Jaume Barrull

El dolor d’una víctima d’abusos és incommensurable i ara es comencen a respectar socialment els seus silencis prolongats, els ‘tempos’ i els relats, que no sempre poden ser clavats. Albert Llimós (Torrefarrera, 1981), juntament amb Núria Juanico, va ser dels primers a casa nostra a començar a destapar casos de manera sistemàtica, posar noms sobre la taula i donar veu a desenes de persones que abans no s’havien atrevit a parlar. A partir dels reportatges al diari ‘Ara’, Llimós ha acabat publicant el llibre ‘Intocables, quan el poder es transforma en abús’ (La Campana), on parla dels casos més paradigmàtics en els quals ha treballat.

Té llibretes plenes de noms amb possibles reportatges sobre casos d’abusos, molts dels quals segurament no veuran la llum. Quan fa sis anys Albert Llimós (Torrefarrera, 1981) va començar a investigar si hi havia casos d’abusos sexuals en el món de l’esport a Catalunya per al diari Ara, va haver d’enviar incomptables correus electrònics i fer moltíssimes trucades abans no va aconseguir trobar una escletxa a través de la qual van començar a filtrar-se records, noms, dates i traumes en comptagotes. Des d’aleshores ha publicat una bona coll a de reportatges sobre el tema, alguns dels quals han posat en evidència personatges com el coordinador del futbol base del Barça Albert Benaiges o el director de l’Aula de Teatre de Lleida Antonio Gómez. Amb els anys Llimós també ha sentit la necessitat d’escriure Intocables (La Campana), una reflexió sobre el patriarcat a través d’un dels fenòmens més tèrbols: els abusos sexuals. En parlem en aquesta entrevista.

Si elles no diuen el contrari, la identitat de les víctimes la protegeixen sempre. Pel que fa als agressors, a vegades publiquen els noms i a vegades no. Quin és el criteri i com gestiona aquestes situacions?
En primer lloc, hem de tenir en compte que no hi ha cap manual, ningú ha escrit i reflexionat abans que nosaltres comencéssim a fer aquests reportatges com s’havia d’abordar aquesta qüestió. En segon lloc, sent molt conscients de la responsabilitat social que tenim. Finalment, treballant i analitzant cas a cas; partit a partit, si fem el símil futbolístic. És clar que hem de valorar el material que tenim i les conseqüències que tindrà publicar-lo. Els casos que surten a Intocables els vaig escollir perquè penso que d’alguna manera són paradigmàtics. Parlem de casos que poden fer que molta gent identifiqui conductes, que tenen una rellevància pública i on l’abús sigui molt evident. Avaluant tots aquests elements fem el pas o no de revelar el nom de l’abusador. Tots els reportatges que vam fer estan molt pensats, hi ha moltes hores de debat.

De fet, només us han posat una denúncia: Quim Arrufat.
Casualment és l’únic cas en què només hem explicat la part institucionalitzada sense parlar amb cap víctima. Estem pendents de judici. En la resta hem parlat amb nombroses víctimes i ens ha protegit el patró de conducta dels agressors. El fet de trobar molts testimonis diferents d’un mateix cas. Això ens ha donat molta força i, a la vegada, quan hem publicat un reportatge, sempre ens han arribat més casos del mateix agressor confirmant el que havíem explicat.

És molt impactant el tancament de files que es fa sempre l’entorn de l’agressor per defensar-lo.
Sobre el paper, quan es tracta de posicionar-se contra la violència sexual en genèric, tots afirmem que hi estem en contra i la rebutgem. Quan afecta algú que coneixem, un company, un amic, un conegut, posicionar-nos ens és més complicat. Alhora, és en aquests moments que es veu la qualitat humana de les persones, la seva honestedat. També entenc que molta gent, al començament, quedi descol•locada i desconcertada. Els casos que explico a Intocables són diferents entre ells perquè la gent tingui molts elements per valorar què passa. En algun cas, com el de l’Institut del Teatre, s’ha qüestionat molt públicament. Això ha passat perquè parlàvem de gent que tenia molts contactes, que tenia un bon altaveu per negar el relat que s’explicava. Davant d’un cas en què hi havia més de quinze víctimes que eren coherents amb el relat van ser moltes les persones amb poder que les van qüestionar públicament per donar suport a l’agressor.

La majoria dels seus amics van callar. D’altres, com l’advocat Javier Melero, van sortir a defensar-lo.
El que em dol més és el qüestionament públic de les víctimes. En el cas de l’Institut del Teatre apareixien amb nom i inicials del cognom, de manera que eren fàcilment identificables i alguns professors van aprofitar-ho per anar contra elles. Va ser un error meu donar tantes pistes. També entenc que estem vivint un moment de canvi. Som uns privilegiats, estem sacsejant aquest statu quo que semblava invariable i perenne durant milers d’anys. En aquest escenari hi ha gent que quan es qüestiona el seu món i aquest comença a ensorrar-se es posen a la defensiva i miren de protegir els seus. Ho puc entendre, però hem arribat aquí per trencar el mur.

Diu que el llibre ens ha d’ajudar a identificar situacions, patrons i conductes. Repassant la seva pròpia trajectòria, ha detectat situacions que ara li grinyolen?
Sé del cert que mai no he traspassat els límits, que no he creuat cap línia vermella. Però com a home, per la posició de poder que hem tingut sempre, que tenim, segur que en algun moment de la meva vida m’he sobrepassat d’alguna manera. Potser algun comentari o alguna mirada, no cal que sigui una agressió física. Tots els homes és probable que ho hàgim fet. Tot el procés m’ha servit per tenir una mirada molt més neta sobre tot això. Penso en situacions en què potser actuo diferent que abans. Un dia veia una companya de feina asseguda davant de l’ordinador i abans de tocar-li l’espatlla vaig pensar que no calia, que no hi tenia prou confiança per fer-ho. Reflexionar-hi i pensar-ho està bé. Potser no hauria passat res i és evident que amb una amiga amb qui tinc confiança ho podria fer perquè ens coneixem i és normal que així sigui, però una companya de feina, no. Amb la gent amb la qual tens confiança, si aquest és el vostre codi de llenguatge, no passa res. Però a la feina aquest tipus de relació són gestos que sobren.

Un detall que sorprèn: fins al 1999 el sexe consentit era a partir dels 12 anys.
Estem evolucionant i ho fem molt ràpid. Ho mirem tot amb una mirada molt diferent i pot comportar certes injustícies. Però certament hi havia coses que no eren normals.

Als 90, a molts pobles, no era estrany que alguns nois passessin a recollir les seves xicotes amb cotxe a la porta de l’escola.
Elles tenien 13 o 14 anys i no anaven a menjar pipes. El feminisme i el moviment Me Too han servit perquè moltes d’aquestes situacions i comportaments que teníem normalitzats ara ens plantegem si estaven bé o no. Moltes coses que han acabat derivant en casos denunciables com els que surten al llibre Intocables. Era necessari per trencar amb la normalització d’algunes situacions.

El periodisme també hi ha tingut un paper important.
Des de la investigació de les companyes del New York Times sobre Harvey Weinstein fins als molts reportatges que han vingut després. A Catalunya no només nosaltres hi hem treballat, també els companys d’El Periódico amb el tema dels Maristes i els d’El País i els seus reportatges sobre els abusos en el si de l’Església han fet feines molt interessants. Són articles que han posat el focus en una temàtica que socialment no existia i han donat elements als lectors per pensar-hi. Les víctimes se sentien soles i no sabien amb qui compartir-ho. Els assetjaven tots el dubtes: “Em creurà ningú? Em faran cas? Tornaré a viure el dolor? M’assenyalaran?”. El “per què ara?” L’escriptor Alejandro Palomas sempre diu que és una pregunta molt dolorosa, qüestionar els tempos de les víctimes, recriminar que han tardat tants anys. Cada víctima fa el seu procés, els temps estan canviant i cada persona assumeix la seva pròpia experiència i la processa com pot. En aquest nou escenari el periodisme hi ha tingut un paper important, és veritat.

Albert Benaiges, del Barça, va fer-li xantatge emocional: si el seu nom sortia a la llum se suïcidaria.
No és una situació fàcil, jo el coneixia de la meva etapa cobrint el Barça. El vaig anar a veure abans de publicar l’article per explicar-li i donar-li l’oportunitat de donar la seva versió. Aquestes situacions són incòmodes, però em dec a la feina i a les víctimes. En el seu cas havíem de publicar el nom, perquè era una persona vinculada a l’esport base d’una institució com el Barça. Tothom hauria acabat sabent qui era, intentar silenciar-lo no tenia sentit.

Benaiges no es va llevar la vida, però alguns van veure en el seu reportatge l’inici de la mort de Joan Ollé.
La Núria Juanico, la companya de l’Ara amb qui hem fet tàndem en aquest tema, em va contactar de seguida que va saber la notícia. Tinc la consciència tranquil·la perquè nosaltres fem bé la nostra feina. No ens hem de sentir culpables.

Un dels debats que planen sobre aquest assumpte, quan entren en escena molts elements subtils, és el del consentiment.
On és el límit entre el consentiment i la manipulació. El que feia Antonio Gómez quan alguna de les alumnes de l’Aula volia aturar-lo era apartar-se’n i dir: “Què estem fent?” D’aquesta manera compartia la responsabilitat i es diluïa la sensació d’abús. La noia realment dubtava si aquella situació l’havia provocada ella i es generava molta confusió.

J.V.

Després d’uns anys sense poder veure a Vic la seva obra, però de treball constant a l’estudi, Josep Vernis exposa a La Tintoreria. L’estudi d’arquitectura i sala d’exposicions del carrer de Sant Pere mostra com a peça central Referent Max Ernst 2024 (a la fotografia, amb l’artista al costat), una pintura a l’oli sobre tauler de fusta que parteix de la referència al gran artista alemany del segle XX i la seva novel·la-llibre d’artista Una Sémaine de Bonté. Des de Max Ernst passa al dissenyador australià Marin Sharp, que la converteix en un cartell de percepció “inquietant” que Vernis tenia al seu estudi.

“En vaig voler plasmar una evocació, però amb la meva narrativa, la percepció que jo tinc de la mateixa obra”, explica. L’exposició es complementa amb una peça escultòrica i amb la mostra d’una altra sèrie de pintures, no connectada amb la principal, que sí que és pura abstracció, on Vernis deixa “que la matèria parli per ella mateixa”. L’exposició es pot visitar fins al dia 21 d’octubre.

Marta Casasas exposa al Museu de l’Art de la Pell una retrospectiva de la seva trajectòria

Jordi Vilarrodà

Va oferir un tast de la seva obra al Temple Romà l’any passat, i ara Marta Casasas presenta al Museu de l’Art de la Pell una retrospectiva de la pintura que ha produït en les darreres dues dècades. L’exposició s’inaugura aquest dissabte al migdia, amb el títol de “L’aigua i la terra, mirades al futur pels drets humans”.

I és que Casasas podria afirmar, com va dir el clàssic, que “res del que és humà no m’és indiferent”. Per humà podem entendre, en el sentit més ampli, allò que afecta les persones en els seus drets més fonamentals i el que afecta també el planeta on vivim. En ordre cronològic, el recorregut comença per “El meu passat”, les obres en què va començar a traslladar a la pintura una inquietud que trobava recer en la natura. “El recorregut ve del moment en què veig que no puc amb els temes que em preocupen.” I sorgeix tot allò que li funciona com a refugi, vinculat sobretot a la natura –l’aigua o la muntanya–. L’aigua és aquí, és un àmbit lúdic, i la muntanya “em dona calma, pau”. Era un moment en què Casasas havia treballat en tècniques d’esgrafiat en façanes i les trasllada a la pràctica pictòrica aplicant encàustica (cera) sobre la base de fusta treballant la superfície i treballant el relleu de la superfície. La figura humana, el rostre, ja emergeix com a constant en aquest moment, i no deixarà de ser-ho. També, en el sentit de refugi i lloc de plaer, apareix la música: notes i instruments que formen part de tota una altra sèrie de peces. “Una onada musical.”

Però vindran temps de trasbals, de pèrdues en l’àmbit familiar que faran emergir en Casasas la preocupació pel pas del temps i tota una sèrie d’obres que giren entorn d’aquesta condició de la vida. Els rellotges de busques i els rellotges de sorra, les persones en la infantesa i en la vellesa dins d’una mateixa obra que comprimeix tota una vida. “Un fet inexorable, el pas del temps té a veure amb com un se l’agafa: la ràbia, la preocupació, la por, la tranquil·litat.” Un llibre d’artista culmina les obres d’aquesta part de l’exposició.

El present, en l’exposició, és “un món convuls de problemes mediambientals –el canvi climàtic– i també socials o polítics”. Casasas ho expressa amb la imatge gràfica “d’un món rebregat”, del negre del quitrà –utilitza aquest material– o de les composicions que fa en el moment de la pandèmia, “els microorganismes”. I a l’altra banda de la mateixa sala, com un contrast, el món desitjat. Un món que garanteixi un futur per als infants de mil rostres sobre un mapamundi, l’obra central de l’exposició al Temple Romà. I obres inspirades en alguns articles de la Declaració Universal dels Drets Humans. El relat és circular: “Torno al que voldria arreglar, amb la voluntat de tancar un cicle”. Obres actuals i obres dels inicis conviuen en el final de la panoràmica d’una creació en què l’art es lliga profundament a la vida.

Una exposició recorda la figura del sastre Josep Tarrés

Marta Santisteban

La Fira d’Artesans de Mollet arriba enguany a la seva 40a edició, amb 96 parades d’artesans d’arreu de Catalunya i amb una programació de tallers i activitats que s’estendran des de divendres 13 fins a diumenge 15 de setembre. “És un goig celebrar 40 edicions del que és un reclam comercial de producte artesà i cultural de Mollet”, apunta la regidora de Cultura, Mercè Pérez.

Enguany, la fira continua ampliant el nombre de parades, sense rebaixar la qualitat i l’autenticitat dels productes. “L’objectiu és que la Fira d’Artesans continuï sent una fira pura d’artesania, que tots els paradistes tinguin el carnet d’artesà i que el producte sigui 100% artesà. No posarem parades perquè sí”, destaca Pérez.

De les 96 parades que aterren a Mollet aquest divendres, 64 són d’artesania i 32 d’alimentació. D’aquesta manera, han augmentat de dos a vuit les parades de ceràmica i, en alimentació, es recupera la tradicional parada molletana de garapinyades i se n’hi afegeix una més de creps ecològiques, olives i vi. Pel que fa a la procedència dels paradistes, 8 són de Mollet, 87 provenen de diversos punts de Catalunya i 1, de Parla (Madrid).

“Ara per ara no, volem ampliar més el nombre de parades, sinó mantenir-ne la qualitat. Tanmateix, sí que podem créixer en els tallers que oferim per ensenyar els oficis i donar més vida als espais culturals de la ciutat amb activitats que complementin l’essència de la fira”, explica Pérez.

En aquest sentit, el Centre Cultural La Marineta acollirà l’exposició “La Sastreria. Josep Tarrés. Art i ofici d’un sastre molletà”, que s’inaugurarà divendres, abans de la sardinada popular i el ball amb Duet Esquitx.

Dissabte al matí, hi haurà el taller de bijuteria reciclada amb la mestra artesana Montse Pérez de SiNesteSia i, a la tarda, el taller de castells, la trobada de tabals del Ball de Diables, i nit de música amb Canya d’Or i el Ball de Gralles.

Diumenge hi ha prevista la cercavila castellera amb els Gegants de Mollet i els capgrossos de la Fira, el Tòful i la Dinga, que culminarà amb l’alçada de castells de la colla de Mollet i les colles convidades de l’Hospitalet i Sant Feliu.

Diumenge a la tarda hi haurà concert de Dixieland a la plaça de l’Artesania, Audició de Sardanes amb la Cobla Els Lluïsos de Taradell al Parc de Les Pruneres i, seguidament, la cantada d’havaneres i cremat de rom a la plaça de l’Artesania per acomiadar la 40a Fira d’Artesans.

“El que va començar com la iniciativa d’un grup d’amics s’ha convertit en tot un esdeveniment de referència a la ciutat, amb la implicació inestimable dels veïns i de les entitats. Després de la pandèmia vam patir, però ara la Fira es troba en el seu millor moment”, diu Pérez.

El darrer sastre

“La Sastreria. Josep Tarrés. Art i ofici d’un sastre molletà” se centra en la vida i obra d’un dels mestres tèxtils de Mollet. L’exposició, que es fa a La Marineta, mostra les eines i tècniques amb què ha treballat Josep Tarrés, la seva esposa Teresa Corominas i la seva família per confeccionar els vestits a mida.

“Volem reivindicar oficis que van desapareixent i explicar la història de la saga familiar dels Tarrés. Hi ha eines d’un segle i mig. La sastreria Tarrés ha vestit pràcticament tos els senyors de la ciutat”, explica la regidora de Cultura, Mercè Pérez, sobre l’exposició.

Jordi Remolins

La Festa del Bolet que des de fa 32 anys se celebra a Setcases donarà la benvinguda a la temporada tradicionalment més forta pels micòlegs. Les jornades de dissabte i diumenge al municipi de la Vall de Camprodon acolliran un Mercat d’Artesans que animarà l’activitat dels amants dels bolets.
La recerca que es farà per les muntanyes properes es portaran a la Sala dels Estudis, on hi haurà l’exposició i classificació de les espècies trobades per part de la Societat Catalana de Micologia, que també assessorarà els assistents i els resoldrà els dubtes que puguin sorgir. Els mateixos responsables de l’entitat oferiran la conferència “Bolets comestibles, possibles confusions”, dissabte a la tarda a la sala d’actes de l’Ajuntament de Setcases. Completarà la jornada de dissabte els inflables per als més petits, i l’animació i concert matinal dels Xarop de Canya.

Fa una setmana que el moviment de boletaires està prenent cos, després d’un estiu bastant plujós, que augura una bona temporada sempre que les temperatures no baixin considerablement i que hi hagi algunes noves precipitacions. El ripollès Joan Serrano ja ha fet tres sortides per buscar-ne, i explica que “en comparació amb l’any passat estem tenint una bona arrencada”. Ara mateix els bolets es troben sobretot en cotes altes.

A la Vall de Camprodon s’estan recollint força ceps, però espera que “aviat també trobem bolets al Baix Ripollès”. El que sí que ha arribat són els boletaires. A la zona de la Molina, on ha pujat a collir-ne, “vaig comptar fins a 38 cotxes aparcats en un tram de tres quilòmetres”. La mateixa situació es produeix també a Collabós, motiu pel qual Serrano no dubta a qualificar aquesta afició de “massificada”.

Bolets al mercat de Vic

Les parades del mercat de Vic sempre són un bon baròmetre de la temporada boletaire, que tot just acaba d’arrencar. “Comencen a sortir; de moment anem bé, però es cullen molt a punt”, apuntaven dimarts Pere Salvans i Dolors Ribé, de Sora, que fa 35 anys que planten al mercat ambulant de Vic. Ho asseguraven, però, amb la boca petita: “Estic espantat amb l’amenaça de vent i fred per aquests dies, veurem com afecta els bolets”, advertia Salvans. L’esperança és trencar amb la dinàmica de les últimes temporades, presidides per la sequera, que no han estat bones. I és que ja se sap que el bolet “depèn del clima”. I una altra constatació, “els boletaires de debò ens anem fent vells i no hi ha relleu”.

Jordi Remolins

El festival social i itinerant Transhumant, amb origen a Ribes de Freser, va iniciar la seva trajectòria aquest dijous a la Filmoteca de Catalunya, a Barcelona, en el que se’n considera l’onzena edició. La cerimònia va servir per homenatjar amb el Premi a la Trajectòria Audiovisual l’associació de cineastes basques Hemen. Rosa Zufia i Bertha Gaztelumnedi van recollir-ne el guardó. Posteriorment, es va projectar Arnasa Betean, una pel·lícula que reivindica el cinema en clau femenina a Euskadi.

En aquesta edició el certamen ha seleccionat mig centenar de pel·lícules, de les quals 16 són llargmetratges i la resta curts, que aniran a competició d’entre els 335 treballs que s’hi han presentat. Un d’ells és Sau, la memòria submergida, la producció d’EL 9 TV i La Xarxa. La divulgació dels drets humans i de la tolerància segueix sent el motor que empeny el director, Joaquim Roqué, a persistir en aquest projecte que va iniciar com a Festival Gollut, que posteriorment va mutar amb el Terra Gollut després d’escindir-se’n, i que ara porta el nom de Transhumant Festival. Les més de cent sessions que s’organitzaran en cinquanta municipis i micropobles i tenen com a objectiu que “en aquests moments en què l’extrema dreta i els pensaments totalitaris creixen a Catalunya, la divulgació dels valors humans, els missatges positius i el respecte entre les persones que són més necessaris que mai”, segons diu Roqué.

El Transhumant divulga cinema compromès i humanitari que no té presència a mitjans de comunicació i plataformes, i que es vol fer arribar a tots els racons del país. Per això articula la seva proposta en tres branques: el festival que ara s’ha iniciat; el Transhumant Cinema, que durant tot l’any projecta cinema a la fresca, i el Transhumant Films, que distribueix pel·lícules alternatives. Malgrat el seu caràcter itinerant, el Ripollès segueix tenint-hi un pes important. Divendres de la setmana entrant Sergi Carbonell actuarà en la sessió inaugural a la sala Diagonal de Campdevànol, dedicada als curtmetratges, i l’endemà hi haurà l’espectacle Xiula Partynova i la projecció de Dol i fa sol. El Premi a la Trajectòria Fotogràfica associat al festival el rebrà enguany un referent del fotoperiodisme, Gervasio Sánchez, en un acte a l’Hotel Balneari Montagut.

Jordi Vilarrodà

L’Atlàntida obre la temporada que serà del seu quinzè aniversari, celebració que tindrà lloc el proper mes d’abril. Mentrestant, fins al gener desplega una oferta de 43 espectacles en un total de 52 funcions, ja que alguns es representen més d’una vegada. És el cas, per exemple, d’El búnquer, que aixecarà el teló del teatre aquest dissabte. “Són 15 anys de promoure el talent local, que hem aconseguit amb escreix, el nacional i també l’internacional en el cas de la música clàssica”, deia Bet Piella, regidora de Cultura, al presentar la programació.

Que l’humor presideixi l’aixecada del teló de L’Atlàntida no és casualitat: #Humor360º és un dels itineraris en què es divideix la programació. “L’humor també permet la reflexió”, destaca Montse Catllà, directora de la Fundació L’Atlàntida. Així es podrà veure també Mutis, de la companyia vigatana Lou Cost, una obra en què mostren que es pot fer humor també a partir de la mort, estrenada l’any passat a l’ETC i que fa el salt ara a L’Atlàntida. Lligada amb el tema de la mort i amb el component de l’humor, hi ha El darrer viatge, escrita per Pep Tines i posada en escena per Teatre eSseLa, que s’estrena primerament a Torelló, i la comèdia negra Els ossos de l’irlandès, amb els actors osonencs Ernest Villegas i Ivan Benet.

L’altre itinerari que es proposa als espectadors és #EscenaCrítica, amb espectacles que tenen càrrega social. Entre ells, El gegant del Pi de Pau Vinyals, que el passat mes d’octubre rebia a L’Atlàntida el Premi BBVA de Teatre. Una obra sobre què passa quan algú descobreix que el seu avi tenia un fosc passat franquista. O també la presència d’una de les companyies punteres del teatre català actual, La Calòrica, amb Le congres ne marche pas. Dins d’aquest itinerari, també visitarà L’Atlàntida l’actriu i perfomer pradenca Ada Vilaró amb La memòria del gel, a l’entorn del canvi climàtic, i Clara Peya amb Corsé, creació musical sobre la cosificació de la dona.

La música és un pilar de la programació amb noms destacats com els de la Ludwig Band, que actuarà en format concert, amb barra de bar i públic dret a la sala Joaquim Maideu, o el nou musical entorn de la sardana d’Arnau Tordera, Sardana Superstar, que s’estrena a la propera Fira Mediterrània de Manresa. I dins dels musicals, una versió osonenca del musical Cop de rock de Dagoll Dagom. En música, destaca també l’oferta per a públic familiar, que inclourà des del nou disc de Xiula fins a concerts d’El Pot Petit o Beatles for Kids. A banda del cicle de Grans Concerts, la música clàssica hi serà present amb òpera, en concret La Bohème de Puccini. La programació de la primera part de temporada conclou amb els clàssics de Nadal, des del concert coral que enguany farà l’Orfeó Vigatà fins als Pastorets o el Concert de Cap d’Any amb la Simfònica del Vallès.

L’ESCENA OBERTA

L’Atlàntida continua amb l’aposta d’Escena Oberta “per expandir la repercussió de la programació més enllà” i apropar els espectacles al públic. Això es porta a terme a través de clubs de lectura, diàlegs amb els artistes previs o posteriors a les funcions, tallers i altres activitats. Una de les més singulars serà, a l’entorn de l’obra Mutis, una trobada de públic amb professionals de la Unitat de Geriatria i Cures Pal·liatives d’Osona per dialogar sobre els últims moments de la vida.

I A RIPOLL, ÍNTIMS

A Ripoll també comença aquest setembre el cicle Íntims, títol amb què el Comtal agrupa els espectacles de petit format al llarg de la temporada. El primer que s’hi veurà és El testament, un monòleg interpretat per l’actor Ramon Molins que fa un any que roda pels escenaris i que parla –també– de la mort. O millor dit, del que passa després de la mort amb les coses que un ha acumulat, els records de tota la vida. Serà aquest divendres a 2/4 de 9 del vespre, al Teatre Comtal.

Miquel Erra

El Taller d’Escultura Casserras, de Solsona, és un dels obradors d’imatgeria festiva més antics i genuïns del país, actualment a mans de la tercera generació de la nissaga Caserras. D’aquest taller n’han sortit, durant més de 60 anys, prop de 400 figures, sempre amb un segell propi. La Colla Gegantera del carrer de la Riera de Vic, una de les més actives del país, és un dels clients més fidels d’aquest taller solsoní i els han confiat la creació de la majoria de figures que han anat incorporant a la família gegantera del barri. Per això, com a acte central de celebració del 30è aniversari dels gegants del barri han convocat, per dissabte, la primera Trobada Nacional d’imatgeria del taller Casserras. La cita preveu aplegar més de 130 figures construïdes per aquest taller, amb una quarantena de colles i més d’un miler de geganters d’arreu del país.

“Volem retre homenatge a aquesta nissaga d’escultors d’imatgeria festiva que durant tants anys han apostat per dignificar la figura del gegant, també com una obra escultòrica de qualitat”, destaca Roger Albert, president de la Colla Gegantera del carrer de la Riera, tot recordant que “actualment són el taller d’imatgeria festiva més antic que queda al país”. Les còpies dels gegants vells; els Gegants Pubills; els Gegants Petits i els Gegantons Pubills; el Bou, la Mulassa i l’Aligueta petits, o el gegant Rogeret són algunes de les figures del barri que porten el segell Casserras. Algunes d’aquestes figures han passat a formar part del seguici de la festa major, del qual també destaca el Lleó, l’emblemàtica peça recuperada l’any 2021 i sorgida del mateix taller solsoní.

La trobada arrencarà dissabte a les 5 de la tarda amb la plantada al principi del carrer Jacint Verdaguer. Una hora després arrencaran dues cercaviles paral·leles per diferents places i carrers del centre de la ciutat. A 2/4 de 8 està previst que es retrobin a l’entrada de la plaça Major, al ritme de la flamant Banda Municipal de Vic –estrenada aquesta festa major–. Entre els balls protocol·laris no hi faltaran els que protagonitzaran els Gegants de Catalunya, en Treball i na Cultura; i el de la parella amfitriona, en Guillem de Caçador i la Caterina, batejats un mes de setembre d’ara fa 30 anys.

La trobada viurà un epíleg amb una singular cercavila nocturna de Gegants Bojos i Manotes, amb la presència d’una desena de figures amb aquesta bis còmica. La rua arrencarà a 2/4 d’11 de la nit des de la plaça Gaudí. Paral·lelament, diumenge s’inaugurarà al centre cívic Joan Triadú una exposició commemorativa de l’aniversari.

EL 9 NOU

Pau Bombardó Quintet inaugurarà aquest dissabte el IX Festival de Jazz de Bigues i Riells del Fai. La formació actuarà a les 10 del vespre al Centre Cívic i Cultural de Riells del Fai per presentar el disc ‘Jazz Clar’. Bombardó, que ha compartit escenari amb Tete Montoliu, viu les cançons, música i paraules com a generadores d’emocions. El músic continua amb la tradició de versionar cançons nord-americanes al català, augmentades amb noves versions catalanes creades per ells mateixos. El bateria estarà acompanyat d’Adela Vilà, veu; Carles Pineda, saxo alt; Pau Lligadas, contrabaix, i Elisabet Raspall, piano. Un combo de músics de l’Escola de Música de la Vall del Tenes farà de teloner. El primer cap de setmana de festival es completarà amb l’actuació d’Apel·les Carod Quartet, diumenge a les 6 de la tarda a l’ermita de Sant Bartomeu Mont-ras. La formació, amb el violinista i compositor Apel·les Carod com a líder, presentarà el seu primer disc, ‘Abismes i flors’, format per vuit peces. Tot i ser música instrumental, posa el focus en la melodia, el lirisme i la narració.

IX Festival de Jazz de Bigues i Riells del Fai: Pau Bombardó Quintet. Centre Cívic i Cultural de Riells del Fai. Dissabte 14 de setembre, 22h.

Apel·les Carod Quartet. Sant Bartomeu de Mont-ras. Diumenge 15 de setembre, 18h.

El Festibalmes arriba de ple aquest cap de setmana a Palautordera

Després de la prèvia de dissabte passat a Sant Esteve de Palautordera amb Carola Ortiz, el gruix de la programació del Festibalmes arriba aquest cap de setmana a Can Balmes, a Santa Maria de Palautordera. L’obertura serà aquest divendres a les 9 del vespre amb la veterana banda de música celta irlandesa Irish Corner. Dissabte a les 8 del vespre començaran les diferents actuacions dels diferents grups. Un dels grups convidats és Klezmerama, una banda cosmopolita del País Valencià, amb un repertori inspirat en el klezmer i en el teatre yiddish. Reina Riff portarà la seva festa de global beats, fusió acústica i electrònica que fa ballar el públic. També actuarà el compositor, arranjador i multiinstrumentista algerià Hocine Benameur per presentar el seu últim àlbum, Souk System. La nit acabarà amb el DJ Mr.Alekrisna.

Festibalmes. Irish Corner, divendres 13 de setembre, 21h. Klezmerama, Reina Riff, Hocine Benameur i DJ Mr.Alekrisna, dissabte 14 de setembre, 20h. Can Balmes.

Marta Shanti obre dissabte el Festivalet a la Fresca de Caldes

La cantautora Marta Shanti, de Montmeló, serà l’encarregada d’obrir aquest dissabte la primera edició del Festivalet a la Fresca, impulsat pel Casino de Caldes de Montbui. Aquesta nova iniciativa musical portarà tres propostes de música d’autor al municipi, en un format proper i accessible al públic calderí i per consolidar una nova obertura del curs cultural. L’actuació de Marta Shanti serà aquest dissabte a 2/4 de 8 del vespre a la sala petita del Casino de Caldes, en format duet i acompanyada del compositor i guitarrista Dídac Santisteban. La guanyadora del Concurs de Cançó de Salitja d’enguany interpretarà algunes de les cançons del seu disc, On comença el camí, i també algun avançament de les cançons que formaran part del seu proper disc, que es publicarà el 2025. La programació del Festivalet a la Fresca es completarà al llarg d’aquest mes amb les actuacions de la cantautora Maria Castell, de Granollers, el dissabte 21 de setembre, i la del cantautor Roger Torné, de Terrassa, el dissabte 28 de setembre.

Festivalet a la Fresca. Marta Shanti i Dídac Santisteban. Sala petita del Casino de Caldes. Dissabte 14 de setembre, 19.30h.

Wilson el Payador fa parada a l’Anònims de Granollers

La ‘payada’, art poètic musical originari de la cultura hispànica que consisteix a uimprovisar una recitació en rima acompanyat d’una guitarra, ha adquirit un gran desenvolupament en diferents regions d’Amèrica, especialment a l’Argentina. En l’actualitat, un dels més reconeguts és Wilson Saliwonczyk, ben conegut a l’Estat espanyol per les seves freqüents visites i les seves conferències en diverses universitats. El 2005 també va impulsar el moviment internacional d’improvisadors Joglars del Món i d’haver editat un disc doble gravat en viu a la Sala Zitarrosa de Montevideo, i un llibre per a la difusió d’aquest moviment.

Wilson el Payador, cantautor i trobador. Tour europeu 2004. Anònims, Granollers. Diumenge 15 de setembre, 12.30.

Jordi Sunyer

ALIZZ
‘Conducción temeraria’

Darrere d’Alizz s’hi amaga Cristian Quirantes, un xicot de Castelldefels conegut per ser productor d’artistes com C. Tangana que fa tres anys va debutar en solitari amb l’àlbum Tiene que haber algo más. Ara hi torna amb un disc de pop en majúscules on destaquen les peces que ha gravat amb col·laboracions: Maria Arnal sembla la cantant de Mecano –una mica distorsionada– a Despertar i Renaldo i Clara canten en català a No ho sé. La producció, evidentment, venint de Quirantes, és impecable. Això sí, ja no hi ha l’efecte sorpresa del primer disc.

LA CORDA FLUIXA
‘Ni quarts ni hores’

La Corda Fluixa va néixer l’any 2018 a Barcelona quan quatre amics d’infantesa nascuts a la Cerdanya es van retrobar estudiant i treballant a la capital catalana. Allà van començar a fer cançons de pop festiu amb un aire folk i van editar un parell de discos produïts per Carlos Avatar. Ara treuen el tercer, Ni quarts ni hores, que han decidit autoproduir-se i autoeditar-se sense presses ni urgències. La cançó més destacada és “Sentim l’amor”, dedicada al desaparegut cantant de Strombers Ferran Gallart. Un treball honest i sincer

MALAS COSTUMBRES
‘El mismo rincón’

Malas Costumbres és una banda nascuda a Moià el 2021 que finalment ha debutat discogràficament gràcies al suport de Cases de la Música. El grup, que mescla rock sud-americà i pop-rock ibèric (amb referents com El Canto del Loco, Pereza, Fito & Fitipaldis…), està format per Iván Bruzzoni (veu i guitarra), Marc Valldeoriola (guitarra i teclat), David Trillo (baix i veu) i Pablo Villamarín (bateria), i tot i que van començar tocant com a hobby el resultat del seu primer treball és força esperançador. Ideals per rematar una festa major a altes hores de la matinada.

.

Jaume Espuny

‘Pictures at an Exhibition’ Shout! Factory, 1971

A finals de la dècada de 1960 es va posar de moda en el món del rock formar els anomenats súper grups. I el paradigma va ser Emerson, Lake & Palmer, creat el 1970. Keith Emerson provenia de The Nice; Greg Lake, de King Crimson, i Carl Palmer, d’Atomic Rooster. I tots tres van ser més o menys els responsables que el rock progressiu o simfònic es vengués com xurros. Aquest Pictures at an Exhibition és el seu tercer disc i el primer en directe. I està basat en una obra per a piano de 1874 del compositor rus Modest Musorgski, que més tard, el 1922, va ser orquestrada per Maurice Ravel. I aquí sonen com un tro els teclats d’Emerson (moog, sintetitzador, orgue…), el baix i la veu de Lake i la meravellosa bateria de Palmer. El tema principal és “Promenade”, que sona tres vegades al disc, amb diferents arranjaments, però les que de seguida entren al cervell són “The Gnome” i “The Great Gates of Kiev”, totes dues una bogeria. Hi ha tres cançons, però, compostes per Emerson, Lake & Palmer, potser per desintoxicar: “The Sage”, “Blues Variation” i “The Curse Of Baba Yaga”, que no desentonen gens i ni t’adones del canvi. El disc és excel·lent i va agradar molt, tot i que també hi havia gent que l’odiava. I més d’un amant de la música clàssica es va estirar els cabells. Actualment, escoltes el disc i penses que sona tant o més bé que quan va sortir ara fa més de 50 anys.

Jorrdi Sunyer

Primer instrument que vas aprendre a tocar. El piano i el saxo.

Primer grup/coral del qual vas formar part. La Big Band de Manlleu.

Primer concert que vas fer en directe. Amb la Big Band als jardins de Can Puget de Manlleu.

Primer disc que et vas comprar? El Ben endins de Sopa de Cabra.

Quants discos tens aproximadament? En tinc pocs. Escolto música a l’Spotify i a YouTube.

Grups o músics de capçalera. The Beatles i Red Hot Chili Peppers.

Un concert (com a públic) per recordar. El de Red Hot Chilli Peppers a l’estadi Olímpic Lluís Companys de Barcelona.

Jordi Vilarrodà

‘Enfosquiment’
Jordi Amor
La Magrana
Va debutar amb El forat i amb el Premi Documenta de 2016, i ara Jordi Amor torna amb una novel·la que parla de situacions molt actuals: pisos compartits amb estranys, pressió a la feina que s’allarga fora de la feina, aspiracions frustrades… I enmig, el protagonista, en Sergi, aparentment formal però que amaga una altra vida. I els companys de pis el volen fer fora.

‘Exhalació’
Tim Winton
L’Altra Ed.
Potser llegireu aquesta novel·la prop del mar però segur que amb onades més petites que les que descriu un dels autors australians contemporanis més destacats. La història de dos adolescents, l’introvertit i el bad boy, que trobaran a la platja un surfista veterà, sempre a la recerca de l’onada gran i perfecta. Els seduirà el personatge, i també l’adrenalina del risc.

‘Adolphe’
Benjamin Constant
Ed. de la Ela Geminada
Un gran clàssic de la literatura francesa. Adolphe, un aristòcrata jove, s’enamora d’Ellenore, una dona més gran que ell i ja en una relació. Constant parla de la culpa i de l’amor. El text de la novel·la, traduït per Gemma Vilanova, s’edita conjuntament (com es va fer a França l’any 1923) de Reflexions sobre la tragèdia, una teoria d’aquest gènere i de com parla de l’ànima humana.

‘Menorca, l’illa somiada’
Xavier Moret
Pòrtic
Potser alguns de vosaltres hi fareu cap, aquest estiu. O us agradaria anar-hi en alguna altra ocasió. Per passejar-se per Menorca tot llegint, res millor que fer-ho de la mà de Xavier Moret, periodista i escriptor que ha donat moltes voltes pel món però sap que, sovint, no cal anar gaire lluny de casa per trobar un paradís. La seva història, els paisatges, els llocs i la gent en un llibre d’estiu.

‘Guia-cicerone de Barcelona’
Antoni de Bofarull
Llibres de l’Índex
Una guia de Barcelona, sí. Però no de la Barcelona d’avui sinó de la ciutat de l’any 1847. Antoni de Bofarull la va escriure per a un visitant inquiet de la seva època, i per a nosaltres ens és tan desconeguda aquella Barcelona com per a ell. La podem llegir com si anéssim de visita a un lloc desconegut, amb l’atractiu que aquella Barcelona ha deixat rastres en l’actual.

Núria Tomàs i Mayolas

Les escoles de Barcelona dibuixen la ciutat
Textos: Bet Isasi-Isasmendi Jordà
Dibuixos: Nens i nenes de 19 escoles de Barcelona
Editorial: Ajuntament de Barcelona
Lloc i any d’edició: Barcelona, 2023
Pàgines: 108

El servei de publicacions de l’Ajuntament de Barcelona té una interessant col·lecció de Carnets de voyage (quaderns de viatge) de la ciutat, on dibuixants de renom d’estils gràfics diversos ens proposen descobrir-hi els racons més singulars.
Un dels darrers quaderns publicats, però, és ben especial: els autors i les autores dels dibuixos són alumnes de cinquè i sisè de Primària de 19 escoles de Barcelona que participaren en un concurs de dibuix ràpid organitzat per l’Escola del Mar, d’Horta Guinardó, i l’Escola Baixeras, de Ciutat Vella, que volgueren celebrar la coincidència del seu centenari amb un gran esdeveniment i comptaren amb la complicitat del Consorci d’Educació de Barcelona.
La dinàmica del concurs la proposà l’Escola del Mar, que ja té la tradició d’organitzar-ne un cada any implicant-hi tots els cicles d’Infantil i Primària. L’equip docent procura que l’art estigui ben present en tot el que fan, manté viva l’essència de la pedagogia de Pere Vergés (Barcelona, 1896-1970), que fou director del centre durant dècades.
En aquesta ocasió, de març a juny de 2022, més de cinc-cents nens i nenes equipats amb una carpeta, un paper d’aquarel·la gruixut i un retolador negre permanent sortiren a voltar pels carrers per capturar edificis significatius, parcs, places, escultures, monuments, fonts, portals i tota mena de detalls que no escaparen a la seva mirada atenta i minuciosa. Un cop retornats a l’aula, acabaren el seu dibuix amb un toc d’anilines de colors.
Per a la publicació, un jurat format per professionals de l’art, l’educació i l’edició seleccionà 100 dibuixos, els que millor plasmaven els 10 districtes barcelonins, i s’encarregà a l’escriptora Bet Isasi-Isasmendi Jordà la redacció d’uns petits textos per acompanyar-los que són com una veu que fa de guia, pàgina a pàgina.
El resultat és un quadern entranyable que ens redescobreix la ciutat a través dels ulls dels infants i ens fa adonar del potencial que té el dibuix d’observació en l’aprenentatge: per dur a terme l’activitat, els nens i nenes van haver d’aturar-se a interpretar el que veien, escollir un punt de vista, i, un cop realitzada la primera línia, anar establint una interrelació entre els elements representats en un espai pla i delimitat com és un full en blanc.
Dibuixar genera coneixement i estructura el pensament, no és poca cosa!

Roser Rovira Riera

San Francisco, dos quarts de vuit del matí. En Matt es desperta del seu malson nocturn però no obre els ulls. Pren consciència que està estirat a terra, amb uns parracs escarransits i bruts que fa servir de coixí i que li envolten un tros del seu cos cada vegada més feble. Escolta les passes atrafegades de la gent que circula a pocs passos d’on ell encara jau, immòbil. Uns talons, cinc parells d’espardenyes, unes sabates de passes gegants… a en Matt li agrada endevinar les passes d’uns desconeguts que ni tan sols el miren, que prefereixen evitar adonar-se que conviuen a poques passes d’un vagabund. Si, en Matt i els seus parracs, en Matt el vagabund. Finalment, obre un ull i després l’altre. Ja és clar. S’incorpora a poc a poc, fins que s’asseu. L’esquena cada dia li fa més mal, però no és hora de queixar-se. Comprova que té totes les seves pertinences a la vora: un carret de la compra ple de roba bruta; algunes engrunes de pa; quatre bosses de plàstic enormes que el protegeixen de la pluja quan pica fort; petites bosses que havien contingut menjar fa temps i que ara estan buides; dues ampolles de rom. En Matt allarga el braç i agafa una de les ampolles. La destapa i intenta empassar-se la darrera gota de beuratge, per tal d’absorbir una mica de calor i recuperar els sentits. Engoleix feixugament el que considera una petita porció de líquid i torna a enroscar el tap. Assegut a terra, en Matt mira, sense massa interès, la vorera bruta que l’acull cada dia des de ja fa més de set anys. Escolta altra vegada les sabates dels vianants, que s’afanyen més quan són conscients de la seva persona, del vagabund sense nom que jau a terra, totalment aliè a l’horari que regeix la vida de la resta del món.

Tres hores més tard, els rellotges de Washington DC marquen dos quarts de vuit. En Mike s’aixeca del terra proferint un badall descomunal que escandalitza més d’un dels seus paisans. Aquesta nit ha dormit malament. La humitat cada vegada més persistent li malmet les articulacions, ja massa gastades. S’aparta les múltiples capes de roba que l’han acompanyat, com cada nit, i ensuma l’ambient. El Pret à Manger, el local que hi ha al costat del petit espai a l’aire lliure on ell s’endormisca les darreres setmanes, està escalfant peces de brioixeria. La seva olor arriba als narius d’en Mike, quan algú obre la porta de l’establiment. Però ell sap que no es pot il·lusionar amb aquestes nimietats, perquè ja fa massa temps que no té ni un centau. No pot comprar ni un tros de pa. Sap que el seu estatus social està en el rang inferior de l’escala. En Mike remena els parracs que té al seu entorn, per assegurar-se que no hi hagi grans forats. De cop i volta, una olor dolça i càlida impregna les seves fosses nassals, i en el seu horitzó apareix una mà que li ofereix una petita bossa de paper. En Mike alça el cap i es troba al davant d’una dona de mitjana edat i cabells blancs, que somriu amb timidesa i el mira directament als ulls, tot oferint-li allò que serà el petit tresor d’en Mike. Ell li agraeix amb la mirada el regal, i la dona desapareix de davant seu al cap d’un segon. En Mike obre la bossa i contempla un croissant que encara desprèn vapor. Abans de clavar-li una mossegada, n’absorbeix tota l’olor que pot.

Sis hores després, són dos quarts de vuit a Barcelona. En Manuel obre els ulls sense moure cap altra part del seu cos. La ciutat encara dorm, però la llum del matí està col·locant un mantell de claror a sobre dels edificis i els carrers, i amb això n’hi ha hagut prou, per despertar-lo d’un somni que el trasbalsava. Mou el cap per certificar que els seus objectes preciosos no han desaparegut del seu costat durant la nit. Si, encara té prop del cos unes mantes esquinçades, però que per a ell són molt valuoses, unes sabates desgastades embolicades en unes bosses de plàstic blau, una ampolla amb un líquid que no recorda exactament què és, i unes pastilles pel dolor que li van donar la darrera vegada que va anar a la sala d’emergències. En Manuel s’incorpora i es queda assegut. Mira detingudament els parracs en els quals s’ha convertit la seva roba. Més d’hora que tard se’ls haurà de canviar, però no fa gaire cas ni de les taques, ni de l’olor que gairebé ja no li afecta l’olfacte. Molt a la vora d’on ell reposa, arriba, impassible, un camió de la neteja. Un home vestit amb un mono verd de plàstic i una manguera s’acosta, netejant meticulosament unes voreres brutes i plenes de deixalles, que en Manuel fa servir de dormitori, des de fa un munt de temps. L’home verd evita tocar-lo amb l’aigua i no li dedica ni tan sols una mirada. Com sempre. A vegades, quan està de bon humor, en Manuel s’imagina que té el superpoder de la invisibilitat.

En Matt era l’encarregat d’una de les gasolineres de San Francisco. Li agradava la seva feina, sense gaire responsabilitats, però amb un sou a final de mes. La seva dona, la Jenna, treballava de dependenta en un Target, i els dos sous cobrien perfectament les despeses mensuals. A en Matt li agrada pensar en la Jenna, de tant en tant, quan les passejades inacabables pels carrers de San Francisco es converteixen en grises, ja sigui a nivell meteorològic, o per la gent que transita al seu voltant i l’insulta. Li agrada pensar en els pits de la Jenna i en com li agradaven, amb les seves proporcions enormes, que seguien els salts de la seva dona. En Matt estava enamorat de la Jenna, i ella estava enamorada d’en Matt. Fins que un càncer d’ovaris es va emportar la Jenna i els seus estalvis en poc menys d’un any i mig. Totalment abatut per la mort de la seva esposa, en Matt es va oblidar de pagar uns quants mesos de la hipoteca, fins que li va arribar l’ordre de desnonament. Sense cap mena de consol, i sol a casa, va celebrar la pèrdua de la casa amb una ampolla de rom només per a ell, mentre les llàgrimes baixaven de forma descontrolada per les seves galtes, recordant el somriure de la Jenna, un somriure que ja no existia i que se li havia endut també la seva ànima. Aquell primer dia de rom va ajudar en Matt a oblidar les seves pèrdues, i va continuar remullant el seu malestar, fins que el rom es va convertir en una addicció difícil de bandejar, sobretot perquè en Matt no tenia cap mena d’intenció d’acabar amb el seu elevat grau d’alcoholització. I al cap d’uns quants anys, sense esposa meravellosa de tetes grosses i somriure encisador, sense casa, que actualment formava part de la cartera d’un banc totpoderós, sense estar sobri més de vint-i-quatre hores seguides, en

Matt deambulava per la que havia estat la seva ciutat de tota la vida, sense importar-li a ningú. I per a en Matt tampoc tenen cap importància els milers de vianants que es creuen amb ell pels carrers empinats d’una ciutat, curulla d’empreses que pretenien dominar el món a través d’una tecnologia en fase de descobriment de constant evolució. Una noia que es creua amb en Matt li dona un dòlar, que ell li agraeix amb una mirada sincera. El seu objectiu és arribar fins a Union Street. Quan hi sigui, s’asseurà en un cantó de la vorera i aconseguirà en poc temps els diners necessaris per una altra ampolla de rom.

En Mike havia provat la marihuana, la cocaïna i l’heroïna durant la seva etapa universitària. Era un estudiant exitós i segur d’ell mateix. En Mike controlava perfectament el que considerava un joc i en cap cas una addicció. Fins que l’addicció es va apoderar d’ell. Robava als seus pares per tenir la quantitat d’heroïna que ell considerava justa i necessària per no ser un addicte. Va deixar els estudis perquè no podia concentrar-se en èpoques d’abstinència. I en Mike estava cada dia més malalt i més sol. Els seus pares li van pagar una clínica de desintoxicació amb els seus estalvis, aquells que havien guardat a consciència i que havien de servir per pagar els estudis superiors del seu fill únic, que li permetrien accedir a un futur exitós. Però tots els esforços del seus pares no van funcionar, perquè en Mike encara pensava que era amo del seu destí, que encara controlava la droga que s’injectava cada vegada amb més assiduïtat. Després de l’estança a la clínica, de robar les poques joies de la seva mare, i de l’admissió en una sala d’emergències per un rentat d’estòmac que el va salvar d’una mort segura, el seu pare el va repudiar de forma taxativa. Tan sols visita la seva mare de manera intermitent, quan sap que el seu pare no és a casa. Tot caminant per les àmplies voreres imponents de la ciutat que regeix el destí del món, tot passant per davant de la Casa Blanca, en Mike sap que ha d’aconseguir els diners necessaris per arribar fins a Philadelphia. Cal fer una visita obligatòria a la seva mare, amb llàgrimes incloses, un “ho sento” i un penediment falsos per tal que la pobra dona, ara ja massa gran, li ofereixi uns quants dòlars per tal que ell pugui tenir uns quants moments de plaer, acompanyat per la seva única amiga, l’heroïna.

En Manuel no va saber encarar un acomiadament que no tenia cap mena de sentit per a ell. Havia treballat d’administratiu en una oficina durant més de trenta anys, però la reestructuració de l’empresa va acabar amb els seus deliris de promoció i amb el seu sou mensual, més que correcte. Quan l’atur es va acabar, però va continuar la cerca de feina, la dona d’en Manuel el va deixar per escapar-se amb el seu cosí Sevilla. Els fills, ja grans, feia temps que no vivien a casa, ni depenien d’ell econòmicament. A l’època que es va quedar sol a casa, sense ningú esperant-lo, sense que res tingués per a ell cap mena d’importància, va començar a jugar al bingo. Nit i dia, per no haver de tornar a una casa on tronava el silenci d’una forma excessivament eixordadora. Amb el bingo, va arribar el whisky. I l’autodestrucció total. En Manuel va començar perdent la seva poca autoestima, després la seva dona, i finalment la casa i tots els seus estalvis. Ofegava les seves penes amb alcohol, fins que les factures impagades li van tallar el llum, l’aigua i el gas. I es va quedar sense energia interna. No va intentar mantenir la casa, no va voler saber res de la seva dona traïdora ni del cabró del seu cosí. I plorava cada dia mentre la pena i el whisky se’l menjaven per dintre. Un dia es va trobar dormint al carrer, amb les butxaques buides i sense cap intenció de tornar a casa. En Manuel camina pels carrers de la seva ciutat, la qual no vol reconèixer. Passeja arrossegant els peus, amb les poques pertinences que guarda a la vora. De cop i volta, escolta una veu que en altres èpoques li era familiar: “Hola, papa, com estàs?”

Dimecres, 16 de setembre de 2009 Debut editorial de Sajalín

Jordi Remolins

M’encanta la diada de Sant Jordi. D’una banda, perquè és el dia del meu sant i sempre trobo gent que em positivitza el dia desitjant-me felicitat. Si no fos per aquestes mostres efímeres però benintencionades, estic segur que ja m’hauria convertit en un psicòpata perillós. La part negativa és la dificultat per trobar títols que realment m’apassionin en les parades de llibres. És bastant complicat de seleccionar algun llibre que m’interessi entre els metres cúbics de morralla impresa. Bé, no em feu cas, que segons diuen molts autors, l’important és que es venguin llibres, encara que llavors no es llegeixin, tot i que jo sempre he pensat precisament el contrari.

Fa uns anys vaig veure una portada que em va cridar l’atenció. Ni tan sols era per Sant Jordi, però com que no necessito cap excusa per consumir literatura, vaig comprar-me el No hay bestia tan feroz, d’Edward Bunker. L’autor, mort el 2005, va ser un presidiari que va saber refer-se a través de l’escriptura i també del cinema, on va fer el paper de Mr Blue a la iniciàtica Reservoir Dogs de Tarantino. La novel·la no només no em va decebre, sinó que és una de les millors que mai he llegit i que sempre ha generat entusiasme quan l’he deixat a altres persones. Explica com Max Dembo, una mena d’alter ego de Bunker, surt de la presó i té dificultats per sobreviure a la Califòrnia dels setanta. El seu agent de la condicional li posa tantes traves que paradoxalment l’empeny a tornar a delinquir. James Ellroy la va definir com “la millor novel·la dels barris baixos de Los Angeles”.

No hay bestia tan feroz no va ser la primera que va publicar Sajalín Editores, però sí la de la seva col·lecció més exitosa, Al Margen. Es tracta d’una selecció farcida d’obres incòmodes, protagonitzades per personatges viscerals, marejats, amb una tortura mental que desarma el lector. Dan Fante, Newton Thornburg, Colin Barrett, James Ross, Jonathan Trigell, Clarence Cooper, Tom Kromer, Kenneth Cook, Gene Kerrigan i Vern E.Smith, són altres autors publicats per aquesta editorial barcelonina que porta el nom d’una illa a l’extrem oriental de Rússia que Txékhov va immortalitzar en un llibre després d’arribar-hi a través de Sibèria. Els seus llibres no són supervendes, ni falta que fa. Són simplement imprescindibles.

el9nou

Joan Millaret i Valls

Retorn de l’esbojarrada comèdia del més enllà

A Bitlechús Bitelchús, Tim Burton retorna als orígens reprenent el seu clàssic modern de la comèdia esbojarrada de fantasmes Bitelchús (1988) amb els estrafolaris personatges creats per Michael McDowell i Larry Wilson. Tenim a Lydia Deetz (Winona Ryder) que condueix un programa televisiu sobre fets paranormals i cases encantades mentre viu assetjada per les visions del fantasma Bitelchús (Michael Keaton). La mare de Lydia, Delia Deetz (Catherine O’Hara), acaba d’anunciar la mort del seu marit després de sobreviure a un accident d’avió però finalment cruspit per un tauró. I la jove adolescent, Astrid (Jenna Ortega), filla de Lydia i neta de Delia, no creu en els fantasmes i viu turmentada per la desaparició del seu pare, Richard (Santiago Cabrera), després d’un viatge com activista mediambiental a l’Amazònia.
Tota la família retorna pel funeral a la casa damunt del turó a la ciutat de Winter River, amb la casa sencera embolcallada amb una mortalla negra, moment que aprofita Rory (Justin Theroux), el productor del programa televisiu de Lydia, per demanar-li matrimoni. Una casa que conté la maqueta de la mateixa ciutat a les seves golfes i que esdevé portal d’entrada al món del més enllà, on habiten els fantasmes dels difunts quan s’invoca tres vegades el nom de Bitelchús. Burton proposa aquesta seqüela amb una frescor impostada d’efectes especials senzills i maneres desmanegades, però el resultat final és plenament joiós gràcies a una proposta desinhibida i carnavalesca al voltant especialment del món de Halloween.
Es tracta d’un divertit film frankensteinià recosit de diferents gags, fragments, homenatges i estils. Així, tenim passatges de cinema d’animació, fragments en blanc i negre de tribut a l’italià Mario Bava, moments de cinema de maquetes i, sobretot, un bon grapat d’ocurrències en una comèdia fantàstica on conviuen vius i morts. I destaquen tota mena de troballes ben gracioses com els caps jibaritzats dels operaris de l’oficina de Bitelchús, el cuc de roba del desert, la xucladora d’ànimes (Monica Bellucci) o el minibitelchús, autèntic diminut monstre endimoniat. Michael Keaton reprèn el seu popular paper de fantasma Bitelchús en una nova i desfermada actuació mentre en el repartiment trobem, a part dels ja esmentats, a uns paròdics i caricaturescos Willem Dafoe o Danny de Vito. I per acabar, recordar que hi ha també disponibilitat de còpies en versió doblada al català en alguns cinemes.

Eva Remolina / AMIC

El melting és una tècnica que consisteix a barrejar els diferents productes de maquillatge —com bases, correctors, contorns, il·luminadors i coloret— de manera que es fonguin perfectament entre ells. El seu objectiu principal és aconseguir una aparença natural, com si la pell no estigués maquillada però amb un acabat perfeccionat.
La clau del melting resideix en la combinació adequada de productes i en l’ús de les eines correctes per a la seva aplicació. A continuació, es presenten alguns passos fonamentals per aconseguir aquest efecte:

Preparació de la pell: Una bona hidratació és essencial abans de començar a aplicar qualsevol producte de maquillatge. Això ajudarà que la pell estigui suau i llesta per absorbir millor els productes.

Selecció dels productes: Els productes en crema o líquid són els més adequats per a aquesta tècnica, ja que es fonen més fàcilment amb la pell. La textura cremosa permet una millor integració dels productes, cosa que facilita l’efecte de fusió.

Aplicació gradual: Un dels principis fonamentals del melting és aplicar els productes de manera gradual i lleugera, construint el color o cobertura a poc a poc per evitar que quedin capes gruixudes o visibles.

Eines adequades: L’ús d’espongetes humides o pinzells suaus és ideal per aconseguir una difusió homogènia dels productes. Això permet que el maquillatge s’estengui de forma uniforme sense deixar marques visibles.

Escalfar els productes: Alguns artistes del maquillatge opten per escalfar lleugerament els productes amb els dits abans d’aplicar-los. Això ajuda al fet que s’adaptin millor a la temperatura de la pell i es fonin més fàcilment, afavorint una transició invisible entre els diferents tons.

Fixació subtil: Encara que l’objectiu és obtenir un acabat natural, l’ús d’una mica de pols translúcid o fixador en aerosol pot ajudar a mantenir el maquillatge en el seu lloc durant més temps sense afectar l’efecte final.

El principal avantatge del melting és l’acabat suau i natural que proporciona. És perfecte per a aquelles persones que volen millorar la seva pell sense que sembli que porten molt maquillatge. Aquesta tècnica és molt versàtil i pot adaptar-se a qualsevol mena de pell i ocasió, sigui per a un look diari o per a esdeveniments especials.
Tot i que pot semblar que un maquillatge tan lleuger no durarà, el melting ben realitzat pot mantenir-se intacte durant tot el dia si es fixa correctament.

Eva Remolina / AMIC

La llet de civada és una opció ideal per a aquells que busquen alternatives als làctics tradicionals. Aquesta beguda vegetal, elaborada a partir de civada, no només és una opció deliciosa, sinó que també ofereix una sèrie de beneficis per a la salut.

1. Rica en Nutrients Essencials
La llet de civada és una font excel·lent de vitamines i minerals essencials. Conté vitamines del grup B, com la B1 i la B2, que són crucials per al metabolisme energètic i el manteniment del sistema nerviós. A més, és rica en calci, especialment quan està enriquida, i és una bona font de ferro i magnesi.

2. Baixa en Greixos
Una de les raons per les quals moltes persones opten per la llet de civada és el seu baix contingut en greixos. A diferència de la llet de vaca, que pot contenir greixos saturats, la llet de civada té un perfil de greixos molt més saludable, amb menys calories, fet que la fa ideal per a aquells que volen mantenir o reduir el seu pes corporal.

3. Font de Fibra
La civada és coneguda per ser una excel·lent font de fibra, especialment de beta-glucans, que són beneficis per a la salut del cor. Aquests compostos ajuden a reduir el nivell de colesterol a la sang, millorant així la salut cardiovascular. A més, la fibra present a la llet de civada contribueix a una millor digestió i a la regulació del trànsit intestinal.

4. Sense Lactosa i Apte per a Intolerants
La llet de civada és una alternativa perfecta per a aquells que són intolerants a la lactosa o que tenen al·lèrgies a la proteïna de la llet. Com que és d’origen vegetal, no conté lactosa, fet que la fa una opció segura per a aquest grup de persones.

5. Apte per a Vegans
La llet de civada és una opció rica en nutrients sense la necessitat de consumir productes animals. A més, la seva producció té un impacte ambiental menor en comparació amb la producció de llet de vaca, fet que la fa una elecció més sostenible.

6. Versatilitat Culinària
La llet de civada té un sabor suau i lleugerament dolç, que la fa perfecta per a una varietat d’usos culinaris. Es pot utilitzar en cafès, batuts, postres, i fins i tot en salses i cremes. La seva textura cremosa és similar a la de la llet de vaca, cosa que la fa un substitut fàcil en la majoria de les receptes.

7. Beneficis per a la Pell
Consumir aquesta llet té beneficis per a la pell, gràcies als antioxidants presents a la civada, que ajuden a combatre els radicals lliures i a mantenir la pell sana i radiant.

Presidenta: Beth Codina

Director editorial: Agustí Danés

Coordinació i redacció: Carles Fiter

Edició: Premsa d’Osona SA
Plaça de la Catedral, 2
Vic

Carrer Girona, 34 -1r pis
Granollers