La revista només està disponible per a subscriptors de el9nou o el +9.
Pots fer-te subscriptor o si ho prefereixes pots comprar aquesta edició per 1,99€
Si ja ets subscriptor, inicia sessió o registra't
Jordi Vilarrodà
Només una vegada en més de quatre dècades hi havia hagut tanta oferta: la 42a edició del Festival BBVA de Cinema de Muntanya arrencarà a Torelló el proper dia 15 de novembre amb una oferta de 50 pel·lícules, però abans de passar pel sedàs de la primera tria se n’havien presentat un total de 154, procedents de 34 països. “Estratosfèrica” és la paraula amb què el director del festival, Joan Salarich, definia aquesta allau de pel·lícules en la presentació del certamen, dilluns passat al Teatre Cirvianum.
“Ara sí que s’ha acabat, definitivament, la pandèmia”, afirma Salarich. L’edició de l’any passat va manifestar que els rodatges –que requereixen sovint moviments internacionals– ja s’havien reprès, i les xifres d’aquest any ho confirmen. Per les pantalles del Cirvianum i del Casal passaran, a més, produccions de països que encara mai no havien competit a Torelló, com Geòrgia, Israel, l’Índia o el Tadjikistan. Entre els realitzadors que aspiren a emportar-se el màxim guardó, la Flor de Neu d’Or, n’hi ha de coneguts com el francès Bertrand Delapierre, el nord-americà James Aikman o la iraniana Marjan Khiosravi, que l’any passat va guanyar el Premi Cultura de Muntanya. I també altres de més propers com el vigatà Miquel Pérez, que presentarà a Torelló un documental sobre la primera expedició europea íntegrament femenina de l’Himàlaia, de la qual es compleixen 40 anys, i que va protagonitzar un grup d’alpinistes catalanes al cim del Kangtega de gairebé set mil metres d’alçada.
Al marge de tota aquesta oferta, el festival dedicarà una atenció especial a un territori, com fa en les darreres edicions. I serà Madagascar, la gran illa del continent africà, que centrarà activitats diverses, en especial l’acte inaugural. “És la primera vegada que ho fem al continent africà”, explica Salarich. A banda de la inauguració, també hi ha una exposició fotogràfica i un concert de música africana.
Les activitats paral·leles del festival prenen cada vegada més dimensió, amb el Camp Base instal·lat a la plaça Nova. Aquí és on el dia 16 de novembre tindrà lloc la sisena edició del Torelló Mountain Wines, una mostra dedicada als vins produïts en alçada que està agafant cada vegada més dimensió. Enguany hi seran presents 24 cellers que elaboren els seus vins en regions de muntanya, i a banda dels catalans n’hi haurà de Navarra o de Lleó, entre d’altres llocs. L’habitual tast guiat al Teatre Cirvianum tindrà com a conductor l’exsommelier d’El Bulli Ferran Centelles, i la sommelier i nutricionista Clara Antúnez, i es complementarà amb un concert de Ramon Mirabet. “Les activitats paral·leles es doblen aquest any”, va dir Salarich. Per tot això l’alcalde de Torelló, Marçal Ortuño, va destacar que “el festival ja forma part cada any de la nostra agenda, i són uns dies en què Torelló es transforma”.
La torellonenca Íngrid Picanyol és, des de fa uns anys, l’encarregada de dissenyar el cartell del festival, a partir de la regió a què va dedicat. “Normalment imagino un lloc sense anar-hi, però aquest any em vaig plantejar de fer-ho.” Fins que va conèixer algú de Madagascar i la va posar al corrent dels problemes de l’illa, des de la pobresa fins a la desforestació o el treball infantil a les mines. “No és el que ens imaginem en les pel·lícules de Disney.” I va decidir que faria al revés, “que m’ho miraria des de molta distància”. Tanta com la del Sentinelsat, un satèl·lit des d’on es va captar la imatge del cartell. L’aparell mesura la qualitat de la vegetació i la tradueix en colors: “L’illa es veu en vermell, en diferents tons, i si ens allunyem la visió és espectacular”, diu la dissenyadora. A la imatge, Picanyol, Salarich, l’alcalde Marçal Ortuño i Mar Pou, del BBVA, amb el cartell, que també és al fons.
Jordi Vilarrodà
Aviat farà cinc anys, Guillem Ramisa (Roda de Ter, 1985) va publicar el disc Ens enfilarem enlaire. Poc s’imaginava que al cap de poques setmanes, i quan no havia pogut fer ni la presentació a la Jazz Cava de Vic, quedaríem tots tancats a casa per la pandèmia. Tot i això, aquell treball i les seves cançons es van anar obrint pas, al marge de les modes i connectant d’una manera molt directa amb qui les escolta. Sense presses, amb aquest tarannà, ha anat treballant un disc nou que fa unes setmanes va veure la llum i que aquest dijous es presentava en directe a la sala Upload de Barcelona. Porta per títol Un somriure infinit i inclou nou cançons, que seran una desena perquè encara en falta una que no sortirà fins al desembre.
“El projecte ha crescut molt, en aquest temps”, diu Ramisa. Entremig, alguns singles i un llibre (Deu mil tardes) que han deixat testimoni que Guillem Ramisa no parava quiet, ni en la part musical ni en la poètica. “Ara ja tocava el disc”, explica. I en aquest cas s’ha estimat més autoeditar-lo perquè li donava més llibertat: “He provat les altres opcions i m’ha semblat que no em compensava”. El format en què es pot trobar el disc ara és digital, però quan el completi es proposa treure’n també una edició en vinil.
Des del títol, el nou treball respira vitalitat. “Moltes circumstàncies m’han portat aquí: estem vius, doncs aprofitem la vida”, explica. Són diverses les cançons que s’agafen a aquesta emoció, des del Riu de llum amb què obre el treball i on hi ha inclòs el títol (“Que t’ompli per dintre un somriure infinit”) fins a l’Anar a viure més on proclama que “la vida sempre va endavant” i demana “que l’alegria em cremi a dins”. No vol dir que hagi passat una bona època sinó convulsa, però això l’ha empès en sentit contrari. La música de Guillem Ramisa, de fet, sempre ha estat lligada a la vida: “No m’invento gaire res, m’agrada que les coses siguin de veritat perquè les puc cantar molt més convençut, ningú et pot dir res contra el que tu sents”. No s’amaga allò que no ha anat bé, hi ha cançons que parlen del final d’una relació per una part i l’altra: Si et veig plorar parla de quan és un mateix “el que activa una ruptura, sobre la qual no pot triar perquè és el que sents”.
Al disc hi ha dues col·laboracions destacades. La de Joan Garriga al tema Tirar endavant amb un ressò de ritmes ètnics. “Els estils són diferents, però hi ha un punt que es toquen”, diu. I la de Mar Pujol a A la punta del final, perquè considera que “té un talent desmesurat”, i que la va situar en un context diferent al seu habitual, tocant amb banda. Ha provat ritmes diversos i no li fa por perquè es tracta de “deixar-me portar pel ritme de cada cançó”. En directe, l’acompanyaran els habituals Ferran Isern (trompeta i percussió), Martí González (bateria) i Èlia Gimeno, nova incorporació als teclats. Després dels concerts de Barcelona i Vic, en té ja un altre programat a Girona.
Han passat quinze anys des que va començar un camí personal amb el nom de Guillem Ramisa i El Teu Pare, després de l’etapa rapera de Víctimas de la Monotonía. I el rodenc ha picat pedra amb constància: “Tinc la sensació que les coses no són fàcils, i que hi ha un punt que no saps què determina que les propostes arribin més. No sé fins a quin punt està a les meves mans”. I la prova la té en l’experiència: fa un temps va notar que algunes escoltes pujaven a Spotify a partir de la versió que va fer de Volant de La Troba KungFú. D’aquí, els oients van saltar a Ànima de corall, tema del treball Bondat senzilla de fa set anys. I aquest es va enfilar en les escoltes. Ara té més públic a l’expectativa d’Un somriure infinit, un cinquè disc que arriba carregat d’optimisme en tots els sentits.
És la 13a edició i la primera des que l'Ajuntament la va declarar com a Festa d'interès local
Josep Villarroya
Lliçà de Vall acull aquest cap de setmana la 13a edició de la Festa del Glaç i la primera des que al febrer el ple de l’Ajuntament la va declarar “festa popular d’interès local”.
D’aquesta manera, es reivindica la festa –dedicada a l’antiga extracció en pous de glaç– i se n’assegura el futur. A la verneda de Can Gurri, dissabte i diumenge, s’hi trobaran el mercat artesanal i de pagès, jocs, tallers infantils i familiars i un espai gastronòmic.
També hi haurà situada l’exposició “Els pous de glaç” i la projecció continuada del documental El Glaç. Els pous de glaç de Lliçà de Vall.
Pel que fa a altres activitats, dissabte, com ja és habitual, es faran quatre representacions de l’obra El carro de gel: crònica del darrer viatge de l’any.
La funció es farà en quatre escenaris a dins del bosc, a partir de les 4 de la tarda i fins a les 9 de la nit, amb un recorregut ple de sorpreses i novetats, segons explica el mateix Ajuntament.
La representació estarà formada per actors i actrius locals i les entitats Xamba Teatre, Coral Lliçà de Vall, el Cor de la Vall, la Colla Gegantera i la Colla del Ball de Gitanes.
Durant el mateix dissabte, hi haurà visites guiades als pous de glaç, que aniran a càrrec de l’arqueòloga i veïna de Lliçà d’Amunt Marta Muñoz.
Els actes de dissabte acabaran amb un espectacle ‘Les bruixes i la bastarda’ de la Colla de Diables de la Vall del Tenes i un castell de focs artificials.
L’activitat seguirà diumenge al matí amb una activitat de rocòdrom i la representació de l’obra La castanyera perduda, de la companyia Sim Salabim. Al migdia, hi haurà un concert vermut amb el grup de música tradicional La Puntual Folk, que oferirà un ball de plaça.
La Festa del Glaç de Lliça de Vall fa referència a la tradicional indústria del gel que es feia als pous de glaç i tota la producció de cànem, d’ús molt comú a l’època per fer cistells, cordes, sàrries i altres elements i que també era molt útil a les feines del glaç
Amb cànem es feien, per exemple les cordes i les mantes per protegir el gel durant el seu transport.
Per la seva proximitat a Barcelona i per la seva puresa, el glaç que es feia a Lliçà de Vall era molt apreciat a la ciutat ja que era aigua directament agafada del riu Tenes i glaçada a diferència del que s’obtenia amb neu premsada a les zones de muntanya.
Entre els segles XVI i XIX es va produir el que s’anomena la Petita Edad del Glaç, un canvi climàtic a l’hemisferi nord que va fer que les temperatures globals baixessin uns quants graus.
Aquesta circumstància va propiciar la creació dels pous de glaç de Lliçà de Vall a la riba del Tenes: el de Can Coll i els de Can Gurri o d’en Barrera.
L’explotació dels pous es va desenvolupar al segle XVIII, coincidint amb una època d’expansió de la indústria del glaç que, a l’entorn de Lliçà de Vall, abastava les ribes del Mogent, el Congost, el Tenes i la Riera de Caldes.
El procés de fabricació del gel era el següent: L’aigua del riu es desviava mitjançant un rec fins a les basses que hi havia al bosc de Can Gurri. També hi havia un pou de glaç a Can Coll.
Un cop plenes les basses, amb entre 20 i 30 centímetres de fondària, es deixava glaçar l’aigua i llavors, amb uns motlles de fusta, es serrava i se’n feien unes peces de 70 centímetres d’ample per uns 120 de llarg.
Amb l’ajuda de caballeries, aquestes peces es portaven a l’interior dels pous on els empouadors guardaven els pans de glaç embolcallats amb boll o palla perquè no s’enganxessin entre ells.
Un cop plens els pous es tancaven el més hermèticament possible i no s’obrien fins a l’època de desempouar i carregar-los en carros que els portaven a Barcelona.
Els usos principals del gel eren com a conservant d’aliments, per fer begudes fredes que se servien a les tabernes i també per a usos terapèutics en hospitals per tallar hemorràgies, com antipirètic o per contusions.
Els dos pous de glaç de Can Gurri tenen una part soterrada d’uns deu metres de profunditat i uns 35 metres de perímetre. A la part més fonda hi havia el desguàs per on sortia l’aigua del gel que es fonia.
De divendres a diumenge arriba la quarta edició de l'Esotèric Shopping Night
Jordi Remolins
La proximitat de Tots Sants i la vinculació que al nostre país li donem cada vegada més amb la celebració d’origen anglosaxó de Halloween ha afavorit que Ripoll hagi consolidat només en quatre edicions l’Esotèric Shopping Night com el principal pilar dels esdeveniments lúdics i comercials de la tardor.
Els organitzadors de Ripoll Comerç i Fires del Ripollès xifren en 10.000 els visitants que van circular pels carrers del centre del municipi l’any passat. Aquest cap de setmana es repetirà l’experiència amb un centenar de parades relacionades amb el sector de l’ocultisme, però també amb les teràpies alternatives, el reiki i les neteges energètiques, que es podran visitar fins diumenge al vespre.
L’inici de la particular fira de bruixes ripollesa està prevista la tarda de divendres, amb l’obertura oficial del recinte al barri vell. Les places de la Lira, de Sant Eudald, de l’Ajuntament i de la Llibertat seran els principals escenaris on desfilaran professionals esotèrics i terapeutes, conferenciants, cercaviles, astròlegs, vidents i altres personatges mediàtics.
La fira pròpiament dita comptarà amb parades sobretot de productes artesanals, gastronòmics, holístics i esotèrics, i tindrà per un cap de setmana la complicitat de les botigues, que allargaran un horari que habitualment es limita al migdia de dissabte. L’activitat festiva es completarà amb un tren de la bruixa i una taverna que s’instal·laran a la plaça de la Llibertat, i l’espectacle de mentalisme que dissabte a la nit oferirà el showman Álex Navarro. La proposta compta amb el suport de l’Ajuntament.
La 28a edició d'aquesta emblemàtica fira arriba amb més expositors i visibilitat pels productors locals
Miquel Erra
No hi ha Tots Sants sense castanyes ni mes d’octubre sense la Fira de la Castanya de Viladrau, una de les cites firals de tardor per excel·lència de la comarca, ja a les portes del seu 30è aniversari. Aquest cap de setmana es viurà la 29a edició, amb una renovada aposta pels productors locals i un ampli programa d’activitats pensades per atraure un públic familiar.
La fira aplegarà una vuitantena de parades, que enguany també s’estendran fins a la plaça del Dr. Carulla. La meitat dels firaires són del mateix poble i els productors locals de km 0 –de castanyes, gerds o formatges viladrauencs– tornaran o ocupar l’entorn immediat de la plaça Major per donar-los el màxim de protagonisme. “La castanya i els seus derivats també seran presents en moltes parades”, destaca Maria Formatjé, regidora de Comunicació. No hi faltarà, al mig de la plaça, la tradicional torrada de castanyes a càrrec de l’AFA de l’escola, amb el foc encès pràcticament tot el cap de setmana. La castanya també serà present en alguns dels plats que serviran tots els restaurants del poble.
L’activitat firal s’acompanyarà d’un programa d’activitats “molt potent”, remarca Formatjé. Amb un canvi logístic important: els tres aparcaments cèntrics del poble seran de pagament. Les activitats infantils que s’hi desplegaven es traslladaran, d’una banda, als Vernets, amb una proposta de jocs gegants; i de l’altra, al Pati de les Monges, amb un escenari per als espectacles infantils.
Destaquen també tot un ventall de tallers, com un d’il·lustració d’animals del Montseny; un de cuina de panics de castanya i mel, o un altre de ceràmica. Pel que fa a l’espectacle de carrer més emblemàtic de la fira, La càfila del cavaller d’Espinzella, es trasllada a diumenge a la tarda, perquè la mateixa franja de dissabte s’ha reservat per a la presentació i visualització del programa La sobretaula dedicat a Viladrau, amb la presència de Mari Pau Huguet, Pep Picas i Gioseppe Costa.
Durant el cap de setmana tornarà a recórrer els diferents espais de la fira un trenet amb informació turística del poble. Com a novetat, al pavelló s’hi habilitarà una zona de “descans”, amb taules i cadires per fer-hi pícnic i amb servei de càtering. No hi faltaran el concurs de fotos per Instagram o el sorteig de la panera amb productes de la fira. “La nostra prioritat és continuar mantenint una fira de qualitat i cuidar molt bé els firaires”, conclou Formatjé. L’encant del poble hi posa la resta.
EL 9 NOU
Un actor s’enfronta al repte d’interpretar Ricard III, el monarca despietat de la tragèdia de William Shakespeare. Porta tota la vida fent papers secundaris i pensa que mereix aquesta oportunitat. Tanmateix, considera que la resta de l’elenc no està a la seva altura i no li agrada res del que li proposa el director. Durant la construcció del personatge, les afinitats entre l’actor i elmonarca anglès comencen a aflorar. Tots dos són ambiciosos i intel·ligents. Com Ricard III, el Joan no es conforma amb poc, té ànsia de poder i no està disposat a perdre el temps amb actors tous, hipersensibles o mediocres. A mesura que s’entrellacen les seves històries de vida, la relació entre l’actor, el personatge i l’espectador esdevé cada vegada més estreta. És una reflexió sobre els límits de l’ambició humana.
‘Història d’un senglar (o alguna cosa de Rocard”, amb Joan Carreras. Teatre Auditori Can Palots. Canovelles. Canovelles. Dissabte 26 d’octubre, 20h.
‘Glòria a la Pietà’ és la nova proposta del cor Veus d’Amics de la Unió. Juntament amb l’Orquestra de Cambra de Terrassa 48 i sota la direcció de Jordi Casas, la formació convida el públic a submergir-se en l’obra del compositor italià, interpretant-la amb veus blanques i instrumentació d’època, tal com es feia al segle XVIII. A través d’obres emblemàtiques com ‘Le quattro stagioni’ o el ‘Credo’, es podrà reviure l’emoció i l’expressivitat de la música de Vivaldi en un ambient íntim i proper.
‘Glòria a la Pietà’. Cor Veus, Orquestra de Cambra de Terrassa 48. Direcció: Jordi Casas. Teatre Auditori de Granollers. Diumenge 27 d’octubre, 18h.
ForadCamp celebra la tretzena edició aquest cap de setmana a Figaró amb la projecció de cinc treballs, documentals i de ficció, on la naturalesa és la protagonista, lligam, entorn o adversitat.La Mostra de Cinema amb la Natura projectarà, d’entrada, els últims treballs de dues directores que ja van participar en edicions anterors. D’una banda, ‘La hojarasca’, de Macu Machín. De l’altra, el curtmetratge ‘El bon auguri’, d’Alba Bresolí, un relat poètic i intimista sobre la relació simbòlica entre els cicles naturals i les vides que s’hi troben immerses. El treballs més internacionals arriben amb ‘Searching for Nika’, d’Stanislav Kapralov, una crònica colpidora sobre l’impacte de la guerra i el poder de la solidaritat davant del conflicte, i ‘First cow’, de Kelly Reichardt, una ficció delicada i elegant sopbre l’amistat, la supervivència i la relació amb l’entorn en un paisatge indòmit. En la secció ForadCamp Kids hi haurà un espai per a famílies amb ‘Sirocco, i el regne dels vents’, de Benoït Chieux. El programa es tancarà amb l’excursió “De vall a vall. Una passejada pel Sot del Bac i la Vall del Congost”, guiada per Aprèn Serveis Ambientals.
ForadCamp. Mostra de Cinema amb la Natura. Sala del nou casino, Figaró. Dissabte 25 i diumenge 26 d’octubre.
Un coach (entrenador) i una fotògrafa al límit de la felicitat. Un reconegut especialista en desenvolupament personal -altrament dit coach- ha de fer-se unes fotografies per un suplement dominical. La fotògrafa encarregada està passant per un mal moment personal. L’especialista intentarà transmetre-li positivitat amb tota mena de receptes motivacionals, però la seva vida canviarà a partir d’una trucada i aleshores, les receptes que amb tanta convicció prescriu se les haurà d’aplicar. Una comèdia de Ramon Madaula sobre el mal vici de cercar la felicitat.
‘El Tigre’, de Ramon Madaula. Amb Mercè Martínez i David Olivares. Teatre Auditori Cardedeu. Diumenge 27 d’octubre. 18h.
Pep Mula Quintet presentarà ‘Elixir’ aquest divendres a les 8 del vespre al Casino dins el Cicle de Jazz de Granollers. El quintet té una trajectòria notable que durant els darrers anys ha desenvolupat una sonoritat singular que destaca per les grans dosis d’improvisació i per unes melodies properes. A més del bateria, formen el grup Miguel “pintxo” Villar, saxo tenor; Jordi Matas, guitarra; Marc Cuevas, contrabaix, i Txema Riera, piano.
‘Elixir’. Pep Mula Quintet. Cicle de Jazz de Granollers. Casino. Divendres 25 d’octubre, 20h.
Jaume Espuny
‘The Pink Panther’
RCA, 1964
El 16 d’abril passat es van complir 100 anys del naixement de Henry Mancini, un dels grans compositors de bandes sonores de la història del cine. I per celebrar aquest centenari, res millor que escoltar seguides les 12 peces que formen la banda sonora de The Pink Panther, La pantera rosa, una pel·lícula que es va fer famosíssima, va provocar unes quantes seqüeles amb l’inspector Clouseau (Peter Sellers) d’hilarant protagonista i va ser l’origen d’uns dibuixos animats també de gran èxit. El tema que obre el disc i la pel·lícula, “The Pink Panther Theme”, és un dels més famosos que va compondre Mancini, i a més es va convertir en la sintonia dels dibuixos animats, però les altres peces no desmereixen gens. Destaquen “It Had Better Be Tonight”, primer en versió instrumental i després cantada i que també va ser molt popular; “Royal Blues”, gairebé jazz amb un piano i unes cordes sublims; “The Village Inn”, a ritme de mambo romàntic, i “Cortina”, amb l’acordió de protagonista que toca el mateix Mancini per crear ambient parisenc. Henry Mancini va guanyar quatre Oscars, dos per Esmorzar amb diamants, millor cançó (la inolvidable “Moon River”) i banda sonora, i dos més per Dies de vi i roses i Víctor, Victòria. Altres bandes sonores populars de Mancini, que va morir el 1994 a 70 anys, són Hatari, Arabesc, Xarada i Dos a la carretera.
Jordi Sunyer
ROGER MAS I LA COBLA SANT JORDI
‘Vol. 2’
Arriba el segon volum del casament musical entre el cantautor de Solsona Roger Mas i la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. El primer, gravat el 2012, ja era espectacular i tenia la gran virtut de no fer de la cobla un actor secundari –cosa que passa sovint en els intents de fusionar pop i sardana– sinó que aquesta compartia protagonisme amb la veu greu i solvent de Mas. I aquest segon volum no decep. És una joia del tot imprescindible. Escoltant-lo fins i tot tens la sensació que la independència la tenim a la cantonada.
DAGOLL DAGOM
‘50 anys’
La companyia de teatre Dagoll Dagom celebra els seus 50 anys i el comiat definitiu dels escenaris amb la publicació d’aquest doble vinil recopilatori. No hi falten els hits immortals d’Antaviana, Flor de nit, Cop de rock (que reviurà a L’Atlàntida de Vic a finals d’aquest mes de setembre), Maremar o Mar i cel, l’obra amb la qual plegaran veles i que ara mateix ja està en cartell a Barcelona. De moment venen entrades fins al febrer del 2025, però m’hi jugo un pèsol que hauran de prorrogar. Per molts anys!
CARLES FONT TURON
‘Moviment estàtic’
Aquest és un àlbum ideal per relaxar-se després del retorn a la rutina postestiuenca. Deu peces amb el piano de protagonista aparentment simples però agradables i ben resoltes. Tancar els ulls, escoltar, deixar-se dur i començar a volar. I sí, despectivament (o no), també es podria titllar de música d’ascensor. Ah! I aquest Carles Font no és el cantant d’Ubrique’s Band ni una de les veus del duet osonenc Panxolina. Va néixer a Girona, és pianista clàssic i ara mateix també fa de profe als conservatoris de Sant Cugat i Vila-seca.
Jordi Sunyer
Primer instrument que vas aprendre a tocar. El primer va ser la flauta, a l’escola.
I el segon, l’ukelele quan feia primer d’ESO.
Primer concert en directe? A la Biblioteca Pilarin Bayés de Vic en un concert de micro obert.
Primer disc que et vas comprar? Vaig començar escoltant sobretot el raper Lil Mosey i Cyril Kamer.
Quants discos tens aproximadament? No tinc cap disc físic. Escolto música sobretot a través del YouTube.
Grups o músics de capçalera. Chris Brown, Justin Bieber, Cyril Kamer.
Un concert (com a públic) per recordar. No he anat mai a cap gran concert i m’agradaria molt anar a un bolo de Cyril Kamer.
Jordi Vilarrodà
Venien dels Estats Units, de Letònia, de Romania, d’Alemanya, del Canadà, de Rússia… i van confluir a Vic a mitjans de l’any 1938, quan ja s’albirava que el final de la Guerra Civil no seria favorable a la República. Eren les infermeres de les Brigades Internacionals, que van instal·lar un hospital per als seus combatents a l’Escorial, i que s’havien anat movent a mesura que el front reculava. La seva història fins ara molt poc coneguda ha emergit gràcies a la recerca de Maria Cinta Sadurní, especialista en història de la infermeria i professora de la UVic-UCC. En va sortir la seva tesi doctoral, que ara pren forma de llibre –en un format més divulgatiu– amb la col·laboració del periodista d’EL 9 NOU Xavier Bardolet. Infermeres en guerra (Eumo Editorial) es presentava aquest dijous en un acte al MEV.
Per l’hospital de Vic hi van passar infermeres de 17 nacionalitats diferents. “Algunes eren titulades i amb experiència i d’altres no, tot i que la República va controlar que tinguessin una mínima formació i els va impartir cursos”, diu Sadurní. Al front, a prop de la primera línia, sempre hi anaven les titulades. Era un panorama heterogeni, unit per algunes característiques compartides: “Moltes eren comunistes, i venien aquí per lluitar contra el feixisme”. Les motivacions que podien impulsar-les, en alguns casos, a deixar bones feines i marxar a milers de quilòmetres de casa seva per apropar-se als perills d’una guerra eren les conviccions. “Un nombre significatiu d’ells eren jueves” i possiblement eren les que més advertien els perills d’una victòria feixista, veient el que ja estava començant a passar en l’Alemanya de Hitler. “Eren partícips de la lluita.”
“Les infermeres escrivim poc”, diu la investigadora. Per això no li ha estat fàcil de trobar testimonis documentals en el cas de Vic. Va haver-hi excepcions, per sort, com la de la franco-romanesa Fanny Bré, el dietari de la qual ha estat “fonamental” per conèixer detalls de com funcionava l’hospital de Vic. També ha rastrejat arxius com l’Arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica, i l’Arxiu de la Brigada Abraham Lincoln, que agrupava els combatents nord-americans. I va comptar amb els treballs previs fets sobre l’Hospital Internacional de Vic per osonencs com Josep Casanovas, Marta Costa o Manel Montero. I va visitar llocs de l’Estat espanyol on hi havia hagut hospitals semblants, on va prendre consciència que Vic havia estat “una parada més en el seu trajecte en la Guerra Civil”.
Tot plegat ha permès a Sadurní fer-se una idea del que succeïa en aquell centre sanitari, que funcionava al marge dels altres i completament integrat dins de l’estructura de les Brigades Internacionals (a Vic hi havia dos altres hospitals que atenien ferits de la guerra, el de la Santa Creu i el de L’Aliança). “Les cures estaven vinculades a la moral, a reforçar l’esperit de lluita.” Es feien activitats politicoculturals, des de l’alfabetització si calia a la lectura, o l’aprenentatge d’idiomes mentre durava la convalescència. I també s’ha pogut constatar que la seva visió de les cures era moderna, perquè es preocupaven per aspectes com el descans –que no fos interromput constantment– o la presentació del menjar de forma agradable per als soldats que no tenien gana. Això sí, l’escassetat els obligava a moltes limitacions i va haver-hi fins i tot brots de febre tifoidea. “A Vic es nota que ja som al 1938, al final de la guerra.” Tot es feia sota la supervisió d’un comissari polític, i no sempre era benvinguda aquesta vigilància. “N’hi va haver alguna que no veia clar que es fes propaganda política a l’hospital, altres creien que no et pots desprendre de la ideologia quan estàs curant.”
L’hospital es va tancar el gener del 1939, quan ja feia dos mesos llargs que les Brigades Internacionals havien marxat del front. Per a les infermeres, en alguns casos, començava una altra peripècia, perquè no podien tornar a països amb règims feixistes, com Alemanya, Itàlia o Romania. Compartirien també el camí de l’exili (i camps de concentració a la Catalunya Nord) amb milers de refugiats. Altres, com les americanes, tot i poder tornar no ho tindrien fàcil: la seva ideologia d’esquerres i el seu compromís les posaria en el punt de mira de la cacera de bruixes impulsada pel senador McCarthy.
Soledat Ralló, empordanesa de naixement però vivint a Vic des de petita, és l’única osonenca de qui s’ha pogut trobar el rastre. Encara no era titulada –estava en període de pràctiques– i estava acompanyada per dues joves més, de les quals només se sap que eren de Roda de Ter. Va poder ser entrevistada l’any 2002 pel metge i professor de la UVic-UCC Josep Maria Llobet.
Núria Tomàs i Mayolas
Tatrebill en contes uns
Autor: Miquel Obiols
Il·lustrador: Miguel Calatayud
Editorial: Kalandraka
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2022
Nombre de pàg.: 115
Tatrebill en contes uns o Uns contes en llibertat, si ho capgirem, és un recull de set contes divertits i ocurrents per a lectors a partir de 9 anys. Van ser publicats el 1980 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, amb il·lustracions de Ricard Castells, però dos anys més tard l’editorial Espasa-Calpe els va traduir al castellà i n’encarregà les il·lustracions a Miguel Calatayud, que encaixà molt bé amb l’esperit juganer i subversiu de Miquel Obiols.
És justament aquesta darrera versió la que ha recuperat recentment Kalandraka, publicant-la també en català i en gallec. El seu projecte editorial vetlla per tornar a posar a l’abast del públic obres considerades “clàssics contemporanis” de literatura infantil i juvenil.
Retornant als orígens del llibre, Miquel Obiols en aquella època combinava la feina d’escriptor amb la de guionista per a programes de televisió com ara Terra d’escudella. Les set narracions políticament incorrectes que va escriure captiven des de la primera fins a l’última pàgina. Hi utilitza un llenguatge fresc, clar i precís, que explora el so i la grafia de les paraules i es qüestiona l’estructura dels paràgrafs. La veu del narrador dialoga sovint amb el lector per situar-lo entre els límits de la ficció i la realitat, delectant-lo amb històries com la del gos enamorat de la lluna que no sap bordar; la del cruel i encisador home del sac i la seva esposa Tuietes; la de Margot, una dona gran a qui una fada va ensenyar a volar; la d’una família que viu un surrealista viatge cap a la casa d’estiueig, o la d’en Titus, un nen que desvaria a causa de la febre.
Dels set contes, en trobem dos de molt curiosos. Un porta el títol de “Galindaines” i es basa en 10 dibuixos realitzats a partir de mots concrets (i cadascú que s’inventi el relat); i el del final, imprès a la inversa, que s’ha de llegir amb l’ajuda d’un mirall. Aquest conté l’essència del llibre, perquè ens fa adonar de la fragilitat de la literatura i la imaginació davant d’una societat insensible i intolerant.
Per arrodonir-ho, les il·lustracions de Miguel Calatayud donen cos i ànima als personatges estrafolaris que hi apareixen. Estan realitzades amb grafit, a través d’un traç net que genera trames i textures sobre una taca plana de color, tot i que la tècnica que més el caracteritza és la ploma i tinta xinesa amb degradats cromàtics d’aquarel·la.
Jordi Vilarrodà
‘No dormiràs’
Oriol Canals
Rosa dels Vents
Imaginin que en un concert de la gran orquestra del país, que aquí es diu Filharmònica de Barcelona, al Palau de la Música, la gran lluerna de la sala es trenca, i entremig de la pluja de vitrall es despenja el cos d’una persona penjada. El primer d’uns fets que comencen a passar al voltant de l’orquestra i d’una policia, Martina Roca. Un thriller amb tots els ingredients, de la mà d’un mestre del gènere.
‘L’any més inesperat’
Àlex Susanna
Proa
Des de 2020, l’escriptor i gestor cultural Àlex Susanna havia incrementat la seva producció de prosa memorialística, és a dir de dietaris, en els darrers anys. Un gènere que havia conreat des del 1988, amb Quadern venecià. En els últims mesos de la seva vida, ja malalt, va continuar escrivint i va deixar un volum a punt de publicació. El títol és ben revelador: L’any més inesperat.
‘Material sensible’
Laura Pinyol Puig
Amsterdam
Amb El risc més gran (2018) la periodista Laura Pinyol va debutar com a novel·lista, i amb notable èxit. Aquest segon títol ha de ser la seva confirmació. La història d’una dona que, passada la quarantena, amb feina i família estable, veu que tot trontolla quan queda embarassada d’un home que no és el seu marit. El primer impuls és avortar, però abans ha de descobrir molt d’ella mateixa.
‘No pensis, mira’
Mercè Ibarz
Anagrama
Quantes vegades no ens hem atrevit a dir res sobre una obra d’art perquè “no hi entenc prou”? L’escriptora Mercè Ibarz, també professora i cronista d’art, proposa en aquest assaig que establim cada un de nosaltres una relació directa amb l’art, que vagi de la mirada a allò que ens comunica l’obra. Una manera d’aprendre a gaudir-ne. “Mirar és pintar, i pintar és mirar”, diu Ibarz.
‘Tornar a la ceràmica’
Núria Saló / Jaume Vilà
Ed. Sidillà
“Poder crear amb les pròpies mans a partir d’una cosa tan primària com és un tros de terra és realment màgic.” Ho diuen els autors d’aquest llibre i saben de què parlen, perquè són ceramistes. D’un temps ençà augmenta l’interès per aquesta artesania elemental, ancestral, i també útil. Aquí expliquen com qualsevol de nosaltres que ho prengui com a afició s’hi pot introduir.
Dijous, 27 d’agost de 1987 Reproducció en VHS de ‘La muerte tenía un precio’
Jordi Remolins
Per ser un cinèfil de pro queda molt bé afirmar que ets un incondicional de Truffaut i Renoir, i de tots els directors a qui han dedicat alguna sala de cinema en algun lloc de la nostra geografia. Fins i tot si anomenes a John Ford i a Hal Hartley pots rebre el reconeixement d’altres cinèfils de pro, per molt que he vist alguna pel·lícula d’aquest darrer que m’ha provocat anys de malsons. Els mateixos que em va produir Bagdad Café, una de les collonades més absurdes amb què he perdut el temps, només pel plaer de poder-la puntuar amb dos ridículs punts a la llibreta on anoto totes les pel·lícules que vaig veient.
D’ençà de Sin perdón ha canviat la visió que es té respecte a Clint Eastwood, però fins aleshores era gairebé temerari afirmar que t’agradaven les seves pel·lícules. Alguns et reconeixien que feia cinema comercial per permetre’s pel·lícules com Corazón negro, cazador blanco o Bird, però ho feien amb la boca petita, com si fos un sacrilegi. Fins i tot alguns esquerranosos m’havien difamat per defensar-lo en nits etíliques inacabables, acusant-lo de feixista pel fet de pertànyer al partit republicà, com si el demòcrata fos molt millor. I fet i fet a mi el que me n’agrada és el cine que dirigeix, no el seu credo ideològic.
Ja de petit anava al cinema per veure-hi les pel·lícules on compartia pantalla amb un orangutan, que tot i no ser les millors de la seva filmografia, eren prou entretingudes. Però quan em va captivar realment va ser quan amb vint anys de retard vaig redescobrir la trilogia que va protagonitzar sota la direcció de Sergio Leone i les impressionants bandes sonores d’Ennio Morricone. La muerte tenía un precio, Hasta que llegó su hora i El bueno, el feo y el malo són al cinema western el que els evangelis a la Bíblia. Recordo que durant l’estiu del 1987, mentre hauria d’haver estat estudiant per treure’m les assignatures pendents del batxillerat, aprofitava qualsevol pèrdua d’interès per les matemàtiques o les ciències naturals, per introduir la cinta de VHS al reproductor i veure-hi al personatge sense nom protagonitzat per Eastwood, mirant amb cara inexpressiva a qualsevol desaprensiu brut i pollós, just abans de disparar-li un tret que li fes voleiar el barret. I si hagués sabut que més tard havia de fer Mystic river o Million Dollar Baby, encara l’hauria venerat molt més.
EL 9 NOU
Joan Millaret i Valls
Juganer artefacte fílmic
Després de competir en el Festival Internacional de Cinema de Canes, Marcello mio, de Christophe Honoré, arriba als nostres cinemes. El director francès de pel·lícules com Les chansons d’amour (2007), Plaire, aimer et courir vite (2018) o Chambre 212 (2019) treballa per setena vegada amb Chiara Mastroianni i ara és perquè ella es fiqui en el rol del seu propi pare, Marcello Mastroianni. El film s’obre amb una seqüència inicial amb Chiara Mastroianni com a actriu que participa en un rodatge emulant l’Anita Ekberg de la cèlebre escena de la Fontana de Trevi de La dolce vita (1960, Federico Fellini), film mític de Marcello Mastroianni. Però durant un altre rodatge alguns companys li suggereixen la idea que pel paper que interpreta podria ser més Mastroianni i menys Catherine Deneuve, la que va ser dona de Marcello i mare de Chiara.
Així que un bon dia ella es disfressa de Marcello Mastroianni i es converteix en el seu pare, parlant com ell i revivint la vida del seu pare. Honoré ha buscat la connivència d’actors que s’interpreten a si mateixos, des de la mateixa Catherine Deneuve, també mare en la ficció, fins a Fabrice Luchini, Nicole Garcia, Benjamin Biolay, Melvil Poupaud o Stefania Sandrelli, que apareix en una seqüència en un plató televisiu. Honoré no amaga la condició d’artefacte fílmic d’aquesta juganera proposta amb un bonic discurs metacinematogràfic, que parla del cinema dins del cinema, tot plantejant la bonica confusió entre vida i cinema. La lleugeresa de Marcello mio no pot dissimular l’artifici i la vacuïtat de la proposta, però alhora encomana la joia que experimenta la cinefília i la mitomania amb aquesta Chiara transvestida amb Marcello absolutament adorable.
AMIC
Vols canviar el teu pentinat a la tardor? La tardor ha arribat, i amb ell les últimes tendències en talls, pentinats i coloració per a la nova temporada. Tornen estils icònics com el tall Morrison, el Power Bob, el Boho Hair, el Boyish, el Bixie i el Wolf Cut. Pel que fa a color, destaquen els tons rogencs, el ros Chantilly, el Golden Brunette, les metxes melting i els castanyers fumats. Els serrells seran llargs, i predominarà la ratlla al costat als pentinats.
El tall Boyish és un dels més destacats aquesta propera tardor, una variació del look francès al garçon però amb els contorns més allargats i desfilats, aconseguint una imatge sens dubte més moderna i un estil versàtil i sofisticat: “Ho podem fer més o menys informal pels accessoris que usem, però sempre queda juvenil i és força còmode. Perquè el seu manteniment sigui impecable, aconsello retocar-lo de cada sis a vuit setmanes” – explica David Lesur, director de formació dels salons David Künzle a Madrid.
Tant el tall Wolf com el Power Bob tornen aquesta tardor amb pocs canvis. El primer és un tall a l’alçada de les espatlles amb un contorn molt trampejat i les puntes desfilades, encara que no sempre. El segon és un tall clàssic i recte a mig coll i sense capes. Paul Tudor, director del saló David Künzle Fuencarral a Madrid, aconsella el Wolf Cut a més per ser un tall que requereix poc i fàcil manteniment: “S’ha d’assecar sempre amb el cap avall, i utilitzar un producte de fixació tipus escuma o cera per aportar-hi textura. La part de dalt ha d’estar molt curteta i la del darrere que arriba a l’esquena, més llarga, que es vegi la diferència de volum i capes. Com més despentinat ho portem, millor”.
Sobre el Power Bob, Lesur el defineix com a molt elegant i afavoridor si sabem treure’n partit, per exemple pentinant-lo amb la ratlla al mig per estilitzar-lo, o combinant-lo amb un allisat que aporti un efecte de ben acabat: “La seva cura requereix molta més atenció, ha de tractar-se amb xampús, condicionadors i màscares , però també amb un protector tèrmic abans de passar la planxa, i també utilitzar un sèrum o producte de styling que ens aporti molta brillantor”.
Eva Remolina / AMIC
El xiclet té un origen curiós. Tot i que el xiclet modern tal com el coneixem va ser inventat al segle XIX, el costum de mastegar resines o substàncies naturals té una llarga història que es remunta a milers d’anys.
Els primers registres d’aquest hàbit es troben en restes arqueològiques de la cultura neolítica a Europa, on s’han descobert fragments de resina de bedoll que semblen haver estat utilitzats amb finalitats tant medicinals com recreatives.
Al continent americà, les cultures maies i asteques també tenien la seva pròpia versió del xiclet. Els maies mastegaven el “xicle”, una resina natural que s’obtenia de l’arbre sapotiller. A més, aquesta pràctica estava relacionada amb certs usos culturals i rituals: per exemple, era considerat una forma de mantenir l’alè fresc i de netejar les dents.
El pas cap al xiclet tal com el coneixem avui es va produir al segle XIX als Estats Units, gràcies a la combinació de l’enginy i la casualitat. Tot comença amb el general Antonio López de Santa Anna, un famós polític i militar mexicà, que va exiliar-se als Estats Units després d’una derrota política. Santa Anna era un gran consumidor de xiclet i, en el seu exili, va portar aquesta resina amb ell. El seu objectiu era utilitzar-la com a substitut per a la goma, però la idea no va funcionar.
Aquí és on entra en joc Thomas Adams, un inventiu fotògraf i inventor de Nova York. Adams va intentar, sense èxit, utilitzar el xiclet per crear un tipus de goma, però, mentre treballava amb aquest material, va descobrir que, un cop mastegat, la seva textura era agradable i duradora. Així, va tenir la idea de comercialitzar el xiclet no com a goma, sinó com a un producte per mastegar.
El 1871, Adams va patentar una màquina per produir tires de xiclet i va començar a vendre-les sota el nom d’Adams New York No. 1. El producte va tenir èxit, i a poc a poc es van introduir altres innovacions, com l’addició de sabors, la qual cosa va fer que el xiclet guanyés popularitat.
Després de l’èxit d’Adams, altres empresaris van veure el potencial del xiclet i van començar a crear les seves pròpies versions, afegint millores i nous sabors.
Durant el segle XX, el xiclet es va convertir en un producte massiu, especialment popular entre els soldats durant la Primera i la Segona Guerra Mundial, ja que ajudava a mantenir la concentració i reduïa l’estrès. Després de les guerres, els soldats van portar l’hàbit de mastegar xiclet a casa, fent-lo encara més popular.
Presidenta: Beth Codina
Director editorial: Agustí Danés
Coordinació i redacció: Carles Fiter
Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic
Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers
