Entrevista al contratenor Jordi Domènech, que estrena el concert 'La Follia' a L'Atlàntida de Vic

Jordi Sunyer

Aquest diumenge Polifem Consort, una formació que tu dirigeixes i on tu també toques, estrenareu un espectacle que heu titulat La follia, on caseu música barroca i música contemporània. Això és un casament bastant poc habitual i més en formacions, entre cometes, clàssiques, però vosaltres us hi llenceu i aquest diumenge estarem d’estrena. 

Sí, un dels motius de la Follia, és perquè estem una miqueta bojos de plantejar un concert on toquem uns instruments a la primera part i uns instruments a la segona, diferents. S’ha de canviar, per exemple, jo a la primera part toco el clavicèmbal. 

Perquè la gent se situï és com un piano d’aquells amb espineta, que sona més fluixet i tal. 

Sí, el de les pel·lícules de Versalles. 

Per exemple. 

I després, això s’ha d’endreçar i es col·loca un piano de cua a l’escenari. I això amb tots els instruments, que venen tots duplicats. És a dir, la persona que toca, la Nina, que toca l’oboè, porta un oboè antic i porta un oboè modern. 

Les violinistes, per exemple, l’Anna Urpina, que la vam tenir aquí la temporada passada, comença tocant un violí barroc d’aquells d’abans, i acabarà tocant un violí convencional. 

Amb tot el que això comporta, que s’afina diferent, l’arquet és diferent i l’estil de tocar, el volum, doncs, també és diferent. 

I el so, també. 

Clar, clar. 

Bé, si et sembla Jordi, per situar el personal, primer escoltarem un fragment d’una peça vostra, enregistrada a les adoberies de Vic, quan ja estaven adobades. I així la gent veurà com soneu quan aneu de perfil clàssic. 

Exacte. 

Aquí tenim Polifem Consort amb formació clàssica. Aquest seria el perfil que hi haurà a la primera part del concert. 

Aquesta és una de les àrees que sentirem, una àrea de Händel de l’òpera Amadigi. Aquest és just el fragment final d’aquest personatge. 

I per cert, això ho vau anar a gravar. Les adoberies de Vic és aquest espai on us veiem situats

Exactament, de fet estaven acabant les obres, crec que va ser la primera cosa que s’hi va fer, vull dir que va ser una prova una mica per tot a veure com se sentia; la llum molt maca. Just va començar a ploure aquell dia després de no ser pas quants mesos de sequera.

Carai ja us poden llogar cada dia a tocar allà gaire bé. I aquí hem vist, a part de la formació, aneu acompanyats d’una soprano, d’una solista la Maria Hinojosa.

Sí, sí, de Sabadell i que precisament s’ha fet molt coneguda fent el repertori antic i fent el repertori modern,és a dir, és d’aquelles persones que està cantant òperes antigues o oratòries antigues, i després la lloga al Liceu per fer les coses més modernes, a la Fura dels Baus, els compositors moderns… és una soprano bastant de confiança amb aquest tipus de peces. 

La primera part del concert d’aquest diumenge, l’Atlàntida de Vic, a partir de les 6 de la tarda, serà en Polifem Consort en aquesta formació que veiem ara. 

Exacte. 

I, per cert, la formació va néixer ja en teoria per tocar aquest repertori. Tu, Jordi, quan vas crear o quan vau inventar la formació, era bàsicament per capbussar-vos en repertori més clàssic, no?

Bàsicament, el que fem és això. El 80% del nostre temps està dedicat a la música barroca. Però tant l’Anna Urpina, per exemple, el disc aquest que ha tingut tan èxit que va editar, justament el dedicava a la música moderna i a la música barroca, i vaig pensar, ostres, per què no atrevir-se a fer un concert que barregi aquests dos estils que no es troben.

Pràcticament mai. 

Exacte. 

I menys en un mateix espai, un mateix escenari. 

I per tant, doncs, bé, mira, ens vam atrevir a fer això, i a veure quin resultat té. També una miqueta el lligam de les peces està molt ben lligat, perquè la Follia, a més a més, vol dir la bogeria dels personatges barrocs de la primera part, que bojos de gelos, d’amor, de ràbia, és a dir, amb coses molt extremes, i les cançons de la segona part… 

Ara hi entrarem. 

..són boges.

Anem a les cançons de la segona part. La primera part és, entre cometes, més convencional. A la segona hi ha un seguit de peces que són teves, escrites pel Jordi Domènech, però alguna lletra no és teva. He vist que hi ha peces, per exemple, amb els “estirabots” de “Tintín”

Exacte, bé, del capità Haddock. 

El renecs. 

Hi ha una peça on la soprana només va insultant el públic, bàsicament, amb tots els renecs del capità Haddock.  

I tu has fet un recull?

Els renecs que m’agradaven més a nivell personal, i que m’anaven més bé, també, per la qüestió del ritme de la música; és una de les peces.

També has pescat coses d’internet, així una mica aleatòriament.  

És que hi ha coses que no es poden explicar, perquè hi ha coses que són molt de performance, però per exemple aquesta d’internet, la soprano cantant amb tota la seva sensibilitat i de manera molt extrema, una cançó molt expressionista que en diem cançó expressionista alemanya, que és molt extrema però només està dient noms d’empreses alemanyes; que surten detergents, que surten cotxes, que surten editorials, surten això. Però, en canvi, ho fa tot una expressió com si estigués comunicant la cosa més grossa. 

Això s’ha de veure. També hi ha lletres del Groucho Marx. 

Sí, aquestes m’agraden molt. Clar, totes les cançons aquestes desaforades, vuit cançons desaforades, les vaig pensar… perquè la gent s’ho passés bé escoltant música contemporània. És a dir, fent música contemporània, hi ha molts efectes, hi ha moltes coses així, les peces són molt petites, són molt curtes i són molt, a nivell de timbre a nivell de ritme són, modernes. 

Vaja, serà totalment diferent de la primera part. 

Exacte, però és per passar-s’ho bé, per riure. Perquè totes són boges i totes són surrealistes. I una de les més surrealistes, de fet, és aquesta que està dedicada als estirabots de Groucho Marx, que està fet com si fos una mena de música de cabaret, però les lletres, cantades també amb la màxima sensibilitat possible, però són estirabots de Groucho Marx. 

A la segona part la formació s’amplia.

Exacte.

Primer, canviaran els instruments, per tant els instruments són moderns, però ampliareu la formació. Qui més hi ha fitxat? 

S’amplia la secció de vent, perquè a la primera part només tenim un oboè, doncs a la segona també a més a més d’un oboè, afegim un clarinet, la Juncal Salada i una trompeta, en Sergi Marquilles.

També proximitat, perquè la Juncal és de Manlleu, en Sergi de Taradell… 

El que passa és que la Juncal viu a França, em fa molta il·lusió precisament de convidar-la a aquest concert, perquè la Juncal l’havia tingut quan era petita, potser això no es pot dir, però l’havia tingut com a alumna. 

Era alumna teva. 

Quan era petita i em va fer molta il·lusió que vingués amb ella també de venir. Perquè clar, és una clarinetista de nivell mundial. Clar, i està sempre Pirineus amunt. Vull dir que està molt bé poder tenir un projecte així i poder recuperar gent d’aquí. També hi afegeixo un altre d’aquí, en Marc Casas, percussió. 

Percussionista, Marc Casas. Marc Casas no l’havies tingut d’alumne, perquè és una mica més grandet.

No, no, no, però hem col·laborat moltíssim amb en Marc, és el meu percussionista de capçalera. 

I el trompetista és el Sergi Marquilles, que és de Taradell i no sé si havia estat alumne teu. 

No. 

També és trompetista de la Cobla Sant Jordi, un trompetista molt polivalent. 

En Sergi el conec d’aquí. 

D’aquí. 

Sí, d’aquesta producció. 

Molt bé. Doncs ja estem una mica situats, ja sabem que la formació s’ampliarà… i sabem que és una mica boja, ens ho has comentat. Aquesta segona part no serà convencional. 

No, no, hi ha moltes… És que hi ha moltes coses que la veritat no es poden explicar… 

No, no, aquí anem donant tastets, posant la mel als llavis a la gent que ens veu des de casa, i el que ha de fer la gent és acudir a veure aquest concert. 

I juguem una miqueta amb el surrealisme de moltes vegades, de circumstàncies de concert, de coses que t’esperes i que no són. Hi ha algun cop una miqueta fort, i hi ha coses molt divertides. Per exemple, hi ha dos homenatges a dues personalitats musicals d’aquest segle. Una és la Cathy Berberian, que va ser la dona d’un compositor i va fer coses molt extremes. I una altra és l’Uma Sumac, et sona?

No la tenim present, qui és l’Uma Sumac? 

 l’Uma Sumac és una peruana que es creia descendent dels antics Inques. I va ser una cantant dels anys 50, tipus més cabaret, però amb una vida completament desaforada, i l’has sentit segur perquè ha sortit en molts anuncis, té una veu molt particular, molt àgil, i de seguida, quan sentis aquell mambo que fem com a final, el final s’acaba amb un mambo. 

I aquest mambo també el fa la Maria. 

També el fa la Maria, és que la Maria ho atrapa tot. La Maria no deixa res. I això, vull dir que de seguida et sonarà la música, perquè és música així, amb la manera de cantar…

I Jordi,  la Follia s’estrena mundialment aquest diumenge. Queda alguna entrada encara, però la voluntat és que això rodi i tingui continuïtat?

Sí, sí, la voluntat és de veure si a la gent li interessa aquesta proposta que en principi és molt nova, i de sortida, a part de venir al concert, a veure com surten després del concert, perquè nosaltres ho veiem molt clar. 

Content segur, no? 

Jo crec que sí. Però a veure si la gent entra a dintre de l’atmosfera del concert. Tota aquella qüestió del concert seriós i tot així, això a la segona part es destrueix, i perquè, és que es juga més en teatre…

A nivell visual també passen coses. 

També passa alguna cosa, si, alguna cosa forta. Sí, sí, però… entremig haig de fer un discurs, jo, per exemple, perquè s’ha d’explicar molt bé algunes coses. Sí, sí, és un concert que passen coses.

Vaja, algú si va veure el concert sense haver vist aquest programa, i diu que va veure un concert de Polifem Consort, que els vaig veure una vegada, s’endurà alguna sorpresa. 

Diguem-ne que la segona part es pot quedar una miqueta parat de les coses, perquè passen moltes coses, i passen moltes coses estrambòtiques, però les cançons no enganyen, cançons desaforades, i sempre ho dic, és que són divertides i surrealistes.

La gent hagi seguit una mica la treva de trajectòria i ja sap que tampoc tens manies, que t’atreveixes a tot i que en aquest sentit, al costat de coses ben serioses… 

No, i a més a més, exacte, i a més a més, quan cantava, una de les coses que a mi més m’agradava és quan tocava fer bisos, doncs fer bisos que la gent no s’ho espera, m’entens? Llavors, de vegades, feia bisos que seia jo al piano i cantava un coplet del Paral·lel, o cantava una cosa, m’acompanyava jo. Vull dir que la gent que m’ha anat seguint la carrera, més o menys això ja ho ha vist. Aquesta segona part és això, ampliar.

Quan dius cantava ho dius en passat. I ara gratarem una mica en aquest passat. Perquè clar, tu havies estat un contratenor conegut arreu del món i havies cantat no només als Països Catalans, sinó, a mig planeta, però això ho tens aparcat ara.

Jordi, fa un parell d’anys, crec que vas decidir posar-hi punt i final

Fa justament aquest juliol, va fer un any, que vaig fer l’últim concert, l’últim últim, que era allà a Amèrica, sota les catarates del Niàgara. 

Allà vas fer l’últim concert? 

Sí, sí, precisament, perquè era una de les peces que més nom i més concerts he tingut, que era el Carmina Burana, era en una companyia que realment hem acabat sent família, que ha sigut la Fura dels Baus, i en un lloc que era esplèndid, que no hi havia estat mai. 

A més, devia ser allò, un mitet… 

Sí, això sí. Però vaig pensar que era una bona manera de posar punt final en aquesta etapa. 

I com es fa això, de posar punt final en una etapa de contratenor? M’imagino que ser contratenor i estar a primera divisió exigeix, ve com un esportista d’elit, no? 

Exactament, exactament. Exactament, la música no és gratis. No. Fer concerts no és gratis.

I cantar encara menys. 

I esclar, exigeix una… un entrenament, diguem-ho així, ja que parles d’esportistes, un entrenament diari i una exigència diària que també ha arribat un moment de la meva vida que he pogut obrir altres aspectes, com ara la direcció, o com ara la qüestió de la composició, que cada vegada tinc més feina. Això m’exigeix molt de temps, molt de temps de preparació, molt de temps de pensar, molt de temps de plantejar, i això era bastant incompatible amb el fet d’haver de cantar cada dia, haver d’estar en forma vocalment, haver de marxar en mesos per anar a fer una òpera, i després de 25 anys, a veure, també he tingut una carrera de 25 anys, que vull dir que m’ha portat jo crec que ho he cantat bàsicament ho he cantat tot, el que podia fer. I mira, em va costar molt. 

Deixa’m dir que els tenors, els baixos normalment, si es jubilen, ho fan ja els 60-70, però els contratenors…

Sí. Saps què passa? També tenia ganes que no… També tenia ganes que no em jubilessin. És a dir, moltes vegades, és clar, els cantants lírics els jubilen, perquè no veuen mai el moment de renunciar a l’escenari. I tots sabem d’exemples magistrals de gent que hauria d’haver callat anys abans de fer l’últim concert. 

No, en direm cap, perquè seria lleig, però segur que alguns teniu noms al cap. 

I llavors vaig pensar que estaria bé, i vaig aprofitar aquesta cosa. Vaig créixer, vaig néixer i vaig estudiar com a pianista. Hi va haver un canvi de rumb a la meva vida per dedicar-me al cant. I ara, amb aquestes alçades, m’ha vingut un altre canvi de rumb. Què faig? L’aprofito o no l’aprofito? Amb tota la gent, tots els amics de la professió que vaig parlar, em van dir que aprofités. Tu que pots canviar de rumb, que tens talent per altres coses, aprofito perquè vaig néixer pianista i em moriré pianista.

El piano no l’havies pas aparcat, diguem-ho així, la posició també havies anat fent. 

Sí, sí, sí, però ara potser ha dedicat el moment de dedicar-s’hi més de ple i amb més consciència. Saps què vull dir? Perquè és això, diguem-ne, música no et regalen res, i hi ha una feina sempre al darrere que no es veu, i és llarga, i feixuga de vegades. 

I, per cert, s’enyora, el fet de cantar

Molt. Molt. Molt. Molt. Això encara estic sensible. Vull dir que vaig passar un bon alt-i-baix. No per res, sinó clar era el meu contacte que és directíssim amb el públic. És a dir, quan toques un instrument no tens aquest contacte tan directe amb el públic. Com a cantant, gairebé la gran majoria de vegades que cantes, cantes de memòria, és que no hi ha cap mena de filtre entre tu i el públic. I pots… i és que pots controlar la situació. I tu sents la gent com respira i com respira amb tu. I això ho he perdut, i em sap molt greu. 

I un dubte que tinc, si ara et poses a cantar, a tu et surt la veu de contratenor o ara ja t’has convertit en tenor convencional, per exemple? 

No, no, no, encara… 

Encara es porta? 

Sí, sí, encara la tinc, a la dutxa, encara… encara tinc aquella veu, sí, sí, sí, sí. 

Quan vas descobrir que tenies habilitats per aquesta veu? 

Doncs ben jove, eh?, però m’entens? És a dir, hi ha gent que conserva aquest falset, i jo el vaig conservar i jo el vaig anar com ampliant perquè estava molt en contacte amb cors de nens, amb cors de noies… 

Ah, sí, sí, amb veus blanques…

Exacte, ja no vaig haver de fer el pas. El pas real va ser quan vaig entrar com a pianista al cor de cambra del Palau de la Música, allà hi havia cantants professionals que allà, quan obria la boca, em deien, escolta, perdona, això és molt raro, això és molt estrany. 

El que fas tu no ho fa tothom. 

Exacte. I llavors em van dir, vés amb un professor que et digui a veure què. I el professor em va dir, això és molt raro, amb això hauries de fer alguna cosa. 

Treballa-hoo. 

Potser hauries d’estudiar. I d’aquí va venir. Sí, sí, però… bé. Però de moment s’ha acabat. De moment això s’ha acabat. 

I ara tenim clar que el més immediat és Polifem Consort, però sabem que en Jordi és home, de moltes tecles, molts oficis i molts beneficis, també. Què més tens entre mans, Jordi, ara mateix?

Ara tinc si tot va bé… Bé, espero que sí, perquè jo estic treballant per això. L’any que ve faré no només un espectacle teatral, sinó que en faré dos. 

Dos? 

És a dir, estic fent la meva primera òpera. 

Una òpera? Una òpera? 

Una òpera, sí, amb tots els ets i uts, d’un sol personatge. És una òpera que és petita, però amb tots els seus decorats… i les seves coses, fins aquí puc. Tinc el llibret, tinc el divu, tinc el director d’escena… que em moro de ganes de dir-t’ho, però no puc dir-ho. Tinc la sala d’estrena, ho tinc tot, em falta el dia, això sí, perquè les agendes… 

Això vol dir que serà el 2025, la primavera… 

No, tardor. D’aquí un any. 

Bé, bé. 

D’aquí un any i un mes, potser. Això és el que tenim previst, però això serà òpera, és a dir, tot cantat, i en Polifem, per cert, els músics de Polifem sí que saben de què va. 

Perfecte. 

Però abans, el mes de maig, estrenaré el meu primer musical.

A, un musical convencional més modern. 

Defineix convencional. 

Bé, doncs, per exemple, la segona part de la Follia, perquè la gent se situï. No ens en anem al món de la música clàssica, sinó que seria un musical més, entre cometes, modern. 

Jo et dic, és una obra de teatre amb molta música, amb parts cantades, és a dir, que seria el musical, i que no té res de divertit. Res, res. Només et dic un tema, està ambientat en un camp de concentració. Nens, en un camp de concentració, que tots sabem com van acabar. Vull dir que spoiler, no, és a dir, és una tragèdia molt gran i una reflexió sobre la segona Guerra Mundial, sobre els camps d’extermini, i tots basats amb el testimoni que va quedar d’una infermera, l’Elsa…, que era la que escrivia cançons pels nens al camp de concentració, aquestes cançons les faig servir a la partitura, doncs una miqueta per ajudar-los a superar el dia a dia i l’absència dels seus companys i el fet de saber que l’any demà potser no es llevarien. 

L’òpera ens has comentat d’aquí un any, un any i escaig. El musical per quan? 

El musical és el mes de maig. I si mal no m’erro, 11 de maig. 

Carai! 

Sí, Granollers. 

Això és com aquell qui diu demà passat. 

Això, ho estic acabant la partitura ara, i ara a finals d’aquí dues setmanes ja tinc la presentació, diguem-ne, de la partitura amb el director del cor i el director d’escena. I tot això, perquè està tothom molt encuriosit per aviam què he fet. 

La dramaturga de Vic és coautora de l’espectacle que ha inaugurat la temporada 2024-2025

Jordi Vilarrodà

El musical Ànima, del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), és el gran èxit en l’inici de la temporada. Sessions plenes cada dia a la Sala Gran i aclamació unànime de públic i crítica per a una gran producció poc habitual als escenaris del país. Un dels noms que hi ha darrere d’aquest èxit és el de la dramaturga i guionista Blanca Bardagil (Vic, 1988), que viu un dels moments més importants de la seva trajectòria: “Cada nit el públic s’aixeca per aplaudir”, diu. I els queda fins al dia 27 d’octubre per anar-ho fent. En un moment en què el panorama dels musicals està dominat per grans produccions-franquícia de les quals no n’hi ha cap en català, Ànima s’ha erigit com un símbol.

Malgrat això, va anar de poc que Ànima no es queda en el terreny dels projectes mai no realitzats. La idea va néixer fa cinc anys de la mà de l’actor Oriol Burés, amb una llarga trajectòria en el gènere. “Ell em va demanar si volia escriure el text”, diu Bardagil. La història havia de ser la d’una noia, en els Estats Units que acaben de sortir de la Gran Depressió de 1929 i vol fer realitat el seu somni a Hollywood. Que no és el de ser actriu, sinó el de dibuixar en les grans produccions d’animació. En paral·lel a Bardagil, el compositor Adrià Barbosa va començar a crear la part musical. Van gravar algunes cançons amb actors i van explicar el seu projecte, “però a tot arreu ens van dir que no i es va quedar al calaix”. Fins que el van rescatar per al Riiing!, un projecte de la productora El Terrat i el Festival Grec per a projectes de teatre musical d’autoria. A l’edició de l’any passat, Ànima va seduir tothom i es va endur els premis del jurat i del públic. “Era ambiciós, de gran format i en català, això no és habitual”, diu Bardagil. Però faltava el pas definitiu, i aquest el va fer ara fa poc més d’un any la directora del TNC, Carme Portaceli. “Ens va trucar i ens va encarregar l’espectacle que havia d’obrir la temporada 2024-2025.”

El que va venir després, ho defineix l’autora de Vic com “un any de treballar com bojos”. De cop i volta s’enfrontaven a un repte grandiós, tant com la Sala Gran on havien d’estrenar. “Vaig haver-ho de prioritzar davant d’altres projectes”, diu Bardagil, que demana suport a la creació: “Nosaltres vam tenir sort del Riiing!, quants projectes bons es deuen quedar als calaixos!”. Al llarg d’aquest any han treballat com un equip en què cadascú feia la seva part però alimentava la resta. No són compartiments estancs. Al trio inicial s’hi va afegir Marc Gómez en les lletres de les cançons, al costat de Bardagil, i Victor G. Casademunt en la dramatúrgia. Tot això abans d’incorporar els actors i actrius encapçalat per Paula Malia en el paper de Greta, la protagonista.

Ànima és una història americana de fa gairebé cent anys, però que “ens ressona molt a les dones d’avui”. La Greta vol sortir del pou i anar a Los Angeles, i li han sortit pretendents però els rebutja: “No vull cap príncep” és la frase que la defineix. “No volia escriure una història basada en l’amor romàntic, sinó en l’amor cap a una mateixa”, diu Bardagil. I anirà a Hollywwod, i es trobarà amb barreres. “És la història d’una dona a qui li diuen que no per ser dona.” Ben real, perquè se sap que les dones que gosaven treure el cap en la indústria de l’animació tenien un rol assignat: “No podien ser creatives, se’ls assignava la feina de pintar els dibuixos que feien els homes… aquí mateix no va haver-hi dones dibuixant fins als anys 90”. La vida de la Greta és “de vocació, de desitjos i de lluita”. I potser per això una història tan americana ha connectat bé amb el públic català. “Perquè és universal i molt vigent, perquè hi veiem les nostres àvies i les nostres mares.” Blanca Bardagil ha acabat la feina, el que vingui a partir d’aquí ja no és cosa seva. Però confessa que li agradaria que Ànima tingués vida més enllà del proper 27 d’octubre.

“El rigor ha de ser el mateix que si escrius per a una sala petita”

Blanca Bardagil reconeix que quan va saber que Ànima hauria d’obrir temporada al TNC “vaig tenir un punt de bloqueig en l’escriptura”. I no es podia treure del cap la Sala Gran i la responsabilitat del projecte. Però es tractava, precisament, de deixar-ho de banda perquè “el rigor ha de ser el mateix que treballant per a una sala de teatre petita”. I a partir d’aquí “va anar tot fantàstic”, amb un treball d’equip que s’ha inspirat “en la creació dels musicals de Broadway”. Reconeix, però, que és l’experiència més intensa que ha viscut després d’haver participat en sèries com Cites o La mirada de la Fiona, haver dirigit una vintena d’obres de teatre o haver crear fins i tot la seva pròpia acadèmia d’escriptura.

Els artistes mostraran les seves instal·lacions aquest cap de setmana a l'entorn de Sant Hilari

Teresa Terradas

Hilari (um), el festival de land art i instal·lacions efímeres, celebra la segona edició aquest cap de setmana amb el canvi climàtic com a eix temàtic. El festival continua la línia engegada fa dos anys però introduint algunes novetats, sempre amb l’art i la natura com a protagonistes, a l’entorn de l’ermita de Sant Hilari. “El tema del canvi climàtic es pot abordar des de molts punts de vista, i cada artista ho fa a la seva manera, amb el seu llenguatge i la seva tècnica”, explica Pilar Ors, una de les organitzadores del festival.
Els artistes participants, de diferents disciplines i recorreguts artístics, són Mireia Zantop i Aleix Antillach, Roger Martí, Mariona Sans i Susana Malagón, Edgar Massagú, Zaida Guerrero i Sussana Pinho, Eduard Baulida, Col·lectiu Bonys i Forats, Roberta Genoveva i Noèlia Pareja, Pep Aymerich i Jofre Sebastián.

Aquests artistes ja han estat tota la setmana fent una residència creativa al mateix espai de Sant Hilari, en una zona expositiva de 23.250 metres quadrats a l’aire lliure, i que el cap de setmana es podrà visitar. Tot i així, algunes persones ja van poder anar-hi dimecres i dijous a la tarda.

Aquesta, precisament, ha estat una de les novetats del festival. “Enguany hem volgut que el públic pogués anar entre setmana a veure els artistes per conèixer el seu procés creatiu, crec que és interessant per a uns i per als altres”, ha explicat Ors. També divendres passat es va fer una acció col·lectiva creativa a l’exterior de la Biblioteca Marc de Vilaba, amb alumnes de 4t d’ESO de l’Institut Pla Marcell.

La inauguració oficial, però, serà aquest divendres a les 7 de la tarda, en un acte en què els artistes presentaran les seves instal·lacions. Tot seguit hi haurà una performance artística a càrrec d’Eduard Baulida. “Aquest any hi ha més performances que en la primera edició, perquè ens agrada apostar per aquest altre tipus de llenguatge”, ha comentat Ors. Dissabte a 2/4 de 7 de la tarda i diumenge a les 12 del migdia se’n faran dues més a càrrec de Pep Aymerich.

Una altra novetat d’aquesta edició és l’espai Comunhilarium, de caràcter inclusiu i participatiu, perquè el visitant pugui prendre part en el festival. “Es posarà a disposició dels visitants un espai creatiu amb materials naturals perquè puguin experimentar.”

En aquest espai també hi tindrà lloc l’espectacle del Col·lectiu Mut He vist florir un ametller sota alarma nuclear, una peça viva i en procés. Segons Pilar Ors, aquesta és una altra manera que els visitants puguin participar i entrar més en el festival. Una altra activitat, dissabte a 2/4 de 8 del vespre, serà la visita i el tast a càrrec del Celler Bardissots, per conèixer el projecte de recuperació de les vinyes velles de Cardedeu.

El patrimoni de Cal Ros

D’altra banda, diumenge dins les Jornades del Patrimoni, es farà una visita guiada, “Descobrim Cal Ros”, per conèixer la història del mas, la masia, els corrals i l’ermita de Sant Hilari, a més de tot el patrimoni natural com les vinyes i les oliveres.

Una de les darreres activitats, i també novetat, és el Micro Artístic Obert que farà diumenge a la tarda després del dinar a base de paella, perquè tothom hi pugui dir la seva.

Enguany, a més, s’oferirà als artistes participants de fer una residència a la Tèxtil Rase de Cardedeu. “Volem que passin coses a llarg de l’any que no hi ha festival, i per això farem aquesta proposta, que es concretarà en dues intervencions artístiques finals a la Tèxtil Rase i al jardí del Museu Arxiu Tomàs Balvey”, ha explicat la directora.

EL 9 NOU

Aquest dissabte se celebrarà a Sant Martí d’Albars la tercera edició de la Trobada de cultura popular del Lluçanès, amb un programa que inclou gran diversitat d’activitats per a tots els públics durant tota la jornada.

Al migdia i emmarcat dins els actes per a la reivindicació de la llengua i en contra de la festa de la Hispanitat, intervindrà el Grup de Poetes del Lluçanès, que oferiran un recital. Tot seguit hi haurà un vermut amenitzat pel conjunt Surti com Surti i a continuació, un dinar popular amb una animada sobretaula amb participació del Grup de Glosa i els acordionistes del Lluçanès.

A la tarda es farà una cercavila amb presència de gegants, gegantons, grallers i bastoners de la comarca i un concert amb Les Argelagues, i al vespre el correfoc anirà a càrrec dels Cremats d’Olost i els Diables Rocadepena d’Alpens. També hi haurà servei nocturn d’entrepans i per finalitzar la festa es comptarà amb la Berguedana de Folklore Total i el Belda i els Badabadoc.

Aquesta trobada, que ha comptat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Martí d’Albars i del Consorci del Lluçanès, està organitzada per un col·lectiu de jovent del Lluçanès amb l’objectiu, segons han explicat, de fer comarca i alhora reivindicar la cultura popular enfront de la que es considera elitista.

La 26a edició de la fira espera milers de visitants aquest diumenge a Seva

Miquel Erra

Un poble amb encant; un entorn privilegiat, a la falda del Montseny; i les dates, en plena arrencada de la temporada boletaire –que enguany pinta millor que la dels últims anys–, han convertit la Festa del Bolet de Seva en una de les cites imprescindibles del calendari firal de tardor a Osona. I amb impacte supracomarcal. Si el temps acompanya –les previsions ara mateix no apunten pluja–, el poble tornarà a rebre aquest diumenge entre 12.000 i 15.000 visitants.

Després de la lluïda celebració de la 25a edició, l’any passat –amb el concert de The Tyets com a colofó d’excepció–, la Festa del Bolet torna al seu format habitual; un format consolidat que combina el batec firal amb un seguit d’activitats i propostes pensades per atraure un públic familiar. Al nucli antic s’hi desplegaran un total de 55 parades, tres més que l’any passat, en una xifra que ja es considera el sostre de la capacitat que poden i volen absorbir. De fet, cada any s’acostuma a dir que no a diversos firaires. L’objectiu, donar prioritat a les empreses locals i als productors de proximitat.

Del total de parades, n’hi haurà dues de dobles centrades directament en la venda de bolets frescos, i una tercera de bolets cultivats. L’oferta pròpiament boletaire es completarà amb l’esperada barreja de bolets que se servirà fins a acabar existències –l’any passat se’n van vendre més de 1.500 racions.

Pel que fa a les activitats, destaquen els tallers, com el de cuina amb bolets o de cultiu de bolets amb troncs, que s’impartiran a la Carpa Gran; o una xerrada sobre “L’aroma del bosc: descobrim el món invisible de les olors dels bolets”, a càrrec de l’Associació de Micologia de Catalunya, entitat que també s’encarrega de guiar una de les propostes emblemàtiques del programa: la doble sortida per buscar bolets a l’entorn del poble (a les 9 i a 2/4 de 12). No hi faltarà la gran exposició micològica a la plaça de l’Església o el tradicional concurs de bolets, amb premis per a la millor presentació, la major varietat de bolets, el bolet més gran i el més original.

Per amenitzar la jornada, doble espectacle familiar: al matí, amb Woof, de Pere Hosta, i a la tarda, a la carpa, amb On són les castanyes. Tancarà la fira un tastet de swing i, a les 7 de la tarda, el lliurament dels premis del concurs de bolets.

EL 9 NOU

La programació familiar de la Nau B1 de Granollers s’inaugurarà aquest dissabte amb el mític ‘Rock en família’, un espectacle que és una oportunitat perquè els infants descobreixin la història i les cançons d’alguns dels grups més importants i rellevants de la història del rock i el pop. El grup interpretarà les millors cançons del llegendari grup The Rolling Stones.

‘Rock en família’. Sala Nau B1. Granollers. Dissabte 12 d’octubre, 18h.

Escarlata porta ‘La grUtesca’ al Teatre Auditori de Granollers

‘La grUtesca’ és un destil·lat en forma de pensaments sonors i actes poètics que dialoguen
creant un ‘collage’ poètic i provocador que qüestionen el rol i el futur del riure i de la
llibertat en la societat. Jordi Aspa i la Bet Miralta, membres de la companyia local Escarlata, s’exposen
directament i sense màscares, tot buscant la distància més curta possible amb el
públic fins al punt de poder-los llegir els pensaments, mentre investiguen i manipulen
unes emocions més lleugeres i delicades: perquè en un món on sembla que les llibertats i
les oportunitats d’esdevenir d’una altra manera s’estan extingint, també pot ser que el
riure s’extingeixi. Una experiència poètico-circense exclusiva per a 32 espectadors per passi.

‘La grUtesca’. Escarlata. Sala Oberta Teatre Auditori de Granollers. Dissabte 12 d’octubre, 18h. i 20h. Diumenge 13 d’cotubre, 12h. i 18h.

Arnau Tordera canta Jacint Verdaguer a la Garriga

Amb l’únic acompanyament de la veu i la guitarra clàssica, Arnau Tordera interpretarà íntegrament l’obra Verdaguer, ombres i maduixes, que Obeses va publicar el 2017. Fa un gir absolut de la partitura amb un nou arranjament que busca l’essència de la trobada entre música i poesia. Tordera rescata de l’oblit la figura del joglar i la seva forma d’explicar històries.
‘El joglar’. Arnau Tordera. Tenis Can Barbey, la Garriga. Dissabte, 12 d’octubre, 19h.

La companyia D’Click presenta ‘Latas’ a la Garriga

Un equilibri entre l’animal i l’humà, una dansa entre l’inútil i el bell. Tres personatges construeixen i destrueixen el present sense més objectiu que desafiar a l’avorriment. Es coneixen tant que no necessiten parlar. Habiten un món en el qual va passar alguna cosa, però no sabem el què. Busquen dins de llaunes una mica d’això, que en compartir-se es multiplica. Una invitació a jugar indiferents a qualsevol pensament. Un moment de felicitat compartida, amb un peu en aquest món, i un altre en una terra sense temps.

‘Latas’. Companyia D’Click. Des del Teatre El Patronat de la Garriga. Diumenge 13 d’octubre, 17.30h.

Jaume Espuny

‘Parallel Lines’
Capitol, 1978

Blondie va sorgir de l’escena punk de Nova York a mitjan anys setanta amb actuacions en directe famoses a la sala CBGB, juntament amb Ramones i altres grups punk que sortien com bolets. Però amb el primer disc els crítics els van col·locar en el moviment acabat de sorgir, la new wave. Ja no sonaven tan punk. I va arribar el tercer disc, aquest Parallel Lines, i va quedar clar que
Blondie era exactament i simplement un grup de pop rock, un gran grup, a l’estil dels Beatles o els Kinks, per posar dos exemples cèlebres. El disc va arrasar amb tots els mereixements. És un gran disc. Cap de les 12 cançons que conté podem dir que és mediocre. I hi ha uns quants èxits que van sonar
insistentment a la ràdio, com “Hanging on the Telephone”, “One Way or Another”, “Fade Away and Radiate” i, per sobre de tot, “Heart of Glass”, on brilla especialment la cantant del grup, Deborah Harris, amb aquella veu tan aguda que la va fer famosa. Gairebé totes les cançons estan compostes per un o altre membre del grup. Alguns temes tenen reminiscències de música disco, aleshores tant de moda, però aquí hi queden la mar de bé. Blondie no va durar gaire. L’any 1982 es va dissoldre, però va tornar el 1999 amb més o menys els mateixos membres i ara per ara continuen actius. En aquests 17 anys de pausa, Deborah Harry va tenir una brillant carrera en solitari.

Jordi Sunyer

CRISTINA LA MAR
‘El perderse & el quererse’
Cristina La Mar és una jove cantant de Lloret de Mar que va començar estudiant jazz a mig camí entre Barcelona i Anglaterra. Arran d’un viatge per Llatinoamèrica, però, va descobrir nous estils que la van inspirar per impulsar el seu projecte musical i per escriure els temes que formen part del seu primer disc, El perderse & el quererse. Les peces, que podríem situar al calaix del pop d’autor, són totes en castellà excepte l’última, “Caic”, que és en català (i no és cap versió de l’imprescindible “Caic” de Gerard Quintana).

ESCARTEEN SISTERS
‘Caure sostingut’
El projecte de les germanes Flàvia i Laia Escartín (evidentment van jugar amb el cognom a l’hora de batejar el grup) es va donar a conèixer el 2018 quan van publicar un disc homònim de folk i cançó. Dues veus, una viola i un violoncel i peces en català, espanyol, anglès i holandès. Cinc anys després hi tornen amb un disc que conserva l’esperit del seu folk poliglot però no tan cru. Sorprenen reinterpretant el cànon “Balalaika” (un clàssic del repertori de corals infantils) i fent una versió de “La tieta” de Joan Manuel Serrat.

DAVID PASTOR
‘Timelapse’
El valencià David Pastor és un dels trompetistes més prestigiosos del país. Actualment és profe del Taller de Músics de Barcelona i ha col·laborat amb la majoria de patums del jazz ibèric, amb formacions clàssiques (OBC) i fins i tot amb artistes pop com Michael Bubble. I aquest any ha publicat TimeLapse, un disc on revisita clàssics universals per adaptar-los en clau jazz al costat del pianista Francesc Capella, el contrabaixista Ken Warburton i una orquestra de cambra amb solistes de la Royal Opera House de Covent Garden de Londres. Un luxe.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. El primer va ser l’harmònica.

Primer grup/coral del qual vas formar part. La coral Escreix de Borgonyà. Recordo que ens dirigia en Pere Sellarès.

Quants discos tens aproximadament? Diria que uns 200.

Salva’n tres (de discos). Mayte Martin amb Tete Montoliu, algun de la pianista Maria Joao Pires i la Sonata Pòstuma de Schubert.

Grups o músics de capçalera. Toti Soler i molts i molts més.

Un concert (com a públic) per recordar. Em va agradar molt escoltar “El quartet de la fi dels temps”, d’Olivier Messiaen, a la sala modernista del Casino de Vic.

Jordi Vilarrodà

Quan el fotògraf Marc Sanyé va rebre la proposta del dibuixant Xevidom (Xevi Domínguez) de traslladar en una novel·la gràfica la seva experiència en els punts calents de les migracions d’Europa, va posar-hi només una condició: “Que el personatge no porti el meu nom, l’últim que volem és ser protagonistes”. Les fotografies de Sanyé, però, fan de fil conductor de L’altra frontera (Ed. Comanegra), que dimecres es presentava a Muntanya de Llibres, a Vic. “No és una tesi sobre les migracions, és l’experiència d’en Marc”, deia el dibuixant.

El personatge, complint la condició, no porta el seu nom però sí el seu bagatge des que l’any 2015 va viatjar a l’illa grega de Kos per documentar l’arribada de refugiats procedents de la guerra de Síria. Des de llavors, ha seguit els passos dels migrants per Grècia, Macedònia, Sèrbia, Itàlia, França… i les seves fotografies s’han exposat i publicat, i han rebut reconeixements diversos. Va ser veient una de les exposicions, amb el mateix títol que ha acabat tenint el llibre, que Xevidom va tenir la idea del llibre. “Jo volia fer un còmic sobre un fotògraf, la seva mirada, el que l’impulsa…” Feia temps que li rondava pel cap un clàssic del gènere, El fotògraf del gran dibuixant francès Emmanuel Guibert, que es basa en un reporter gràfic a la guerra de l’Afganistan. I va resultar que tenia un fotògraf a mà, a Calldetenes i vivint molt a prop d’ell. Així va néixer el projecte, per al qual Xevidom va reunir un petit equip: a part d’ell, el també dibuixant Dani Solerdelcoll, Dànius, i la dissenyadora Bet Puigblanqué, de l’estudi Kiwe. “Va ser per anar ràpid, i tot i això hem tingut quatre anys de feina.” També amb Comanegra, una editorial que ha fet una aposta important per la novel·la gràfica.

L’esperit del llibre era narrar “què hi havia abans i després de cada foto, com en Marc havia arribat al lloc i què li havia passat”. A vegades amb moments molt compromesos, inclosos encontres amb policies o amb traficants com els de la darrera història, que té com a escenari el pas de Calais, a França, amb la barca que s’allunya en l’intent d’arribar a Anglaterra . Encara no ha acabat, aquesta història: “Hi torno més d’un cop, a cada lloc, no voldria ser el fotògraf paracaigudes, que arriba a un lloc i marxa”, diu Sanyé. Al dibuixant li agradaria que d’aquí a uns anys algú que es miri el llibre “el vegi com un conte però d’uns fets que van passar de veritat”. El pròleg d’Òscar Camps, d’Open Arms, complementa el relat.

Jordi Vilarrodà

‘Poesia completa’
Joan Salvat-Papasseit
Ed. 62
El 7 d’agost passat va fer cent anys de la mort de Joan Salvat-Papasseit. Amb aquest motiu s’han reeditat en un sol volum, a cura de Jordi Cornudells, els cinc llibres que va publicar en vida:. Poemes en ondes hertzianes; L’irradiador del Port, i les gavines; Les conspiracions; La gesta dels estels, i La rosa als llavis, a més del pòstum Óssa Menor. Edició necessària d’un poeta cabdal.

‘Vetllar per ella’
Jean Baptiste Andrea
Empúries
Hi ha lectors que, sistemàticament, es refien de la qualitat del Goncourt, el gran premi de la novel·la francesa. Poc abans de l’estiu, arribava la traducció en català del relat guanyador el 2023. Una història que arrenca l’any 1986 amb la mort d’un escultor en un monestir italià, on ha viscut per vetllar la seva gran i darrera obra, una escultura que pot alterar l’ordre de les coses.

‘Drames per a principiants’
Maria Sellas Palat
Univers
Novel·la de debut de Maria Sellas, a qui potser alguns ja hauran llegit a través del seu compte d’Instagram @segon.tercera. La història té com a protagonista la Júlia, una noia que està entrat a l’edat adulta. Mentre gaudeix a l’estiu, li arriba una carta (fet en ell mateix insòlit). Tornarà a Montpelles, on havia estudiat un any, i recuperarà un passat al qual ja li semblava haver tancat la porta.

‘La ruta blava’
Josep M. de Sagarra
Club Editor
Club Editor ha recuperat l’edició que el filòleg Narcís Garolera, un dels més bons coneixedors de l’obra de Sagarra, va fer d’aquest relat. Sagarra el va escriure en el seu viatge a la Polinèsia. Marxant d’una Guerra Civil que l’amenaçava, Sagarra ens fa mirar amb la seva agudesa totes les etapes del viatge fins a Tahití, que ens mostra no com un paradís de postal, sinó com un lloc ben real.

‘Arigato’
T. Blanch / J.A. Labari
Estrella Polar
Els autors de l’èxit El buscapistes tornen amb una sèrie pensada per acompanyar els lectors més petits en el pas de la lletra majúscula a la lletra d’impremta. I de la lectura guiada pels adults a la lectura autònoma. Un moment fonamental. La narració es combina amb la vinyeta, amb un gat com a protagonista, perquè l’experiència sigui plaent. Ja n’han sortit dos llibres.

Anna Tomàs i Mayolas

L’olor que fa després de la pluja
Autor: Cédric Sapin-Defour
Traducció: Oriol Valls
Editorial: Més Llibres
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2024
Pàgines: 221

Més de dues-centes pàgines dedicades a una de les necessitats més poderoses de la vida, estimar, sentir-se estimat. Poques vegades he llegit tan a gust un llibre sobre l’amor, i segurament és així perquè no és l’explicació d’un amor ensucrat ni romàntic, no està ple de tòpics ni de llocs coneguts. És una història d’amor entre un home, el mateix autor, i el seu gos, l’Ubac, que adopta de cadell i amb qui comparteix els seus 13 anys de vida.
En Cédric veu l’anunci d’una cadellada de bovers de Berna, i se n’hi va corrents, sense intenció d’adoptar-ne cap i, alhora, sabent-se permeable als encants de les cries de gos. Ja n’havia tingut, ja sabia a què s’exposava. Qui no ha tingut un cadell a les mans i ha pensat, si pogués me’l quedaria? Una crònica anunciada, i molt ben explicada. L’autor escriu i descriu molt bé, t’embolcalla i et trasllada, de cop, a paisatges rurals i de muntanya.
I a partir d’aquesta primera trobada, fins a la mort, de vellesa, de l’Ubac, ens explica la seva vida compartida. I tots els aprenentatges que fa gràcies a l’observació del gos i al vincle irrompible que els uneix. La responsabilitat de fer-se càrrec d’una altra vida, tenir-ne cura, adaptar-se a les seves necessitats. Sense humanitzar-lo. Un tractat sobre la capacitat infinita del cor. Un amor que no exclou la resta de relacions.
L’Ubac, amb la seva capacitat de meravellar-se, la seva alegria, la seva connexió amb l’entorn, el seu sentit diferent de percebre el pas del temps. La confiança que li té, la lleialtat, la manera com es comunica, etc. Tot plegat el fa ser més conscient de la vida, del present, de la necessitat d’atenció plena amb la natura, amb els altres éssers vius, amb si mateix.
Una lectura que us recomano tant si us agraden els gossos com si no. Si us agraden i en teniu, perquè us hi sentireu identificats i gaudireu de la connexió entre tots dos. Si no us agraden, perquè entendreu que el llibre va d’afectes, cap als animals, cap a les persones, cap a la muntanya. I sobretot, perquè és una escriptura que atrapa, plena de reflexions. Una prosa que ens col·loca dins els pensaments ben endreçats del seu autor, que traspuen la seva energia i, sens dubte, la necessitat de relatar l’impacte emocional que li suposà formar part de la vida de l’Ubac. Un viatge per paisatges alpins, en què ben segur hi podreu sentir algun lladruc d’agraïment.

Núria Soto Salvador

1
Mar en calma

El primer cop que la veig és en un balcó. M’hi fixo perquè la criden pel mateix nom que a mi i perquè aquest dia estic avorrida com una ostra.
—Mar, vine! Mar, corre, vine!
Ja vinc, penso per sortir de l’ensopiment: a cada onada que trenca a la sorra. Però sé perfectament que les dues criatures que xisclen el meu nom des del balcó no tenen cap interès en mi, perquè amb prou feines arriben a veure’m per sobre la barana. Les altres tres o quatre —no sé ni quantes n’hi caben en un sol balcó—, adultes i que fan pinta de ser les progenitores, sí que em claven els ulls un moment. Però de seguida formen un cercle i tornen a aixecar aquesta remor ridícula que acompanya sempre els humans, mentre les petites salten amunt i avall al seu voltant com les ones que se’m fan quan m’arrisso.
Amb ella, la que es diu com jo, encara és pitjor. Quan finalment emergeix de la porta del fons del balcó —si és que d’això se’n pot dir emergir—, m’ignora per complet. Em mira res, un segon, i és com si no em veiés. Com si no s’adonés que soc allà davant, quieta i immensa com un instant de felicitat.
—Mar! Jugues? Mar, va, atrapa’m!
Persegueix les dues criaturetes de manera instintiva, com si li fes mandra. Què coi els passa a aquestes bestioles humanes? Em naveguen amunt i avall sense parar per satisfer aquesta gana voraç que gasten últimament, i després semblen totes desnodrides. No s’adonen de la meva bellesa. No em veuen. No obren mai les boques amb sorpresa, silencioses. No somriuen. Es deixen endur pel corrent com les tortugues mil·lenàries que em viuen a dintre.
La tal Mar, però, sembla cansada fins i tot d’això. La seva indiferència és profunda com els meus abismes. Però tard o d’hora em mirarà, oh i tant que ho farà. Algú que porta el meu nom ha d’estar-me agraïda que li hagi donat la vida. Tenir el meu ímpetu.
No ho vull, però m’excito.

2
Marejol

Pujo a passar el cap de setmana a l’apartament dels pares a primera línia de costa. Quan hi arribem fa bo i decidim parar la taula al balcó. Dic decidim però jo no decideixo res. No sé on tinc el cap.
Intento fer bromes, jugar i seguir el ritme dels nebodets, que no em deixen en pau ni un moment. Tant li fa: últimament només tinc guerra. Per això, quan la mare demana què volem de sopar, m’ofereixo a cuinar una truita de patates que em serveixi d’excusa per deixar anar les llàgrimes que imprevisiblement em van venint als ulls sense que ningú em pregunti què em passa. No és que em faci vergonya plorar davant de la família. És que tampoc puc al·legar cap motiu gaire més concret per fer-ho que estar pelant una trista ceba. De manera que preparo la truita i, sense necessitat d’eixugar-me les galtes, sec a taula i la serveixo. Mmm, boníssima, diuen tots mentre la fan desaparèixer. Però jo fa dies que soc incapaç d’aquesta màgia. No sé on, però he perdut la gana. I fins i tot em sembla que els altres en tenen massa. Mentre jo embruto el plat per simular que he empassat alguna cosa sòlida, ells parlen de competir, de triomfar, de comprar, d’ascendir, d’invertir, de viatjar.
—He guanyat jo! No, jo!
Renyen els petits perquè —de moment— l’important és participar i segueixen xerrant fins que la mare s’aixeca a buscar una rebequeta i el pare diu ve garbinada. No té ni idea de vents, no crec que hagi anat mai en barca. Però des que va comprar aquest apartament s’ha convertit en un expert en meteorologia marítima i, quan la conversa l’avorreix, en comptes de la tele, vigila les onades.
Per primer cop des de que he arribat, jo també contemplo el mar, que comença a agitar-se inquiet, com si estigués enrabiat.
M’omplo els ulls de blau i intento imaginar-me com seria si pogués encomanar-me de la seva fúria i acabar amb tanta ximpleria.

3
Maror

Diu el foc que soc incorregible. Que amb els milers d’anys que tinc, ja seria hora que posés seny i que fes el favor d’estar-me una mica quieteta. Que no pot ser que cada cop que m’emprenyo em carregui una platja o un delta, per més que últimament els humans m’embrutin, m’escaldin i em perdin el respecte. Que els deixi estar, em diu, que total hi són fa quatre dies i que ja s’ho trobaran, que tampoc se’ls ha de donar tanta importància que ja prou que se’n donen ells mateixos. Diu que el meu problema —perquè segons ell tinc un problema— és que com que ningú no em para mai els peus, estic acostumada a fer i desfer com em dona la gana. I que sembla mentida que m’encengui més que ell. Que soc una llunàtica.
Però la veritat és que em rellisca el que em digui i que sé perfectament perquè m’ho diu, tot això. M’ho diu perquè l’exaspera que l’aturi quan calcina desbocat els turons que es banyen a les meves costes. Perquè no suporta que l’ofegui quan encara no ha acabat de consumir algun dels vaixells que em travessen. I perquè ell i jo som iguals, però amb una diferència: jo el guanyo sempre. I una cosa he de deixar ben clara a tothom: no soc incorregible. Soc ingovernable.
Soc la reina.
I si vull aixecar-me, encara que sigui mig metre, per provocar una criatura esquifida que ha perdut la capacitat de reaccionar, doncs m’aixeco fins que la criatura em mira i s’embadaleix. I si amb això no em sembla que n’hi hagi prou per demostrar-li que la vida és impuls i lluita, no pas comoditat, por i dubte, doncs agafo i creixo encara mig metre més. Que digui el vulgui, el foc. I que vingui el vent, que aquest sí que és boig d’anar amunt i avall i sap com empentar-me per fer-me encara més alta.
Aviat seré tota plena d’onades i escuma blanca. M’empassaré les roques. Queixalaré la platja. Esquitxaré el passeig. I em trencaré en un brogit com un crit de guerra.

4
Maregassa

Recollim la taula que ja és fosc i el mar s’ha convertit en una remor sorda. El pare diu que no fa pinta d’amainar. Com si pogués llegir el futur, diu: la nit serà mogudeta. Però jo m’he pres una valeriana i, un cop al llit, em sembla que les ones em gronxen.
Quan em torno a desvetllar dues o tres hores més tard, la remor ja és un clamor de batalla. El pare tenia raó. Aquesta nit no soc l’única que té insomni. A jutjar pel borbolleig de l’aigua, pels udols del vent i el remoreig dels pins, sembla que el món s’hagi d’acabar d’un moment a l’altre. Alguna cosa metàl·lica, potser una tanca, repica a la llunyania. Uns cables fuetegen una façana. Una llauna buida roda d’aquí cap allà. Res no troba descans.
A les palpentes i amb compte de no despertar ningú, baixo al passeig i, encara acostumant-me a la foscor, m’aboco a la barana que dona a la platja. Les onades arriben fins a la meitat de la sorra i el vent m’escabella i em torna a mullar les galtes. El mar brama amenaçador com una por poc precisa.
Podria dir que és una bogeria: que sento que el mar em crida.
Podria parlar de les raons indefinides, insuficients i poc objectives que em fan venir ganes de pelar cebes. O podria explicar que ho faig i punt. No perquè en tingui cap motiu, sinó perquè tampoc en trobo cap per tornar-me’n al llit, pensant que demà serà un altre dia. Un altre dia més, no gaire diferent d’avui.
Em trec les vambes i la jaqueta impermeable que m’he posat a sobre del pijama, baixo les escales i enfonso els peus a la sorra humida. I així, sense pensar-ho gaire, m’endinso en les onades.

5
Maremàgnum

Estic tan esvalotada, tan encegada per la passió i la broma que no la veig quan se m’acosta. Me n’adono quan ja la tinc a dins, maldant per nedar-me amb unes braçades irrisòries que més aviat em fan pessigolles.
Què vol? Que me l’emporti al fons amb els vaixells naufragats perquè se la mengin els peixos llanterna? Ara sí que em cago en tots els humans desagraïts als quals he donat la vida, i en mi mateixa per donar-los-la, i en els trossos d’estrelles que van topar contra la Terra i es van vaporitzar a l’atmosfera per crear-me a mi en primera instància. La vida ha de cridar la vida, coi. I encara que cadascú sigui lliure de fer el que vulgui, no puc evitar enfurismar-me, cosa que encara fa que em regiri més.
Aquesta bestioleta idiota s’ha entestat a endinsar-se’m i no sembla que tingui cap intenció de girar cua. Miro de calmar-me i d’empentar-la amb suavitat cap a la vora. Voldria que es deixés d’històries i tornés sana i estàlvia cap a la platja. Però em temo que ja és massa tard perquè cap de les dues es faci enrere. No som capaces de controlar-nos ni la irritació ni la força. Ai, ai, penso. I, sense voler, la submergeixo i la rebolco una vegada i una altra. M’he desfermat i, per més que ho intenti, no em puc aturar. M’hisso en onades tan altes que em recargolo i em ploc en cascades enormes.
Em trenco amb una remor profunda i eixordadora com una pena. I inevitablement, quan ella intenta agafar aire, també com una pena, me li escolo a dintre.
Hi ha moments en què aconsegueix treure el cap i tus i m’escup una mica. Però com que de seguida me la torno a endur avall i li faig fer més tombs, la pobra ja no sap on és el fons i on és la superfície, es va cansant de forcejar i se m’empassa a glopades.
Fins que deixa de lluitar i em sura sense pes entre les ones com un tros d’escorça.

6
Mar interior

Obro els ulls i ho veig tot blanc. No tinc ni idea d’on soc, però la set i el dolor muscular em fan sentir viva com fa temps que no m’hi sentia. A poc a poc, vaig enfocant la vista i distingint objectes al meu voltant: un panell de llum enmig del sostre clar. Un petit televisor apagat que penja de la paret de davant. La punta del llit ortopèdic on estic estirada. I el sofà d’escai blau del qual s’aixequen corrents l’Aleix i els pares.
T’has despertat! Com et trobes? Té, beu, ha dit el metge que beguis molta aigua. Els rostres un pèl massa tibants, els ulls un pèl massa oberts —l’espant de tots tres— i la paraula aigua, sobretot aquesta paraula, em retornen bruscament a la mar com un fort corrent de ressaca. Als cops i a les estrebades. A la necessitat desesperada de beure aigua malgrat estar-ne envoltada. Al cos pesat com un bloc de formigó que s’enfonsa. A la ment que s’enlaira lleugera, primer a la vora d’una piscina desbordant, envoltada de gespa, de la infantesa, i després entre pensaments abstractes, figures geomètriques, llums de colors que fan pampallugues i s’esvaeixen.
Amb els dies m’expliquen que em van trobar de matinada els primers pescadors que sortien. Que em van veure allà estesa a la sorra amb el pijama tot esparracat després del temporal i es van pensar el pitjor. No em diuen si van patir molt o poc abans de localitzar-me. No em fan preguntes. Ni tan sols quan el meu germà torna de córrer amb l’impermeable que vaig perdre aquella nit.
Tornem a ser tots al balcó. És un vespre fred, bufa tramuntana i la mar està remoguda.
—Gràcies —dic mentre agafo la jaqueta i me la poso.
De sobte ja no m’importa incomodar-los, així que els explico perquè em vaig llançar a la mar. Els parlo del forat a l’estómac que tinc ara a totes hores i del forat que hi tenia abans, quan cuinava truites de patates. Els dic que aquell forat era tan profund que no l’hauria pogut omplir amb res que no fos aigua salada. I els confesso que em rellisquen les seves competicions, ascensos, inversions i viatges. Que jo no vull posar seny ni estar-me quieteta, i que si m’he de deixar endur per alguna cosa, prefereixo que sigui per un vent insensat que m’ajudi a aixecar-me i a créixer i a fer-me més forta. A empassar-me les pors i queixalar els desitjos. A encendre’m més que el foc i ser la reina del mambo.
Fan cara d’estranyats, és clar. És el primer cop que em senten parlar així, amb la meva nova veu, i encara es pregunten d’on ha sortit.

Premi de narrativa curta La Gralla. Llibreria La Gralla – Institució Puig Porret

Concert de Los Planetas a la sala Apolo de Barcelona Dissabte, 16 de desembre del 2000

Jordi Remolins

Ja feia uns mesos que se sentia parlar del nou fenomen indie de la música ibèrica, quan un dissabte d’hivern de 1995 vaig comprar-ne el Super 8, que ja venia acompanyat per l’EP Nuevas sensaciones, a un curiós venedor de discos que tenia la parada a l’entrada d’un immoble del carrer Tallers de Barcelona. Aquell vespre vaig posar el CD a l’aparell de casa, i les percepcions no eren gens dolentes fins que va sonar Jesús i es van convertir en excel·lents. Tots els prejudicis que podien fer pensar que un grup de rock andalús no podia ser tant o més bo que un d’Atlanta o de Glasgow, van ser dinamitats a l’instant. Los Planetas van passar a formar part de la meva trinitat particular de grups immaculats del rock ibèric, juntament amb els Ilegales i Los Enemigos. De fet no era gens gratuït que el productor de Super 8 fos Fino Oyonarte, baixista del grup de Malasaña.

Després del disc de debut van arribar els igualment excel·lents Pop, Una semana en el motor de un autobús i Unidad de desplazamiento, cadascun dels quals va suposar una baula més en l’evolució d’una formació marcada per l’inconformisme, que ha acabat derivant precisament cap a la recerca de nexes d’unió entre la tradició folklòrica del seu país, el flamenc, i el bany psicodèlic de la música popular que havien mamat els seus components. A tombant de segle, quan encara no sabíem que uns mesos més tard Bin Laden atacaria els centres neuràlgics de la societat occidental, i ni tan sols ens fèiem una idea mental dels canvis que suposaria un any més tard l’entrada de l’euro com a moneda de canvi, ells ja predeien amb Unidad de desplazamiento que no hem vingut a aquesta vida per quedar-nos precisament aturats.

Un dels darrers caps de setmana de desembre del 2000 la banda va aterrar a la sala Apolo, on fins i tot si hi actués jo, que no tinc ni remota idea de tocar cap instrument, sonaria bé. Aquell concert és segurament el més rodó que he vist mai d’uns Planetas que tenen en la irregularitat dels directes el seu punt feble. Els grans temes dels seus discos iniciàtics, barrejats amb els Santos que yo te pinte o Un buen día, i l’aura mística d’un local que ja hauria de ser patrimoni auricular de la humanitat, van convertir-me definitivament a la religió de J i Florent. I no digueu que no importa… Apol·lo prou que ho sap.

Cartellera dels cinemes d'Osona, el Vallès i el Ripollès

EL 9 NOU

Joan Millaret i Valls

Procés de dol

Després de passar pel 72è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià amb molt bona nota, el tercer llargmetratge de Pilar Palomero, el ‘Los destellos’, arriba als nostres cinemes. La nova pel·lícula de la cineasta aragonesa trenca la dinàmica de les seves dues pel·lícules anteriors centrades sobre la maternitat, ‘Las niñas’ (2020) i ‘La maternal’ (2022), per passar a l’altre extrem de la vida en rodar ara un melodrama mortuori. La història de ‘Los destellos’ ha estat escrita per la mateixa Pilar Palomero tot adaptant el relat ‘Un corazón demasiado grande’ d’Eider Rodríguez. Es descriu el difícil i forçat retrobament d’una parella trencada, Isabel (Patricia López Arnaiz) i Ramon (Antonio De la Torre), ara greument malalt, gràcies a la mediació de la filla d’ambdós, Madalen (Marina Guerola). Tenim així una pel·lícula de càmera, amb tot just quatre personatges, que compta amb paisatge de fons de l’entorn natural del Matarranya.
El resultat és un contingut i caut drama en temps de dol de to intimista i introspectiu que se sosté en el rostre i la mirada d’Isabel. ‘Los destellos’ és com una marxa fúnebre amb notes de pasdoble a ritme de respirador mèdic on destacar el gran treball actoral de Patricia López Arnaiz, mereixedora del premi a la millor interpretació protagonista al festival donostiarra. La protagonista de ‘20.000 especies de abejas’ (2023, Estibaliz Urresola) suma així un nou i valuós guardó després del Goya a la millor actriu per ‘Ane’ (2020, David Pérez Sañudo). De la mateixa manera, el reputadíssim Antonio De la Torre – Goya al millor actor protagonista per ‘El reino’ (2018, Rodrigo Sorogoyen) -, ens deixa un sobri i emotiu rol de moribund en una de les seves millors interpretacions.

Eva Remolina / AMIC

Una de les teories més acceptades sobre l’origen dels xurros és la seva possible influència de la cuina xinesa. Durant el segle XVI, els mariners portuguesos van introduir a Europa una massa fregida anomenada “you tiao”, un tipus de pastisset allargat i cruixent que els xinesos consumien tradicionalment per esmorzar. Els cuiners europeus podrien haver adaptat aquesta recepta, substituint els ingredients típics xinesos per altres més comuns a Europa, com la farina de blat, i donant lloc a la forma dels xurros tal com els coneixem avui.

Una altra teoria, més local, atribueix la creació dels xurros als pastors espanyols. Aquest grup de treballadors rurals, que passava llargues temporades a la muntanya cuidant el bestiar, va desenvolupar una recepta senzilla de massa fregida a partir d’aigua, farina i sal, ja que aquests ingredients eren fàcils de transportar i d’utilitzar. Els pastors fregien la massa en focs oberts, creant un aliment consistent i fàcil de preparar en condicions rudimentàries. El nom de “xurro” podria derivar de la raça d’ovelles “churra”, que té unes banyes enroscades que recorden la forma tradicional d’aquest dolç.

Tot i els seus orígens incerts, els xurros es van popularitzar ràpidament a Espanya i a altres regions del món. Amb la colonització espanyola a Amèrica, els xurros van travessar l’Atlàntic i es van estendre per diversos països llatinoamericans, on es van adaptar a les cultures locals amb noves versions, com els xurros farcits de dolços de llet o altres ingredients com la crema pastissera.

A Espanya, els xurros es van convertir en un menjar popular per esmorzar o berenar, especialment a les ciutats. Les “xurreries”,  petits establiments especialitzats en la preparació d’aquest dolç, van sorgir arreu del país. A Madrid, per exemple, és molt comú menjar xurros amb una tassa de xocolata calenta espessa, un costum que ha perdurat fins als nostres dies.

Però no són comuns només en el nostre país. A Amèrica Llatina, Mèxic, és un dels països on els xurros gaudeixen de gran popularitat, sovint venuts en parades de carrer. A més, els xurros han trobat lloc a les pastisseries i cafeteries de molts països, amb versions que inclouen xurros amb cobertures de sucre, canyella, xocolata, o fins i tot farcits amb ingredients dolços i salats.

El gastrobar XinVic, de Vic, guanya el premi del públic al concurs del 3r Bravas Fest Barcelona amb les seves ‘braves medievals’

Miquel Erra

Unes 30.000 persones van passar el cap de setmana passat per la tercera edició del Bravas Fest Barcelona, que va tenir lloc al Poble Espanyol i que va comptar amb 14 restaurants participants, amb un concurs de braves inclòs. I va ser el mateix públic, sobirà, qui va escollir les del XinVic, el gastrobar del carrer de la Riera de Vic, com les millors del certamen.

Les braves del XinVic tenen la seva petita història. Quan va obrir el restaurant, a finals de novembre de 2017, al nucli antic de Vic, la ciutat estava a punt de viure una nova edició del Mercat Medieval. I el cuiner i propietari del local, Eduard Viscarri, es va inventar unes braves per a l’ocasió, i les va batejar, precisament, com les braves medievals. La proposta va tenir tan bona acollida “que ja les vam deixar a la carta”, explica. Set anys després, continuen sent un dels plats estrella. Estan fetes a base de talls de patata confitada i fregida, acompanyats d’un sofregit de carn, ceba caramel·litzada i una salsa allioli.

Aquesta era la primera vegada que el XinVic es presentava al Bravas Fest –era l’únic restaurant de fora de l’àrea metropolitana– i durant el cap de setmana van arribar a servir més de 3.000 racions de braves medievals. Si el premi del públic va ser per al XinVic, el del jurat se’l va endur el restaurant Rooster & Bubbles, del Born de Barcelona, per unes braves amb salsa allioli i espècies japoneses.

Fill de Granollers, Eduard Viscarri va estudiar cuina a Barcelona i amb tot just 22 anys va rebre una proposta per fer-se càrrec d’un restaurant al carrer del Call de Vic. Naixia el XinVic. Al cap de dos anys es traslladarien al número 9 del carrer de la Riera, en un local més cèntric i més gran. “La veritat és que estem molt contents; cada vegada treballem més i tenim ganes d’anar arribant a més gent”, apunta el xef. El restaurant juga la carta dels nous gastrobars, amb protagonisme per les tapes gastronòmiques. Cuina catalana amb un punt de creativitat i influències basques. Les braves, imprescindibles.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers