís de poder tocar com cal repertoris exigents que sovint anessin més enllà de la ballada típica a plaça. I ara, per celebrar el 10è aniversari, han publicat un disc amb 15 peces, una de les quals una sardana escrita per Valentí Miserachs dedicada al papa Francesc. La peça es va estrenar a la Ciutat del Vaticà el 2023 en els actes del pelegrinatge de les confraries de Montserrat en els seus 800 anys de fundació. Per molts anys!

Núria Tomàs Mayolas

El manual de dibuix definitiu
Autor/ Il·lustrador: Enric Lax
Editorial: Ekaré
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Nombre de pàg.: 91

És molt fàcil: primer fas una tetera de perfil i hi fas un ull i un ullal. Després hi incorpores una rodona, la panxa, i hi afegeixes quatre potes, una cua i, vet-ho aquí, ja tens un elefant. Com?
Aquest és el plantejament que fa l’il·lustrador Enric Lax (Granollers, 1992) per ensenyar-nos a dibuixar. Són uns exercicis que busquen més aviat arrencar-nos un somriure, desinhibir-nos. L’autor ha seguit la corda a l’il·lustrador anglès Alexis Deacon (How to draw a crocodrile, The Guardian, 2012) per desenvolupar braç a braç amb l’editorial un divertit manual de dibuix on l’interès principal rau en com el narrador interpel·la directament el lector, reptant-lo a representar diferents elements, els uns a partir dels altres, com un joc. És una demostració de com podem anar desplegant el nostre enginy fins a trobar solucions davant d’un problema aparentment impossible de resoldre. Amb el seu acompanyament, tot sembla fàcil fins que arriba la crisi perquè no surt el dibuix que voldríem. Aleshores Enric Lax ens recomana aturar-nos per tornar-ho a intentar més tard, seguint la premissa de la seva àvia: “Dibuixar és com anar en bicicleta, xiular o fer una truita”.
Les il·lustracions estan realitzades amb un traç espontani, amable, que s’adiu amb el to del narrador. La tècnica utilitzada és ploma i tinta xinesa amb un acolorit digital a partir d’una paleta de colors molt acotada, subjectiva, de tons suaus i càlids. És interessant l’encadenament visual que es va fent de cadascun dels elements dibuixats per separat fins que acaben en una doble pàgina on conjuntament ens aporten un nou significat.
Tot i la intenció paròdica d’aquest manual, paradoxalment ens transmet alguns dels principis bàsics d’aquesta disciplina: no es tracta únicament d’intentar fer imatges tècnicament perfectes, realistes, sinó de desenvolupar un llenguatge gràfic que ens permeti reflexionar i interactuar amb el nostre entorn, en un procés de prova i error, per arribar a comunicar idees i pensaments amb certa precisió.
De bell nou, l’editorial Ekaré ens sorprèn i ens transporta cap a nous horitzons apostant tant per la qualitat de continguts com pel disseny. És un llibre que recomanem de llegir en moments compartits, amb un paper i llapis a mà per aventurar-nos també a esbossar les formes més inversemblants que se’ns acudeixin: de vegades l’absurd pot ser un bon aliat.

Jordi Vilarrodà

‘La muntanya del tresor’
Martí Gironell
Columna
Coincidint amb el mil·lenari de Montserrat, Martí Gironell reviu un moment transcendental en la història de Montserrat: el de la Guerra Civil. I ho fa a través dels ulls d’un escolà orfe que es queda allà mentre el monestir esdevé hospital o lloc de refugi, entre d’altres funcions. Veurà el pas de noms destacats en la història, des del doctor Trueta fins al president Companys.

‘Shy’
Max Porter
L’Altra Ed.
En anglès shy vol dir ‘tímid’. Bon títol per a una novel·la que té com a protagonista un adolescent que ve d’una història d’aïllament, de conflictes i, al final, d’internament en un centre d’Anglaterra on va a parar el millor de cada casa. És del lloc on està fugint a l’inici d’aquesta novel·la escrita com un monòleg interior. “Rodó, pertorbador, delicat i fulminant”, n’ha dit Irene Solà.

‘Temps extraordinaris’
Jaume Castanyer
Rosa dels Vents
Què impulsa una dona de l’època victoriana que ha viscut còmodament a embarcar-se en un vaixell i viure aventures impensables? La resposta de l’Edwina seria que el seu marit, navilier, no ha tornat d’un viatge i ella ha de fer el que calgui per obtenir diners. Com l’encàrrec pel qual està disposada a jugar-se la vida i deixar enrere la dona que havia estat la seva amant.

‘Franquisme i transició’
Pelai Pagès
Laertes
Una anàlisi del franquisme fet amb voluntat de comprendre tot el període. La repressió que el caracteritza sempre, des del principi fins al final. La institucionalització del règim, que es va construint a cada pas, adaptant-se a les circumstàncies històriques (de l’aliança feixista al pacte amb els EUA) i la resistència, des dels maquis fins als moviments obrers i d’estudiants.

‘Menopausa. No hi ha regles’
Mireia Grossmann
Ara Ed.
Una època de la vida de la qual fins ara semblava que no es podia parlar. “La menopausa és la màquina de la veritat. Té la capacitat de posar sobre la taula tot allò que ha de canviar en l’àmbit emocional, mental, corporal i sexual”, diu l’autora. Un llibre que vol donar eines perquè cada dona la visqui també en positiu, com una oportunitat per esdevenir més lliure.

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Força i honor

Ridley Scott entoma la seqüela del seu espaterrant èxit Gladiator (2000), premiada amb cinc Oscars, després d’encadenar algunes pel·lícules que no li han reportat massa beneficis com és el cas de la darrera i ambiciosa Napoleón (2023). De la mà d’un argument de Peter Craig i David Scarpa i guió del mateix Scarpa, el cineasta britànic retorna al gènere històric i, en concret, al gènere pèplum, reprenent l’acció vint anys després de la mort de l’heroic Màxim (Russell Crowe) en l’arena romana. Ara tenim un imperi romà en decadència sota la corrupció dels pertorbats germans emperadors Geta (Joseph Quinn) i Caracal·la (Fred Hechinger) i el film arrenca amb la presentació de Luci (Paul Mescal), fill secret de Màxim i Lucil·la (Connie Nielsen), a la zona de Numídia, al nord d’Àfrica.
Un inici que desemboca en l’espectacular batalla de la conquesta del país pel general romà Acaci (Pedro Pascal) amb l’assalt a la fortalesa d’una flota de vaixells amb els seus remers a galeres. Després de la derrota i caiguda de Numídia, Luci és enviat presoner a Roma i entrarà en l’escola de gladiadors de Macrinus (Denzel Washington), on la seva única aspiració és sobreviure enmig de la crueltat de les lluites del Coliseu. La nova superproducció de Ridely Scott garanteix l’espectacularitat amb bones dosis d’acció, a estones efectista i també gore, més enllà de la fantàstica i cruenta batalla inicial, centrades en el coliseu romà i les seves macabres atraccions sota la mirada sàdica dels dos emperadors.
Així tenim Luci i els seus companys lluitant contra uns mandrils ferotges i salvatges o desafiant un rinoceront gegant, una espècie de dinosaure, cavalcat per un popular gladiador invencible. També tenim escenes increïbles com el Coliseu convertit en un parc temàtic aquàtic on es reprodueix sagnants batalles navals, una idea esbojarrada que, tanmateix, té traces de versemblança confirmades. Un seguit de combats que culminen amb el duel final entre Luci i Acaci, ara el seu padrastre, sota la mirada patidora de Lucil·la. Una pel·lícula que juga també la carta melodramàtica enmig de les convulses relacions de progenitors i fills perduts ara redescoberts i finalment rehabilitats on Lucius esdevé el nou heroi, guerrer indestructible, fill pròdig cridat a ser el nou líder que pot regenerar l’Imperi.
Gladiator II també juga la carta shakespeariana de les rivalitats caïnites del poder romà així com les conspiracions per enderrocar els governants. Temps d’intriga i de venjances enmig de la contraposició del Senat i la tirania dels emperadors, l’ambició de Macrinus per manipular els emperadors o els complots militars de Marc Acaci i la seva dona, Lucil·la, per fer caure el règim corcat de Caracal·la i Geta. Convé subratllar que el jove actor Paul Mescal, nominat a l’Oscar com a millor actor secundari pel film independent Aftersun (2022, Charlotte Wells), gaudeix de la immillorable oportunitat de fer el salt a l’estrellat en figurar en aquesta gran producció. Enmig de l’extens repartiment i més enllà dels actors esmentats, tenim també el britànic Derek Jacobi com a senador Graco, paper que repeteix després del primer Gladiator; Tim McInnerny com a senador Thraex, o Lior Raz com a cap entrenador dels gladiadors Viggo. Per acabar, convé recordar que Gladiator II té disponibilitat de versió doblada en català en alguns cinemes.

Eva Remolina / AMIC

L’origen dels bunyols es remunta a l’antiguitat. Sembla que les primeres versions d’aquests dolços aparegueren a l’antiga Roma, on els romans preparaven una mena de massa fregida coneguda com a “frictilia”. Aquestes preparacions es feien amb farina, aigua i mel, i eren servides durant les festivitats.

Amb el pas del temps, les receptes i les tècniques de preparació van evolucionar, i els bunyols van anar guanyant popularitat a Europa, especialment durant l’edat mitjana. En aquesta època, es van introduir ingredients com l’oli d’oliva i espècies, que van enriquir el seu sabor.

A Catalunya, els bunyols són molt apreciats, especialment durant les festes de la Candelera (2 de febrer) i durant el Carnaval. Els bunyols de vent, elaborats amb una massa lleugera i farcits de crema o nata, són un dels més populars. Altres variants inclouen els bunyols de bacallà, una preparació salada que es consumeix especialment durant la Setmana Santa.

A altres regions del món, els bunyols també han trobat la seva expressió. A França, els “beignets” són dolços semblants que es fan sovint durant el Carnaval. A Mèxic, els “bunyols” són típics del Dia de Mort i es preparen amb canyella i sucre.

Els bunyols no són només un plaer gastronòmic, sinó que també tenen un significat simbòlic. En moltes cultures, el seu consum està vinculat a rituals de celebració i a l’alegria. La seva forma rodona simbolitza la unitat i són un aliment que sovint es comparteix en família i amics.

En la tradició catalana, els bunyols de vent es consideren un deliciós complement a les festivitats, simbolitzant el final de l’hivern i l’arribada de la primavera.

Betara, d’Olost, va tornar a ser la formatgeria catalana amb més medalles, sis, als World Cheese Awards 2024; Montbrú, de Moià, en va recollir quatre, i Mas El Garet, de Tona, tres

Miquel Erra

Tres formatgeries del Lluçanès, el Moianès i Osona van recollir un total de 13 medalles a la 36a edició dels World Cheese Awards, els autèntics Oscars del món del formatge, que es van lliurar el cap de setmana passat a la ciutat portuguesa de Viseu.

Betara, d’Olost, de nou la formatgeria catalana més llorejada, va sumar sis metalls, un menys que l’any passat. En aquesta ocasió, el formatge de cabra de farcell va passar del bronze a l’or. “S’ha convertit en el nostre formatge estrella; fet absolutament a mà”, descriu Ramon Berengueras. Les dues medalles de plata van ser pel formatge d’ovella de farcell i un garrotxa de cabra maridat amb cervesa. I els tres bronzes se’ls van endur el garrotxa amb castanya de Viladrau; l’ecològic de cabra, i un garrotxa blanc, més suau. Mantenir-se durant tota una dècada com la formatgeria catalana més premiada en aquest certamen no és casual. “Vol dir que ho estem fent bé i que tenim un equip molt implicat”, destaca Berengueras, en un moment en què l’empresa viu una etapa de creixement, exportant dins i fora de l’Estat.

Un altre habitual dels podis d’aquest concurs és la formatgeria Montbrú, enguany amb quatre medalles. La distinció més rellevant va ser una plata pel Sarró de Cabra semicurat. Un dels seus formatges més populars, amb gust intens, fresc i lleugerament cítric, elaborat sense lactosa i a l’estil garrotxa. L’obrador moianès també va merèixer tres medalles de bronze, una pel Sarró de Búfala; un semicurat amb quatre mesos de maduració; i dos pels seus dos formatges curats: el Búfala Reserva i el Curat de Cabra. Així, Montbrú suma el mateix nombre de medalles que l’any passat amb la diferència que el Curat de Cabra guanya una medalla de bronze en lloc de la d’or.

Finalment, Mas El Garet, de Tona, que ha anat recollint premis en aquest concurs des de l’any 2009, n’ha sumat tres, en aquesta ocasió. Destaca una de plata pel seu formatge de cabra artesà i ecològic de fines herbes. Les dues de bronze han estat pel formatge de vaca i cabra ecològic madurat El Torrat; i pel tendre El Territori de llet de vaca i cabra. El millor resultat fins ara el van obtenir l’any 2018, quan van aconseguir un Súper Or amb el Madurat, obtenint llavors el sisè millor lloc mundial entre els 16 finalistes.
Enguany es van presentar als World Cheese Awards un total de 4.786 productes elaborats per formatgeries d’una quarantena de països d’arreu del món. Es van acabar lliurant 894 medalles de bronze, 694 de plata, 308 d’or i 104 súper ors.

Kibus, d’Olost, treu al mercat una cervesa elaborada amb llúpol fresc d’una primerenca explotació de Lluçà

Miquel Erra

És fresca, fàcil de beure i amb un punt d’amargor molt baix, el que li dona precisament el llúpol fresc i que la fa “inigualable”. Així descriu Emili Gutiérrez, propietari de la microcerveseria Kibus, d’Olost, l’última cervesa que ha tret al mercat: la Collita 24. Una cervesa amb una singularitat que la fa única: està elaborada amb lupulina acabada de collir de la primera plantació de llúpol que aflora a Osona i el Lluçanès, en concret a Lluçà. Una connexió cervesera d’autèntic quilòmetre 0.

Aquest projecte de conreu de llúpol és encara primarenc. Al darrere hi ha Glòria Roig. Filla de la històrica pastisseria La Colmena de Barcelona, Roig no va seguir l’estela dolça familiar i es va decantar pel sector primari. Va estudiar Enginyeria Agrònoma a Lleida. L’any 2015, buscant espai per posar en marxa la seva pròpia explotació, va espetegar –amb la parella i els fills– al mas de la Torre del Castell, a Lluçà, una finca amb 30 hectàrees de cultiu i 100 de bosc. Per complementar el conreu de cereal, farratge i colza, es va introduir en el món de les plantes aromàtiques. Entre 2016 i 2017 va plantar fins a 2,5 hectàrees bàsicament de tarongina, a partir d’un model d’agricultura regenerativa i ecològica, que li està donant bons resultats.

Fa un parell d’anys va conèixer Albert Vilardell, l’emprenedor gironí que lidera Biolupulus, un grup de productors que s’han unit per oferir als cervesers un llúpol ecològic i de qualitat. Cada productor està especialitzat en una varietat, la que li suggereixen en funció de les condicions de cada finca. En l’actualitat, el projecte conrea unes 25 hectàrees. Una d’elles, la que va plantar Glòria Roig, de la varietat Admiral. Aquest setembre va sumar la primera collita, encara molt bàsica, d’uns 16 quilos. La sequera i la intrusió dels senglars –“vaig haver de replantar dues vegades”, recorda– li han fet la guitza. És conscient del pa que hi donen, al sector primari. A més, “són projectes que volen de tres a quatre anys per donar resultats per fer girar la roda”. Roig admet que el cultiu de llúpol és encara “una cosa molt nova” a Catalunya i la producció és testimonial –a Europa els reis són Alemanya, Bèlgica, Anglaterra o França, i al conjunt de l’Estat el principal productor és Castella i Lleó–.

Un dels handicaps, a banda de disposar d’aigua suficient, és que requereix d’una inversió inicial notable. En el seu cas ho va poder finançar, en part, a través dels plans de millora de la competitivitat de les explotacions agràries –a banda del fet que, gràcies al cultiu de tarongina, ja disposava d’assecador–. De moment, Roig recull i asseca el llúpol i és Biolupulus qui en fa la distribució. Ara mateix, no coneix cap altre productor que en comercialitzi a Osona i el Lluçanès.

En conèixer aquest projecte veí, Emili Gutiérrez, que ara fa quatre anys va obrir la microcerveseria Kibus a Olost, no va dubtar de posar-s’hi en contacte. Tenia una excusa: presentar-se a la primera edició del Biolupulus Harvest Cup, un concurs de cerveses fetes amb llúpols collits fins a 24 hores abans de l’elaboració. En el seu cas, tot just en van ser tres. El mateix Gutiérrez va participar en el desgranatge, a mà, de la flor del llúpol. Aquesta lupulina made in Lluçà –sumada a una que es conrea a Llagostera– van ser la base per a l’elaboració d’aquesta nova cervesa que ha batejat amb el nom de Collita 24, i de la qual ha tret al mercat 1.500 ampolles.

Gutiérrez va poder presentar el producte en la darrera edició del Gastronomic Forum Barcelona, a principis de mes. Tot i que no li va servir per guanyar el concurs, sí que li ha permès d’encetar una col·laboració de proximitat amb Glòria Roig que espera que vagi a més. De fet, un dels reptes de Kibus és acabar confegint una cervesa 100% del territori. En aquest sentit manté converses amb Mas Terricabras, d’Oristà, per aconseguir una petita producció de l’últim ingredient de quilòmetre 0 que li faltaria, l’ordi cerveser.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers