Entrevista a Marc Lloret i Oriol Roca, directors artístics del MMVV

Jordi Vilarrodà

L’any 2011, Lluís Puig va deixar la direcció del Mercat de Música Viva de Vic quan encara no havia complert els seus quatre anys de mandat, al ser nomenat director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional. La tria per a la nova direcció va recaure per primer cop en un equip i no en una sola persona. L’encapçalava Marc Lloret, conegut com a fundador i teclista del grup Mishima i que llavors dirigia el desaparegut festival PopArb. Al seu costat hi havia Oriol Roca, productor i músic, i Maria Lladó, llavors coordinadora de música de l’Institut Ramon Llull. Al cap d’un temps, es va consolidar el tàndem Lloret-Roca, que ha marcat una època al MMVV, l’etapa més llarga amb una mateixa direcció en els seus 36 anys d’història. Ara passaran el relleu a un altre equip, el format per Joan Rial, Jordi Casadesús i Ruben Pujol.

Tanquen una llarga etapa. Deixen el MMVV allà on volien al començar?
MARC LLORET. Tampoc teníem tan clar l’horitzó, quan vam començar, excepte dues o tres coses que volíem provar. En vam anar aprenent. Ara n’estem molt satisfets.
ORIOL ROCA. Quan vam començar a viatjar i veure altres mercats, amb l’equip de l’Oficina de Fires i Mercats, vèiem els canvis. El model d’estands, per exemple, començava a ser caduc. S’havia d’adaptar el model de fer negoci als temps que estaven canviant. Crec que ho vam aconseguir. Això i una programació menys atapeïda, que les activitats no es facin competència.

I tenim els canvis de formats, de producció i distribució. Quan van començar feia tot just tres anys que existia Spotify, i el CD encara era ben viu.
M.LL. Això en la música enregistrada. En la música en directe les tecnologies també s’han fet més assequibles. A l’hora d’engegar projectes no cal tenir un disc molt editat. Si el projecte té cap i peus, no cal tenir discogràfica o mànager per tirar endavant. Però aquí els hem mantingut fidelitat perquè creiem que continuen essent importants per al món de la música, encara que de les empreses que hi havia fa vint anys moltes no hi siguin.

Ara un disc es presenta a bocins, cançó a cançó. Afecta el MMVV, que molts artistes no tinguin un treball unitari per presentar?
O.R. Dins dels criteris que tenim per triar un que prioritzem és que siguin estrenes. Un espectacle que els programadors que venen a contractar no hagin vist encara. I que no sigui una cançó. En segons quins estils es treballa així com diu, però en altres –el jazz, per exemple– continua essent important l’LP, el llarga durada. El que ens importa també és que el tret de sortida de la posada en escena, de l’espectacle, sigui el MMVV, i que a partir d’aquí s’obri la contractació d’aquest espectacle, hi hagi o no un disc que li doni suport.
M.LL. A vegades coincideixen espectacle i disc, com en Lucía Fumero.

També ha canviat l’expectativa amb què venen els professionals, allò que li demanen al MMVV? Suposo que una part de la seva feina és parar l’orella al que demanen.
M. LL. Els perfils i el que n’esperen són molt diversos. Intentem mirar endavant per veure què pot ser més interessant, perquè els professionals continuïn tenint interès pel que s’ensenya a l’escenari, però també per les reunions que organitzem o pels espais que oferim perquè es trobin entre ells. Han canviat coses, però el que esperem del MMVV és essencialment el mateix: que es dinamitzi el sector, que es promogui la contractació i que es coneguin creacions de música.
O.R. I que sigui una eina d’internacionalització en els dos sentits: de fora cap aquí i d’aquí cap a fora. Alguns anys hem fet trobades, formals o informals, amb els professionals per captar el seu punt de vista. Com a servei públic, el MMVV ha de ser útil per a la indústria.

Els continuen arribant moltes propostes sobre la taula cada any? Encara que siguin amb altres formats…
M. LL. Abans que parlàvem de les diferències, aquesta n’és una. Abans ens arribaven sobres amb CD, i algun correu electrònic, però majoritàriament escoltàvem CD als cotxes o a casa. Després vam oferir la possibilitat que ens arribessin les propostes a través d’una plataforma en línia. L’hem anat ajustant any rere any, de manera que ara només cal que els artistes ens enviïn una proposta explicant quins objectius tenen, com ho volen plantejar i què esperen com a artistes del MMVV.
O.R. De fet, aquest formulari en línia és l’única via per proposar-les, la manera oficial. Al perfil de cada mànager se li penja la informació, i hi ha una continuïtat de feina.
M. LL. I responent a la pregunta, hem tingut aquest any i els últims vora d’un miler de propostes. Això era impossible fa deu anys. Continuen essent moltes hores i molts dies… però és la feina que més ens agrada i la que més trobarem a faltar quan pleguem.

El que no pensaven ni en somnis, segur, és que enmig de la seva gestió es trobessin un esdeveniment com la pandèmia que va posar cap per avall tot el sector de la música en directe.
M. LL. Ens va obligar a replantejar tot el Mercat. Donàvem per fet que no ens podríem veure, però teníem clar que volíem fer-lo i adaptar-nos a les circumstàncies que hi haguessin. Vam treballar en un model d’enregistrar directes i que aquella peça audiovisual tingués qualitat suficient com per enviar a promotors i programadors i es fessin idea de com era l’espectacle en directe.

I va funcionar…
M. Ll. A molts artistes els va anar bé. Van estar enviant aquell vídeo i els va servir per més d’un any. Vam estar fent això dos o tres anys, i als darrers ja convivien els dos models, la recuperació del MMVV habitual i aquests enregistraments.
O.R. Em sembla que va ser l’any que vam treballar més, perquè es va haver de replantejar tot. Era el primer any del nostre darrer període de quatre de direcció i tot el que havíem presentat com a projecte resulta que no es podia fer. Va ser molt interessant la feina de debats constants amb tot l’equip, veure com ho podíem fer per ser útils. Va ser un any dur però molt interessant, va fer créixer el Mercat.
M.LL. La gent es va haver d’adaptar perquè hi havia feines que ja no es podien fer, i es va veure que l’equip funcionava.
O.R. I afegeixo: cada dia gravàvem dues actuacions a L’Atlàntida, una a la sala Ramon Montanyà i una a la sala Joaquim Maideu. Veníem el mes d’agost, que no és habitual. Vam poder veure tots els concerts i, guardant distàncies, tenir una relació molt propera amb els artistes. En aquest sentit, va ser bonic… i vam ser uns privilegiats!

Un segell seu en la direcció és el focus en els programadors de proximitat.
M.LL. Tenien poca sensació de ser programadors. Es consideraven tècnics i els seus superiors no els donaven crèdit: per què has d’anar a Vic si tens molta feina per fer? A través de nosaltres i dels alcaldes i regidors (i de la conselleria) es va fer una feina important per convèncer els municipis que era important que els seus tècnics anessin al MMVV. I nosaltres vam dissenyar una jornada sola amb quatre o cinc propostes molt pensades per a ells. Que en un dia poguessin avançar feina.

O.R. Penso que hem dignificat la seva feina. No és una persona només dedicada a la burocràcia.
M.LL. Ara ja els hem implicat fins al punt que són els tècnics municipals més veterans els que ens ajuden a rebre els nous. El projecte Link.

Dels estands al recinte firal, com qualsevol fira convencional, a aquest model flexible i centrat a L’Atlàntida…
O.R. Ho vam veure clar a l’Eurosonic de Groningen, als Països Baixos. Els estands tenien sentit quan no estava tan implantat el mòbil i la gent anava a l’oficina. Ara, amb la gent que pot estar treballant a tot arreu, no tindria sentit obrir la paradeta al matí i tancar-la al vespre. Va ser una feina llarga, perquè sempre hi havia algú que pensava que si existia una infraestructura a Vic per a les fires… per què s’havia de deixar de fer servir? Calia convèncer sensibilitats perquè veiessin que el model era caduc.

“És bo que ara passem el relleu”

Han diferenciat clarament la part professional de la de festival dins del MMVV. Ho ha entès tothom?
M.LL Ho crèiem important. Ja hi era una mica, la distinció, però nosaltres vam insistir-hi.
O.R. Hi ha estrenes i, d’altra banda, els artistes que no estan presentant treball nou però que convoquen la ciutadania a una gran festa.

A l’espectador li falta cada cop més la curiositat d’escoltar coses noves, les que proposa el MMVV?
M. LL. Falta. Però fixi’s que cada vegada més hem tingut sales plenes. A Vic hi ha la Jazz Cava i el Festival de Jazz… i això demostra que la ciutat s’ha atrevit amb programacions que no són convencionals ni òbvies. Això fa que hi hagi un públic local important que hagi apostat per les coses noves. Niño de Elche va molt bé d’entrades, i Marco Mezquida amb Chicuelo es va omplir! A poc a poc hi ha més gent que arrisca.
O. R. Els mitjans en general potser no hi han ajudat, el titular ha estat sovint dels grans concerts, de les multituds més que de les estrenes.
M. LL. Per a tots els artistes que programem, la intenció és fer d’empenta. Cada any veus algú que és present en cinc o si mercats o fires i veus que comença a créixer. Però no he pensat mai que un artista fos molt nostre.
O.R. Sí que puc assegurar, perquè alguns mànagers m’ho han comentat, que hi ha artistes osonencs per als quals ha estat un abans i un després passar pels escenaris grans del MMVV. Li va passar a Txarango, a La Iaia… ha estat com fer la confirmació a Catalunya.

Com veuen el seu relleu, que no és només el canvi en la direcció sinó un traspàs generacional?
O.R. És una de les reflexions que havíem fet. Creiem que pot ser bo per al MMVV que nosaltres, que en tenim poc més de cinquanta, passem el relleu. Que ens segueix agradant molt la feina, però que entri algú més jove i no arrossegui les inèrcies que, encara que no vulguem, potser arrosseguem nosaltres. El tema de les músiques urbanes, per exemple: per edat les poden entendre potser millor que nosaltres, que ens agafa amb més distància.

Li veuen futur, al MMVV?
M.LL. S’ha d’adaptar al moment actual. Quan als anys 90 nosaltres començàvem a tocar en grups no pensàvem ni viure d’això. Hi ha hagut un canvi enorme. Ara els artistes que comencen ho volen fer amb concerts, amb una bona promo, amb mànagers… amb coses que han après perquè s’han format més que nosaltres com a músics i professionals.
O.R. Cada vegada cal diferenciar més el que és entreteniment del que és cultura. Hi ha espectacles que el seu circuit no és el del MMVV. No busquem el programador del Primavera o del Mad Cool.

A diverses localitats del Vallès Oriental han començat els preparatius i els càstings per a la tradicional representació nadalenca

Pol Purgimon

Encara queden unes setmanes, passada la Castanyada, perquè comencem a sentir campanes de Nadal. Tot i això, per molt que sembli lluny, l’arrencada del curs després de les vacances també és clau per als organitzadors dels Pastorets.

Aquest setembre han començat les reunions preparatives, els càstings i, fins i tot, alguns assajos de cara a les funcions de Nadal. Els Pastorets seran especials a pobles com Sant Esteve o Montmeló, que recuperaran aquesta tradició després d’anys sense fer-se. A Canovelles, els Pastorets de la Comissió de Sant Antoni Abat celebraran 30 anys.

La nova Companyia de Teatre del Poble (CTP) serà l’encarregada de muntar la nova obra, que es farà a Sant Esteve. La funció serà de nova creació, però recuperarà l’essència del que havien estat els Pastorets de la Costa, que organitzava l’associació El Saüc i que es va haver deixar de fer després de la clausura del Teatret de la Costa del Montseny. Hi participaven, sobretot, veïns de Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera i Sant Celoni.

El 2022 la representació es va poder fer en un espai alternatiu –a les Escoles Velles de Sant Esteve–, però el 2023 ja es van deixar de representar definitivament.

Un grup de persones que hi actuaven, i que ara formen la CTP, han decidit recuperar-los, però amb un text nou. La primera proposta de títol és Retorn al futur. Els autors del guió han estat Chris Carnie i Esteve Clapés. Edu Gibert dirigirà l’obra.

Els Pastorets de Sant Esteve estaran ambientats en un futur cada vegada menys humà i més robotitzat. Com feia l’autor dels Pastorets de la Costa, Salvador Vilà, la nova obra serà irreverent i crítica. I, com el 2022, es farà a l’anomenat Espai Fosc de les Escoles Velles.

Primera assajos a Montmeló

A Montmeló, els Pastorets es van deixar de fer durant la covid i ja no es van poder recuperar per falta de participació. Aquest any, però, l’associació Agrupa ha decidit reprendre’ls, però només amb una versió infantil.

A hores d’ara, hi ha una vintena de nens apuntats, amb una mitjana de 7 anys d’edat. Els dissabtes d’aquest mes de setembre ja se n’han fet els primers assajos al local de l’Agrupa, perquè els nens puguin fer el primer contacte amb l’escenari.

“Encara n’estic adaptant el text. Serà una versió dels Pastorets de sempre, de Folch i Torres, però adaptats a nens: amb menys guió i menys temps d’actuació, explica Joan Sors, que està ajudant a construir l’obra. Carme Font en serà la directora.

A la Garriga, els Pastorets també s’han posat en marxa. Aquest divendres, l’associació Fem Pastorets, que s’encarrega de la funció, farà el càsting a l’Auditori de la plaça del Silenci a partir d’1/4 de 9 del vespre.

Uns Pastorets per a tothom a Canovelles

Els Pastorets de la Comissió de Sant Antoni Abad, a Canovelles, arribaran aquest any carregats de sorpreses amb motiu de la seva 30a edició.

L’organització no n’ha volgut desvelar gaires detalls abans de la representació, que es farà a Can Palots. Dissabte van fer una primera reunió general per organitzar els preparatius. Aquest any, com a novetat, el grup de Pastorets s’ha proposat ampliar l’elenc i el públic i fer-lo més inclusiu.

Per acosenguir aquest objectiu, han fet xerrades per captar gent al local de joves i als cursos de català per a adults. “A Canovelles, hi conviuen moltes nacionalitats. Vam adaptar l’obra per fer-la laica i per a tothom. Molta gent de Canovelles no sap què són els Pastorets”, assegura un dels organitzadors, Àngel Sánchez.

De moment, ja han captat una persona que vol participar-hi i millorar el seu català. Tenen previst fer-ne més difusió per incloure persones migrades.

Els Pastorets de Granollers tindran nou vestuari aquest any, perquè molts dels vestits ja han esgotat el seu ús.

L’associació Amics dels Pastorets encara està treballant en el canvi, però ha volgut avançar que almenys s’incorporarà nova la indumentària per als pastors. “Tenim vestits de fa 20 anys i ara estem renovant les peces”, explica la presidenta de l’associació, Anna Maria Escarmís.

Justament, aquesta setmana han començat els càstings al Teatre Auditori de Granollers. Dimarts al vespre s’hi van acostar una vintena de persones interessades a formar part de l’elenc de pastors i de personatges vinculats al Cel. Aquest dijous es va fer la primera presa de contacte dels actors que formen part de l’Infern.

L’associació Amics dels Pastorets de Granollers calcula que aquest any actuaran a les funcions un centenar d’actors. Les representacions tindran lloc el 28 i 29 de desembre al Teatre Auditori de Granollers.

L’emplaçament de la representació no canvia, però els assajos s’hauran de moure del Llevant Teatre, que va tancar abans de l’estiu, al Teatre Auditori. “Encara no sabem ben bé on assajarem, però ens anirem movent de la Sala oberta a la Sala de música segons disponibilitat”, diu Escarmís.

El director de l’obra serà, per tercer any consecutiu, Dusan Tomic. Dimarts ja va començar a fer exercicis amb els actors abans que puguin començar els assajos, les properes setmanes.

Isaac Muntadas

Ripoll es convertirà un any més en la capital catalana del formatge aquest cap de setmana amb la celebració de la 9a Fira Europea del Formatge. Un certamen que organitza l’Ajuntament en col·laboració amb l’Agència de Desenvolupament del Ripollès i l’Associació Ruta Europea del Queso, que portarà “degustacions d’arreu del territori com a novetat”, apuntava el regidor de Comerç, Xavier Formatger.

Enguany hi prendran part 11 formatgeries (cinc de locals i sis de fora), una més que el 2023. Del Ripollès muntaran parada la formatgeria Roura Soler, Muuu Beee, Palou, Pujol Orra i Mas el Lladré, mentre que de fora de Catalunya vindran les DOP d’Idiazabal, Maó-Menorca, Torta del Casar, Queijos da Beira Baixa, la IGP Queso Castellano i s’hi afegirà la de Villaluenga del Rosario-Cádiz. També hi haurà presència de les cerveses Minera i Catalluna i del vermut Murcarols.

La fira s’ubicarà a la plaça de la Lira i al carrer Escorxador, on se situaran les begudes i s’hi farà un taller de cervesa artesana dissabte a la tarda. Diumenge al migdia hi haurà un tast de formatge amb cervesa i vermut, mentre que a la tarda es farà una degustació de homebrewers i un tast de cerveses artesanes. A banda del mercat formatger, que estarà obert tot el dia, hi haurà un tast popular. Caldrà comprar els tiquets a l’estand de l’Ajuntament i “per 5 euros, podreu tastar tres formatges diferents”, deia Formatger. Dissabte també hi haurà una fira artesana i els restaurants adherits a l’esdeveniment faran plats amb el formatge de protagonista.

EL 9 NOU

El Festival de Jazz de Bigues i Riells del Fai continuarà aquest diumenge a les 6 de la tarda amb Nino Rota Project, un concert que s’inclou també en el 34è Festival L’Hora del Jazz-Memorial Tete Montoliu. Aquest projecte és un tribut jazzístic al compositor Nino Rota, que va escriure la banda sonora de més de 40 pel·lícules entre els anys 50, 60 i 70 del segle passat. El grup està format per Matteo Sacilotto, guitarra; Xavi Plaza, saxo; José López, contrabaix, i Santi Colomer, bateria. Els temes del projecte s’han enregistrat en dos àlbums: ‘Nino Rota Project vol. 1’ (2010) i ‘Nino Rota Project vol. 2’, en procés de publicació. El grup mostra arranjaments en clau jazz d’una selecció de les melodies més belles escrites per Rota per a pel·lícules com ‘Amarcord’, ‘Giulietta degli spiriti’, ‘Il Bidone’, ‘La Strada’, ‘I vitelloni’ i ‘La Notti di Cabiri’a, totes elles dirigides per Federico Fellini, a més d’’El padrí’ de Francis Ford Coppola o ‘El lleopard’, de Luchino Visconti, entre d’altres. En l’escriptura dels arranjaments, el grup aconsegueix un equilibri entre el respecte per la sonoritat de les cançons originals i la intenció de donar-li un nou aire, sense desvirtuar-ne el sentit musical original.

Nino Rota Project. Festival de Jazz de Bigues i Riells del Fai. Parc de Can Badell. Diumenge 22 de setembre, 18h.

Guillem Albà obre la temporada a les Franqueses

Guillem Albà inaugura la temporada dels teatres de les Franqueses del Vallès amb l’espectacle ‘Tota aquesta por que tinc’, aquest dissabte a les 8 del vespre al Teatre Auditori de Bellavista. En aquest nou muntatge, Albà, sota la direcció de la creadora Andrea Jiménez, s’enfronta a les seves pitjors pors en un salt intencionat a allò inesperat.. És un intent desesperat de deixar anar el control, sortir de la zona de confort per abocar-se al canvi i afrontar així l’evidència insuportable de la mort. 

‘Tota aquesta por que tinc’. Amb Guillem Albà i Aitana Giralt. Direcció: Andrea Jiménez. Teatre Auditori de Bellavista, les Franqueses del Vallès. Dissabte 21 de setembre, 20h.

El Quintet Morgen obre la Temporada de Música Sacra a Granollers

El Quintet Morgen és l’encarregat d’inaugurar el nou cicle La Música del Cel dins la Temporada de Música Sacra a l’església de Sant Esteve de Granollers. El concert es farà aquest diumenge a 2/4 de 6 de la tarda. La formació musical presentarà el programa “’Si vis pacem, ludere musicam. 5 músics a redós de l’orgue J.M. Ruera”. La formació interprertarà peces de Vivaldi, Haendel, Roichard Strauss, Galuppi, Telemann o Mendelssohn, entre altres compositors. Els intèrprets són Tania Matas, soprano; Natalia Ursataia, violí; Natxo Jimémez, trompeta; Vitalii Karpov, violí i viola, i Sílvia Castillo, orgue i direcció.

“’Si vis pacem, ludere musicam. 5 músics a redós de l’orgue J.M. Ruera”. Església de Sant Esteve, Granollers. Diumenge 22 de setembre, 17.30.

Jordi Sunyer

‘El disc 1 de Pomada’
Autoeditat, 2000

A finals dels anys 90 els sabadellencs Helena Casas (pandereta i veus) i Carles Belda (acordió i veus) es van unir per crear Pomada, un grup de folk de vida efímera però que va marcar tota una generació tant pel que fa a música com pel tarannà i la manera de funcionar. Per començar, la banda anava a la seva i operava de manera totalment independent. El disc se’l van autoeditar i de bon principi només es podia adquirir als seus bolos. Ni discogràfiques, ni intermediaris, ni històries. Tot pel dret. Com la música que facturaven. I el disc és una autèntica revolució i va servir per treure la pols a una etiqueta, la de música folk o tradicional, que portava anys anant de bracet amb la naftalina. A part de ser un divertimento total (moltes cançons s’entrellacen, hi ha sorollets, paròdies, homenatges encoberts a temes mítics del repertori català…), és una barreja explosiva de folk i cançó popular que arrenca amb En Pere Gallerí i que no acaba fins 17 talls més tard amb Què sents?. I a gairebé arreu només hi sona l’acordió de Belda, la pandereta de Casas i dues veus lliures i imperfectes però que casaven a la perfecció. La producció de Xavier Batllés, amb Oriol Casas fent algunes bases i programacions, és de llibre. I el disc, un quart de segle després, continua sonant avantguardista i essent del tot imprescindible. Que bé que es posa una bona Pomada a l’estiu…

Jordi Sunyer

RITA PAYÉS
‘De camino al camino’
La veu i el trombó de Rita Payés segueixen enamorant. La pubilla amb qui vol col·laborar tothom (Oques Grasses, Sílvia Pérez Cruz, C. Tangana, Salvador Sobral…) ha tornat aquest estiu amb un nou disc amb 13 peces que són un testimoniatge de les arrels que ens connecten amb els nostres orígens. Parteix de la cançó i el jazz però aquesta vegada expandeix encara més la seva família musical en incorporar un quartet de corda que fa créixer les cançons. Inclou les col·laboracions d’Elisabeth Roma, Pol Batlle, Horacio Fumero i Juan Berbín.

COBLA CAMBRA DE CATALUNYA
‘Pau Casals Sardanes’
L’any passat va fer 50 anys de la mort de Pau Casals i l’Associació Músics per la Cobla ho va aprofitar per recollir les sardanes i altres músiques per a cobla que havia escrit el mestre. I un cop aplegades, van fitxar la Cobla de Cambra de Catalunya dirigida per Antoni Ros Marbà per gravar sis sardanes i dues peces de format lliure. El resultat és excepcional i de gran interès històric. Abans de Casals, l’entitat també havia impulsat la gravació de treballs dedicats a l’obra completa per a cobla de patums com Juli Garreta o Joaquim i Josep Serra.

JAUJEJE
‘Alusinasons’
Jaujeje és el projecte musical de l’artista manresà Jaume Clotet i Alusinasons és el títol d’un disc que agrupa les cançons de l’espectacle comicomusical que va estrenar amb el mateix nom fa uns dies al Festival Grec de Barcelona. L’obra va del món de la festa i el consum d’alcohol i comença amb un Jaujeje mig serè que es va embriagant a mesura que avança el treball. Tot plegat, una espècie d’ampollot –botellón– còmic i paròdic més pensat per engolir en una butaca de teatre que no pas per escoltar al sofà de casa en un disc.

Jordi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. No n’he tocat mai cap.

Primer grup/coral del qual vas formar part. Tampoc he estat mai a cap.

Primer disc que et vas comprar? No recordo quin, però va ser un de Raimon.

Quants discos tens aproximadament? No ho sé, però diria que un centenar.

Salva’n tres. En salvaria algun de Raimon, algun de Lluís Llach i també algun dels Esquirols.

Grups o músics de capçalera. Esquirols.

Un concert (com a públic) per recordar. Tinc molt bon record del de Lluís Llach al Camp Nou de Barcelona l’any 1985.

Jordi Vilarrodà

‘Memòria’
David Lagercrantz
Columna
L’estiu és un bon moment per submergir-se en una lectura de novel·la negra. I aquí arriba un nou relat protagonitzat pel psicòleg Hans Rekke i la policia Micaela Vargas, a qui els lectors ja van conèixer per Obscuritas, creats pel continuador de la saga Millenium. Aquí s’enfronten al cas d’un home que creu reconèixer la seva esposa –en teoria morta fa anys– en una fotografia.

‘Desig sobre rodes’
V. Díaz / N. Verdaguer
Rosa dels Vents
Segona part de La noia de la platja, que van escriure els mateixos autors a quatre mans i que no cal haver llegit prèviament per endinsar-se en aquesta. L’Arnau es troba la misteriosa noia de la platja, la Mun, i entre tots dos sorgeix immediatament la química. Primer, el desig. Però després, una juguesca: qui serà el primer d’enamorar l’altre? Perd el primer que caigui… i el joc pot ser perillós.

‘Des de sempre fins a l’infinit’
Ricard Efa
Mai Més Llibres
A mig camí entre la ciència-ficció i la novel·la romàntica, l’space opera és un gènere que va fent fortuna entre lectors sobretot joves. Ricard Fernández (Ricard Efa), autor de còmics, és un dels primers que l’ha conreada en català. Després d’Els confins i la tenebra, on presentava aquest lloc on la humanitat ha viscut aïllada durant més de dos mil anys, proposa tornar-hi en la segona entrega.

‘Agnes Varda’
Imma Merino
Ed. de la Ela Geminada
Agnes Varda és una de les cineastes més interessants de la contemporaneïtat, a cavall de la ficció i el documental. Imma Merino convida a endinsar-se en la seva obra, coincidint amb l’exposició que li dedica el CCCB aquest mes: “M’ha interessat la gent amb dificultats, els marginats, els malvolguts, els mal compresos. Però no he filmat mai gent que menyspreo o que no estimo”.

‘Pobles medievals de Catalunya’
Ireneu Castillo
Redbook Ed – L’Arca
Voleu idees per a les vostres vacances? Voleu conèixer més a fons el passat medieval català? En aquest llibre, l’historiador Ireneu Castillo proposa un recorregut per mig centenar de pobles que conserven l’estructura d’aquella època i permeten al visitant imaginar un viatge en el temps. De Montfalcó Murallat a Sant Martí d’Empúries, un itinerari pels més i menys coneguts.

Teresa Costa-Gramunt

Joan Salvat-Papasseit
Autor text: Pep Molist
Autor il·lustracions: Christian Inaraja
Editorial: El Cel i la Nansa edicions
Lloc i any d’edició: Vilanova i la Geltrú, 2023
Pàgines: 38

El proper dia 7 d’agost de 2024 farà 100 anys de la mort de Joan Salvat-Papasseit, molts dels versos del qual són recitats de memòria, una de les majors glòries a què un poeta pot aspirar. La memòria és la nostra petita eternitat aquí, a la terra, i una prova de l’estima i de l’admiració del públic per l’obra que en una vida tan curta va inspirar Joan Salvat-Papasseit, nascut a Barcelona el dia 16 de maig de 1894. Només tenia 30 anys quan va morir de tuberculosi.
Joan Salvat-Papasseit està considerat un poeta del poble, de la classe treballadora, perquè del poble i de la classe treballadora procedia, i és admirable la seva trajectòria humana a desgrat de les condicions precàries que va viure des del començament. Els seus pares, Joan i Elvira, no sabien llegir ni escriure com tanta gent de l’època. El pare era fogoner en un vaixell i passava molt de temps fora. La mare feia diverses feines per tirar endavant la família. El petit Joan no va anar a l’escola fins a la tràgica mort del seu pare. Aleshores va entrar a l’Asil Naval, un orfenat escola. Hi va viure des dels 7 fins als 12 anys, amb 80 nens més. Al vaixell la vida era dura, els nens havien de netejar i fer guàrdies, però des de coberta el jove Joan contemplava el port i les estrelles. Ports, mariners i estrelles bastiran tants dels seus futurs poemes.
Quan va abandonar l’Asil va fer feines d’adroguer, de mosso… En aquest moment va descobrir el plaer per la lectura, quan es va fer soci de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, “una entitat que treu la cultura al carrer i en fa bandera de llibertat”, escriu Pep Molist al llibre Joan Salvat-Papasseit (Cep i la Nansa edicions), que s’acompanya d’unes esplèndides il·lustracions de Christian Inaraja.
L’any 1912 es va enamorar de Carme Eleuterio, pentinadora de la Barceloneta, i l’any 1914, amb 20 anys, estava disposat a fer la revolució per canviar la vida i la societat mentre va escrivint una poesia que és tot llum, tot passió, tot amor, tot fraternitat.. Joan Salvat-Papasseit va viure tots aquells anys entre la bohèmia i el socialisme, entre la feina al port com a vigilant nocturn mentre passa nits sota els estels… Totes aquestes experiències seran la matèria literària d’un dels autors més rellevants de la literatura en llengua catalana del segle XX.

Pilar Subirana Bertran

Aquest matí les noies han dit: “És u de maig, i mira Ció, nosaltres treballem.” Jo me’n ric, com si a pagès no es treballés cada dia i les festes de guardar també. Potser es pensen que per les festes la gent i el bestiar no menja ni embruta.

Maig.
Sant Isidre em ve a la memòria, com corríem apressant els pares perquè acabessin de munyir les vaques i de donar menjar els porcs. Tota la tarda havíem trastejat branques, troncs i fustes per fer créixer la pila de la foguera.

–Mare, au, va!, que en Pepet i la Gràcia de la Rovira ja han encès el foc, i els del Casal, i els de la Coromina, i a la Casanova i al Puig.– Tot el veral se saludava en aquest vespre de llum.

El pare, parsimoniós, amb unes forquetes a la mà, esperava que tots els focs restessin encesos. Llavors cargolava un diari per fer-ne una teia, l’encenia amb un misto de cera. Ja ens havíem preocupat de posar diaris i cartrons al fons deixant escletxes perquè fes una bona xemeneia i el foc abrandés amb força.
El pare, la mare, el mosso i nosaltres quatre miràvem il·lusionats el foc. Les flames dibuixaven ombres de llum en els nostres rostres, tot era màgic, religiós… El pare havia comprat quatre o cinc coets per fer la festa més sorollosa i desvetllar el sant, si és que aquella nit podia dormir al cel. El Quisso anava despistat, no acostumava a veure xerinola després de tancar la porta de la quadra de les vaques en acabar de munyir.

La xera continuava cremant, les flamarades més altes i poderoses que nosaltres, sense perill, amigues, només escalf, força, transformació, tot es retorçava. Les argelagues espetegaven, la brancada saltironava, les fustes velles ennegrien, lluny de la pallissa, lluny del paller, lluny del bestiar.
Sí! El sant protegiria la collita perquè el nostre foc era molt abundant, li costava minvar, quan ho feia ens hi acostàvem amb una branca de boix a la mà i escombràvem les brases més atrevides per fer-les tornar al cercle.

Teníem la certesa que les espurnes dels focs veïns eren estrelles que aquella nit baixaven per protegir els camps i il·luminar un cel de pessebre.

El vespre del 14 de maig era la primera foguera, després caldria esperar el juny per encendre les altres.

Maig.
Per què es van acabar les fogueres a pagès? Totes! Sant Isidre, Sant Joan i Sant Pere. Ah, sí! Els de la Generalitat les varen prohibir pel perill d’incendis. Des de quan un pagès no sap fer foc? El pare mai hauria encès un foc en un marge o rostoll, ni a prop del llenyer, ni a prop de la palla, ni del bosc, ni dels camps espigats un dia de vent.

A mi em sembla que es van acabar quan el pagesos ja no anaven amb la rella a llaurar els camps. Havien arribat els tractors, aquelles bèsties més poderoses que el ruc i la mula.

A vegades, el diumenge quan anava a missa i mirava la imatge de sant Isidre a la nau de l’esquerra em semblava que potser s’hauria d’haver comprat un tractor, però és clar, els sants són sants perquè són pobres i tothom deia que el pare era un pagès potent perquè tenia un Massey Ferguson de tercera mà. Quan mirava a la dreta hi havia Sant Antoni del Porquet, també li podíem dedicar un foc, perquè a casa també n’hi havia, de porcs, i ben bé que s’havien de protegir: de les pestes, dels esgarriaments, que al menar la truja amb una vegada n’hi hagués prou, que no fes pocs garrins, o que si calia, volgués els de l’altra truja que n’havia parit més que no pas metes tenia. Llavors calia barrejar ben bé les olors o pudors perquè se’ls afillés.

Es va acabar fer foc per Sant Isidre perquè als camps ja no els calia cap protecció, les llavors que venien ara, el noi deia que estaven assegurades, naixeria un bon blat, això sí, d’aquestes no se’n podia guardar la mena, calia comprar-les cada any i és clar, el sant ja no hi entenia, segur que no podia protegir la collita perquè no sabia què volia dir híbrid.

I què hi podia fer un sant senzill, com un pagès que estima la terra, amb l’arribada dels tractors amb sostre o cabina? Res, els tractors tot ho regiraven amb pressa: traginaven, estripaven, llauraven, aplanaven, arrancaven patates fins i tot sembraven.

Ja ho hi havia lloc pel Sidro que solcava la terra mirant el cel perquè regués a temps.

Tot ha anat de pressa, el temps s’esmuny i jo també em fonc. Aquesta humitat se’m fica als ossos i ja no puc traginar galledes carregades de pinso com un escarràs.

No hi ha fotos, només records, si fos ara, el noi ja hauria fet entrar la imatge del ball de les flames al mòbil.

Què fa la canalla tot el dia mirant i jugant amb allò que en diuen tablet? Així no aprendran pas a mirar el cel, sempre amb el cap cot.

Ara no sé si dormo o estic desperta. Hi ha silenci al passadís.

Maig,
Temps d’anar a mercat a Vic a comprar el planter d’albergínies, carbassons, pebrots i els cogombres que ens havia fet descobrir aquell mosso cordovès que en dia pepinos i jo trobava que eren com carbassons amargants que es menjaven crus.

Ció, deia: “Si viera usted las cruces de mayo de Córdoba que contenta se pondria. Aquello sí son flores y devoción.” És ben bé que cada terra estima lo seu.

De tomaqueres, la mare ja n’havia fet germinar en aquella caixa de fusta que al matí treia al sol i el vespre entrava a recer. Se’n comprarien unes quantes per millorar la raça. Mai se sabia del cert si les llavors de la tomaca més carnosa de l’estiu passat, eixugades al sol, sobre el full de diari, sortirien prou fortes. De tomaques en necessitàvem moltes per passar l’hivern, calia fer conserva: escaldar-les, aixafar-les, posar-les dins de les ampolles de xampany, amb aquelles pólvores blanques de cal adroguer, perquè no fermentessin, ja havíem comprat taps de suro nous, només calia fer-les bullir al bany maria.

Maig.
A l’hort, les faves i pèsols ja feien un bon goig, les faves ens les menjaríem aviat amb tavella, només esquenades una mica, després en gra i quan ja haguessin granat massa les batríem per donar-les a l’ase.

Els pèsols, més endavant, la mare ens els faria estavellar passant-hi els dits perquè no hi quedés cap pesolet i no s’averganyés. La por dels meus dits era trobar-hi un cuc blanc rosegant un gra. Llavors jo llençava tota la tavella sencera sense aprofitar els grans veïns, d’amagat, perquè la mare no ho veiés. Les tavelles buides s’aprofitarien per donar-les a la truja o a l’aviram.

Soc al llit, la bufeta m’està avisant. Tranquil·la, ara al vespre no et donen pas llet, no t’hauràs pas d’aixecar.

Quina misèria sento a l’estómac, la freixura se m’encongeix, només seran quatre gotes.

Maig.
Però si és el mes de Maria! Floriran les roses i les violes, els geranis es faran esperar, prepararem l’altar amb les caixes de sabates buides, fent escaleta, tapades amb el drap blanc de puntes, quin goig! La Mare de Déu a dalt de tot i un got a banda i banda amb les flors que colliré cada dia.

Avui només he collit pixallits, farigola i alguna cu-cut, perquè les flors de les violes són molt grans i tombarien els vasos , a veure si demà trobo sabatetes del nen Jesús i botonets grocs, potser trobaré la flor del centaure, tota lilosa, millor posar-la a l’altar que no pas collir-la per fer aigua feta per fer venir gana, uix!, que amarga! També m’agrada trobar gossets i clavells de pastor que diuen que es poden menjar, jo me’ls poso a la boca i imagino que tenen gust de pa d’àngel.

Collint violetes
i algun gessamí
cantava amoretes
diumenge al matí.

Maig.
El dia és llarg, els del govern canvien l’hora al seu gust i el bestiar no mira ni sent el rellotge. Això de viure a les hores que et manen no treu cap enlloc, només per allargar el jornal al camp i anar de tard a munyir.

Els homes treballen més hores i jo he d’escalfar el sopar més d’una vegada.

Les noies et fan anar a dormir a les 9 com les gallines, encara clareja i les nits són llargues i tristes, ara resaré. Tinc un candiment! La bufeta es va carregant. A casa, m’emportava unes galetes maria a la tauleta i un got de llet, per si em venia defalliment a la nit, però aquí no es pot tenir menjar a l’habitació, no et pots treure el ventre de pena. Les noies diuen que a l’hora dels àpats ja podem menjar de tot el que vulguem. El noi em porta xocolata de la bona, però, que vols que et digui, no m’agrada menjar xocolata d’amagatotis com quan era petita i descobríem els diferents amagatalls de la mare. Encara la sento: –Mecatxum la canalla ja se l’han tornat a acabar!–. A ella també li agradava molt, però se’n sabia estar, tot era per als altres.

Maig,
Els arbres ja treuen els brots nous, els camps d’un verd llampant, el blat i l’ordi ja espiguen, que no vingui cap pedregada i no els tombi que després no maduren tant bé i la palla de sota fosqueja.

Venim amb alegria
puix sou nostre patró.
Protegiu la pagesia
sant Isidre Llaurador.

Maig,
És el meu primer maig aquí. A casa em varen dir: –Mare sou forta i clara de cap, però com que gairebé no camineu, us portarem a la residència i així no haureu de fer res, ara toca que us cuidin, ja ens heu cuidat prou vós. Jo vaig callar, tal com em va ensenyar la mare, les dones hem de callar, tampoc els vull donar feina si no puc ajudar en res. Enyoro els batecs de cada hora de casa.

La padrina deia: “A caldera vella o bony o forat.” Ara, com que no hi ha ni perols ni calderes diuen que els vells som com els cotxes, o forat a la carrosseria o pana al motor.

Reso o dormo? Estic desperta. L’aixeta ja no pot més. Aquestes noies m’han deixat ben equipada per passar la nit, però jo no vull deixar anar el pixum a sobre, què s’han pensat? Que s’esgorrin elles, havent arreglat el jaç ja estan tranquil·les.

Em moc, estiro el braç, no hi arribo…

Clic!

Què coi, punyeta..! On són els caminadors?

Concurs de narrativa curta La Gralla.

Dijous, 27 d’agost de 1987 Reproducció en VHS de ‘La muerte tenía un precio’

Jordi Remolins

Per ser un cinèfil de pro queda molt bé afirmar que ets un incondicional de Truffaut i Renoir, i de tots els directors a qui han dedicat alguna sala de cinema en algun lloc de la nostra geografia. Fins i tot si anomenes a John Ford i a Hal Hartley pots rebre el reconeixement d’altres cinèfils de pro, per molt que he vist alguna pel·lícula d’aquest darrer que m’ha provocat anys de malsons. Els mateixos que em va produir Bagdad Café, una de les collonades més absurdes amb què he perdut el temps, només pel plaer de poder-la puntuar amb dos ridículs punts a la llibreta on anoto totes les pel·lícules que vaig veient.

D’ençà de Sin perdón ha canviat la visió que es té respecte a Clint Eastwood, però fins aleshores era gairebé temerari afirmar que t’agradaven les seves pel·lícules. Alguns et reconeixien que feia cinema comercial per permetre’s pel·lícules com Corazon negro, cazador blanco o Bird, però ho feien amb la boca petita, com si fos un sacrilegi. Fins i tot alguns esquerranosos m’havien difamat per defensar-lo en nits etíliques inacabables, acusant-lo de feixista pel fet de pertànyer al partit republicà, com si el demòcrata fos molt millor. I fet i fet a mi el que me n’agrada és el cine que dirigeix, no el seu credo ideològic.

Ja de petit anava al cinema per veure-hi les pel·lícules on compartia pantalla amb un orangutan, que tot i no ser les millors de la seva filmografia, eren prou entretingudes. Però quan em va captivar realment va ser quan amb vint anys de retard vaig redescobrir la trilogia que va protagonitzar sota la direcció de Sergio Leone i les impressionants bandes sonores d’Ennio Morricone. La muerte tenía un precio, Hasta que llegó su hora i El bueno, el feo y el malo són al cinema western el que els evangelis a la Bíblia. Recordo que durant l’estiu del 1987, mentre hauria d’haver estat estudiant per treure’m les assignatures pendents del batxillerat, aprofitava qualsevol pèrdua d’interès per les matemàtiques o les ciències naturals, per introduir la cinta de VHS al reproductor i veure-hi al personatge sense nom protagonitzat per Eastwood, mirant amb cara inexpressiva a qualsevol desaprensiu brut i pollós, just abans de disparar-li un tret que li fes voleiar el barret. I si hagués sabut que més tard havia de fer Mystic river o Million Dollar Baby, encara l’hauria venerat molt més.

EL 9 NOU

Eva Remolina / AMIC

La Generació Bit és un terme que s’utilitza per descriure un grup de persones nascudes a finals del segle XX i principis del XXI, que han crescut immerses en un món altament digitalitzat i tecnològic. Aquesta generació es caracteritza per la seva familiaritat i domini de la tecnologia digital, d’Internet, dels dispositius mòbils i de les xarxes socials des d’una edat molt primerenca. També se’ls coneix com a “nadius digitals”, ja que han crescut en una societat on la tecnologia és una part essencial de la seva vida quotidiana.

Les característiques principals d’aquesta generació, són:
Connectivitat constant: Els membres de la Generació Bit estan constantment connectats a través de dispositius mòbils, ordinadors i altres aparells tecnològics. Això els permet estar en contacte amb amics, família, notícies i entreteniment en tot moment.

Accés immediat a la informació: Amb l’existència d’Internet i les eines de cerca com Google, aquesta generació té accés a quantitats immenses d’informació en temps real. Això ha transformat la manera com aprenen, treballen i interactuen amb el món.

Canvis en els hàbits de consum: La manera en què consumeixen continguts (sigui audiovisual, informació o entreteniment) ha canviat notablement. Les plataformes de “streaming”, xarxes socials com Instagram, TikTok i YouTube, i l’ús d’apps són una part integral de la seva experiència diària.

Flexibilitat i adaptació tecnològica: Han crescut en un context de ràpida evolució tecnològica, per la qual cosa la seva capacitat d’adaptar-se a nous programes, apps, dispositius i plataformes és molt superior a la de generacions anteriors.

Educació i treball digital: A diferència de generacions passades, la Generació Bit ha adoptat les tecnologies digitals com a part central dels seus estudis i treballs. Des de l’educació online fins a la feina remota, aquesta generació està redefinint la manera en què es percep el treball i l’aprenentatge.

La Generació Bit està transformant molts aspectes de la societat. Amb un accés fàcil a la informació i la capacitat de compartir idees i coneixements a través de les xarxes socials, han influït en moviments culturals, polítics i socials d’una manera molt més ràpida i àmplia que les generacions anteriors.

Eva Remolina / AMIC

L’estrès laboral és una resposta física i emocional que es produeix quan les demandes al lloc de treball superen les capacitats i recursos de la persona per fer-hi front. Pot sorgir per diverses raons, com ara la sobrecàrrega de treball, la manca de control sobre les tasques, l’ambient laboral tòxic o la pressió constant per assolir objectius.

Els símptomes que presenta l’estrès laboral són:
Símptomes físics i psicològics:  mals de cap, fatiga, problemes digestius, insomni i dolors musculars. Emocionalment, l’estrès pot manifestar-se amb irritabilitat, ansietat, depressió i una disminució de la motivació.

Baix rendiment: L’estrès prolongat pot afectar negativament la productivitat i la qualitat del treball. Les persones poden tenir més dificultats per concentrar-se, prendre decisions o resoldre problemes de manera eficient.

Problemes de relacions: pot influir en les relacions amb els companys de feina, creant tensió o conflictes. Això, pot agreujar la situació d’estrès i crear un cercle viciós.

Desmotivació i desgast emocional: Quan l’estrès es manté al llarg del temps, les persones poden sentir-se desmotivades i patir desgast emocional, un fenomen conegut com a “burnout”. Aquest estat pot portar a una desconnexió emocional del treball, dificultant encara més el rendiment i la satisfacció laboral.

Les principals causes que el provoquen són la sobrecàrrega de treball, la falta de control sobre la manera com es duen a terme les seves tasques, la no presa de decisions, la manca de claredat en els objectius o les expectatives laborals, els conflictes interpersonals o la insegurat laboral (por a perdre la feina o desconeixement del futur professional).

AMIC- Tot Sant Cugat

Les pizzes poden ser lleugeres si es cuiden els ingredients i les quantitats. Les que venen preparades o es compren en cadenes d’alimentació són molt temptadores… i gairebé sempre hipercalòriques, amb ingredients que no ajuden a portar una dieta saludable. Per això més d’un ha desitjat que fos un plat light. Però això és possible? Sí, fer pizzes més lleugeres és possible.

Com alleugerir la pizza des de la base fins als ingredients:

La pizza, a l’origen, es podria contemplar com una recepta típica mediterrània saludable. La base, que és una massa farinosa, és com la del pa (farina, aigua, llevat i sal), amb l’única diferència que a la massa s’hi afegeix una mica d’oli perquè resulti més sucosa o cruixent. A les pizzes industrials, en canvi, la base conté sovint més ingredients (greixos, sucres) que sumen calories i, fins i tot, n’hi ha farcides de formatge a les vores. La composició, en aquest cas, s’allunya força de l’original. A més a més, en qüestió de calories, l’assumpte canvia perquè la base lleugera original de la pizza no es pren sola, sinó acompanyada de multitud de condiments i ingredients, que condicionen el valor nutricional del plat.

Per això, per alleugerir una pizza, l’important és revisar els aliments que la componen i les quantitats que s’hi afegeixen de cada un, almenys, dels més problemàtics. Per preparar una bona base de pizza, es recomana fer la massa a casa utilitzant farina, aigua, llevat, sal i una mica d’oli d’oliva. Si es compra la massa, cal escollir una opció amb pocs ingredients addicionals i additius, i preferir una massa fina per aconseguir una textura semblant a les pizzes italianes. La massa es pot congelar si no s’utilitza tota, i escollir farina integral pot fer-la més saludable.

Amb relació al formatge, és important no abusar-ne, ja que pot incrementar significativament el contingut de greixos i calories de la pizza. Opta per formatges de qualitat i utilitza’ls en quantitat moderada per evitar que el sabor dels altres ingredients es perdi. Quant als embotits, és millor evitar-ne l’ús si es busca una pizza més lleugera, substituint-los per opcions de carn magra o pernil ibèric sense greix.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers